31/5/09

CULTURA ÉS EL NOU MODEL ECONÒMIC

Els valors d’innovació, talent i creativitat han de ser un eix fonamental sobre els que es sustenti un nou model econòmic basat en un major valor afegit, els criteris de sostenibilitat, l’avantguarda productiva i la formació especialitzada dels treballadors. Tot el que no vagi per aquí és fum contaminant de campanya electoral com el que estan escampant aquests dies els principals líders estatals. El problema és que aquest conjunt de valors inherents a la cultura i reconeguts com a propis per amplis sectors professionals d’aquest país, estan fent molt poc forat en el teixit empresarial, absort només en posar simples pegats, com l’abaratiment de l‘acomiadament, al caduc i enfonsat vell model econòmic que ja no s’aguanta per enlloc, que només genera atur i pobresa, i que allunya el país del nou ordre mundial, que te el coneixement en una posició econòmica preponderant.
L’any 2011 es posarà en marxa a Catalunya el sincrotró Alba, el divuitè d’Europa, el primer al sud dels Alps i una de les pedres angulars per que el país s’obri als nous models econòmics. L’administració ha invertit 200 milions d’euros per tirar endavant aquest accelerador de partícules imprescindible per a qualsevol projecte econòmic i industrial relacionat amb ciència i tecnologia. En els pròxims anys s’invertiran 300 milions d’euros més en el parc empresarial que s’està creant al voltant, 100 en infraestructures d’aquest complex i 420 milions més en els primers nou anys de funcionament del sincrotró. L’Alba personalitza el valor afegit del talent i la creativitat al servei de la transformació econòmica, però un projecte així, per ric i complex que sigui, no canvia el model productiu ni resol la crisi. L’impacte econòmic del sincrotró dependrà del que es faci amb ell, del seu nivell d’ús, del compromís en recerca i innovació de les empreses. Però lamentablement avui, tret de la Caixa, la resta de projectes científics i de recerca que es mouen al voltant de l’Alba i del laboratori de nanotecologia de la UAB són públics. On són les empreses privades? Ignoro perquè tant de discurs de fàtua satisfacció i il•lusió oficialista sobre els lligams necessaris entre l’economia i la cultura com s’ha sentit els darrers dies a Barcelona amb motiu del congrés sobre la qüestió, quan les xifres diuen ben clar que, mentre a Catalunya es destrueix el teixit industrial (0’3%), a la resta de l’estat creix en un 4’8%.
L’economia especulativa ha substituït a la productiva. Entre els anys 2000 i 2008, el 46% de societats creades a Catalunya pertanyien al sector del totxo mentre la producció s’ha abandonat o s’ha venut a la primera multinacional que, tot passant, ha comprat per quatre rals i ha deslocalitzat després. Aquest és el panorama. Sovint es demana al sector públic que empenyi la màquina econòmica. Quan ho fa, i ho fa bé com amb el sincrotró, es veu el llautó dels que, emparats amb la cultura de la queixa, demanen i són incapaços de complir la seva part. L’escàs compromís del sector privat en projectes com l’Alba posa en dubte la voluntat empresarial de transformar el model econòmic, de posar en valor el coneixement, la innovació, el talent i la creativitat, de creure en les possibilitats del país i de comprometre’s amb la societat a la que han de servir. Per molt que aplaudeixin amb eufòria a les autoritats quan venen a presidir congressos on es diuen coses que sembla com si no anessin per ells.

+
CARLES SANTAMARIA

L’exposició ‘Gallardo 6 en uno’ a la galeria Víctor Saavedra serveix per homenatjar el dibuixant català i projectar, enllà dels límits de la fira i dels aficionats, la 27èna edició del Saló del Còmic de Barcelona que resta obert fins demà a Fira Barcelona, amb un èxit que situa a la ciutat com a una de les capitals europees de la historieta. Amb la doble idea de ‘portar el còmic al gran públic i satisfer l’afeccionat’, el seu director, Carles Santamaria, ha sabut consolidar i projectar aquesta cita.

-
ISABEL COIXET

El seu film ‘Mapa dels sons de Tòquio’ no sols no va obtenir cap premi substanciós al festival de Cannes sinó que ha rebut algunes crítiques ferotgement destructives, cosa que fa pensar a molts que el talent de la directora potser va de baixa, cosa que no creiem. Però la indústria del cinema és cruel i no sols ser gaire amable amb els creadors que, poden treballar amb força mitjans, no satisfan plenament tothom i sempre. Malgrat tot, una suposada ensopegada no apaga la seva carrera artística.

