29/6/08

LES LLENGÜES COMUNES

Contra una certa opinió sectària i sorollosa que considera, i ho fa palès i en demana adhesions, que el col•lectiu de persones que volem utilitzar normalment per comunicar-nos altres llengües de l’estat espanyol que no són el castellà pretenem poc menys que foragitar l’ús social d’aquest idioma dels diversos territoris cooficials, acció per la qual ens fem valdre d’instruments polítics suposadament segregacionistes promulgats pels poders autonòmics, només s’hi pot oposar la raó de la història; ciència que, en ocupar-se de l’estudi de les actuacions de les persones en el passat, no és tinguda en consideració per aquests grups d’opinió, donat que ultrapassa el terreny estrictament conjuntural de la política, que és el llot on aquestes idees xipollegen a gust, car es proclamen amb aquesta intencionalitat.
I la història recent, diu que Catalunya, igual que Euskadi o Galicia, són territoris on conviuen dues llengües des de temps immemorials, i quina convivència ha estat més tranquil•la i garantida per a ambdues, quan hi ha hagut elements jurídics que han ajudat a regular la igualtat del dret d’ús per a tots els seus parlants, sigui quina sigui la seva condició social. Aquest període al qual em refereixo és, justament, ara mateix.
És evident que el català ha estat sempre una llengua minoritària àdhuc a Catalunya. És evident també que, malgrat aquesta realitat, hi ha un col•lectiu gens menyspreable de persones que, fent ús del dret legítim, pretenem fer del català la nostra principal llengua de comunicació de la mateixa manera que n’hi ha d’altres que volen, i tenen dret, a utilitzar majoritàriament el castellà. El marc jurídic de Catalunya preveu que aquesta situació real vagi acompanyada d’una circumstància històricament nova, original i molt enriquidora: que tothom conegui i sàpiga usar les dues llengües, opti per la que opti a la vida quotidiana. Per poder garantir aquesta situació cal un seguit d’accions que reequilibrin la situació d’ambdós idiomes, si més no en teoria, doncs és de sobres sabut i constatat que el català sempre serà el petit. Del que es tracta és que el gran l’ajudi a subsistir (i en l’actual mapamundi de llengües en extinció la paraula subsistir no és fútil) cedint oficialment part del seu protagonisme omnipresent en la realitat, que no desapareixent del territori ni deixant de rebre consideració social ni cobertura del poder polític autonòmic. Fer l’ensenyament en català és la manera de fer que la realitat uniforme dels dos idiomes tendeixi a acostar-se, sabent que el castellà s’imposa en l’ús social (carrer, mediàtic, judicial, econòmic...). Pretendre convertir aquest complex joc d’equilibris que faciliten la convivència en un problema polític i disfressar-ho a més amb conceptes com ‘llengua política comuna’, pel castellà, i ‘d’imposicions abusives’ pels intents, poc reeixits per cert, d’equilibrar l’ús de les altres llengües oficials també als seus territoris, no és parlar d’idiomes, ni de comunitats de parlants, ni de drets suposadament vulnerats, és un simple maniobra per trasbalsar l’opinió pública.
Perquè a algú li vingui de gust parlar català, primer cal que el conegui i que hi trobi avantatges socials, que li facilitin, i després ja escollirà amb llibertat. Maniobres d’intent de desprestigi no ajuden la convivència. A que ve, doncs, tant de soroll, si no és per interessos polítics o mediàtics?

