29/12/10

Sense pacte no hi ha pacte

Un pacte és arribar a un acord formal amb algú sobre uns punts determinats. Llavors, si no hi ha acord en les recomanacions al govern sobre el futur de les pensions, no hi ha pacte. Això és el que va passar ahir a la reunió del, ara mal dit, Pacto de Toledo.
I com que això no és un joc semàntic, potser que les forces polítiques representades en aquest àmbit de negociació tornin a seure-hi i es posin urgentment a treballar per buscar l’acord. Encara que s’hagin de menjar els raïms a taula.
Potser allargar l’edat de jubilació, cavall de batalla de sindicats i partits d’esquerres, en el fons no resol gran cosa. Potser arreglaria més la tresoreria si les pensions es calculessin sobre el que s’ha tributat al llarg de tota la vida laboral. I potser també ajudaria que s’acabés d’una vegada i per totes amb les jubilacions anticipades.
Aquestes dues mesures potser no són gens populars, però són justes. I tinc entès que en democràcia la justícia ha de fer prevaldre el be públic per damunt del particular. Exactament com en un pacte.

Dit a El Món a RAC 1 el 30 de Desembre de 2010

27/12/10

Un conte pel Suprem

La sentència sobre la llengua a l‘ensenyament que ha dictat el Tribunal Suprem va més enllà de la immersió: castigar el català a no ser res més que un idioma domèstic, per parlar en la intimitat, és condemnar-lo; perquè si el català no és prioritari a l’escola mai serà paritari al carrer. Per si els magistrats no ho entenen, els ho explico amb un conte real d’aires nadalencs.

Vaig conèixer M. a la mili i ens vam fer amics. No m’atreia la idea de fer el soldat, però no tenia ganes de podrir-me en una presó per insubmís, o sigui que vaig sojornar un any a Melilla amb càrrec als pressupostos de Defensa. En M. és d’Albacete. Treballava en arts gràfiques i estava molt enamorat de la seva L., amb qui uns temps després s’hi va casar.
A la caserna les bromes de gust més o menys dubtós sobre els catalans eren el pa de cada dia; fins i tot els sergents ens deien ‘polacos’ als catalans de la companyia amb tota naturalitat. Sempre em va sorprendre, per contra, que ningú no es mofés mai dels bascos. Per por, suposo. Els gallets ja ho tenen això.
Un cop vam llicenciar-nos i vam tornar a casa, en M. i jo ens vam anar escrivint. Ell seguia treballant mentre anava donant-li forma a la idea de casar-se amb la L, i jo escrivia i feia de periodista. No hi havia carta on no planifiquéssim visites mútues, però el dia a dia ens ho posava difícil. No va ser fins més de deu anys després quan em va anunciar que vindrien a Barcelona per veure com la ciutat s’estava engalanant de cara als JJ OO. Vindrien en tren i s’hostatjarien a casa d’uns cosins que vivien a la ciutat de feia anys.
A l’estació de Sants ens vam fondre en una abraçada fraternal i vam planificar l’estada. Jo m’havia agafat un parell de dies de festa, o sigui que els podia acompanyar a tots aquells llocs que els d’aquí només visitem quan rebem hostes: la Sagrada Família, l’aeri del port o la Pedrera.
Al meu amic el va sorprendre de seguida que els rètols de l’estació, els indicadors de circulació i tot de coses així estiguessin escrits en català. “És l’idioma propi d’aquí”, vaig dir-li. “Ja, però, quan us sentia parlar en català a la caserna pensava que ho fèieu per enyorança, per sentir-vos més a prop de casa, no sospitava que aquí tothom parlés en català”, va respondre’m. “Benvolgut M., que més voldria que aquí tothom parlés en català. El parlem uns quants, però ni de bon tros la majoria”. “Però si teniu escola i tele en català”, va replicar. “I tot i així la majoria no el parla mai ni quan t’hi dirigeixes en català”, vaig sentenciar.
Com que al conversa es va convertir en un si però no, en un vols dir o potser no i les vaguetats habituals que solen presidir aquesta mena de temes espinosos, li vaig proposar una prova: aquella nit sortiríem a sopar i a fer unes copes i jo només parlaria en català. I a l’endemà repetiríem la sortida però parlant exclusivament en castellà.
Evidentment les dues sortides van ser la cara i la creu. La primera nit va ser complicada i ben poc divertida. El primer cambrer em va etzibar un sec i mal educat “hableme en castellano”, el segon em va portar un cafè amb llet en lloc d’un cafè amb gel i el taxista, pensant-se que era italià, va intentar rifar-se’m anant a buscar el Paral•lel per dur-nos a la Guineueta.
La segona nit tot va anar com una seda. Tot se’ns va dirigir en castellà, el servei va ser amable i, fins i tot els catalanoparlants van canviar d’idioma sense problemes ni recances.
Una setmana després el mau amic va tornar a casa. A Sants, en sentir com anunciaven el seu tren en català i castellà, es va recordar de la nostra experiència: “Ho teniu fotut, Rafa”. “Sóc optimista. Confio que, amb el temps, s’entendrà que el català és un idioma en minoria a casa seva i que totes les institucions, els partits i la gent treballaran de forma solidària per equiparar l’ús de les dues llengües”.
El Talgo va arrencar feixugament. El meu amic em va dir adéu des de la finestra amb mirada cansada.

Jorge Herralde
En el context de concentració del poder editorial forçat més per la crisi que per les ànsies de dominar el mercat, Feltrinelli és potser el millor comprador que Anagrama podia trobar, i el procés gradual de fer-se amb el control de l’editorial barcelonina és la millor fórmula de venda. Aquesta sembla una bona manera de garantir que la línia editorial i la credibilitat es mantinguin.

José Manuel Blequa
En assumir la direcció de la RAE, el catedràtic de la UAB ha dit que “mai no ha estat perseguit a Catalunya per parlar el castellà, ans al contrari”, una circumstància que molta gent hauria de saber: No per canviar la seva actitud envers la llengua, que aquestes posicions tothom sap que són polítiques no lingüístiques, sinó per que la opinió pública sàpiga qui diu mentides i qui no.

26/12/10

L’efecte Mascarell

L’oferta de Mas a Mascarell te un triple efecte. Primer: fer visible amb claredat la idea del govern dels millors, perquè Mascarell és probablement el millor per a cultura. Segon: tal i com havia promès, i amb la mateixa idea que inspira la Casa Gran del Catalanisme, reunir independents al voltant del seu projecte polític, i quin independent més original qui tan podria ser conseller convergent com alcaldable socialista. I tercer: posar en valor el Departament de Cultura, una àrea que durant una colla d’anys havia estat l’aneguet lleig de la política institucional catalana.
Aquesta picada d’ull al gremi cultural, que li aportarà no poques simpaties entre creadors i artistes, contrasta amb la històrica malfiança que Pujol va tenir-hi durant tots els anys de govern.
Durant el breu període que va ser conseller Ferran Mascarell va promoure una gestió ambiciosa per donar resposta als reptes de la societat posant les polítiques per davant dels fets. Segur que a Artur Mas aquesta música li agrada. Ara, una altra cosa és que Mascarell se senti còmode dins un govern convergent.
I si no és en Mascarell, que sigui algú amb un perfil similar. Convé.

Dit a El Món a RAC 1 el 27 de desembre de 2010

23/12/10

A Cala Figuera

Vaig arribar a Cala Figuera un dia en que agost esllanguia trist i plujós. Xop i glaçat de carretera vaig acceptar de bon grat el cafè que em van oferir al bar de l’hotel senzill i confortable: uns apartaments blancs a una banda de la piscina, un bloc d’habitacions a l’altra i en mig la terrassa. La pluja havia desbaratat els plans dels turistes que, vençuts, passejaven senes esma pels carrerons que donen al port natural. Les onades bressolaven els llaguts amarrats.
Gràcies al mal temps vaig descobrir que aquell hotel era de la família de Blai Bonet. Dos dies de pluja van donar per converses, petites complicitats, com l’estada del poeta a Vilassar de Mar, i per rellegir-lo. Em van regalar la reedició, quaranta-cinc anys després, d’Haceldama’ (enSiola), amb un bellíssim pròleg de Damià Pons que una tarda em va portar a perdre’m pels carrers solitaris i calms de Santanyí.
Assegut a la mateix taula de la terrassa on ell seia cada matí a veure passar les hores, vaig pensar en com l’escriptor es riuria dels turistes desemparats pel mal temps, i en com el mar, revoltat, esquiu i indecent, li evocaria el seu propi cos de jove, convuls i arrogant. Com un personatge de ‘El Mar’ vaig buscar la vida per racons suats, lluny d’idees nobles. Abans de marxar, aquella agradable família també em va regalar un exemplar de El Mar (Tres i Quatre). Vaig decidir rellegir-lo durant la travessia en ferri.
Al cap de tres hores, quan després de fer un cafè vaig tornar a la butaca, el llibre ja no era al lloc. L’havia agafat un nen malparit i l’estava guixant i estripant-ne les pàgines sense mirament,. Vaig dirigir-me a la mare, una grassa llardosa. Em va dir que era d’ell, que se l’havia trobat. Li vaig arrabassar de les mans amb ràbia i li vaig dir de tot. Quan vaig arribar a casa vaig llegir uns versos de ‘Nova York’ (Columna): ‘Hi ha una afinitat entre el delinqüent i l’atracat..’ No tornaré a Cala Figuera.

Calaixos buits a CEDRO

El Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO) ha eliminat les ajudes de caràcter social de que disposaven els autor: el suport per materials, tractaments i serveis sociosanitaris i altres ajudes de cobertura assistencial. La sentència del Tribunal europeu sobre la còpia privada, que posa en entredit el finançament del 20% a través de la recaptació de la compensació per còpia privada prevista l’article 155 de la Llei de la Propietat Intel•lectual, ha deixat l’entitat que representa els escriptors, editors i traductors, sense ni cinc de calaix. Es mantindrà la teleassistència per als més grans de 70 anys i gràcies.
Explico això perquè ho sàpiguen tots aquells que es pensen que, amb els dos cèntims que pagaven de més per la compra de cd’s verges, els escriptors i artistes feien orgies amb drogues i sexe. Lamento informar-los que CEDRO destinava una bona part dels diners a despeses assistencials, les mateixes que tenen cobertes els treballadors per compte aliè, els qui la seva empresa els tenen subscrita una mútua laboral o els treballadors públics.
Els qui es rabegen per la victòria de la seva cobdícia comercial, egoisme o simple barra poden estar tranquils: podran seguir robant els drets d’autor i la propietat intel•lectual a milers d’artistes, tenen el vist-i-plau dels tribunals (quants jutges ho deuen fer també?).
En aquest país la ignorància acabarà matant la creació cultural. Ignorància al carrer, ignorància als despatxos executius i ignorància als hemicicles legislatius. Tots plegats veuen al creador com una nosa social a qui, en el millor dels casos, cal suportar donant-li alguna pastanaga perquè s’entretingui i no molesti. En el pitjor dels casos...prefereixo no dir-ho.

20/12/10

Conflictes a la nova realitat

Les filtracions de Wikileaks van més enllà de la llibertat d’expressió, el dret, o no, a difondre informació confidencial o el paper del comunicador en la societat d’avui. El web de Julian Assange ha desfermat tal convulsió a la xarxa que potser la nova realitat encara no és prou madura per absorbir. El conflicte és obert i no hi existeix diplomàcia 2.0 capaç de resoldre’l.