28/5/09

DURA LEX, SED LEX

La llei castiga amb severitat un xofer que va a 80 per una carretera en obres amb velocitat provisional a 50, i a penes renya les borratxeres públiques col•lectives i destrosses de tota mena al mobiliari urbà. La primera actitud fa ecolo conscienciat, i la segona fa progre urbà tolerant. Són dues cares de la mateixa impostura, però amb diferent resultat, evidentment: el conductor és un delinqüent, i els cafres només són una “ínfima minoria que vol espatllar la festa”, i no són paraules meves.
Portar a judici als vàndals habituals de les festes blaugranes, de sant joan, cap d’any o de les manis anti-bolonya perjudica la imatge internacional del club i de la ciutat que porta el seu nom, que va dir aquell. Ara, el perjudici que es causa al bon nom del pobre xofer condemnat per no veure un rètol d’obres no compta perquè no ven marca Barcelona.
Si s’endureix la llei que ho sigui per a tothom, que no hi hagi tracte preferent i, sobretot, que s’hi posi sentit comú, un dels valors intangibles, però eficaços, del Barça de Guardiola.

Dit a El Món a RAC 1 el 29.05.09

DUOMOS I CAMPANILES

Encara amb la ment vagant entre els carrers florentins que els inquietants Medici van convertir en art, i la magnífica llibreria Edison de Piazza della Repubblica, senyal de que hi ha vida després del futbol, retrobo Laia Salvat, ex Columna, portant un autor als matins d’en Cuní. Em fa un petó i em dona un llibre bellíssimament editat: ‘Tardes con Margueritte’, de Maie-Sabine Roger, primer títol del segell Duomo, del grup editorial italià Mauri Spagnol i que ella s’encarregarà de difondre.
En pocs anys Stefano Mauri i Luigi Sapgnol han convertit la històrica editorial Longanesi en el tercer grup editor italià, i ara desembarquen aquí amb propòsits aparentment modestos, tot i que, vist el currículum dels dos, segur que aviat ambicionaran molt més. De moment s’han instal•lat a tocar de Lesseps fent bo el que fa temps que em diuen tots els meus coneguts italians, que voldrien venir a viure a Barcelona (sic?). Valerie Miles, ex Alfaguara i Planeta, és la directora editorial, Àngels Balaguer n’és l’editora i Maurizio Munaretti, ex Random, el gerent que haurà de passar comptes amb el seu homònim al grup italià Gianlucca Mazzitelli. Arrenquen amb una trentena de títols anuals en dues col•leccions, Nefelibata, ficció internacional de qualitat, i Perímetro, no ficció i assaig amb ganes de crear polèmica, i a més, incorporen les marques Granta, que aquest mes publica el número 100, i The New Yor Review of Books. A banda del títol que tinc damunt la taula, debuten rescatant una petita joia de Carlos Barral, ‘Nefelibata en cromos’, un llibre dissenyat per David Peason i il•lustrat per Joe McLaren. I és que, a moltes ciutats italianes, el duomo és art i bellesa.

ALFONS MILÀ, ARQUITECTO DE LA 'GAUCHE DIVINE'


El arquitecto Alfonso Milà, uno de los autores del Anilló Olímpico de los JJ.OO. de 1992, falleció el martes en la clínica Dexeus de Barcelona de un derrame cerebral a la edad de 85 años. Su cuerpo recibió sepultura ayer a mediodía en el cementerio de Esplugues de Llobregat, donde tenía la casa familiar.
Hay arquitectos capaces de crear espacios con nuevos criterios y funciones que terminan por ser portavoces estéticos de toda una generación. Sus edificios definen social e incluso políticamente a quién los habita y estos, a su vez, acaban modelando nuevos usos y costumbres promovidos de antemano por el arquitecto. Francesc Mitjans, autor del Nou Camp, sacó a la burguesía barcelonesa del Eixample i la llevó a les Corts o Pedralbes, y Alfonso Milà, modernizó a los hijos de aquellos (tortilleria Flash Flash, tiendas Furest,), les dio un toque cosmopolita (chalets en Cadaqués, golf de el Prat) y, cuando llegaron al poder, contribuyó a definir la ciudad que estos habían soñado en sus anhelos juveniles, progresistas e incluso de una cierta impostura revolucionaria (anillo olímpico, Museo episcopal de Vic, Diputació de Barcelona). Alguien como Milà, capaz de trascender a un oficio técnico para convertirlo en modo de vida y arte, ha de ser considerado un auténtico hombre del Renacimiento, un Brunelleschi para unos Medici menos poderosos, pero tan voraces como los florentinos.
Alfons Milà fue el arquitecto de la ‘gauche divine’ de los sesenta y setenta. Curiosamente, la sede del Departament de Medi Ambient de la Generalitat, en manos de Iniciativa per Catalunya, formación heredera en parte del legado progre de aquellos años, se encuentra ubicada en el edificio La Talaia de la diagonal de Barcelona, proyectado por Milà y José Luís Sanz en 1966.
Alfonso Milà conocía perfectamente la generación para la que proyectaba. Doctorado en arquitectura por la Universidad de Barcelona, en la cual ejerció de profesor muchos años, muy pronto se unió a su compañero de estudios Frederic Correa para crear el estudio Correa-Milà (1953) con el objetivo ideológico de reflejar la herencia de los grandes maestros de la arquitectura civil catalana como Josep Maria Pujol o su profesor José Antonio Coderch. Según su amigo y socio, el carácter sumamente activo de Milá (práctico durante muchos años el motociclismo deportivo) le llevaron asumir la parte más conceptual de los encargos, las grandes líneas que fijan los criterios, la ingeniería, mientras que él se encargó siempre de proyectar los edificios. Pero Alfons Milà también trabajó como interiorista (restaurante Reno, tienda Olivetti, oficinas Uniland, Medir i Ferrer y fábrica Oasis, tiendas Furest, restaurantes Flash-Flash, Set Portes y Il Giardineto), trabajos por los cuales recibió el premio FAD en reconocimiento a su trayectoria profesional, y en 1995 la Medalla de Oro al Mérito Artístico de Barcelona.
A pesar de que su obra más popular es. Sin duda, el anillo olímpico de Montjuic y la remodelación del estadio (junto a otros arquitectos) la polémica aguja de comunicaciones de Santiago Calatrava jamás gustó a Milà, para quién el proyecto del ingeniero valenciano desbarata el espacio. La obra más querida por el arquitecto és el Museo episcopal de Vic, un edificio ubicado en el centro histórico de la capital de Osona donde la vieja idea de exaltar lo nuevo y enamorarse de lo antiguo está magistralmente definido. Jujol y Coderch lo habrían firmado, sin duda.

