He vist a una treballadora de la sanitat pública, dempeus damunt la taula de negociació, trepitjar amb fúria flamenca els documents amb els que sindicats i gerència de l’ICS intentaven arribar a un acord sobre les retallades en els sous, i he sentit una profunda vergonya de compartir ciutadania d’aquest país amb segons qui.I que ningú, amb sou fix i una retallada del 5% vingui a donar lliçons a un autònom a qui els ingressos han minvat un 20%. Entesos?
Després diuen que això no és Grècia. No, som pitjors: més mal educats, més maldestres a l’hora de treballar bé, i més escandalosament vehements a l’hora de protestar. Però de moment no necessitem cap rescat econòmic, i això ens fa creure millors. Del rescat moral que necessitem ningú no en parla, ningú no te la humilitat de dir que entre tots ho hem fet malament, que tots hem estirat més el braç que la màniga.
Els treballadors de la sanitat tenen molts motius per protestar. L’enfonsament de l’estat del benestar és també l’ensulsiada de la seva vocació de servei públic, de la seva passió per servir als seus veïns.
Però irrompre en una sala de negociacions on tots hi són representats, posar-se dempeus damunt les taules i patejar els documents objecte del diàleg, és indigne d’un professional sanitari.
Dit a El Món a RAC 1 el 30 de setembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada