30/1/15

Carles Miralles, poeta y helenista

Decidió pedir a nueve lectores que escogieran entre su producción poética y elaboraran una antología. Es un libro insólito por las múltiples miradas sobre su obra y sensibilidades que acoge. Quizás por ello lo tituló: No me n'he anat (No me he ido); título que refleja muy bien el carácter vitalista y de profundas tradición helénica de su poesía. Ahora, más de seis años después, Carles Miralles se ha ido; pero resta su obra, que es vida. El poeta y catedrático de filología griega de la Universidad de Barcelona falleció la madrugada del jueves a la edad de setenta años.
Carles Miralles nació en Barcelona en 1944. Estudió filología clásica y a los veintiún años ganó la primera edición del popular premio Amadeu Oller de poesía para inéditos con La terra humida (1965). Para él los orígenes de la literatura catalana están intrínsecamente vinculados al mundo clásico. Luego, el helenismo y la poesía eran en Miralles dos facetas de un mismo trabajo. Estudió el mito y la poesía griega antigua y la narrativa y poesía latinas. Tradujo al catalán obras de Jenofonte y Herodoto, y redactó los estudios introductorios a las obras de Eurípides y Sófocles. Y también se dedico al estudio de Verdaguer, Riba, Salvat-Papasseit, Espriu y Foix. Participó en la redacción dela historia de la literatura catalana de Ariel.
Miralles era catedrático de filología griega en la Universidad de Barcelona, donde fue de vice-rector entre 1981 i 1986. Coincidiendo con su jubilación el año pasado la universidad editó dos volúmenes a modo de homenaje y reconocimiento a su labor titulados Són per mirar, que incluyen unes cuarenta aportaciones críticas de profesores y críticos literarios. Miembro de la sección filológica del Institut d'Estudis Catalans, fue el primer presidente de la Societat catalana d'estudis clássics, filial de l'IEC, y secretario general de la institución entre 1998 y 2002.
Tras su sonada irrupción en el panorama literario, Carles Miralles publicó cuatro poemarios más, la antología antes citada y un volumen de obra completa titulado D'aspra dolcesa (1963-2001), que incluyó poemas inédits. Con La ma de l'arquer, obtuvo el Premi Nacional de Poesía en 1992. Su obra narrativa se reduce a Escrit a la finestra (1998).
Para el conseller de cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, "la muerte de Carles Miralles supone la pérdida un gran poeta y de un referente intelectual y humanista de rigor y excelencia". Miralles, íntegramente dedicado al estudio de la literatura, además de profesor emérito de la U.B., era miembro de la Junta de Govern de la Institució de les Lletres Catalanes y del Consell Assessor.
La ceremonia de despedida del doctor y poeta Carles Miralles se hará el próximo sábado a las 11.30 de la mañana en el tanatorio de les Corts de Barcelona.

29/1/15

El 'sospitós' Rafael Tasis

Exiliat a París després de la guerra, va ser el primer en escriure novel·les negres en una àpoca en que el gpenere era denostat. Alex Martín rescata de l'oblit la fascinant figura del periodista i traductor de Simenon.


Així va començar tot

Un estudi amè i saberut recupera l'obra i la figura de Rafael Tasis, pioner de la novel·la negra catalana, coincidint amb la desena BCNegra, el festival literari més exitós dels que es fan a Barcelona.