24/5/09

VALOR AFEGIT DE LA CULTURA

Estem d’acord en el potencial econòmic de la cultura; un 3% del PIB català i un 5 de l’espanyol, molt per damunt de sectors tradicionals com l’alimentació o la industria de transformació, i un milió de llocs de treball a tot l’estat i 5’8 a tot Europa no generen cap dubte de l’impacte directe sobre la competitivitat d’una economia que tenen les activitats culturals.
En la mesura que el teixit industrial de la producció cultural es solidifiqui i vagi essent capaç d’assolir reptes cada cop més elevats, la vàlua econòmica del sector cultural consolidarà el seu paper de protagonista i agent central de la imprescindible transformació que el teixit econòmic català i espanyol necessita per sortir-ne airós d’aquesta profunda crisi estructural. Si la recepta dels economistes és més valor afegit, la producció cultural ha d’estar al davant, tant de les iniciatives empresarials, com de les estratègies polítiques i dels interessos financers. No fer-ho és no entendre res. El problema és si la classe política, empresarial i financera ho han entès o encara pensen que la cultura és una nosa que només demana subvencions i fa la viu-viu amb la mala consciència d’algunes empreses.
Però el paper realment rellevant de la producció cultural en l’economia va més enllà de simples percentatges de PIB; la cultura és un agent transversal que empelta de valors afegits externs a molts altres sectors de l’activitat econòmica. Conceptes fonamentals en la transformació del teixit industrial i econòmic del país com innovació, creativitat, imaginació o talent són aportacions directes del terreny cultural. I si l’economia no es posiciona per rebre aquestes transferències positives, difícilment estarà en condicions d’afrontar el repte d’aquest present convuls, el de canviar el vell ordre de progrés econòmic que ara s’ha ensorrat i fer-lo més modern, més sostenible i menys costós. Si no es fa així, i es fa amb urgència, les possibilitats de competir a la primera divisió dels mercats són ínfimes.
La cultura ha transformat les ciutats, les ha sociabilitzat, modernitzat i obert al món. Això ha tingut un rèdit econòmic inqüestionable. Ara està en disposició de transferir els seus codis de valors intrínsecs a la resta de sectors econòmics que miren el futur amb lògica preocupació i que, garratibats per la sotragada, no s’estan mostrant gaire proclius als canvis que els nous temps demanden. El PIB del sector cultural seguirà creixent, però amb això sol no ens podem sentir satisfets, cal contagiar de les formes ‘culturalistes’ de crear progrés econòmic la resta del teixit empresarial.
És precís encetar una etapa de forta pedagogia, i el Congrés Internacional d’economia i Cultura que s’ha fet aquests dies a Barcelona organitzat per la Cambra de Comerç, n’ha estat un primer i important pas. No crec que hagi trencat el glaç tant espès que encara hi ha entre ambdós territoris. Em una situació de crisi, els agents econòmics d’aquest país no estan gaire per obrir-se, innovar i buscar nous camins que els permeti sortir de l’atzucac amb garanties de futur. Amb la conciliació entre feina i família sense resoldre, i amb el pensament posat en abaratir l’acomiadament com a mesura principal per apaivagar la crisi, creure en la potència econòmica d’un valor tan intangible com la cultura és una fita difícil. Aquesta iniciativa ha estat lloable i important pel moment, però gairebé tot està per fer.