Publicat a El Mundo de Catalunya

28/6/08

CATALUNYA A NOVA YORK

Voltant per Manhattan un ja s’imagina que no trobarà cap llibre d’autor català a qualsevol Borders, per gran que sigui, com la del Madison Square Garden, i potser tampoc no se sorprèn del tot de que a Strand no se saldi cap traducció catalana a l’anglès que hagi passat sense pena ni glòria; però conservava l’esperança de que a llibreries del SoHo o Greenwich Village, com l’excel•lent McNally Robinson, podria dibuixar un somriure de satisfeta complicitat davant d’alguna traducció de la Rodoreda o en Monzó; Però no, com tantes altres cultures, la catalana és invisible a Nova York. La potència de la cultura anglosaxona la fa impermeable a la resta de cultures del món que, com a molt, poden aspirar a tenir un petit paper ètnic (castellà inclòs, no es facin il•lusions). Potser la francesa, pel que te de mirall de la Nordamèrica cool i engatjada, però poc més.
I no és que no ens hi escarrassem per fer una queixalada a la poma, però els lloables esforços de l’Institut Ramon Llull per aconseguir una certa presència cultural catalana a N. Y. són tan intensos com escassament eficaços i minoritaris.
Històricament el protagonisme de creadors catalans a la ciutat ha tingut força noms. De Gaudí a Miralles passant per Bofill, d’Arístides Mailloll a Dalí incloent-hi Miró, d’Enric Morera a Xavier Cugat, són noms que, lògicament, en fer-se universals perdent una mica la marca d’origen, però que qualsevol intent de presència cultural allà ha de vindicar i fer valdre com a ambaixadors. Si juguem al seu camp hem de fer servir els seus mateixos arguments. Portar Woody Allen altre cop no, millor enviar Cesc Gay allà perquè rodi una peli als Tribeca Film Studios de Robert de Niro.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

26/6/08

LOTERIA DE PUNTS

Quan era petit, cada setmana al millor alumne de classe li imposaven una banda i se n’anava amb ella tot cofoi cap a casa. Mai no vaig obtenir la banda, però tampoc mai no la vaig desitjar ni vaig envejar a cap company, tant em donava.
El carnet per punts és com la banda escolar, que era d’un color blau PP per cert. Se que estic abocat a una loteria basada en l’arbitrarietat de l’aplicació del codi de circulació per part dels Mossos i en la qual, per qualsevol fotesa, em poden volar una pila de punts. A qualsevol carretera de mala mort t’hi posen un rètol de 50 kms/h, d’aquells incomprensibles, passes a vuitanta perquè el cartell ni es veu, i adéu sis punts. Amb estupideses policials com aquesta, cal envejar els conductors a qui Rubalcaba els posarà la banda en forma de punts extres?
No, el que cal és exigir al Departament d’Interior que sigui menys sectari, perquè no em crec que els catalans siguem els que conduïm pitjor, el que passa és que a Espanya hi ha molt pocs radars i la guàrdia civil actua amb més lògica.
La resta ja la fa el codi penal, els conductors que beuen són borratxos, no idiotes. Qualsevol s’arrisca a anar a la cangrí per una copa Així, fins i tot en Saura aconsegueix reduir l’accidentabilitat.