No tinc clar si, a hores d’ara, el que sorprèn més a l’opinió pública de les filtracions de Wikileaks és la qualitat del que diuen, o la quantitat de coses que han arribat a saber rastrejant els ordinadors del departament d’estat americà. Passat l’estupor dels primers documents sobre la guerra d’Afganistan, on realment tothom hi queda galdosament retratat, la resta de filtracions han anat perdent interès estratègic fins arribar a nivells de bugaderia de perfil molt baix. Oferir com a informació les opinions d’ambaixadors i cònsols sobre governs locals serveix més per demostrar fins a on poden arribar Assange i companyia, que no pas per somoure les consciències globals contra el poder. Francament, Carod Rovira o Saura representen una quota tan residual de poder, que el que pensin d’ells a la Casa Banca no te interès. Una altra cosa seria que filtressin documents sobre els suposats assaigs clandestins de certs laboratoris farmacèutics o algunes inversions de la gran banca internacional. Un sol paper així si que te interès real.
En periodisme la llibertat d’expressió es mou en la prima ratlla que separa el deure d’informar i el dret a callar. Wikileaks no sap jugar amb aquesta lleu diferència i prefereix matar mosques a canonades. Si segueixen en aquesta línia el seu èxit acabarà sent també la seva pròpia perdició; els seus ‘scoops’ deixaran de ser noticia i, tret de que li passi alguna cosa a Assange, d’ells aviat no se’n cantarà ni gall ni gallina. El mercat de la informació és així de cruel.
El que és innegable és que l’actuació de Wikileaks ha convulsionat la xarxa removent tan els seus fràgils fonaments ètics com el precari equilibri de forces antagòniques que hi conviuen. L’activa aparició de grups contraris i favorables al portal d’Assange, el bloqueig de Visa o Master Card a les fonts de finançament dels activistes i l’atac a les pàgines d’aquestes companyies de col•lectius com Anonymous, han obert un front bèl•lic de dimensions imprevisibles. Ja no és l’atac dels hackers cabrejats amb la SGAE, és un conflicte global i amb molts fronts oberts que es poden multiplicar fins l’infinit. Estem davant el primer conflicte general a la nova realitat.
Amb major o menor èxit, la diplomàcia i les institucions supranacionals fan de mitjanceres dels conflictes que es donen al vell món que més o menys toca de peus a terra. En crisis la realitat encara no ha estat superada pel seu simulacre. La xarxa encara no és prou madura per absorbir per la via del diàleg els grans xocs d’interessos que s’hi produeixin. Sense una diplomàcia 2.0 el conflicte que s’ha obert entre defensors i detractors de Wikileaks es pot escampar com una taca d’oli.
Víctima d’un conflicte inherent a la seva pròpia essència, el de la difusió envers la confidencialitat i l’ètica sobre les formes d’accedir a les fonts, la xarxa és als límits de patir la seva primera guerra global. Si Suècia i els EE.UU. aconsegueixen capturar Assange el conflicte esclatarà. És d’esperar que els poders directament implicats hagin valorat si els convé aquesta nova forma de guerra oberta. No hi ha cap indicador que els faci guanyadors segurs. A la xarxa un Vietnam es pot reproduir amb enorme facilitat i anonimat. El caos d’un atac informàtic als centres neuràlgics de funcionament d’una societat (dels ministeris als bancs passant per la xarxa elèctrica) no seria una batalla de videojoc. Seria més real i perillosa que les filtracions de Wikileaks.
Qui recordarà llavors les opinions, gairebé anecdòtiques, d’un cònsol americà a Barcelona, sobre el tripartit?

Joan Morales
Sota la seva direcció la revista Descobrir Catalunya arriba al número 150 consolidant-se com la de major difusió de totes les publicacions de viatges editades a Catalunya. Per commemorar la fita s’ha inaugurat al Palau Robert de Barcelona (fins al 27 de febrer) la mostra ‘El país de les emocions’, un recorregut per la història, les intimitats, el present i el futur de la publicació.

Jean Genet
Ahir va fer cent anys del naixement de l’autor de ‘Diari d’un lladre’, on relata la seva experiència l’any 1932 al barri Xino de Barcelona, sense que cap estament oficial hagi fet el mínim gest per recordar-lo. Tants anys després encara és incòmode Genet? O és que la cultura catalana, que tan se les dona de cosmopolita, en realitat segueix sent tan carca i llepafils com sempre.

19/12/10

Gran lenta velocitat

Ni diada històrica ni demostració de modernitat: la posada en marxa a mitges del TGV Figueres París només respon a la necessitat d’utilitzar el túnel del Pertús per no haver de pagar una indemnització multimilionària a la concessionària que l’ha fet. Per què us penseu que no hi van anar ni reis ni presidents? A penes dos alcaldes necessitats de vots i gràcies.
És la trista realitat de l’alta velocitat espanyola: trens que corren molt, però que només connecten la perifèria amb el centre per reforçar l’estructura mental, econòmica, fàctica i política del tronat centralisme espanyol que, així, es vesteix d’una falsa modernor que fa riure.
Trens caríssims i de rendibilitat impossible per anar d’enlloc al no res.
I mentrestant, les úniques línies amb lògica econòmica, europea i rendible: la que ha d’unir Lisboa amb França passant per Madrid i Barcelona, i el corredor del mediterrani, ni se sap quan estaran llestes. Llavors si que hi aniran reis i prínceps.
Per una hora i escaig d’estalvi no calia tanta parafernàlia. París continua estant lluny de Barcelona, molt més lluny del que els quilòmetres indiquen.

Dit a El Món a RAC 1 el 20 de desembre de 2010

16/12/10

El segle de Genet

Un lladre fa cent anys. Es diu Jean Genet, un dels escriptors més lliures i maleïts del segle XX. Es va comprometre amb els dèbils, va menysprear la cultura institucional i la hipocresia que la manté amb vida i va odiar els poderosos. Ho va pagar amb la presó i l’oblit oficials, però d’ell els seus lectors van aprendre a desprendre’s de la vanitat, l’oportunisme polític i a trencar amb l’escala de valors que, dreta i esquerra, consensuen per a poder controlar la societat, tal com diu Juan Goytisolo, un altre sospitós de ser lliure, a ‘Genet en el Raval’ (Galaxia Gutenberg).
A primers de la dècada dels trenta el jove Genet va viure al barri Xino de Barcelona. Ara, de sota l'asfalt aixecat del carrer Joaquim Costa, han aparegut les velles llambordes que va trepitjar Jean Genet en aquells temps de púrria i pixums de pidolaires.. Eren hores perdudes en pensions de mala mort, menjant les verdures podrides que llençaven les parades del mercat de Sant Antoni i prostituint-se a la Criolla. Dormint amb sis més en un mateix llit i compartint la seva existència amb la púrria humana que van fotografiar Joan Colom o Margaret Michaelis amb les seves Leica. Era aquesta la realitat de l’època.
D’aquells temps en va sortir la seva primera novel•la, ‘Diari d’un lladre’, (Ed. 62) una vertiginosa provocació del miserable de la condició humana. Llavors el barri era un perillós focus de tuberculosi. La vida dels desvalguts s’havia degradat fins a límits difícilment suportables i la sensació de sotsobra i desempara prenia forma per tot. Tan protegits com ens creiem.
Hi ha lladres que roben veritats que pensàvem extirpades dels nostres dies. Així de simple ho vol Genet. El seu relat pòstum, ‘Un captiu enamorat’, en una tan impagable com exhaurida edició catalana (Pòrtic) és un cruel testament de la injustícia del segle en el que va viure.

Treballar el planter

Si no ets Paul Auster, reunir a 300 persones en la presentació d’un llibre no és fàcil. I no tot ho fan els amics, mai no en tenim tants que responguin a una cita així; és cosa de treballar el planter i de moure cels i terra amb el facebook, el twiter, els blocs i els mèdia clàssics. Això és el que està fent Coia Valls per difondre la seva primera novel•la, ‘La princesa de Jade’ (Columna), premi Néstor Luján de novel•la històrica. Divendres passat van ser 300 els que van anar al tinglado número 2 del port de Tarragona, un espai cultural a tenir molt en compte, per veure que els suggerien Jordi Lara, Gisela Figueras, Alhazar, Jordi Cartañà, Josep Pedrals, Natàlia Soronellas i la pròpia autora. Vallderoures, Valls, Reus, Girona, Vic, Igualada i Montblanc van precedir la festa tarragonina. Si no hi vareu ser, encara podeu anar demà a Cervera (Tastalletres), el dia 21 a El racó de les paraules, de Sant Joan de Vilatorrada i el dia 22 a Més que lletres, de Martorell. I fins i tot en Jordi Crusats i en Jordi Lara n’han fet un curtmetratge.
L’any 551 dJC l’Emperador Justinià organitza una expedició per satisfer el gran desig de la seva esposa Teodora. Aquesta expedició es coneixerà segles després amb el nom de la ruta de la seda, i canviarà, no només les vides dels personatges, sinó el destí del món antic.
Amor, cobdícia i aventura. Si voleu un llibre per regalar a algú poc llegidor, o no, no dubteu a regalar-li ‘La Princesa de Jade’. S’hi enganxarà i potser mai més deixarà de ser lector. El planter s’ha de cuidar com ho fa la Coia.
I si aneu a http://laprincesadejade.wordpress.com podreu saber-ne més de la novel•la, la seva autora i de la gira 2010-2011 d’aquesta nova princesa.

La crisi no és excusa

Vincular la tragèdia d’Olot a la crisi amb la frivolitat amb que ho ha fet certa opinió pública, des de Internet a les barres dels bars, és un perillós prejudici. Pot ser una explicació d’un canvi de comportament, però mai el resultat necessari d’un fet. El llastimós crim múltiple d’ahir pot ser a causa d’una situació d’origen econòmic, però mai la conseqüència d’aquesta situació. Entendre-ho així és com interpretar que l’autor dels crims s’hi va veure forçadament empès per la mala situació econòmica i laboral; com si no hi hagués cap més sortida. Això, no només és una falsedat, sinó que crea alarma social.
Hi ha gent tan o més desesperada i no per això agafen una arma i es carreguen el primer hipotètic culpable de la seva situació que els surt al pas. Interpretar informativament que una cosa va estretament relacionada de forma seqüencial amb l’altra és una ximpleria.
El problema és com evitar-ho, és clar, perquè en l’imaginari de força gent la sortida endavant del criminal troba la justificació del desesper i la desempara d’aquesta cruel crisi que ens tenalla.
I si, la crisi és cruel i brama, però no per això es pot justificar la revenja.