Tasis a Nova York
Si fóssim a Nova York el Mosquito seria un tuguri de dubtosa reputació on tipus sòrdids cuinarien tota mena de negocis bruts. Però som a Salamanca, el local és al carrer Palominos, darrera el palau d'Anaya, seu de la Facultat de Filologia, i és el cau preferit d'una colla de lletraferits i professors tocats pel gènere negre. L'Àlex Martín (Barcelona 1974), n'és un d'ells. Com hi ha anat a parar és una altra història, però és més que probable que, si no fos perquè fa classes llengua i literatura catalanes i de novel·la negra en una de les universitats més prestigioses d'Europa, no hauria pogut investigar l'encomiable feina que en Rafael Tasis (Barcelona 1906-París 1966) va fer a meitats de segle per introduir i divulgar la novel·la negra a Catalunya.
Paradoxa suprema. Ara fa seixanta anys de la primera edició de La bíblia valenciana (Albertí 1955), novel·la pionera del gènere en català i a l'estat, escrita per Rafael Tasis el 1944, abans de El inocente de Mario Lacruz, relat fundacional del gènere en castellà per bé que es va publicar dos anys abans per motius evidents. Doncs el festival BCNegra, que comença avui, no li dedica ni un acte al programa oficial. Al recent Tiana negra, on sí que es va presentar Rafael Tasis, novel·lista policíac (Alrevés), l'Àlex Martín va dir: "a voltes em sento sol allà fent aquesta feina". Però a la universitat salmantina es va doctorar amb una tesi sobre novel·la negra catalana, hi organitza des de fa onze anys un exitós congrés de novel·la i cinema negre junt amb Javier Sánchez Zapatero, i té el suport intel·lectual i institucional suficient per investigar sobre el tema i publicar: Catalana i criminal -amb Adolf Piquer- (Documenta balear), La cua de Palla, retrat en groc i negre -amb Jordi Canal- (Alrevés), a més dels volums que apleguen les ponències dels congressos i uns quants més on ha fet d'editor (en el veritable sentit anglès del terme). "A la universitat de Barcelona hi havia poques coses que m'interessessin. Jo no tenia clar ni que volgués fer una tesi doctoral ni que m’interessés seguir a la universitat. Va ser llegir Joc Brut, de Pedrolo, i adonar-me que la policíaca em seduïa. Era un bitxo rar a la facultat, i no m'hi sentia a gust a Barcelona, esperava una altra cosa. Fins un dia que un professor em va suggerir que anés a una universitat més petita, que m'airegés. Vaig triar Salamanca per atzar, aquí vaig fer romànica i hispànica i vaig recuperar la il·lusió. I per això m'hi he quedat." Per sort sempre quedarà Salamanca i els gintònics i els discos de blues de el Mosquito.

Palau d'Anaya, seu de la facultat de filologia de la U. de Salamanca
En Martín sembla haver pres model d'en Tasis, que abans dels vint anys ja publicava articles a la Mainada o l'Estevet, i aviat ho va fer a Mirador i La Publicitat. Va ser secretari general de la joventut d'Acció Catalana Republicana i l'any 1937 director general de Serveis Correccionals de la Generalitat. L'any 1939 es va exiliar a París, i durant l'ocupació hi va passar tanta gana com llibres policíacs va llegir.
Un dia viatja fins Chatou, on li han dit que podrà trobar pastanagues, és millor que res. Quan és a l'estació les sirenes anuncien un bombardeig. A falta de refugi, en Tasis espera assegut en un banc. Per distreure's de la por de les bombes es posa a pensar en una noticia que havia llegit anys enrere. Quan l'alarma passa té una bossa de pastanagues i l'argument complert de Un crim al Paralelo, la primera novel·la policíaca que va escriure (tot i ser la última en publicar-se). En Rafael Tasis la vida i el coneixement eren la mateixa cosa. "Crec que es va morir de cansament, de tant treballar", diu mig en serio mig en broma l'Àlex. un detall: Tasis tradueix 13 novel·les de Simenon en quatre mesos; les signa Ferran Canyameres, que en tenia els drets. Això l'ajuda a conèixer més i millor el gènere...i a menjar.
Quan l'any 48 torna a Barcelona per fer-se càrrec de la llibreria-impremta de la família comença a desplegar implacablement el seu argumentari en favor d'una novel·la policíaca pròpia en articles, cartes i davant qualsevol possible auditori (pocs llavors). Fins i tot situa Odó Hurtado, Pere Calders o Manuel de Pedrolo com a possibles figures del gènere. L'encerta: Pedrolo publica el 1954 Es vessa una sang fàcil, abans que ell mateix aconsegueixi de veure publicada La bíblia valenciana. Després posa en marxa La Cua de Palla i en Tasis hi tradueix alguns títols. Tots dos coneixien be l'anglès i el francès, els idiomes del policíac.
Ningú no dubta que Rafael Tasis és el patriarca del gènere a Catalunya. Manuel de Pedrolo n'és el pare, en Jaume Fuster el fill, i tota la rècula d'autors que avui publiquen a les diverses col·leccions (Crims.cat. Llibres del delicte, la Negra, Meteora...), els néts perduts en la diàspora literària d'una cultura que sovint és massa primmirada. "Som el que som gràcies als que van creure en aquest gènere", assegura Martín.