Dit a El Món a RAC 1 el 27.06.08

22/6/08

SÓNAR. CRÒNIQUES DE L’ERA POP 2.0

A la Barcelona arxiu de cortesia i festa sens fre, l’allau de festivals musicals amenaça amb acabar amb la producció cervesera mundial i amb buidar les llibretes d’estalvis que tantes àvies adorables van obrir al net en néixer. I tots aquests tresors s’esfumen a canvi de ben poc. La majoria d’aquestes cites que s’anuncien com el zenit de la modernitat musical de la temporada, només són mers contenidors d’actuacions de grups internacionals en gira pròxima a aquest extrem de món. Un passin, paguin i vegin si poden, sense més idea i intenció que la de fer caixa fent-nos creure que som d’allò més moderns quan, realment, ens estan dient és que som uns babaus als que posen una pastanaga al davant i ballen al so que toquin.
Contra aquests festivals sense motiu ni argument, organitzats alguns per promotors estrangers que només trien Barcelona perquè es un escenari fester i que no deixen ni cinc al sector local, ni programen a grups d’aquí (i encara tenen la barra d’empipar-se perquè les ajudes de la Generalitat els foragiten), contra la idea especulativa llençada fa un parell de setmanes al Parlament de que a BCN li cal una fira com Arco i, sobretot, contra els prejudicis decerta ciutadania d’ordre contra els festivals, fa quinze anys que existeix Sónar; un projecte fet per gent d’aquí i dirigit al món, un festival d’art i cultura únic, una marca que prescriu la crònica de l’era pop digital.
El noi que m’allarga un flyer d’una de les mil festes que hi ha a la ciutat aquests dies no ho sospita, el paquis que m’ofereix una llauna pel carrer ni sap que passa, i molta de la penya escarxofada damunt la gespa del village movent un peta amb la colla tampoc no és conscient de que està protagonitzant un esdeveniment clau en el relat de la cultura després de la cultura, de quan l’art ha trencat territoris de l’antic règim que ja no diuen res (mouen diners, això si) ni al nou públic, ni als creadors emergents. I això és el que ha arribat a ser Sónar en quinze anys.
Contra la festa sense solta ni volta Sónar ofereix l’aterradora (pel que te d’agosarada) possibilitat d’endinsar a milers de persones constituïdes en subjecte col•lectiu en el relat dels nous temps. La línia argumental música-tecnologia-art-comunicació és el fil narratiu de la contemporaneïtat i es el terreny on es mou el festival. Lluny queden ja els dies que el MACBA no volia acollir el festival, ara és Sónar qui comença a definir cap a on va la cultura que després mostrarà el museu. L’el•lipsi es tanca amb el monogràfic ‘El cine más allá del cine’, on el festival reconeix que el seu discurs de futur no pot anar sense una mirada rigorosa al passat. És el mateix discurs que porta a programar els Madness, tot i que molta gent és incapaç d’entendre-ho. Els anglesos són d’una generació que posa en contacte l’era pop clàssica narrada per Tom Wolfe, (de qui manllevo en part el títol de l‘article), i obren portes cap als anys pop de final de segle i l’era digital. Aquest Sonar d’enguany ha fet més ponts que cap altre; un discurs coherent, potent i que postula a Barcelona com una capital del món que explica l’era pop 2.0 i que no es limita a ser-ne espectadora. Per què un Arco si tenim l’ara, que és demà, fet i pensat des d’aquí i amb una forta presència de creadors locals?
Nota final: que cap responsable cultural no hi deixi de pensar, perquè el Raval aviat se’ls quedarà petit.

Publicat a El Mundo de Catalunya

20/6/08

LA FAMÍLIA I ELS AMICS

Fa dotze anys en Màrius Serra va escriure una novel•la on parlava d’un oncle seu amic d’un peix. Avui ‘Mon oncle’ es torna a trobar a les llibreries dins Labutxaca, d’edicions 62, però en Francisco Roig ja no la podrà veure, doncs va morir a finals d’abril. En Màrius Serra tenia dos oncles de novel•la, cosa que no tothom te, i per això la va escriure, entre d’altres coses. En Francisco Roig va fundar el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú i va ensinistrar la carpa Juanita, el primer peix mediàtic de Catalunya, doncs menjava amb cullera i bevia amb porró, habilitats abastament difoses per TV3. L’altre oncle es deia Màrius Roig i no sortia a la tele perquè era monjo cartoixà a Montalegre, a Tiana, d’aquí que a la novel•la la fórmula del Chartreuse sigui una de les claus de volta per treure’n l’entrellat narratiu. En un emotiu correu, en Màrius fa saber la bona noticia i la dolenta, i aprofita per dedicar l’edició en butxaca del relat a l’oncle Francisco.
Qui també te una família, literària podríem dir, ben peculiar i extensa és la Sandra Bruna. Després de set anys la seva agència no para de créixer, i per això el pròxim dia 26 reuneix a tots els seus autors al bar Olokuti per fer una copa estiuenca i canviar cromos del que ha estat la temporada. Després de l’èxit que va tenir la samarreta que va fer l’any passat amb els noms de tots els autors i algunes de les seves obres, hom espera a veure amb que sorprendrà la seva gent enguany, i com que no li han anat gens malament les coses...
Si voleu convidar un parent o amic a Suïssa, compreu el llibre Racons 08. Temps d’aventura, feu-vos una foto amb ell i envieu-la a TV3. Hi ha premi.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