Dit a El Món a RAC 1 el 16 de desembre de 2010

13/12/10

No anem be pel Nobel

Fa temps que s’ha apagat el debat sobre la conveniència de treballar per poder tenir algun dia un Nobel de literatura català i no entenc el perquè, sobretot ara que les traduccions han augmentat notablement i la projecció exterior es va consolidant. S’han oblidat aquesta mena d’ambicions? O són massa polítiques i no convé? Doncs recuperem-les. De matèria primera n’hi ha.
Per què no pensem en que Joan Francesc Mira, Joan Margarit, Jaume Cabré, Carme Riera, Màrius Sampere o Josep Mª Benet i Jornet podrien obtenir algun dia el Nobel de literatura? Tenen menys qualitat les seves obres que les de José Echegaray (1904), Juan Ramon Jiménez (1956) o Vicente Aleixandre (1977), per citar tres espanyols guardonats? El fet de que França hagi guanyat el Nobel de literatura en 14 ocasions, EE UU i Alemanya en 11, Regne Unit en 8, Suècia en 7, Itàlia i Espanya en 6 i la URSS en 5 indica amb claredat que aquestes són les millors literatures nacionals del món?
La conveniència o inconveniència política i la capacitat de pressió per via institucional o a través d’un lobby ajuden tan o més a guanyar el Nobel que la qualitat literària. No vull dir que els guanyadors de tan prestigiós premi no tinguin sengles obres sòlides, extraordinàries i mereixedores del reconeixement internacional, el que vull dir és que la narrativa de Cabré o la poesia de Margarit és tan universal, excel•lent, original, rica, inspirada i humanista (adjectius que ha fet servir el jurat per definir a molts dels guardonats), com la de la majoria de Nobel.
El Nobel per a la literatura catalana no és un problema de talent. He citat aquests noms, però no fa pas tants anys hom parlava de Baltasar Porcel o Miquel Martí i Pol com a bons candidats. En aquella època se’n parlava força de la idea de que les institucions i el món editorial treballessin conjuntament en aquest sentit. Llavors la promoció exterior de la cultura catalana a penes existia, l’institut Ramon Llull estava a les beceroles (o ni això), i de ser cultura convidada a Francfort no s’hi pensava ni en somnis.
Per què avui, després de la sonada presència firal, amb una institució dedicada exclusivament a exportar cultura catalana al món i amb un notable volum de traduccions d’obres literàries, com va demostrar la recent exposició ‘Ficcions enfora’, ja no es parla del Nobel?
Sorprèn que la idea del Nobel per a la literatura catalana s’hagi esvaït precisament durant aquests anys de tripartit, una època en que la Generalitat ha empès una important tasca de promoció exterior del país en tots els aspectes inclòs el cultural. Pot ser que els responsables d’empènyer un projecte d’aquesta índole, els successius dirigents de l’Institut Ramon Llull, no confiïn en la qualitat dels escriptors catalans. També pot ser que els abelleixi més esmerçar els seus esforços en Francfort o en donar a conèixer alguns poetes catalans a Nova York, que són projectes de dimensions i ressò molt diferents. Igualment pot succeir que el govern de la Generalitat hagi volgut evitar incomodar el govern espanyol amb un projecte d’aquesta mena, perquè és evident que amb la complicitat del govern de l’estat les possibilitats es multipliquen.
Sigui com sigui és tan rar com lamentable que la idea d’aconseguir algun dia un Nobel de literatura hagi desaparegut de l’imaginari de la cultura catalana i del país.
En un moment en que el prestigi tan interior com exterior de Catalunya, i fins i tot l’autoestima, estan per terra potser seria bo plantejar un objectiu d’aquest tipus. La matèria primera hi és i els instruments institucionals per a dur-ho a terme existeixen.
La cultura sempre mostra la cara més noble, civilitzada i sòlida d’un país. A Catalunya estem vivint una època en que necessitem rellançar aquesta imatge que històricament hem tingut i se’ns ha reconegut, però que darrerament resta amagada. Un Nobel per la literatura catalana te tant de negociació política com d’art. Els escriptors treballen, ara cal que ho faci la política.

Vargas Llosa
Fins i tot els genis tenen llacunes d’ignorància, pretesa o no. Que, en un discurs de primer rang, una personalitat com ell posi el nacionalisme català al costat d’altres d’autoritaris i violents perjudica greument a tots els catalans, nacionalistes o no. Exteriors, Cultura o Presidència de la Generalitat li haurien de dir que actituds d’aquesta mena no són dignes d’un premi Nobel.

Liu Xiaobo
"És negra nit i pedalo per la carretera deserta, m'aturo en un quiosc de cigarrets. Un cotxe em segueix, xoca contra la bicicleta, i un tros d'animal em subjecta. M'emmanillen, m'embenen els ulls i em tiren en un furgó policial que no va enlloc." El poema del Nobel denuncia la dictadura xinesa que, si ha arribat a tal grau de crueltat i fatxenderia, ha estat amb la connivència d’occident.

10/12/10

És negra nit i pedalo per la carretera deserta,
m'aturo en un quiosc de cigarrets.
Un cotxe em segueix, xoca contra la meva bicicleta,
i un tros d'animal em subjecta.
M'emmanillen, m'embenen els ulls
i em tiren en un furgó policial que no va enlloc.

Un instant tremolós, un parpelleig,
m’aboca a la consciència: encara sóc viu.

(...)

Incomptables nits rere finestres enreixades
i tombes sota la llum dels estels
han fet aflorar els meus malsons.

A part d’una mentida
no tinc res més.


Liu Xiaobo
Premi Nobel de la Pau 2010

poema escrit a la presó on compleix condemna per haver demanat reformes al sistema polític xinès per escrit i pacíficament. A la Xina, ni els drets huamns ni la llibertat d'expressió no es respecten. Ara mateix hi ha quaranta escriptors i activistes més empresonats per motius polítics.
La dictadura xinesa actúa amb tota arrogància, contundència i crueltat amb la complicitat d'occident, que només s'interessa per la capacitat econòmica del país. Heus aquí l'altra cara del capitalisme.

(poema publicat pel diari Ara)

9/12/10

La incerta ànima russa

El que més em va sorprendre dels russos era el molt que llegien. Podien tenir el rebost buit, però el pap sempre el duien ple d’històries i llibres. En aquells temps de penúries i incerteses, tot just sortits del cop d’estat contra Gorvaxov i en ple procés de venda del país als taurons del capitalisme, la gent solia anar pel carrer amb una bossa de plàstic per si trobaven algú que vengués alguna cosa de menjar, i amb un llibre pels llargs trajectes de metro o trolebús.
Sant Petersburg encara era llavors un conjunt de patis bruts, humits i plens de ferralla o runa, poblats per gats negres de mirada inquietant i on la fortor de greix envaïa la pituïtària fins negar qualsevol altra mena d’olor. Exactament com els que havia llegit a les descripcions de ‘Crim i càstig’ (Proa), la misèria de l’estudiant i la justificació moral del seu crim en una extraordinària traducció directa del rus feta per Andreu Nin. El debat amb la moral sempre omnipresent en els autors russos, com Tolstoi a ‘Anna Karenina’, o aquell relat de Txékhov sobre una bruixa a ‘L’estepa i altres narracions’ (Proa).
Poc a poc vaig entendre que el debat entre l’art, la vida o les idees i la moral és al centre d’allò que en diuen l’ànima russa; encara que atribueix la descoberta a l’òpera que Pere el Gran va portar a Sant Petersburg i que va donar compositors com Mússorgski o Rimski-Kórsakov.
Tot plegat tant incert com la mateixa existència del país en aquells llargs dies de bandes de mafiosos a trets pel carrer, joves prostitutes en les matinades blanques i cotxes de luxe a tocar de l’abjecta misèria. Després vaig viatjar amb l’Estrella Roja a Moscou. Tothom bevia Stolinskaia en aquell vagó mentre jo llegia Blaise Cendrars: “Era a Moscou, la ciutat dels mil-i-tres campanars i de les set estacions”. Buscava certituds. Vaig saber que no existien.

Multar els morosos

El nombre de llibres que els usuaris no tornen a les biblioteques va en augment. La majoria no en fan pas res, simplement s’obliden de que un dia van demanar un volum i mai no troben el moment d’anar-lo a tornar per molts avisos que el personal de la biblioteca els faci arribar. A Palafrugell han decidit acabar amb aquesta morositat ‘tansemenfotista’ La junta de govern del consistori ha requerit per escrit oficial a tots els morosos que tornin el document que en el seu dia s’els va deixar abans de deu dies. Si no ho fan s’els multara amb 30 euros per document no reotnrnat. Enguany el requeriment afecta a 57 veïns que tenen 127 documents (llibres, dvd’s o cd’s) que no tornen ni a la de tres.
El municipi del Baix Empordà va ser el pioner en prendre aquestamesura tan dràstica, la ha adopat ja en dues ocasions i ha aconseguit recuperar el 20% dels documents deixats. Per cert que un dels morosos era un antic regidor. La biblioteca de Palafrugell, que dirigeix la incansable Carme Fenoll, és també pionera en el préstec d’obres d’art. Altres biblioteques gironines, com les de Santa Cristina d’Aro i roses adopten també mesures similars.
L’èxit de la lectura pública no està exempt de problemes. A més dels llibres que no es tornen i dels que es roben, el personal és insuficient en la majoria d’instal·lacions pr atendre a totes les funcions. A més dels serveis de préstec, catalogació i assessorament, les biblioteques intenten ampliar els seus horaris d’obertura, han de resoldre els problemes inherents a la cridoria infantil i als mals modals d’alguns adolescents (quan no les baralles), i han d’organitzar activitats culturals (presentacions, clubs de lectura) que d’altra manera, no es farien mai.

7/12/10

Millorar, per què?

El conflicte no rau en la comprensió lectora ni en el càlcul, el conflicte rau en posar en valor el coneixement i el model econòmic d’aquest país.Per què millora Catalunya i Espanya en l’informe PISA? Perquè amb la crisi els estudiants tornen a les aules (a posar atenció al que s’explica, vull dir). És ara quan n’hi ha molts que pensen allò de: “·ai si hagués estudiat”. És ara quan hi ha pares dels que fins fa un parell d’anys li deien el fill que es busqués una feina i guanyés calés, que els diuen que estudiïn si volen sortir-se’n en a la vida. És ara que trona que tothom es recorda, no de santa Bàrbara, sinó de Sant Tomàs d’Aquinó. És ara que el model econòmic del totxo i derivats s’ha exhaurit que molta gent torna a valorar el coneixement.Però quan durarà aquesta bonança a les notes del PISA? El que trigui a haver-hi feina. I quina mena de feina hi haurà? La de tècnic o investigador? Prou que ho sabeu que no. No és aquest el model econòmic d’aquest país.
En catorze anys de fer classe a la universitat el meu fracàs més gran succeeix cada vegada que em trobo un antic estudiant que em diu que marxa a l'estranger a treballar, que aquí no hi ha res a fer. Cada any n'hi ha més d'aquests. A ells l'informe PISA no els te en compte.

Dit a El Món a RAC 1 el 7 de desembre de 2010

Unes quantes patates calentes

No és que l’equip d’en Tresserras no hagi fet la feina, n’ha fet molta, el que passa és que la Generalitat te amb la cultura un dèficit històric de gestió i pressupost mai no resolt per la malfiança de Pujol, el caos de Maragall i el desinterès de Montilla. Si, tal i com es diu, Fèlix Riera serà l’inquilí del Palau Marc, ja cal que es posi guants: hi ha coses que cremen.