+
HUGH HUDSON

Posar Colin Firth i Kevin Spacey per protagonitzar ‘Catalonia’, la pel•lícula sobre ‘Homenatge a Catalunya’, en què mostra l'encís i la desil•lusió que va representar per a molts europeus la Guerra Civil Espanyola, pot ser una bona ocasió per projectar Catalunya al món. Si, amés, el film es roda aquí serà una oportunitat immillorable per demostrar la qualitat de la indústria audiovisual catalana. Els que es van quedar amb ganes de posar diners per a Woody Allen tenen ara una ocasió magnífica.

-
JORDI WILLIAM CARNES

L’agressió que l’hotel Vela fa al paisatge marítim de Barcelona no es pot justificar dient que ‘el temps curarà les ferides’. Molt criticar les destrosses al litoral a la Costa Brava i Daurada avalades pels ajuntaments franquistes de l’època, per acabar fent el mateix a la capital tirant per terra part de la feina que l’ajuntament va fer als anys vuitanta per obrir la ciutat al mar. Fer servir la riquesa del turisme com a excusa és el mateix argument que feien servir els alcaldes franquistes.

21/5/09

CRÒNICA INSUBMISA

Potser era un símptoma de la poc fàcil vida que l’Associació d’Editors en Llengua Catalana ha tingut durant 30 anys, però qui arribava tard a l’acte commemoratiu d’aquestes tres dècades havia de buscar el favor del guarda de seguretat per entrar al Museu d’Història. Tan sospitosos habituals són els que fan llibres en català? Ves a saber. Quan Carles Jordi Guardiola., fundador de la Magrana i encarregat de fer el resum històric, va parlar durant l’acte de les dificultats d’entendre’s amb el Gremi d’Editors que tenien els impulsors de l’Associació, es va sentir dir a una veu: ‘sembla que llegeixi l’acta de la última reunió’, en clara al•lusió a les turmentades relacions actuals entre ambdues entitats. Antoni Comas, president del Gremi, va aguantar el xàfec i, a l’hora de la copa, va departir somrient com d’habitud.
Qui no es va quedar a la copa, un pel rància per cert, va ser el conseller Tresserras, però si el secretari de Cultura, Eduard Voltas. Tampoc no s’hi van quedar el duo Mallafré i Riera (Grup 62). L’Ernest Folch (Ara llibres) en va marxar aviat, i es van quedar fins el final en Jordi Ferré i Josep Gregori (Edicat), quins segells editaran enguany el llibre de la Marató de TV3. Ja tenen Manuel Bauxalí, Isabel Clara Simó, Flàvia Company, Andreu Martín i algun més, i intentaran fer una llista paritària de sexes i territoris. Josep Cots (Ed. 1984), que fa 25 anys d’editor, explicava les traves que es troba amb alguns editors espanyols que pretenen per contracte supeditar l’edició catalana d’una traducció a la castellana. Però ningú no es va atansar a la barana de la terrassa del Museu, si han sobreviscut aquests trenta anys, ho aguantaran tot.

19/5/09

OBEDIÈNCIA I SENTÈNCIA

L’al·legat d’obediència deguda pot ser considerat un eximent en el críptic codi d’honor de la disciplina militar, però no en el més racional de la justícia ordinària, per això l’Audiència Nacional ha condemnat el general Navarro que, segons la sentència, sabia que 30 dels 62 cadàvers del Yak 42 no estaven identificats.
Però no eximir per obediència no exculpa els responsables finals del delicte. Qui va ordenar el general que tanqués com fos l’exhumació dels cadàvers perquè hi havia pressa a Madrid per fer unes honres amb tota la rància prosopopeia militar que fa al cas també n’és responsable. Qui dicta les ordes que el militar acompleix cegament i sense atendre raons, una més de les nicieses d’aquest estament, n’és tan còmplice com qui les executa.
A aquestes alçades de la vida ningú no es creu que no hi va haver responsabilitat política en el nyap, típic de la milícia espanyola, de la identificació dels morts en l’accident del Yak 42. Si més no, ningú que hagi fet la mili i tingui una mica de memòria.