19/6/08

EL DRETS DELS CREADORS

Oi que quan va al MNAC o al Louvre no se li acut fotografiar cap quadre perquè sap que li caurà el pèl? Llavors perquè es creu amb el dret de copiar un disc infinites vegades sense pagar ni cinc al creador de l’obra? No es pensi que si no li deixen fer fotos als museus és per protegir l’art dels flaixos, no siguem tan babaus.
Doncs això és el que busca l’ordre ministerial sobre el cànon per còpia privada que avui entra en vigor. I com sempre passa ningú no hi està del tot d’acord; lògic, perquè tothom defensa els seus interessos. Els usuaris, acostumats a copiar de franc, diuen que és un abús, i els artistes que encara és poc.
Però, trifurques al marge, el que compta és el principi de dret. Oi que paga pels serveis d’un fuster? Oi que s’ha acostumat a pagar per anar al teatre? Oi que quan l’ajuntament contracta una orquestra de ball per la festa major cal pagar-li perquè hi ha gent que s’hi guanya la vida tocant mambos tant dignament com vostè?
Doncs perquè considera que es pot copiar un disc, una peli o un llibre sense pagar? L’era digital ens ha acostumat a la falsa creença de ‘és de tothom el que a la xarxa està’ indigne de societats d’avançades. És clar que si el coneixement i la creació tonguessin una mica de prestigi això no passaria, oi?

Dit a El Món a RAC 1 el 20.06.08

18/6/08

NORTH BARCELONA

En Miqui Puig (haurem de parar atenció al disc que publicarà al setembre), em va sorprendre el primer cop que, en enviar-me un correu electrònic, el datava a L’Ametlla del Vallès, ‘North Barcelona’. Em va sobtar, però vaig resoldre que, un paio de món com ell, amb contactes professionals a mig Europa, no podia anar datant la seva residència a ‘Vallès Oriental’, perquè a la gent del món de l’espectacle amb qui te tractes en Miqui, aquella comarca no els diu res. Pels individus del show bussines el que compta i existeix és Barcelona, però és lògic que en MIqui no vulgui amagar la pertinença a aital poble, com tampoc no crec que hagi de fer pedagogia territorial als programadors de música europeus explicant-los la divisió comarcal de Pau Vila, els consells comarcals i tal i tal.
North Barcelona te grapa, diu molt del país i de la seva capital, no treu independència al bonic poble de l’Ametlla, ni personalitat a la plana vallesana ni res, que ningú no s’esgarrifi ara, i a més deixa ben clara la realitat: que Barcelona és una ciutat potent que, tot i que és territorialment petita (set vegades més que Madrid) irradia una força social, econòmica i cultural que va molt més enllà de les seves exigües fronteres, que a la seva vegada rep la vitalitat de la perifèria que la fa créixer perquè sense ella no seria res, i que cohesiona un vast territori poblat per força milions de persones tant modern i cosmopolita com el que confegeix el gran Londres, per dir-ne un.
Un amic de Bilbo em presenta la seva quadrilla, de seguida sorgeix la pregunta, obvia, és clar. De Barcelona? Lògic, no? No em preguntaran si visc a Premià de Dalt, lloc conegut pels especuladors immobiliaris però poca gent més. Que els he de dir, fer-los una classe de pedant geografia comarcal? No, els dic que visc a Premia, ‘East Barcelona’, i entenen quina mena de lloc els estic definint, perquè ells fa molts anys que parlen del Gran Bilbo (de fet, la vila només te uns 300.000 habitants, mentre que la seva àrea en te un milió, nombre de població per la qual es dissenyen els serveis i les politiques socials).
El Baix Llobregat és una comarca de dret, amb una història i futur que no poso en dubte, però com fem entendre algú que no coneix el país que el Museu Agbar de les Aigues és allà, però que explica la portada d’aigua a Barcelona? Si els diem que és a Cornella, ‘West Barcelona’ ho entendrà a la primera i ens estalviarem enutjoses explicacions. Només caldrà matisar que allà no mana l’Hereu, que no espantin.