Després d’una colla d’hostes de política erràtica o d’estada massa breu, des del primer dia que va ocupar el despatx de la Rambla Joan Manuel Tresserras ha estat un conseller actiu. Ha impulsat acords i normatives per tal d’ordenar sectors com el del circ, els museus, el cine o l’arqueologia, una feina lloable; però, errades a banda, no ha pogut sortir-se’n en dos temes que couen: aconseguir que Cultura arribi a tenir el 2 per cent del pressupost de la Generalitat, i reordenar compentencialment les diverses àrees del Departament afectades per la creació del Consell de les Arts (CoNCA), cosa que, crec, delata que a ell no li feia una gran il•lusió la creació d’aquest nou ens.
Si el futur conseller de Cultura vol consolidar per anys un Departament que, de tant en tant, el safareig polític el fa candidat a fusionar amb ves a saber amb qui, haurà d’actuar amb rigor i racionalització encara que cogui a alguns sectors, inclosos els seus.
Rigor per exigir, malgrat els temps que corren, una dotació pressupostària d’acord amb la importància de la producció cultural catalana, amb la seva representació en el PIB català i amb el valor afegit de representativitat que comporta per al gruix del país. A Palau se sentiran grinyols, però tenir un Departament de govern tan desatès com ho és ara no és la millor fórmula per aconseguir que la cultura deixi de ser aquesta mena de rèmora amb que és vista des d’alguns sectors socials i polítics, i ocupi el lloc que li correspon en el procés de construcció del país. Vull dir que no estic demanant més diners per a subvencions, estic proposant un nivell pressupostari que permeti crear les infraestructures necessàries, les formes de gestió i el suport que calgui perquè la cultura passi a ser un element actiu en la societat catalana i recuperi el prestigi perdut.
El futur conseller també haurà de treballar intensament per racionalitzar el funcionament de l’administració. La creació del CoNCA ha capgirat un organigrama que funcionava. Però per por a provocar la revolta de certs sectors no s’ha tocat res. Que fer amb la Institució de les Lletres Catalanes, per exemple? Hi ha un projecte difús de convertir-la en una mena de ‘literaturhaus’, però de moment el més calent és a l’aigüera i amb el pressupost ridícul que te no crec que estigui en disposició de convertir-se en res més que pols. Qui ha de gestionar certs ajuts? Els editors malden per que tot passi a l’ICIC buidant la Institució, músics i productors d’arts escèniques demanen que no es toqui l’Institut d’indústries Culturals. Però, llavors, on es posen les fronteres entre l’ICIC i el CoNCA? Aprovarà el nou conseller el contracte-programa que negociava aquest ens amb el Departament? O el futur hoste del Palau Marc porta a la cartera l’incòmode encàrrec de liquidar el Consell de les Arts amb una mort lenta per inanició com en el seu temps es va fer amb el famós Pacte Cultural?
I les relacions amb l’ajuntament de Barcelona? Tornaran a la guerra freda o s’esperarà a veure que passa a les municipals? I amb les Diputacions i la resta de municipis del país? Caldrà esperar 30 anys més per resoldre la duplicitat de xarxes culturals com passava amb les biblioteques?
Ja se que són moltes preguntes per a cap resposta, però les patates calentes ja ho tenen això: tens molta gana, però cremen, i no saps que fer...fins que els claves queixalada. Llavors et pots socarrimar el paladar, o aguantar l’embranzida i a veure que passa. A la cultura catalana li cal un conseller resistent a les altes temperatures.

Bardem / Iñárritu
La Barcelona que fa olor de pixums i suor torna a les pantalles amb ‘Biutiful’. No és que la ciutat real sigui només aquesta, però la imatge que les institucions s’havien esforçat en donar els darrers anys havia creat una visió esquizofrènica. Amb l’estrena d’aquesta peli Barcelona torna a mostrar la cara B. La A la vam tenir amb Woody Allen, la mescla de les dues és la ciutat real.

Tiffany’s
Si no hi podeu comprar, com a mínim ja podeu anar a esmorzar a l’aparador de Tiffany’s de matinada com va fer Audrey Hepbrun a la peli homònima segons va escriure Truman Capote. Les crisis no ho són mai per tothom, sinó ja que en faran dels 360 metres quadrats de botiga inaugurada aquesta setmana a l’hotel Mandarin Oriental. Ara només falta que aquest Tiffany’s tingui qui li escrigui.

2/12/10

Estranys a tot arreu

Rellegir ‘L’étranger’ (‘L’estrany’, ed. Proa) en una habitació sòrdida d’un hospital públic, esperant el darrer panteix del moribund, sentint ja en pròpia pell la sensació d’allunyar-se de tot i de tothom just després de la definitiva alenada agònica. En un instant recordar vagament la melodia de ‘Killing an Arab’, el tema que The Cure van fer inspirant-se en Camus, i esperar l’albada, pàgina a pàgina, per descobrir de quina manera la mort ens fa insignificants, petits, dèbils i totalment intranscendents.
La condició humana és fràgil i miserable. El llast intel·lectual que deixa en l’ésser humà el pacte emocional i absolut amb déu, la història o la raó contribueix inexorablement a que qualsevol esforç per trobar un sentit a l'univers acabi fracassant de forma irremeiable, fent així de l’existència el més absurd dels actes humans. La lectura de Le ‘Mythe de Sisyphe’ (Gallimard, Fólio), entesa a mitges però fonamentalment vàlida per la seva claredat expositiva, va empènyer una colla de joves confusos i erràtics cap a una actitud de revolta potser més estètica i romàntica, com va acusar Sartre a Camus, però fonamentalment honesta, políticament plausible i, sobretot, que els allunyés tant de les contradiccions amb la idea amb la que havien pactat, com de les dubtoses seguretats d’altres abstraccions.
L’autèntic humanisme potser te un punt d’ingenu. Camus va morir massa jove per poder-se defensar de l’apropiació indeguda a la que està sotmesa la seva obra. Ara, mig segle després de que el cotxe de Michel Gallimard s’estampés contra un plàtan prop de Villeneuve-la-Guyard, amagats darrera l’ombra de Bernard-Henri Lévy, el més pragmàtic pensador conservador contemporani, els propagandistes d’un neoliberalisme retòricament xaró, es parapeten darrera la seva interpretació de Camus per seguir disparant damunt els estranys.

SOS a Perpinyà

La llibreria catalana de Perpinyà està en perill. Als problemes inherents a la crisi s’hi afegeixen problemes amb la propietat del local per la finalització del contracte. És per això que el propietari, en Joan Miquel Touron, ha llençar un S.O.S. demanant ajuda a lectors i clients habituals. Touron proposa que comprem un exemplar d’un llibre que només es comercialitza a la Catalunya del Nord. Porta per títol ‘Ginesta pels morts’ (ed. Mare Nostrum), i el seu autor és l’Agustí Vehí, sotsinspector de la policia local de Figueres i doctor en història. És una novel•la negra protagonitzada per un sergent de Mossos destinat a l’Alt Empordà. Allà haura d’investigar un seguit de crims que convulsionen la vida del país.
El preu del volum és de 12 euros que podeu fer efectius enviarnt-li un xec o fent un ingrés bancari. Joan Miquel Touron assegura que, només que la meitat dels amics del Facebook ‘Salvem la llibreria catalana’ comprin el llibre, la botiga estarà salvada. La llibreria està situada al número 7 de la plaça Joan Payrà de la capital del Rosselló.
Nascuda del Grup Cultural de la Joventut Catalana, el 1981 la llibreria va començar essent una parada de llibres dalt d’un camió. Aviat es va instal•lar al local del centre cultural català, i poc després va tenir el seu primer espai propi a la plaça dels Peluts. L’any 1986 es va convertir en un comerç normal instal•lant-se a la seu actual i distribuint llibres a tot França a més de a la botigua i d’oferir l’espai per a presentacions de llibres i activitats culturals.
Si la llibreria hagués de tancar la cultura catalana faria un greu pas enrrera a les comarques del Nord. Confiar en els llibres en català de la FNAC allà és pura entelèquia.

30/11/10

El destí dels avis

El patiment, la pena i l’abandó dels avis és un mal modern. Abans, quan els padrins vivien a la casa familiar tota la vida, ningú no es plantejava aquests conceptes, simplement, per què tota al família feia mans i mànigues perquè els vells visquessin el millor possible fins el darrer dia. I ells feliços de veure pujar els nets.
Però compatir la vida amb les nostres generacions precedents ha passat a la història, per ara. Molt serà que la crisi acabi tornant a reunir tota una nissaga sota un mateix sostre per mor de la hipoteca.
La feina, els compromisos, la necessitat de tenir una vida pròpia i no lligada al ritme lent i necessitat d’atencions mèdiques de pares i avis ha portat a molts vells a quedar aparcats en una residència de la mateixa forma que molt menuts ho són en una guarderia.
Coses de la vida moderna.
Però, si a les guarderies i escoles s’extremen els controls de tota mena fins a extrems exagerats, per què poden passar coses tant bèsties com això d’Olot en una residència geriàtrica? Onze presumptes assassinats i ningú no havia advertit mai res?
Costa de creure, i bo i creure-ho,. Costa de pair.

Dit a El Món a RAC 1 l'1 de desembre de 2010

29/11/10

Les altres eleccions

Escollida Mariona Carulla com a presidenta, l’Orfeó Català vol passar pàgina a l’era Millet i rellançar-se en tots els aspectes. Però l’empantanament judicial que encara te el cas, i la controvèrsia sobre si demanar responsabilitats o no pel suposat finançament irregular de Convergència, entelen les aspiracions de la nova junta. Els dubtes sobre l’entitat costaran d’esvair.


Mentre que a les eleccions al Parlament hi ha hagut un cert consens en que calia fer soroll polític per remoure tots els mals del país, a les que es van fer dimecres a l’Orfeó Català per escollir la primera junta post-Millet sembla que s’ha seguit la idea del refrany; que els mals d’una venerable i tradicional entitat com l’Orfeó no volen sorolls. Potser va ser per això que la candidatura de Mariona Carulla va ser-ne la guanyadora amb més del doble de vots; uns vots sorgits, majoritàriament, d’una nòmina de socis d’edat provecta que aspiren a que la pau torni a regnar a l’entitat, que és com dir que deixin de ser objecte de titulars periodístics. Els joves, fonamentalment cantaires, tenen coll avall que, a hores d’ara, ben poques coses canviaran a l’entitat; però són minoria.
Sense posar en dubte l’honorabilitat de tots i cadascun dels membres de la nova junta, amb el saqueig de Millet i els seus còmplices encallat als jutjats, amb els dubtes sobre el presumpte finançament irregular de Convergència a través del Palau i amb el cas del nonat hotel esquitxant l’ajuntament de Barcelona, la renovació de les persones que havien de gestionar el nou l’Orfeó havia d’haver estat molt més profunda encara que fos, simpement, per decòrum. Que quatre dels membres de la nova junta, presidenta inclosa, ho haguéssin estat ja de les juntes presidides pel saquejador convicte Fèlix Milllet, i que calgui repetir les eleccions dels representants del cantaires, anulades per un greu defecte formal, no són, precisament, els millors auguris per l’entitat. No vull dir amb això que l’ombra de la sospita plani sobre els nous gestors, no, però quan en un lloc n’ha passat una de tan grossa com el cas Palau i els seus serrells, s’imposa un canvi radical d’actors.
Uns dies abans de les eleccions, la polémica decisió personal del president interí de de l’Orfeó, Josep Maria Busquets, de no adherir-se a la petició de la fiscalia i del Consorci del Palau d’imputar en el cas de l’expoli del Palau el tresorer de Convergència, Daniel Osacar, i al secretari d’immigració del partit, Àngel Colom, decisió posteriorment desautoritzada per la junta provisional, a més de rocambolesca, va ser simptomàtica; diu com volen molts dels socis de l’entitat que l’Orfeó surti d’aquest enverinat conflicte: de puntetes, sense fer soroll i remenant el mínim possibles les coses.
Els venerables socis de l’Orfeó han decidit democràticament que “el seu mal no vol sorolls” i han optat per una sortida que garanteixi que res no canviarà per que les coses canviïn. Ja haurien volgut tenir una sortida així de confortable els antics propietaris del Liceu després de l’incendi o els del Romea. La història de les iniciatives lligades als patricis del país te més d’una coincidència d’aquestes.
I això no vol dir que, a la nova etapa de l’Orfeó Català i del Palau de la Música, els contes no siguin clars, no. Els orguens de control estan garantits, les institucions escamades i la gestió econòmica controlada. Mariona Carulla és la millor garant de que s’actuarà amb transparència financera i institucional.
No tot s’acava presentant balanços impòl•luts. Social i artísticament l’Orfeó s’ha de renovar. Sense deixar de ser una entitat privada ha de ser popular, ha de tenir un funcionament modern i amb autèntica dimensió cultural i ciutadana més enllà de llogar l’auditori a tota mena d’activitats. És això el que temen que no passarà els que la matinada de dijous, en sortir de l’assemblea, estaven convençuts de que tot seguria igual. Però són minoria.