Dit a El Mon a RAC 1 el 20.05.09

17/5/09

L’ESPECTACLE TOTAL


Tretze metres donen per a molt: música en directe, coreografies, comèdia, melodrama, ‘performances’, poesia visual; el circ és l’espectacle total, i a Catalunya havia estat a punt de desaparèixer. El Festival Internacional de Circ Trapezi, que s’està fent aquests dies a Reus (Baix Camp) mostra la nova vitalitat que te aquest art al nostre país fruit de la feina abnegada de molts excel•lents professionals i del nou impuls que l’administració, amb el Pla del Circ, ha contribuït a donar-li. Homes, dones i nens del cap dret, aneu al circ, la funció és a punt de començar!
Pertanyo a una generació perduda per al circ. La patètica demostració de misèria artística i personal dels circs que de petit passaven pel meu poble (lleons desdentegats, carros atrotinats, carpes esparracades, pallassos paorosos), i la fascinació pel cinema de gran espectacle, ens van foragitar de les grades de pista. Tret de comptades excepcions, el circ es mostrava al seu públic potencial com un gènere definitivament caduc i incapaç de modernitzar-se. I així va anar esllanguint mentre desapareixia també de la memòria generacional.
En plena transició cap a la nova Rússia vaig tenir l’oportunitat de visitar el cric de Moscou, l’escola i el taller, i d’assistir als espectacles dels dos circs estables de la capital. Jo sabia de la grandesa del circ rus, en Jordi Jané, el primer crític modern de circ, m’havia explicat la rutilant brillantor del festival de circ de Montecarlo, però en una país en plena descomposició, on faltava gairebé de tot, no podia per menys que pensar que el circ seria un espectacle gairebé tan decrèpit com el de la meva infantesa. No només em vaig equivocar, sinó que contemplant extasiat els genets caucasians, aquell nou espectacle total em va seduir absolutament.
Però Moscou és lluny, i la Generalitat de Catalunya de l’època estava governada per polítics que també formaven part de les generacions perdudes per al circ. Hi havia en Tortell Poltrona, els Raluy i alguns supervivents que oferien espectacles d’una gran dignitat, però tenien en contra la falta de sensibilització social envers el seu art. El gènere seguia esllanguint, amb una notable qualitat per fi, però sense suport, amb un finançament ínfim i sense recolzament institucional. Això si, la gent omplia a vessar el Cirque du Soleil.
Es va haver de tocar fons (pot haver-hi més fons que arribar a que ni alguns ajuntaments no els autoritzessin ni a plantar les carpes?) perquè el Departament de Cultura s’adonés de la gravetat real de la situació. El Pla del Circ pactat entre el sector i l’administració s’està demostrant un instrument francament eficaç per revifar aquesta autèntica comèdia dell arte de tots els temps. El que s’està veient aquests dies al Festival Internacional de Circ Trapez n’és el millor exemple d’aquests nous temps. Els joves artistes i els que s’estan formant a les escoles han capgirat el vell i caduc concepte. Ja no hi ha lleons bornis ni micos pudents. El circ és un musical, és teatre, és narrativa, és multimèdia i, sobretot, posant al servei del seu discurs els mitjans d’avui en dia, és capaç d’interpel•lar l’espectador, de somoure els sentiments i de generar les emocions que hom demana a les obres d’art. Cal que el gran públic, absurdament fascinat ara pels falsos miratges de les tecnologies digitals, redescobrixi el circ. El repte hi és, la qualitat i la bellesa també.

+
ANTONI MUNTADAS

L'artista barceloní ha estat guardonat amb el Premi Velázquez de les Arts Plàstiques, que atorga el Ministeri de Cultura. Així el jurat reconeix la trajectòria d'un dels artistes catalans més innovadors. Amb treballs com la instal•lació que va exposar a la Biennal de Venècia del 2005,. Muntadas explora la tecnologia i la imatge. El Premi Velázquez, que es ve concedint des del 2002, vol esdevenir el Cervantes de les arts plàstiques. L’obra de l’artista premiat s’exposarà al Reina Sofia.

-
MICEC

La Mostra Internacional de Cinema Europeu (MICEC), que havia de fer-se per cinquena vegada entre el 4 i el 12 de juny al CCCB, els cinemes rendir i la Universitat Pompeu Fabra, ha estat suspès pels organitzadors per la ‘dràstica reducció dels recursos pressupostaris i les incògnites institucionals que fan difícil trobar una fórmula viable de finançament. Malament ho tenen si volen tornar l’any vinent tal i com diuen, quan un esdeveniment cultural mor, i més en un crisi, és difícil que reneixi.

14/5/09

QUI VOL UN LUJÁN?