Biblioteca central de la Universidad de Salamanca
Però els pioners sempre són sospitosos. "Som un país una mica estrany" engega l'Àlex mentre el sol ponent daura la catedral i es refracta als vitralls modernistes de la casa Lis. "A casa nostra la novel·la policíaca ha costat molt d'introduir. L'any 1947 Tasis ja defensava a la Revista de Catalunya que aquest gènere era molt més que un mer entreteniment, que tenia unes possibilitats brutals d'explicar el que passava a la nostra societat i, sobretot, de fer una radiografia de la ciutat de Barcelona com ho havien fet Balzac a París i Dickens a Londres. Des del coneixement profund de la literatura francesa i belga que tenia pels anys passats a l'exili (del 1939 al 1948), ell considerava que el gènere tenia unes enormes possibilitats d'èxit a Catalunya. Primer perquè, des de la vessant d'entreteniment, ajudaria a eixamplar el nombre de lectors, que encara ara és el problema principal del català, i segon perquè era una literatura que ens podia ensenyar moltes coses de la nostra pròpia societat. Defensar aquesta idea a la Revista de Catalunya fa 64 anys, quan la novel·la policíaca era considerada una literatura de segona, i quan cap intel·lectual s'atrevia a confessar la seva afició al gènere, era una tasca prou meritòria".
Al llibre es recullen una colla de cartes que Tasis va creuar amb escriptors de l'època on li confessen admiració per les seves novel·les policíaques: des de Pere Calders "Vaig rebre La bíblia valenciana i  n'he fet una lectura, amb un interès comparable al que m'han desvetllat altres mestres del gènere", Sebastià Estradé, Vicenç Riera Llorca, Paulí Massip, Maurici Serrahima, Artur Bladé o Avel·lí Artís, "He llegit gairebé d'una tirada, com cal llegir els productes d'aquest gènere, La bíblia Valenciana..." Agustí Bartra i Anna Murià consideraven la darrera novel·la de Tasis, És hora de plegar, "una obra mestra del gènere", segons li va dir en Calders en una altra carta. I el mateix Josep Carner li va confessar que "durant llargues temporades havia consumit cada dia una novel·la policíaca", segons escriu el mateix Tasis a Defensa i il·lustració d'aquest llibre (i d'un gènere literari). Per contra Estanislau Torres va mostrar-se ofès per l'ús d'un català poc normatiu (de carrer), que es posava en evidència al títol de Un crim al Paralelo; ai las!
La biblioteca de la universitat de Salamanca és una de les joies secretes de la ciutat. L'Eduardo Hernández ens l'ensenya amb la passió de qui guarda un tresor: la sala dels investigadors, el dipòsit, l'hemeroteca, l'arxiu. Al mig de la gran i gèlida sala farcida de llibres dels segles XVI al XVIII ens obre un manuscrit bellíssimament il·lustrat de la crònica de Pere III, un volum d'astronomia escapçat pel censor de la Inquisició Cachupín, i un atles on ja hi surt Premià, el poble on Rafael Tasis va escriure És hora de plegar, la seva darrera novel·la, ens els únics cinc dies de vacances que va tenir el 1955. Un dia la novel·la negra també tindrà un lloc en aquesta biblioteca.