Publicat a Time Out

15/6/08

PROBLEMES DOMÈSTICS

No anava a parlar-vos del programa que en Manuel Fuentes fa al migdia a Catalunya ràdio, tot i que és un dels espais on hi apareixen més escriptors fent d’escriptor, vull dir, responent a preguntes intel•ligents relatives als seus llibres, no parlant de qualsevol banalitat. Vull fer esment d’algunes noticies pertanyents gairebé a la privacitat del pati literari. La primera és que el Centro Espanyol de Derechos Reporográficos (CERDO), que gestiona els diners dels cànon digital i les fotocopies, convoca als socis a una assemblea per dimarts vinent a Madrid. Bé, però donat que al CEDRO hi ha força escriptors que som d’algun altre lloc, no es podien fer itinerant les assemblees? A Barcelona hi ha molts associats a aquesta santa casa. O si no, donat que l’aixeta dels dinerons raja prou bé (i que contents n’estem els socis), ja es podrien estirar i enviar-nos amb la carta, el localitzador del bitllet per anar a Madrid i la reserva d’hotel, no?
Correu de comiat de la Xènia Guirao, deixa la feina de comunicació a Planeta. Sort Xènia, te la mareixes. Brosquil edicions, del País Valencià, no és prou gran per tenir cap de premsa, però l’editor Manel Alonso ha endegat un butlletí mensual de novetats que enviarà a tot el gremi. Ull a l’original poemari de la Montse Assens, una jove poeta tardana que presenta ‘Indigent, com jo’, on interpel•la el món d’avui. I parlant de poesia, tot sopant acaba demà la primavera poètica de la Garriga. El seu creador, l’Albert Benzekry, és un incansable treballador de la poesia, qualsevol dia el sentireu al programa d’en Fuentes,. Última hora, poema visual de Gerard Altaió des de la Xina: un panda. Ós? No, Seat. Elogi de la metàfora.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

LITERATURA O DISTRACCIÓ?

Es diu que a Internet hi ha 14 milions de blocs, i que cada dia se n’obren 80 mil de nous. Siguin certes aquestes estadístiques o no, el que és evident és que aquest suport de difusió de textos i idees està interactuant de tal manera sobre la difusió clàssica de la cultura, en especial la literària, és clar, que a través de la seva acció massiva, els blocaires estan interpel•lant directament alguns paràmetres de la pròpia cultura que hom creia consolidats, com la gènesi de l’estructura narrativa, la dimensió històrica del discurs literari i fins i tot la pròpia immanència de la llengua, Saussure tremola, ja no hi ha discursos interns, als blocs tot és pura influència exterior, la interacció com a mètode literari.
A falta de país real, benvingut sigui el virtual. El català és una llengua amb fortíssima presència a Internet, aquesta expansió es deu en bona part al fenomen blocaire, que, sobretot de 2004 ençà, s’ha multiplicat fins a extrems difícils de calcular. Al treball ‘La blocosfera catalana’, de Mercè Molist es data el primer bloc personal català l’any 1999. Es deia ‘El forat de Sergi Llorens’. L’autor recorda aquell temps: “Érem quatre o cinc webs amb format weblog i ens coneixíem tots. Un dia van aparèixer un parell de webs personals més elaborades que tenien moltes visites, i van començar a sortir weblogs com bolets. Tots en castellà, és clar, només podien fer-los gent amb coneixements, perquè no hi havia les facilitats dels últims anys.” La fal•lera de blocs en català comença l’any 2003, quan van néixer els primers serveis propis d’allotjament de blocs, els castellans arrufaven el nas quan hom hi volia allotjar un bloc en una altra llengua, i a l’any següent el fenomen es va disparar.
En poques setmanes s’ha fet un multitudinari encontre de blocaires a Granollers, i han sortit al mercat dos llibres simbòlics: ‘La catosfera catalana 08’, una primera aproximació a una antologia de blocs en català molt lluny de ser exhaustiva i metòdica, i ‘Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)’, la primera experiència en català de portar a un llibre en format clàssic de novel•la el contingut d’un bloc, el que porten la parella de professors Manel Riu i Mir Roy, ambdós llibres editats per Cossetània.
Els blocs catalans han superat l’estadi de dietari personal i experimental per esdevenir, amb la majoria d’edat, un media, amb un llenguatge i estructura pròpies que posen en qüestió algunes pautes del relat literari que semblaven consolidades: En Biel Mesquida, blocaire veterà, defensa el bloc com una dimensió on allotjar-hi literatura en estat provisional, beta diríem. Però ell és un escriptor consagrat, no se si la majoria dels seus companys virtuals opinen el mateix o consideren el bloc com un suport prou sòlid i amb difusió per a considerar la seva literatura definitiva i gens provisional. Que defineix la provisionalitat, doncs? El lloc on s’allotja o la voluntat de l’autor de donar per bo el text? I perquè no interactuar, modificar i ampliar el text literari sempre que es vulgui? Qui diu que ja no es pot tocar mai més una obra? I tot plegat ens porta a una altra i colpidora pregunta: Que és literari avui, doncs? Com diferenciar la vocació de la simple distracció? Interrogants apassionants per a un futur obert i emergent que està posant en crisi els fonaments clàssics de la literatura. Caldrà reinterpretar la retòrica.