Néstor Luján (1922-1995) va ser una ment preclara. I no ho dic per l’exquisidesa, ni pel cosmopolitisme, dues qüestions sobre les quals se n’ha parlat tant que han acabat enterbolint la seva personalitat; en Luján va ser sobretot un excel•lent observador i analista de la realitat catalana, espanyola i europea i un lliberal defensor dels drets democràtics quan no n’hi havia. Havent-lo tractat personalment se que l’excel•lència de la seva obra rau precisament en la conjunció d’ambdós caràcters, el mundà i l’intel•lectual. Els personatges que va conèixer, els ambients de tota mena que va freqüentar, els terrenys periodístics que va trepitjar i els registres narratius on es va submergir fan de la seva obra una de les claus per entendre la societat catalana del segle XX.
És per això que no entenc com no hi ha cap editor interessat en publicar un dietari de l’autor de ‘La Rambla fa baixada’. No em cap al cap que, en un moment de diàspora editorial, no hi hagi ningú que aposti per 200 pàgines de gran prosa, amb perles com la reproducció d’una conversa de 1946 entre ell, Josep Pla i l’editor de Destino Josep Vergés sobre quan i com cauria Franco. Algú considera que els temes poden no interessar, o és que troben en Luján passat de moda? Doncs la persona dipositària d’aquesta obra no troba qui la editi.
A en Néstor Luján li hauria agradat prologar ‘La Barcelona calenta’ (Robin Book), un excel•lent viatge a la dura prostitució de postguerra firmat per Elisabet Parra, portaveu dels col•lectius d’editors del país. Ha estat un plaer rebre una nota d’ella on no parla ni de l’Associació d’Editors ni del recent Saló del Llibre Antic, sinó del seu primer llibre. Enhorabona.

13/5/09

DEBATS SENSE SOLUCIÓ

El debat sobre violadors reincidents és inútil, i Alejandro Martínez Singul s’ha encarregat reiteradament de demostrar-ho, perquè no hi ha anys de presó, per llarga que sigui la condemna, que resolguin les qüestions relacionades amb un comportament incapaç de ser controlat només amb la pròpia voluntat o amb la simple i primària privació de llibertat.
Tenint-lo tancat s’evita un problema per la via maldestra i més brutal, però no s’aconsegueix reconduir la conducta dels individus amb trastorns mentals com els que te el vexativament anomenat ‘Segon violador de l’Eixample’.
Probablement som davant d’un conflicte sense solució dialèctica perquè potser els trastorns de Martínez Singul tenen el seu origen en la pròpia societat que, empesa per atavismes religiosos i morals, ha tractat sempre els temes relatius al sexe com un tabú, una cosa lletja que calia amagar i no parlar-ne. Ja se que això és remuntar-se a les arrels soterrades del conflicte, però precisament per això hem de ser conscients que són debats sense solució.

Dit a El Món a RAC 1 el 14.05.09

10/5/09

ACORDS, NECESSITAT I PODER


L’acord firmat aquesta setmana entre la Generalitat i l’ajuntament de Barcelona per posar en marxa i finançar un seguit d’equipaments s’ha interpretat com la reedició d’aquell famós pacte cultural que, ara fa més de vint anys, li va costar el càrrec al llavors conseller de Cultura Joan Rigol. En tant que els genera la necessitat, més que no pas la voluntat, no hi ha dos pactes iguals. Sense voler llevar ni un bri d’importància a l’actual document de col•laboració, comparar els dos acords és agosarat i d’una nostàlgia gratuïta.
Ni a l’ajuntament de Barcelona d’avui en dia li cal exercir de contrapoder ni està en condicions de fer-ho, i ni la Generalitat pot permetre’s ara ser gasiva amb la capital del país, ni per rendibilitat política ho desitja. Per això ara hi ha hagut un acord simple, temàtic i amb pocs escarafalls, tret dels mediàtics. L’ajuntament te edificis inutilitzats com el Fòrum (Museu Nacional de Ciències Naturals). La Generalitat necessita complicitats institucionals amb projectes que s’estan embolicant massa com el Museu Nacional d’Història, Arqueologia i Etnologia, i l’ajuntament els la dona. Tal i com estan les finances públiques ara, projectes com el Disseny Hub Barcelona només podrà tirar endavant en col•laboració, i per interès mutu han decidit fer-ho, i el pla E d’en Zapatero els permetrà convertir el canòdrom en Centre d’Art i així resoldre el conflicte que les dues administracions havien creat amb la precipitada transformació de Santa Mònica. I no hi ha més. El Liceu, el Lliure, L’auditori i el MNAC ja tenen consorcis creats per la imperiosa necessitat en temps on un pacte global entre administracions catalanes era una quimera.
O sigui que un pacte cultural, així en gran, ara ni cal ni serviria de gaire. Fa vint anys l’ajuntament de Barcelona passava per dissenyar polítiques de modernitat i el Departament de Cultura per ser nostrat i allunyat de la realitat cosmopolita. Llavors un pacte cultural era també una transfusió d’idees, projectes i influències entre el poder territorial i el contrapoder urbà. Però ara ni al Palau de la Virreina són l’exegesi de la modernitat ni al Palau Marc van amb barretina, i la idea de xoc de poders no te sentit, ni en la realitat política, ni en el temps.
Un acord avui no ha de ser de mínims, ha de ser de màxims i el més pràctic possible, com jugar a canviar cromos: a tu et cal això i jo ho tinc, t’ho bescanvio per dos d’allò... i així fins tancar la llista de temes i quedar, a través d’una comissió institucional, per tornar a canviar cromos un altre dia.
En els últims anys Barcelona s’ha situat al món, i en tant que capital de Catalunya ha posat la resta del país damunt del tauler. El turisme (de quina mena ja és un altre tema), els congressos, negocis i estudis han posat la ciutat al capdamunt del rànquing. Això són diners, feina, riquesa, prestigi, però no sempre inversions. A París, cada cop que els baixen els ingressos fan un museu (el darrer, el del Quay Brandly és impressionant) i remunten. Aquí només som capaços d’atraure uns quants fanàtics més al museu del Barça. "Catalunya i Barcelona volen caminar plegades”, va dir l’alcalde en firmar l’acord. Fem-ho menys políticament correcte: si hi guanya Barcelona hi guanya Catalunya. Entendre això ens ha costat massa per atiar la nostàlgia del pacte. Doneu-me acords amb projectes, pressupostos i edificis i oblidem-nos de la resta, per si de cas.