Ángeles González-Sinde
Tot i que era una esmena als pressupostos generals del l‘estat, el Centre d’Interpretació Paleontològica d’Hostalets de Pierola podria no obtenir una subvenció del Ministeri de Cultura per què va enviar la documentació en català. La ministra ha assegurat que no passarà, però la clau de volta no és només la subvenció, el problema és que l’administració provoqui situacions com aquesta.

Muriel Casals
La Nit de Santa Llúcia no tindrà sopar; una forma exemplar de racionalitzar les festes, que són la pantomima de la cultura, en temps de crisi. Ara caldrà que l’acte dels Comediants sigui lluït, si no s’hauran de sentir dir de tot pels que esperen la Nit per lluir pelleteria. De moment tant l’escenari, l’Àtrium de Viladecans, com el cartell de Joan Pere Viladecans donen bons auguris.

28/11/10

En la hora del trago amargo

Ningún arribista y muchos becarios. Este sintomático cambio de decorado humano en la sede de Esquerra respecto al 2006 definió el paisaje de la noche electoral. Algunos de los que fueron hace cuatro años al hotel de ERC para ver que había de lo suyo pillaron cargo, los estudiantes de periodismo que amenizaron anoche la aburrida espera de resultados, a lo sumo consiguieron un bocadillo y una Coca Cola. A cada circunstancia su recompensa.
Pero los de Esquerra son gente con moral de Alcoyano. Vacunados contra el batacazo, lo comprobamos en conversación tanto con líderes como con militantes de base, tan sólo temían una cosa: que Laporta entrara en el Parlament; más que nada porqué, en privado, todos reconocen que no tendrán más remedio que entenderse con el expresidente del Barça, y me huele que les da una pereza inconmensurable. Los entiendo. Con 15 escaños hubieran tenido una derrota dulce y se habrían lamido las heridas echando la culpa al tripartito, cayendo en porcentaje por debajo de ICV el único análisis posítivo era: "en la anterior legislatura lo habríamos entendio, pero en esta ya ves para que sirve hacer una buena gestión de gobierno". Se imponía la resignación: "estamos en caída libre", me decía con sonrisa sardónica un miembro de la dirección embutido en un grueso jersey. El frío de la derrota siempre es más crudo.
La resignación entre las filas republicanas le dio a la noche electoral del hotel Alimara un tono tan frío como el clima, pero evitando caer en la desesperación, quizás por ello escogieron un impersonal hotel situado junto a la gélida Ronda de Dalt, en las antípodas del contratado por el PP.
Fría, pero menos, fue la comparecencia pública de Joan Puigcercós. En la hora del trago amargo fue tan directo y claro como siempre, tras felicitar a Convergència reconoció lisa y llanamente que ellos habían perdido. Cerró filas en torno al ideario independentista y prometió recuperar a los electores fugados. Ese anunciado entendimiento con Laporta no va a ser nada fácil con 4 escaños en manos de SI. Son dos gallos.
Pero los que no podían disimular la indigestión del trago amargo eran los miembros de la dirección y otros cargos electos que acompañaron al líder: el presidente del Parlament Ernest Benach, el candidato a la alcaldía de Barcelona Jordi Portabella, la representante de las juventudes Gemma Lago y Anna Simó (la única que se había dejado ver durante la noche) ponían una cara más que de circunstancias. El conseller Tresserras, fichaje de última hora, estaba literalmente patidifuso. El director de campaña Xavier Vendrell perdió la mirada en el horizonte de la tapicería de la pared de la sala. El diputado Joan Tardà hubiera preferido mandar a la sede electoral a su exitoso doble del programa de humor Polonia.
Me lo había dicho Puigcercós: "quizás ahora no nos merecíamos un palo tan duro". Puede ser, hasta los tradicionales gritos de independencia sonaron lánguidos.
Pero en esa especial tesitura de los rostros de la derrota ya no cayeron los estudiantes de periodismo, ni tan solo la que pasó parte de la noche leyendo los cuentos de Hemingway, que ya es. Para ellos los malos tragos llegarían al día siguiente; una buena parte tenían examen de catalán.

25/11/10

Artistes icarians

Ho dèiem tot passejant per la Rambla: si mai venim a viure a Barcelona, ho farem al Poble Nou. Al menys un cop a la vida tindríem dret a la nostra Icària. Encara que el capitalisme criminalitzi les utopies culpant-les de la responsabilitat d’un progés sagnant només adduïble a la cobdícia del capital, els nostres somnis són sempre allà, esperant-nos; i Icària n’és un símbol. Així ho va entendre el mateix Ildefons Cerdà, així ho van patir les masses d’obrers que, a partir de mitjans del segle XIX van deixar la seva pell a can Ricrad, l’Alchon o el Gas Lebon. Passejar pel vell Poble Nou és resseguir la pell de la història del moviment obrer.
Evidentment va ser Xavier Benguerel qui va situar el Poble Nou al mapa de la literatura. Ja l’any 36 amb ‘Suburbi’ (Proa), però sobretot l’any 74 amb ‘Icària Icària’ (Planeta), la primera vegada que una novel•la catalana guanyava el premi Planeta gràcies a la llestesa de l’autor, que va traduir el relat al castellà exclusivament per al premi. En temps de crisi i fractura social, quan els pobres tornen a ser tan pobres com els icarians de fa cent cinquanta anys, a Benguerel (‘Sempre és demà’ –Planeta- un altre imprescindible-) se l’hauria de llegir amb avidesa, amb l’esperança dels socialistes utòpics que van fundar la Catalunya moderna d’avui i a qui mai no s’ha reconegut els seus mèrits, al contrari.
El Poble Nou d’avui te noves lectures per reclamar el passat bo i afrontant el futur amb la mirada clara: la pintora Neus Martín Royo, hiperrealista li dic jo, impressionista es reclama ella, narradora plàstica d’un passat imperfecte, si, però en el que fonamenta el somni de la icariana que porta a dins. Les seves arqueologies industrials no són una visió agònica d’un temps, són memòria viva per buscar noves utopies a cada pas perdut per la Rambla; per paisatges que desapareixin.

Al revés t’ho dic

Un cafè amb Josep Forment, editor de Al revés, el petit segell barceloní que està començant a marcar tendències en novel•la negra i més. Un projecte de poc més d’un any i alguns encerts irrefutables: Julián Ibáñez, el Jim Thompson espanyol (Perro vagabundo busca a quién morder, Entre trago y trago i ara Calle de la intranquilidad) o Luís Gutiérrez Maluenda (Mala hostia). I com que fan política d’autor, de cuidar-lo no d’extorquir-lo, en vindran més i de bons. Tants com en va publicar La Cua de Palla, que 62 ha deixat morir i que ells revifaran simbòlicament gràcies a un erudit estudi firmat per Jordi Canal, director de la biblio La Bòbila de l’H, i Àlex Martín Escrivà, comissari d’Olot negre i professor de català a la universitat de Salamanca. Haurem d’esperar, però.
Al revés són uns 20 títols a l’any i quatre ments inquietes. Forment, a més d’editar, encara te temps per escriure i publicar un estudi sobre Rimbaud (Rimbaud la belleza del diablo), on recopila totes les quartilles que l’autor d‘Una temporada a l’infern’ va escriure per a amics i altres poetes. I entre quartilla i poema troba perles com ‘La tristeza del Samurai’ de Víctor del Árbol, un debut del que se’n parlarà, per què abans de publicar-lo ja l’han venut a uns quants idiomes.
Ara Al revés acaba de publicar un llibre tan interessant com nou i insòlit: ‘Crims.cat’, una antologia de narradors negres catalans, d’Albert Villaró a Jordi Cervera i de Teresa Solana a Pau Vidal passant per Marc Pastor o Jordi de Manuel, elaborada pel mateix Àlex Martín i Sebastià Benassar. No se perquè encara no existia un llibre així, que fixi el gènere i les seves noves veus, però que ara l’hagin editat aquesta gent és un bon auguri.

22/11/10

Catalunya, un país inadvertit (i 2)

La complexitat d’un país modern i en transformació serà la gran herència que rebrà qui guanyi les eleccions. Pujol no va entendre mai que al país canviava a velocitat de vertígen, i el tripartit s’ha hagut d’afanyar tant que ha esgotat la seva capacitat política abans d’enllestir una obra de govern suficient. Per això el vell país no sempre camina al costat del nou.

La declaració dels castells humans com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat és un exemple de la Catalunya d’avui. L’’esforç comú, la solidaritat i la integració sense importar la condició ni la procedència i bo i superant les jerarquies, són condicions fonamentals per aixecar un castell humà. Les més de 60 colles que hi ha a Catalunya ho saben molt bé.
Més enllà de la complexitat física i dinàmica d’aixecar una torre humana, aquests conceptes reforcen filosòficament la singularitat de la identitat catalana d’avui. Els catalans som així, i el reconeixement de la UNESCO ens fa a tots plegats, hagueu vingut d’on sigui. una mica més universals.
Per això mateix, la declaració que, a l’ensems, ha rebut el flamenc, també explica una part de la idiosincràsia catalana. La llarga tradició flamenca del país ha convertit avui a Catalunya en un dels més importants bressols de ‘cantaores’ i intèrprets d’aquest gènere: Miguel Poveda, Dukende, Ginesa Ortega o Maite Martín en són els exemples més coneguts, però al Taller de Músics o a qualsevol escola, s’estan formant ara mateix noms que emergirant ben aviat, al ritme vertiginós dels temps.
Com fer visible aquesta realitat que exemplifiquen castellers i ‘cantaores’ i revertir-la en favor d’una construcció del país apta als temps que corren, sense perdre la singularitat i bo i seguir-nos projectant universalment és el repte de la futura política. Advertir és parar esment per corregirr.
En un món on les fronteres polítiques es dilueixen, la identitat cultural és fonamentalment també nacional. La vertiginosa història d’aquests darrers trenta anys, de la recuperació de la democràcia i l’autogovern a la crisi passant per la immigració i la globalització, ha capgirat completament la idea noucentista de país sobre la que, de Valentí Almirall a Vicenç Vives, es va aixecar l’edifici conceptual del catalanisme. Sense negar la validesa fundacional d’aquestes bases, cal reformular-les des de les polítiques necessàries per a la realitat actual si no volem perdre, definitivament, la petjada dels temps.
La identitat cultural de la Catalunya actual és massa complexa per a ser governada des dels paràmetres d’una forma de país que avui ja no existeix. No es tracta d’abandonar l’esforç normalitzador de la llengua i la cultura, però potser si que cal dimensionar-lo a la realitat. Empesa per l’allau migratori, l’educació s’ha actualitzat per poder suportar l’embranzida, i no ho ha fet gens malament, mèrit que correspon a parts iguals a tota la comunitat educativa. Es pot fer el mateix en qualsevol altre aspecte sense abdicar del catalanisme, però reformulant-lo d’acord amb les necessitats de la realitat.
Fa dos cents anys, diuen que a Valls, un grup de persones van decidir unir esforços per aixecar castells. Mentre que en dos segles les torres han anat sempre una mica més amunt, el país ha fet tombs, marrades, anades i vingudes i així estem ara mateix, confusos i, en temps de GPS, confiats a una bruixola avariada.
Mai no seran prou les infraestructures ni el finançament, si no som capaços d’aprendre a gestionar políticament la complexitat de la societat catalana, contradiccions incloses. En aquest aspecte l’assumpció de que la diversitat ja és part del propi patrimoni cultural català, resulta fonamental. Com compaginar aquest fet irreversible amb la necessària obra per normalitzar l’ús qüotidià de la llengua fent-la sentir també com a pròpia per tothom és, probablement, una de les claus de volta per superar aquest estadi d’inadvertència en que està ancorat aquest antic i modern país.