Un llegat escàs per tanta feina feta

A banda de les novel·les policíaques objecte de l'estudi d'Àlex Martín, La bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960), editades per 3i4 i amb certes dificultats d'adquisició, tot i que des de l'editorial insisteixen que en una o altra de les diverses col·leccions on les han reeditades estan comercialitzades amb normalitat, de l'incansable estudiós, crític i escriptor Rafael Tasis en resta avui, paradoxalment, poca obra en circulació. D'ell es recorda sobretot la Història de la premsa catalana (1966), un clàssic del periodisme redactat amb Joan Torrent. D'aquests ingent treball, en Jaume Guillament en diu: "Tasis reforça en la seva aportació els criteris polítics i culturals que inspiren la redacció i publicació de l'obra, que pretén fer present la riquesa històrica del periodisme català en un moment de relativa obertura del règim franquista, el mateix any de la Llei de Premsa i Impremta de 1966. Els autors expressaven en la presentació el seu desig que el llibre pogués ser “un estímul per a una plena represa de la premsa catalana”. L'estudiós del periodisme català afegeix que "la col·laboració de Rafael Tasis aporta a la Història de la Premsa Catalana, i a la tradició historiogràfica, elements de renovació qualitativa que marquen una línia de superació dels aspectes estrictament de catàleg i descripció".
Coincidint amb el llibre d'Àlex Martín, aquesta mateixa setmana Viena Edicions edita Estrictament confidencial, un treball de Francesc Foguet on es recopila la correspondència entre Josep Tarradellas i Rafael Tasis, un complex debat epistolar sobre el paper de la Generalitat en una hipotètica Catalunya democràtica acabada la Guerra Mundial. Mentre Tarradellas exigeix que tota negociació passi per ell, Tasis insisteix ja en el paper protagonista de les forces polítiques en la clandestinitat. Amb Montserrat Bacardí, Foguet és també autor de Les raons de l'exili (Cossetània), un recull de textos sobre l'expatriació de Tasis a París, de Fe de vida, la correspondència entre l'escriptor i Pere Calders (a Contra Vent) i de Diari íntim: escrits autobiogràfics (id.); una bona manera de treure partit del fons Tasis dipositat a la UAB, d'on ambdós en són professors. Josep Camps va publicar la correspondència entre Tasis i Ramon Xuriguera a L'espantós és el buit, el desert (Abadia de Montserrat), i als dos volums de correspondència de Joan Fuster (3i4) hi ha també la que es va creuar amb el pioner de la novel·la policíaca. L'escriptor valencià reconeix que no hi entén gaire del gènere, una forma educada de manifestar el seu nul interès pels 'escrits paraliteraris' com ell els qualificava. Això si, Fuster diu que la lectura li ha resultat 'agradable i interessant'.


Del llibre a l'art

Xavier Mallafré, ex director general de Grup 62, te propostes per treballar en l'assessorament per a la compra i venda d'empreses editorials i en temes d'art, tant editorials com de mercat. Podria associar-se amb Miquel Alzueta? li pregunto. Això ho dius tu, però..., respon amb un incert final de punts suspensius.
Mallafré, que el darrer any a 62 ja va col·laborar puntualment amb Planeta en l'edició de llibres il·lustrats i que considera que el llibre infantil (el que habitualment acull il·lustracions) és el que millor s'està defensat de la crisi i que fins i tot creix, reconeix que no es tanca a res en un futur. Amb Miquel Alzueta es coneixen sobradament, són dos headhunters culturals i gestors reconeguts. Miquel Alzueta, que a meitats dels vuitanta va fundar l'editorial Columna amb la idea d'editar a escriptors consolidats i a joves, tant catalans com internacionals, està seguint un procés similar des del 2000 a la galeria d'art que porta el seu nom, amb seu a Gràcia, amb artistes consolidats com Regina Giménez o Manolo Ballesteros i altres d'emergents com Victoria Iranzo, Alejandro Marco o Bruno Ollé, a més de mobiliari d'arquitectes. En un mercat com el de l'art, on la gestió àgil i intel·ligent del negoci és tan important com l'olfacte per a descobrir noves veus, l'associació d'ambdós obriria nous camins, segur. Ja ho han fet al sector editorial. Mallafré, que va presidir el Gremi d'editors d'Espanya fins fa poc, reconeix que la situació política genera incertesa en els empresaris d'un sector tan industrial. Ara, no se si això és traduïble al gremi artístic. A Alzueta, que serà a Art Madrid el 25 de febrer, això no el deu preocupar gaire. No és home amb aquesta mena de maldecaps.