+
JORDI CREUS

La revista de divulgació històrica Sàpiens, que ell dirigeix, ha augmentat 6000 lectors en un any, segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, situant-se en sisena posició entre les revistes de divulgació que s’editen a Catalunya i la única en català entre les primeres. Amb 91000 lectors mensuals la clau de l’èxit de Sàpiens, a més dels temes que tracta, ha estat capgirar la manera de difondre els temes d’història convertint-los en relats periodístics més amens i pròxims al públic.

-
JOSEP CARRERAS

Si hagués concedit l’entrevista a un mitjà de comunicació d’aquí no s’hauria vist embolicat en tot aquest desagradable joc del que es diu i es desmenteix. A més, el tenor no te públic que se l’estimi, li faci costat i li hagi donat suport també en els moments més difícils de la seva vida com el del país. El Times és un dels diaris més importants del món, però perquè ell ho és més no li calia entortolligar unes declaracions que han entristit a molta gent decebuda per no haver pogut entrevistar-lo.

6/5/09

L’AIXETA QUE ES TANCA

Definitivament, pel govern de la Generalitat el sector editorial català no és estratègic per a la l’economia local. Ho és l’automòbil o la Feria de Abril, però el PIB que genera la producció industrial de llibres en català importa poc al govern. Ara que hi ha un munt de sectors econòmics que estan reben ajuts de l’administració autonòmica, les editorials han vist retallat el muntant d’ajudes anuals en un 12’5%, de 2 milions d’euros a 1’75, segons la resolució CMC/1005/2009, de 9 d’abril, de convocatòria per a la concessió de subvencions, en règim de concurrència no competitiva, a la producció editorial en català i en occità i per a l’edició de partitures de compositors/es catalans/es, publicada al DOG del 17 d’abril. El darrer trimestre de l’any passat ja no es van abonar totes les ajudes demanades perquè els calés no van arribar per tantes sol•licituds com hi va haver.
És clar, les editorials no amenacen amb deslocalitzar-se a Andorra o a l’Alguer, ni anuncien l’acomiadament de milers de treballadors. Per cert, als sindicats tampoc no els deu importar gaire el sector editorial, perquè no han badat boca. L’Associació d’Editors en Llengua Catalana va intentar aturar la patacada reunint-se amb el secretari de cultura, Eduard Voltas, però el DOG ho diu clar.
Un ha sentit a dir sovint a responsables de Cultura que tant de bo tots els sectors tinguessin els mateixos problemes que el del llibre. D’acord que segurament la dansa o la música tenen mals més greus, però l’editorial és una indústria potent, que genera molts llocs de treball, que posiciona i prestigia Catalunya al món i que te una llarga i fecunda tradició. I això te un pes econòmic específic, no?

5/5/09

AEROPORT 2009

El virus real de la grip nova és el del papanatisme. Un esternut de pol•len primaveral i et tanquen en una càmera hiperbàrica quinze dies, unes dècimes i l’aeroport col•lapsat, un mal de cap de ressaca i tot un curs escolar aprovat polític, com demanaven ens els bons temps i mai vam aconseguir, per cert. Cal tenir un comportament socialment tant estúpid per un mal que, a Catalunya, a penes s’ha cobrat quatre baixes laborals de tres dies, mentre hi ha qui es contagia cada dia de mals més lletjos sense que les autoritats badin boca?
Avui la vida torna a Mèxic. No crec que ara sigui el moment, ni per arguments ni per oportunisme, d’espantar la població sobre una alerta que no ho és. Mentre al Prat es muntava un sidral, els turistes envaïen la Rambla amb la despreocupació de sempre, i més d’un esternudava pel polsim dels plàtans. I espero que no els tallin per això!
I ara que cito la Rambla. no creieu que la grip és una bona ocasió per acabar d’una vegada amb els barrets de mexicà de les botigues de souvenirs?