Jordi Canal
El premi de novel•la negra L’H Confidencial que convoca la biblioteca la Bòbila que ell dirigeix ha batut el rècord de participants amb 88 originals arribats de Suïssa; Holanda; Colòmbia, Xile, Cuba, Argentina, Mèxic, Puerto Rico, Uruguai i els Estats Units. El guardó, que publica Roca Editorial, se sabrà a mitjans gener. Dos lectors formen part del jurat. Això és cuidar el planter.

Google Maps
És tan incorrecte catalanitzar el Palacio Real o de del la Moncloa com seguir dient Calvo Sotelo a la plaça Francesc Macià. Però, qüestions toponímiques al marge, d’aquesta mena de pífies tan habituals a l’univers 2.0 n’hauríem de treure la lliçó de no fiar-nos amb el gregarisme que ho fem tots plegats, de tot el que diu la xarxa. Estem frivolitzant i relativitzant el coneixement.

18/11/10

L’Austin Healey de Sacha Distel

No puc escoltar Sarah Vaughan sense pensar en l’estiu de 1958. Portava quatre mesos de gira per Europa i representava Nordamèrica a l’exposició universal de Brussel•les. Al juliol va aterrar a París, no era el primer cop que hi cantava, ho havia fet el 1953, però aquell estiu, amb una veu en plenitud tot i la fatiga, va enregistrar ‘Vaughan and violins’ (Mercury), acompanyada de l’orquestra de Quincy Jones. Al disc, reeditat a la col•lecció ‘Jazz in París’ (Gitanes), hi ha ‘The MIdnight sun will never set’, un tema compost entre Jones i Henry Salvador que, amb el temps, s’ha convertit en un dels clàssics de la cantant de veu vellutada.
Escoltar Sarah Vaughan és veure-la passar amb l’Austin Healey de Sacha Distel per Saint Germain, mocador de seda blanc voleiant a l’aire sempre fresc de la rive gauche. A la ciutat ja no quedava cap dels escriptors de la Generació Perduda (impagable ‘Genios Reunidos en París’, de Humprey Carpenter -Laia-). Sylvia Beach, la última supervivent, treballava en l’exposició que l’any següent va homenatjar-los, i els joves escriptors americans expatriats a París que veien passar la cantant des de la terrassa de Les Deux Magots tenia 26 anys. Es deien Harold H. Humes, George Ames Plimton o Irvin Shaw, i no eren bohemis perdedors com els seus antecessors. Eren nois de casa bona i representants de la cultura dominant al món, tal i com diu Gay Talese a ‘Retratos y encuentros’ (Alfaguara). Entre el joc i el repte, van editar ‘Paris Rewiew’, la revista literària més influent de meitats de segle i de la qual Ignacio Echevarria va editar-ne una antologia d’entrevistes (Simenon, Dinesen, Faulkner, Roth, Naipaul...) a ‘The París Rewiew. Entrevistas’ (El Aleph). Tot plegat una època en que la literatura i l’art tenien més a veure amb l’experiència vital i intel•lectual que no pas ara.

Trasllats i retorns

La popular llibreria Casa Anita s’ha traslladat de local aquesta setmana. És un bon senyal saber que, malgrat els temps que corren, hi ha algun negoci que canvia de local per anar a més. Sense moure’s de Gràcia, de fet només es trasllada una travessia i mitja, Casa Anita deixa el carrer de Santa Eugènia, on va obrir portes fa cinc anys, per traslladar-se al carrer de Vic número 14, a un local molt més gran i que, a més, disposa d’un magnífic patí amb una gran palmera on poder fer presentacions i tota mena d’actes. A Casa Anita, a més de llibres infantils, juvenils i il•lustrats, la seva especialitat, hi trobareu a partir d’ara una selecció de llibres per a adults i un notable fons de música en català introbable als establiments. Tot en gairebé el doble de metres quadrats.
El que no s’ha traslladat, sinó que ha tornat, són les vetllades poètiques a la Granja de Gavà, al carrer Joaquin Consta 37 del Raval. Després d’una temporada en blanc degut a un malaurat canvi de gerència, els propietaris de sempre han tornat a obrir l’històric local on va néixer Terenci Moix. La Granja presenta ara un aspecte absolutament renovat, però sense perdre el seu aire entre bohemi i jove, i les lectures de poesia tornen a les taules de marbre tots els primers dimecres de mes. Van engegar el passat dia 3 i van poder comprovar que el temps no és l’oblit, i que les obres que tenen el carrer empantanat tampoc no han frenat els poetes i aquells qui els volen escoltar. Llarga vida a les iniciatives que fomenten la cultura, sobretot en moments com els actuals, quan hi ha qui gosa a dir que no és un objectiu prioritari. Per qui? No pas per l’oblit Baseiria (Casa Anita) ni per l’Escarlata Leoni (Granja de Gavà).

17/11/10

La singularitat universalista

Només amb l’esforç comú, la solidaritat i la integració sense importar la condició ni la procedència i bo i superant les jerarquies, es pot aixecar un castell humà. Les més de 60 colles que hi ha a Catalunya ho saben molt bé. I és d’esperar que, a partir d’avui, poc a poc, la resta del món ho vagi coneixent també.
Més enllà de la complexitat física i dinàmica d’aixecar una torre humana, tots aquests conceptes esmentats reforcen de forma filosòfica la singularitat de la identitat cultural catalana, que ho és també la nacional. Vull dir que, agradi o no i excepcions al marge, els catalans som així, i el reconeixement de la UNESCO ens fa a tots plegats, hagueu vingut d’on sigui. una mica més universals.
Fa dos cents anys, diuen que a Valls, un grup de persones van decidir unir esforços per aixecar castells. Mentre que en dos segles les torres han anat sempre una mica més amunt, el país ha fet tombs, marrades, anades i vingudes i així estem ara mateix.
Estaria bé que els candidats a presidir la Generalitat fessin seves les condicions humanes que la UNESCO ha vist en els castells. Terços amunt.

Dit a El Món a RAc 1 el 17 de Novembre de 2010

15/11/10

Catalunya, un país inadvertit (1)

Com tot país modern, la realitat de Catalunya és d’una complexitat tal que costa de gestionar políticament. La dificultat per percebre els canvis que s’anaven produint va acabar paralitzant els governs de Pujol. Malgrat que el tripartit ho ha intentat, i potser ha mort en l’esforç, l’herència que rebrà qui guanyi el 28-N serà tan complicada d’entendre com la mateixa realitat.
Des del cap de munt de l’avinguda de Córdoba, a tocar de la Serra de Marina, hi ha una vista impressionant de Santa Coloma de Gramanet i la llera del Besòs. Fa un segle els carros creuaven el riu per un gual i les famílies benestants, com la de Josep Maria de Sagarra, hi anaven a estiuejar. La Núria Caballero, 18 anys i nascuda a Singuerlín, pensa en això mentre contempla la ciutat des d’aquest privilegiat mirador. Es refugia aquí a pensar i somiar quan s’empipa amb la mare, que va venir de jove des d’Àguilas (Múrica), i que es considera afortunada per haver conegut el seu marit, un colomenc de tota la vida que treballa portant un camió, i haver pogut fer la seva família aquí. Però a la Núria això no li val. El discurs de la mare és d’una altra època. Avui les coses són molt diferents; tant que està convençuda per la generació dels seus pares ja mai no ho podrà entendre.
La Yessica Bao té 20 anys i estudia disseny a l’escola Elisaba. El seus pares son xinesos. El pare té una empresa de la construcció amb uns 50 treballadors i la mare porta un bar al passeig Maragall. Mentre passegem pel barri del Fondo, on viuen la majoria dels 4.000 xinesos que hi ha a Santa Coloma, no podem evitar sentir com, amb un andalús molt tancat, un aveïna acusa uns xicots xinesos de ser uns porcs. La Yessica sap que tenen aquesta mala fama, com també sap que els seus pares voldrien que ella seguís els negocis familiars, com fan sempre els xinesos; però ella està disposada a ser dissenyadora gràfica encara que hi hagi un daltabaix familiar. Avui les coses són diferents; tant que també ella està convençuda per la generació dels seus pares ja mai no ho podrà entendre.
A la històrica confusió transgeneracional, a la Catalunya d’avui s’hi afegeix l’ètnica i cultural. Quan tot just les onades migratòries de meitats del segle XX estaven assumint la seva catalanitat en tant que partícips de la construcció del país, i amb fills i nets plenament catalans, l’allau migratori del tombar de segle els ha descol•locat; i amb la crisi molts d’ells han passat de no entendre res a tenir por, un fet ben legítim. Com fer percebre als pares de la Núria de que la complexitat que representa la Yessica Bao s’ha de convertir en el motor que ens ha de permetre a tots plegats treure el país del marasme actual a que les urgències transformadores del temps ens han abocat, és un dels grans reptes de la política catalana després del dia 28. Una altra cosa és que, amb la pressa que tenim, els actors sàpiguen llegir aquesta complexitat en positiu.
Advertir és parar esment per corregir. A Catalunya hem perdut temps i ens l’han fet perdre. En ple esforç normalitzador i constructor, la globalització no se’ns ha posat del tot bé. És cert que s’ha parat un cop que podria haver tingut conseqüències fatals en forma de fractura social, però encara no hem solidificat les bases d’un futur, que ja és ara, per a la Núria i la Yessica.
D’aquí a cent anys no se com es veurà el Besòs des del cap de munt de l’avinguda de Córdoba. Potser els fills o els nets de les dues protagonistes d’aquest relat recordaran amb enyorança els temps complexos que van viure mares i àvies, gent d’una altra època. Si hem de fer cas a la història, això ha anat més o menys sempre així aquí. Però ara ja no ens en podem refiar, el model de construcció del país al segle XX està obsolet, no podem créixer si no és en sincronia amb al vertigen d’unes transformacions socials que han canviat la nostra identitat. Hem de dissenyar les noves característiques que ens defineixen.

Joan Piris
No és seriós que el bisbe de Lleida promogui l’incompliment de la llei del Patrimoni Cultural de la Generalitat intentant forçar judicialment el trasllat de les obres d’art de la Franja a Barbastre. La justícia li ho ha denegat, però la forma que te Piris de representar la societat dels seus feligresos qüestiona quines són les intencions reals del bisbe des que va assumir la diòcesi.

Fiscalia de Barcelona
‘A Serbian film’ és una peli lamentable que potser no s’hauria d’haver projectat a Sitges, però la investigació de la Fiscalia fa el joc als sectors més retrògrads de la societat que voldrien veure tothora la vida en llibertat sota fiança. A més, posa en entredit el prestigi internacional d’un festival que l’únic que fa és creure en la llibertat d’expressió i en el criteri del públic.