24/1/15

FACTORIA SENSIBLE. Justícia per l'Enciclopèdic

Setanta sis anys després de que les tropes franquistes espoliessin el patrimoni de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, l'entitat fundada l'any 1902 per dos obrers i el llavors jove estudiant Francesc Layret, encara no ha recuperat les seus que li van robar: quatre pisos al carrer del Carme, un al carrer Portaferrissa, el solar de Pintor Fortuny cantonada amb la Rambla on ara hi ha un hotel, i un xalet a la Molina avui ocupat per la Generalitat. Que 40 anys després de mort del dictador aquesta entitat obrera, filla del socialisme utòpic de primers de segle i absolutament activa avui en dia, encara no hagi estat rescabalada de les confiscacions, quan totes les entitats fa anys que han recuperat el patrimoni, diu molt poc en favor de les institucions i la classe política que les ha governat durant tota la democràcia. Si hagués estat una entitat referent de la burgesia, els poders públics s'haurien afanyat a retornar-li el que li havien robar per les armes.
La gent de l'Enciclopèdic n'està farta de menyspreu institucional i ha fet públic un quilomètric manifest, que és més un memorial de greuges, on denuncia el desdeny municipal, mani qui mani, i anuncia una campanya per exigir que se'ls restitueixi una seu digna, cosa a la que l'ajuntament s'hi va comprometre l'any 2011 per conveni i no ha complert.
Però al poder barceloní, polític i social, la paraula ateneu i la idea que comporta, li cou; prou que ho sabem. És el moll de l'os de la convulsa història de la ciutat. Per això cal el digne reconeixement de l'Enciclopèdic.


23/1/15

Objectes perduts a la Sala Parés


El suplement Tendències de El Mundo de Catalunya diu això sobre l'exposició que el divendres 23 de gener s'inaugura a la Sala Parés (c/ Petritxol, 5 Barcelona). Restarà oberta fins el 24 de febrer.

22/1/15

Com deu gotes

Encara que la gota de sang que penja de la a de BCNegra sigui idèntica a la de la portada d'España negra (Rey Lear), encara que hi ha qui la comença a trobar repetitiva, i encara que oficialment el pressupost no augmenta (oficiosament si), BCNegra fa deu anys contra tot pronòstic i amb un interès del públic que no para de créixer. Aquell fill bord de l'Any del llibre i la lectura al final ha estat l'únic supervivent de la festa. 
Als setanta l'ortodòxia d'esquerres acusava de reaccionaris els lectors del gènere. Va sorgir Pepe Carvalho i va submergir l'esquerra en una crisi de la que en va sortir de dretes i amb els militants llegint novel·les criminals per entendre a quin episodi de la transició s'havien perdut. Amb ells va arribar l'escàndol, però ni vendes ni prestigi. No va ser fins Mankel, Leon, Markaris i Camileri que la novel·la negra va començar a ser considerada pels saberuts suplements literaris. A les llibreries d'humanitats encara els feia angúnia posar al taulells de novetats els escriptors criminals. Però els darrers deu anys el BCNegra ha convertit l'excepció en un fet habitual. Els llibreters més circumspectes prescriuen relats negres, els diaris en parlen sense manies al costat dels Nobel, si cal. La iaia, el tiet i el novio del veí en llegeixen i fins i tot els polis n'escriuen. Aquest és el gran èxit de BCNegra, no cal buscar-ne un altre. La Semana de Gijón era una gran gresca, però amb poca projecció més enllà dels 'enterats'. El festival de Barcelona porta els crims o la corrupció al carrer amb tanta naturalitat com es donen a la vida. És bo que enguany hi hagi més escriptors que polis, forenses o jutges, però aquest és l'èxit del projecte i potser no en cal més.

FACTORIA SENSIBLE. La pantalla i el paper

Dec ser dels pocs que pensa que als llibres i diaris de paper encara els queda molta vida, que el lloc natural de veure una peli és el cinema i que la música en directe i a frec de pell no te rival. Els meus estudiants em miren com qui es trobés un diplodocus a la Rambla, i molts companys, tocats per la impostura que diu que el món digital és el d'avui i la resta rèmores del passat, em diuen que m'ha enxampat la moda vintage.
Tot pot ser, però si mantinc la idea de que els suports clàssics encara no han dit la darrera paraula és per algun motiu. Primer: encara hi ha un gruix important de consumidors culturals (perdonin l'expressió) que prefereixen llegir en paper i veure al cine. Segon: hi ha gèneres que encara no han trobat l'encaix a les pantalles de tablets i smartphones. I tercer i fonamental: per què el model de negoci en l'univers digital no està encara clar i definit ni de lluny. I si no hi ha negoci, no s'enganyin, és que el món digital està més a les beceroles del que diuen i volen.
De moment els únics que guanyen un dineral són les companyies subministradores de senyal (les telefòniques) i els fabricants d'aparells. La resta, tret d'algun espavilat, hi guanya poc i encara fent cabrioles. La solució per l'accés lliure a la cultura a través del digital és que ho pagui qui més en treu i es reparteixi, però el conseller Mascarell ho intenta per obtenir diners per al cinema i, per ara no volen que se'n surti; cosa que vol dir que hi guanyen moltíssim.
Desenganyin-se. Mentre el model de negoci no estigui definit, als cines, les llibreries i les sales de concerts els queda molta vida.
Cosa que celebro, per cert.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/Factoria-sensible/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista/audio/866844/