Dit a El Món a RAC 1 el 06.05.09

2/5/09

L’APRENENTATGE DELS SENTIMENTS


Quan a tocar de la Ronda de Sant Antoni de Barcelona tot eren horts, tres pagesos es van discutir sobre de quin dels seus trossos venia l’aigua que sortia de la font. Per més comprovacions que van fer van ser incapaços d’escatir qui era l’amo de la mina, raó per la qual li van posar de nom font del Dubte. D’aquella antiga trifurca en queda avui el nom d’una plaça (fins no fa molt un carrer), a tocar de l’illa Requesens, Cendra, Príncep de Viana, un antic racó del Barri Xino que, des de fa 30 anys és ocupat per joves aprenents de músic en el que ha estat una de les transformacions urbanes i culturals més potents de la democràcia: el Taller de Músics.
Una escola te autèntic sentit a partir del dubte. Preguntar-se, no saber, evidenciar la voluntat d’aprendre a través de la curiositat, és el motor del coneixement. Fa trenta anys la indústria musical catalana estava en ple procés de desmantellament. Després de l‘ensulsiada empresarial de l’ona laietana i de les multinacionals discogràfiques, Barcelona va deixar de ser la capital espanyola del disc, que és com dir de la indústria de la música.
Però era una època febril. Les companyies tancaven llurs despatxos, però el carrer bullia de creativitat, els acords i les escales cromàtiques envaïen voreres, bars, festes i domicilis. Tota una generació estava creixent amb els ritmes de llibertat que portava la recent democràcia, i d’altres d’arreu del món venien, atrets per aquells sons, per viure personalment aquella renaixença. Per això, en el local d’una antiga distribuïdora de llibres del carrer de la Cendra, va néixer el Taller de Músics. I el dubte, ço és, el coneixement, es va instal•lar al barri i va habitar entre tots els tocats per aquesta màgica capacitat de percebre el món que és el jazz.
L’aprenentatge dels sentiments que proposaven aquells bells guillats es va escampar cap els límits de la raó i fins envair les emocions i vides. El Taller i els seus alumnes, professors, treballadors i propagandistes ha contribuït en la transformació de la ciutat i el país. Ha convertit el barri en autèntic ‘soho’, ha fet de Catalunya capital del flamenc, ha modernitzat l’estudi dels llenguatges musicals, ha dignificat el jazz traient-lo de l’elit d’afeccionats amb barba i pipa en que vivia des de l’època del Hot Club aportant-hi abundants dosis de joves provinents de la cultura pop-rock i ha internacionalitzat la cultura catalana.
Però sobretot ha fet que dues generacions, la dels estudiants i la dels seus professors, puguin dedicar-se al que és seu: la música. Els intèrprets afligits per la crisi de finals dels setanta van reinventar-se entre les primeres precàries parets de l’escola. Allà van ensenyar, però també es van conèixer, van intercanviar projectes i idees i van renéixer com a artistes; van aprendre. I els milers d’estudiants formats a les avui modernes instal•lacions han crescut com a músics, s’han imaginat un ofici i l’empenyen cada dia. Formen grups, descobreixen llocs on actuar, sedueixen empresaris poc disposats, contacten amb músics del món, viatgen i toquen a festivals. No s’arruguen pel menyspreu de les administracions o el recel de la indústria tradicional. A més d’instrument, solfeig o ‘combo’, al Taller els han ensenyat a tenir l’estat afectiu que és l’antecedent immediat d’una representació: el sentiment. És la diferència del coneixement modern. I així la música continua envaint els carrers.

+
ISONA PASSOLA

El seu documental ‘Catalunya-Espanya’ ha estat vist ja per més de 10 mil persones, situant-se en la tercera posició dels films més vistos a tot l’estat aquesta setmana per damunt de la majoria de produccions americanes, tot i que la pel•lícula només es veu a Catalunya. Mallorca, València i Madrid seran els propers llocs on s’exhibirà la cinta que, sense drames ni proclames, examina, a través de múltiples entrevistes a l’estil de ‘La pelota vasca’ les relacions bilaterals entre ambdues nacions.

-
FRANCISCO GARCÍA PRIETO

Mentre la seva Feria de Abril, que és un negoci tot i que ell s’entesta en dir que és un acte cultural, esllangueix sense aturador, amb una notable caiguda de públic i escassa presència de polítics, prou escamats amb el personatge, la justícia continua investigant els comptes d’algunes passades edicions. Incomprensiblement, però, malgrat tot plegat les institucions continuen subvencionant aquesta activitat i la televisió pública insisteix en donar-li una cobertura totalment immerescuda. Per què?