10/11/10

Premis en l’aire

Caixa Laietana, organitzadora del premi Iluro de monografia històrica, intenta modernitzar un guardó que ha quedat obsolet avui en dia. Enguany ha actualitzat el jurat incorporant a Josep Maria Fradera i a Àngels Soler, ambdós fills d’antics membres del jurat. Però malgrat aquesta aposta, el nou jurat ha estat incapaç de respondre amb un gest de modernitat i premiar un treball dedicat a la història del rock i la cultura pop a Mataró que, segons que va reconèixer el propi portaveu del jurat, Antoni Pladevall, va estar considerat entre els dos finalistes i que permet conèixer un aspecte de la història de la cultura local molt poc difosa. El jurat va declarar el premi desert i va concedir un accèssit a: De la civitas d’Iluro a Alarona, entre la Tetrarquia i els Carolingis, de Joan Bonamusa. Això si, malgrat la fusió freda amb Caja Madrid, la continuïtat del premi no perilla, asseguren.
Per contra, en tan que arguments de màrqueting, els premis de novel•la no tenen per costum deixar-se deserts, prou que s’espavilen organitzadors i editors perquè no passi. Per això va causar sorpresa que el premi de novel•la Fiter i Rossell de la nit literària andorrana, que edita Columna, no s’atorgués a cap obra en la seva edició d’enguany. D’aquí a ben poc s’ha de lliurar el Carlemany. No sabem si hi ha prou originals presentats, o han calgut corredisses de darrera hora.
Per cert, cada dia hi ha més premis literaris que, sota l’aparença d’atorgar una quantiosa summa de diners per un llibre, exigeix al guardonat que els lliuri fins a dues novel•les, amés de la premiada, a canvi de la bossa de diners que li han donat en concepte de premi. Com és que un detall d’aquesta importància no consta a les bases?

‘Gainsbarrades’

Nits de tardor a Puigcerdà. Sopars amb els germans ceretans, els millors gintònics del món i inacabables converses amb en Josep Bort: les seves documentades anotacions al Quadern Gris, la història d’en ‘Caracremada’ amagat a la muntanya, el govern basc instal•lat al menjador dels seus pares i les algunes intenses sessions de Gainsbourg; històries, poemes, anècdotes i cançons del darrer rebec de la cultura no anglosaxona.
A aquestes estones dedicades al darrer heroi de la cultura de masses amb mèrits per ser venerat en dic ‘Gainsbarrades’, la revisió del mite i la seva decrepitud tal i com ell la va voler els darrers anys de la seva vida: “Sí sóc jo Gainsbarre. Se'm troba a l'atzar dels night-clubs i dels americans. Sóc babau. Sóc reggae rialler. El cor perforat de banda a banda.”, canta a ‘Mauvaises Nouvelles des étoiles’, (1981), títol pres d’un quadre de Paul Klee, i així va viure els darrers anys. El 2 de març de 1991 jo conduïa escoltant Ràdio3 quan vaig sentir que Gainsbourg havia mort. Vaig parar en un voral, sota uns pins i un nus em va tenallar la gola. Ja mai més no seríem els mateixos sense l’home del cap de col.
He anat a la parisenca rue Verneuil, el més potent escenari on va actuar mai, he llegit els seus poemes recollits a ‘Mon propre rôle’ 1 i 2 (Folio), els hilarants aforismes de ‘Pensées, provocs et autres volutes’ (Livre de poche) i la biografia de Gilles Verlant al mateix segell editorial, on hi ha la darrera entrevista que ell mateix es va arrencar amb crueltat poc abans de morir. Vaig taral•lejar les poques cançons de la peli ‘Gainsbourg, vie d’un heroi’ i em vaig capbussar a l’exposició que li va dedicar la Cité de la musique el 2009. Però són les ‘Gainsbarrades’ amb en Josep Bort les que m’acosten a la complexa i ingent obra de Serge Gainsbourg. Nomes els mites personals suporten el temps.

Entocidis

Res a objectar ni en el jurídic ni en el polític a l’admissió a tràmit per part del Constitucional dels recursos contra la llei del Cine i el Codi de Consum, no penso perdre ni un segon en justificar el que no cal. La sentència sobre l’estatut dictada per un tribunal polític només pot portar conseqüències polítiques, tal i com ja s‘està veient amb els reglaments de l’ús del català per part d’algunes institucions.
I contra aquestes agressions polítiques, el conjunt dels partits democràtics haurien d’actuar políticament; ara mateix els que governen, i després els que ho facin a partir del dia 28; amb contundència, decisió i sense tacticismes. Ara, que ho facin ja és una altra cosa. Personalment no hi confio gaire.
Utilitzar la llengua i promoure la segregació lingüística des dels tribunals potser pot donar un cert rèdit al PP i a aquesta senyora que defensa no se quin poble, però la història els posarà al lloc que el correspon, un nom que no diré per evitar que em portin també als tribunals, doncs no estic etiquetat en castellà.
Per definir aquest nom el diccionari parla d’extingir una cultura.

Dit a El Món a RAC 1 l'11 de novembre de 2010

8/11/10

Un festival de primera divisió

Agermanat amb els festivals de Nova York i el mític Newport, medalla d’or de Barcelona i inaugurat enguany pel darrer gran mestre viu, Sonny Rollins, el Festival de Jazz de Barcelona és una cita privilegiada del jazz mundial que fa honor a la gran afició que hi ha a Catalunya i al nombre de locals de música en direct; però els mitjans de comunicació maltracten aquest gènere.
Diuen les cròniques que, quan Sonny Rollins va actuar en una de les primeres edicions del Festival de Jazz de Barcelona, el públic marxava del concert irat pels suposats esgarips que sorgien del seu saxo tenor. A meitats dels seixanta Rollins experimentava amb sonoritats aternatives posant bosses de plàstic i altres elements a la sortida de l'instrument, i allò era excessiu per l'oïda dels benemèrits socis del Hot Club. Uns quinze anys després vaig poder viure una situació similar en carn pròpia; gent escridassant Miles Davis i marxant del Palau dels Esports per què el trompetista interpretava Cindy Lauper (arranjada per Marcus Miller, aixo si), a la que va ser la darrera gira de l'intèrpret més influent en la història de la música del segle XX, la del disc Tutú .
Però dimarts passat l'Auditori estava ple a vessar, i no hi va haver ningú que s'atrevís ni ta sols a parpellejar durant l'hora i mitja; parlava el mestre, el darrer mite viu del saxo tenor: Charlie Parker, John Coltrane, Dexter Gordon i Stan Getz són morts; ell, Sonny Rollins, ha sobreviscut i dibuixa amb el saxo els paisatges on veu recreada la bellesa. És un poeta.
Això va pensar Tito Ramoneda, ànima del festival i patró de de Music Project, quan li va demanar d'inaugurar ledició d'enguany, la qe en fa 42, la que naixia de l'extrardinari record dels concerts de Wayne Shorter i Return to Forever dels anys anteriors. Qui esperaria escoltar un avi de 80 anys amb la frescor i energia d'un 'chef d'lueuvre'?
Va ser un auditori ple a vessar qui glatia per escoltar l'amo d'un dels grans clàssics del genere, 'Saint Thomas'. No el va interpretar, però ningú no li va demanar tampoc. La màgia del jazz, la música lliure per excel•lència, havia obrat de nou el miracle ateu: hi ha vida després dels grans festivals clàsscis de l'estiu (Viena, Donosti, Gasteiz o Mauriac), i es diu Barcelona. Gairebé mig segle després dels voluntariosos membres del Hot Club que Alfred Papo va descriure magistralment al llibre 'El jazz a Catalunya' (ed. 62), el Festival de Jazz de Barcelona, que durant aquests anys les ha vist de tots colorts, tornava definitivament (i esperem que per sempre), a la primera fila del jazz de tots els temps.
L'afecció al jazz a Catalunya és antiga com el gènere. De les 'jazz band' dels anys vint i trenta que omplien el territori de dixxie i New Orleans, de Figueres a l'Espluga de Francolí i de LLeida a Vilassar de Dalt, fins l'eclosió de les generacions vinculades al Taler de Músics, creat fa tres dècades i avui escola universitària, passant per les sessions al Jamborée o les compres semiclandestines a la primera botigua de discos Castelló, la passió dels catalans pel gènere ha estat i és, de les més importants d'Europa. Ha costat consolidar el jazz entre nosaltres, els mandarins culturals i l'adminisdtració l'han vist com una musica forana druant molts anys, però avui és un dels estils on els músics i compositors del país tenen més a dir en el panorama internacional que els creadors de moltes altres disciplines. Hi ha músics, discogràfiques, promotros, festivals com el de Barcelona i locals que programen jaz tots els dies de la setmaba, un fet insòlit en qualsevol alre gènere. Per què, doncs, els grans mirjans de massses, sobretot, no el tenen en compte? Quim mistera envolta aquesta música?
Malgrat que hi ha una revista bimesgral (Jaç), perquè TV3 no hi dedica cap espai fix? i la majoria de grans mitjans la tracta amb menyspreu? Més d'un segle després de Jerry roll Morton, el jazz no és un estil d'aquest país tan mestís?

Mariano Rajoy
Sort del Sant Pare, que si fos del partit que ell dirigeix el català no es parlaria ni a les reunions clandestines. Facècies a banda, el comentari sobre la magna obra de Ratzinger en favor de la llengua no mereix la més mínima consideració ni tan sols per part dels catòlics. Humiliant d’aquesta forma l’esforç històric que els catalans hem fet per salvar l’idioma farà estranys amics.

Rafael Guastavino
Amb Anàlisi estructural i valoració de les voltes de Guastavino, la nord-americana Megan Reese ha guanyat la primera biennal dedicada a qui va portar la volta catalana a l’arquitectura americana i la va implantar a 360 edificis, destacant el vestíbul de Central Station a Nova York. Reese recollirà el premi sota la volta del teatre la Massa de Vilassar de Dalt, municipi organitzador.

4/11/10

Valor mental de la màquina

En l’època de la perplexitat juvenil em vaig afeccionar a les motos. Més enllà de les prestacions o la tècnica, el que em va seduir va ser el caràcter de categoria mental que representa el conductor i la màquina en harmonia amb la natura. Vaig construir un imaginari iniciàtic, tan racional com metafísic, fonamentat en les grans balades d’herois com Giacomo Agostini, Mike Hailwood o Jarno Saarinen, en la mitologia del gènere, encapçalada pel Tourist Trophy de l’Illa de Mann i les 24 hores de Montjuic, i en alguns models de motocicletes que han passat a la història de l‘art com la BMW R75, la Honda CB750 o la MV Augusta V3.
Llavors va arribar la dimensió cult: ‘Easy rider’, el terrible accident de Bob Dylan, amb recuperació a Formentera, o la mort de Duane Allman pel terrible impacte de la seva Harley. Van ser temps de respostes no trobades on es fonamentava la rebel•lia política: ‘Viajando con los Rolling Stones’, de Robert Greenfield i ‘Hell angels, una estranya y terrible saga’, de Hunter S. Thompson (Anagrama), van acompanyar els primers revolts de Santa Fe del Montseny a bord d‘una Impala 175 que corria prou, però no frenava ni demanant-li-ho.
Vaig llegir ‘Zen i l’art del manteniment de la motocicleta’, de Robert M. Pirsig (RBA), convalescent d’una caiguda. En acabar-lo, la lucidesa i la follia no m’havien abandonat gens ni mica malgrat el to místic que l’autor confereix anar en moto. Serà potser que el valor mental de la màquina i la seva projecció al llarg de tota una vida de casc i jaqueta de pell acosta el motociclista a una mena de divinitat? És una pregunta que he mantingut sense voler respondre durant anys.
Des de fa dies, però, no paro de mirar el vídeo de la nova Honda CB1100, un vídeo com els d’abans per una moto com les d’abans i uns pilots com els de sempre: rebecs, una mica salvatges potser; mentals.

Solució política

Els accionistes d’Arc de Berà han parlat per fi, ja els ha costat. Diuen que no poden acceptar el crèdit de la Generalitat perquè els bancs demanen un aval en metàl•lic que no tenen, insisteixen que només pagaran quan hagin venut Gran Via Llibres (un mausoleu de 3 milions d’euros pel qual està per veure quin preu real dóna el mercat), repeteixen que no volen anar a concurs de creditors i postil•len una informació sobre la que he de rectificar: són 405 mil euros, no 450 com vaig escriure erròniament en un article anterior, l’import de l’aval que afecta el local que es volen vendre.
Per la seva banda els advocats consultats pels editors, un dels despatxos més importants del país, els han assegurat que el conflicte te mala peça al teler. La situació està embarrancada sense remei i només els accionistes de l’Arc poden desencallar-la. Si, tal i com diuen al comunicat, no estan disposats a buscar un aval, hi ha moltíssimes possibilitats de que el conflicte acabi als jutjats; és a dir, eternitzat. Aquesta pot ser la fi de moltes petites editorials.
Arribats aquest punt és imprescindible una solució política d’alt rang per resoldre un conflicte que amenaça seriosament la pervivència del català com a llengua literària moderna i amb sortida comercial. O el president de la Generalitat tot sol, o un acord tàcit entre PSC i CiU, amb el suport d’ERC i IC, hauria de servir per forçar una sortida digna al problema abans no sigui massa tard. Si creuen realment en la importància estratègica i econòmica del sector editorial no poden dormir més a la palla.
Deixarem per un altre moment avaluar la satisfacció que els accionistes d’Arc han manifestat, al seu comunicat, per la feina que han fet des de 1971.

1/11/10

Ni nens, ni adults

El pla de formació dels joves que ni estudien ni treballen ha de començar per fer a cada candidat aquesta pregunta: vols fer alguna cosa a la vida? Un cop resposta, govern i oposició s’adonaran que no cal discutir sobre si és una mesura electoralista o no, senzillament perquè no caldrà cap mena de mesura. Els ni-ni, no és que no vulguin fer res per rebentar el sistema, no és que la seva passivitat sigui una actitud revolucionària o neo-hippie. Els ni-ni s’haurien de dir no-no: No saben, no contesten.
O sigui que el problema no és formatiu ni electoralista; és social i cultural. D’unes generacions nascudes i crescudes sense disciplina familiar, rigor educatiu, valors culturals i responsabilitat social, que en podem esperar tret de que el 30 per cent dels seus integrants no sàpiguen ni que volen fer ni quin sentit te l’existència llevat de sobreviure vagarejant?
La culpa és molt negra i no la vol ningú, em deia l’àvia, però no tinc cap dubte: la culpa de l’existència dels mal dits ni-ni no és d’ells,és del conjunt de la societat adulta, començant per la família, que ha estat incapaç d’ensenyar-los en que consisteix això de viure.

Dit a El Món a RAC 1 el 2 de Novembre de 2010

L’heroic pa del cinema català

Fins l’estrena de ‘Pa negre’, d’Agustí Villaronga, (premiada a Donosti) i d’Herois’, de Pau Freixas, (premiada a Málaga), no recordava haver vist mai dues pel•lícules catalanes exhibint-se a la vegada, i amb èxit, a les multisales d’un centre comercial. Els primers fruits de l’actual política de suport al cinema de la Generalitat funcionen a la taquilla i agraden a la crítica.
Política cultural any quart: endreçar l’anterior, diagnosticar, legislar i veure els resultats. En matèria d’ajudes al cinema els primers no podien ser més esperançadors: ‘Pa negre’ i ‘Herois’ són a les cartelleres d’arreu de l’estat, atrauen al públic, sedueixen la crítica i reben premis.
El creixent increment de públic a les pel•lícules produïdes a Catalunya, els premis aconseguits pels professionals i artistes, el prestigi internacional que ha assolit l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques, altres iniciatives com l’ANIMAC, festival internacional d’animació que es fa a Lleida, o els esforços que exhibidors com el Circuït Urgellenc (30 sales a ciutats del centre i nord del país) despleguen per mantenir l’afició a anar al cine, fan pensar que el cinema català, lluny d’esllanguir, es reinventa i sobreviu malgrat la tendència general a la baixa.
La clau estava en buscar la qualitat més que no pas la mediocre quantitat. “Si la indústria audiovisual només dona per una vintena de pelis a l’any, que no en siguin més, però que aquestes siguin de suficient qualitat i atractives pel públic, distribuïdors i exhibidors. Aquesta és una de les claus de volta de la supervivència del cinema com a art industrial, i vol ser un dels pols de la nova política de suport al cinema de la Generalitat.” Qui em deia això fa gairebé dos anys era Eduard Voltas, número dos del Departament de Cultura. Els resultats de les primeres mostres li donen la raó.
Una cinematografia petita com la catalana no pot pretendre omplir les sales amb productes de molt poc valor cultural, adreçats a sectors de població amb un índex de curiositat cultural molt baix i que gairebé no va mai al cinema (adolescents que es baixen les pelis d’Internet i gent que no mou el cul del televisor). La idea era fer menys films però més interessants, que explotessin les provades capacitats de creadors, tècnics i artistes del país i que poguessin ser d’interès general per a tothom qui li agrada anar al cinema. Semblaven objectius molt elevats en un moment en que sembla que la indústria del cinema agonitza, però es va creure que és en aquestes situacions quan calien respostes agosarades i imaginatives. I a la vista està la primera fornada de films resultants.
Evidentment, però, per molt que els nous criteris d’ajudes a la producció estiguin donant resultats excel•lents, tota acció destinada a promoure l’activitat industrial i creativa del cinema en català està pendent, a hores d’ara, dels possibles recursos que, emparant-se en la sentència política del Tribunal Constitucional, els habituals partidaris d’anorrear absolutament el català fins forçar-ne, pràcticament, la seva desaparició de la vida pública, presentin contra la llei del cinema. Seria lamentable frenar als tribunals una política que, a més de funcionar artísticament, està donant riquesa i llocs de treball al sector cultural del país; però a hores d’ara tot és una incògnita que penja d’un fil i que, molt probablement no tindrà resposta fins després del 28-N.
La sala on s’exhibeix ‘Pa negre’,a mitja tarda d‘un dia laborable, és gairebé mig plena. A la majoria d les altres no h ha a penes ningú. ‘Herois’, Al Renoir Floridabalnca un dimarts a les vuit i deu, te un nombre d’espectadors molt superior a la resta de films, espanyols i internacionals, que s’hi projecten. A l’any quart hi ha polítiques culturals que demostren la seva vàlua. El jurat de Donosti i el públic de Málaga les han avalades. Que els jutges, que segurament van molt poc al cine, no les tombin.

Sánchez Camacho
Utilitzar la llengua i promoure la segregació lingüística des dels tribunals com a eina electoral potser pot donar un cert rèdit al PP, però la història el posarà al galdós lloc que el correspon i quin nom no diré per evitar que em portin també als tribunals o m’apliquin un decret per no estar etiquetat en castellà. Per definir el concepte el diccionari parla d’extingir una cultura.

L’Arc de Berà
Després de dies de silenci i de no acceptar el crèdit de la Generalitat, la desapareguda distribuïdora ha tramès un comunicat a la premsa on no diu res de nou. Assegura que pagarà el deute que escanya a molts editors quan s’hagi venut el local de Gran Via Llibres per un preu molt superior al deute, es matisen algunes xifres, es diu que s’ha fet molt bona feina i es lamenta la interrupció.

28/10/10

Elefants blancs de Hem

Des del memorial de les Camposines els turons que es veuen en la llunyania tornen a semblar elefants blancs, tal i com els va veure Ernest Hemingway en un dels contes, reunit a ‘Els primers quaranta-nou contes’ (62). Fins no fa massa eren d’un ocre brut i terrós, inerts en mig de la memòria; han hagut de passar molt anys perquè recuperin el color blanc, temps de pèrdues que van començar aquell 1938, quan els protagonistes del relat, a punt de separar-se a l’estació i amb la guerra als ulls i la impotència a la ment diuen: “Podríem tenir tot això, podríem tenir-ho tot, però cada dia ho fem més impossible”. Tot ha estat impossible, fins i tot la pròpia vida de l’autor es va tornar impossible. De res li van servir els intensos glops de vida descrits a ‘Fiesta’ (DeBolsillo). L’existència, com la literatura, es va tornar crepuscular; ‘Al otro lado del río y entre los árboles’ (Seix Barral), res no feia presagiar que aquells elefants tornessin a ser blancs. Fins ara.
No és fàcil ni plaent seguir el camí vital de Hemingway, com tampoc no ho és el d’aquest país. Veig la foto que presideix ‘La Pepica’, al país que més s’estimava després del seu, sopant plàcidament amb amics, el batec aturat en aquell instant de placidesa, però amb la mirada perduda en la memòria, i penso en els motius que pot tenir un home per treure’s la vida. Per què no en tenien els protagonistes de ‘Turons com elefants blancs’, si sabien que ho tenien tot perdut? Tot. Si la història s’ha encarregat de demostrar-ho? Potser per això és el relat preferit per Enrique Vila Matas, tal i com diu a ‘Ella era Hemingway’ (Alfabia).
He pensat en tot això assegut als bars de la place de la Contrescarpe, allà on va ser pobre i feliç, perdent-me pels canals de Santa Croce i Sant Polo; però enlloc no he vist elefants tan blancs com des de les Camposines, ara, per fi.

El món d’ahir

No se si serà per la ‘cosa’ de l’Arc de Berà, però aquests darrers dies s’ha instal•lat una certa nostàlgia, com si s’acabés el món, a les petites misèries de l‘hemisferi llibresc. D’una banda els propietaris de la distribuïdora traspassada continuen negant-se a l’aval que permetria tancar el conflicte correctament, tal i com havien dit que volien fer. Hi va haver una reunió la setmana passada amb advocats i tal, però no va servir de res. Els creditors, a més de neguitosos per la incertesa del seu futur, comencen a estar molt empipats.
En un article sobre aquest tema publicat en aquest diari el 18 d’octubre, qui això firma parlava de la distribuïdora Àgora i entre parèntesi posava Planeta, atribuint-li en bona lògica la propietat, doncs el 60% de l’empresa és de Grup 62, i aquesta companyia és majoritàriament propietat del Grup Planeta, tal i com diu l’anuari del 2010 editat pel holding. Doncs bé, hi deu haver molts nervis i cagarines en el vell món editorial, quan un abrandat anònim va escriure al meu bloc d’articles (www.casavbn.blogspot.com) que jo ‘venia d’Arbeca’ per atorgar el control d’Àgora a Planeta. Doncs qui el te, sinó? Una altra cosa és que no l’exerceixin de forma ferrenya, però la majoria és majoria també al, a voltes, irreal món editorial. Com solc fer no vaig penjar el post, no perquè l’espifiés, sinó perquè no tinc per costum airejar anònims, sobretot ara que sembla que el món d’ahir s’està fonent com un panellet a la boca.
Per sort trenta edicions del premi Just Manuel Casero i trenta dos anys de vida de la llibreria 22 de Girona no són la fi del món. Diumenge es fa una nova edició del premi i en Guillem Terribas entra al twitter. Això és vida!