19/1/15

La següent generació

La retirada de primera línia de Guillem Terribas, fundador de la Llibreria 22 de Girona, i la que va fent Josep Cots de Documenta, dues de les més carismàtiques del país, confirmen la transició de la generació de progres que van impulsar llibreries als 70 com a projecte de recuperació cultural i activista, a la de noves fornades de llibreters que, sense deixar l'acció, fan projectes d'un gran nivell de professionalitat, amb una concepció cultural moderna i sabent posicionar-se enfront el actuals reptes del llibre i el nou model de negoci.
Jordi Gispert agafa el timó de la 22 i Eric del Arco de la nova Documenta de Pau Claris. A prop d'ell, la Montse Porta va acceptar posar-se al davant de la Jaimes, la llibreria fundada per l'avi, i projectar-la com a referent de la cultura francesa a Barcelona amb nou públic, nova oferta (hi ha una exposició de dibuixos de Sempé que no us hauríeu de perdre) i nova seu al carrer València. Quan deia que tancaria, la Viladrich de Tortosa va canviar de mans i ha crescut en un nou i més ampli local. L'Oblit Baseiria, filla de llibretera, ha acomplert deu anys amb Casa Anita, un projecte de llibreria infantil i d'il·lustració que es un far del sector. En Xavier i la Maria fan de NoLlegiu un model d'activisme cultural divers i de volada, l'Abel Cutillas ha sorprès mig món amb el vídeo viral de l'atracament a la Calders i, des de Pequod, en Pere Fernández fa de Gràcia el barri de les llibreries.
Mentre el comerç sotsobra per la crisi, la legislació adversa i els hàbits de consum canviants, el de les llibreries és el sector més professionalitzat i que millor està encarant els nous paradigmes. El relleu generacional, que no passa a d'altres àmbits culturals, és clau.

10/1/15

Objectes perduts

Contes de Rafael Vallbona sobre quadres de Neus Martin Royo.
Ho podeu veure i llegir clicant aquí

i del 23 de gener al 24 de febrer a la Sala Parés de Barcelona

8/1/15

El fracàs de TV 3

Cada vegada que TV3 s'enfronta a l'anguniós encàrrec institucional d'haver de cobrir un acte de cultura catalana no sap sortir-se'n amb el decòrum que el cas requereix, no per què sigui una llufa que li penja el Govern, sinó per què la seva raó de ser és la de promoure la llengua i la cultura més enllà de l'habitual vulgaritat pseudocòmica.
La potinera transmissió de la recent Nit de Santa Llúcia en va tornar a ser un exemple. Fins les 9 va emetre una part sense ritme ni gràcia, pesada. Suposo que la televisió tampoc no hi va fer res per dissenyar un acte més àgil. I quan arribava el moment de conèixer els guardons, la transmissió es va traslladar al web. No al 33 (hi feien dibuixos) o al 3/24; no: al web per què no ho veiés ningú. Al TN es va fer una connexió per saber que havien dit els polítics presents de l'admissió de la querella de la fiscalia (no que opinaven de la situació de la cultura), i després es va fer una per sentir una frase del guanyador del Sant Jordi de novel·la. I aire.
Que TV3 te un problema de menyspreu vers la cultura catalana, per què pretén ser tan vulgar com les privades, ja se sap. Després d'empetitir al límit la trista producció del 33, es diu que el director general de la CCMA Brauli Duart, l'únic que mana i que no fa mai cas dels requeriments del conseller Mascarell sobre el tracte a la cultura, es carregarà el que queda. Això si, pels partits de costellada de la selecció de futbol no s'estalvien despeses i el TN es fa a mitja tarda si cal. Amb aquest joc de despropòsits, que TV3 es consideri una estructura d'estat és una broma. Ah, i ja se que potser s'empipen per aquest article i ordenen que jo no surti més a la tele. Ja ho van fer una altra vegada.