Publicat a El Mundo de Catalunya

TEODOR GARRIGA, DECANO DE LA RADIO CATALANA

Teodor Garriga (Gràcia, Barcelona 1909), falleció anteayer en su casa de Premià de Dalt a los 99 años de edad. Exponente de la Catalunya avanzada del primer tercio de siglo XX, Garriga, miembro desde 1923 de la Unió Socialista de Catalunya, colaboró activamente en la fundación de Ràdio Associació de Catalunya, desde cuyos micrófonos relató los principales acontecimientos de aquellos tiempos convulsos.
Él fue uno de los protagonistas de la primera noche de los transistores, muchos años antes del 23-F y cuando nadie sospechaba que aquellos pesados mamotretos de madera y lámparas pudieran llegar a ser tan pequeños como los de hoy en día. El día 6 de octubre de 1934 el president de la Generalitat Lluís Companys, viendo la clara involución de la República controlada por la CEDA, proclamó el Estat Català de la República Federal Espanyola, y lo hizo a través de los micrófonos de Ràdio Associació, que en aquellos tiempos era una suerte de emisora oficiosa de la Generalitat. Teodor Garriga estuvo en el despacho de Companys aquella larga noche de tensión política y militar que tuvo a muchos catalanes atentos a las novedades que solo les traía la radio.
Garriga también retransmitió los bombardeos de 1938 sobre Barcelona, episodio que aparece relatado por él mismo en la película ‘MIrant al cel’, documental realizado por Jesús Garay sobre aquellos días y estrenado recientemente. También fue un pionero del humor radiofónico más moderno y mordaz, haciendo montajes satírico-burlescos de los discursos del general Queipo de Llano en la radio, hecho que impulsó al militar a proclamar que, cuando entrara en Barcelona, a por el que iría primero que mataría seria a Garriga. Cuando las tropas franquistas entraron en Barcelona cortaron la emisión de Ràdio Associació, que se mantuvo en antena hasta el último suspiro, incautaron los estudios que tenía en la Rambla y rebautizaron a la emisora como Radio España de Barcelona.
Pero a Garriga no le pudieron detener, porqué el radiofonista pudo exiliarse en Francia, pasando por el campo de refugiados de Argelés primero, e instalándose en Perpinyà después, desde donde colaboró con la resistencia contra el Tercer Reich. En 1963 regresó a Catalunya.
Cuando en 1983 Ràdio Associació de Catalunya obtuvo una licencia para emitir y sus antiguos socios recuperaron la titularidad de la emisora, Teodor Garriga fue nombrado presidente de honor de la cooperativa. Después de ser explotada por las emisoras de la Generalitat durante cerca de quince años convirtiéndola en la radiofórmula de mayor éxito en Catalunya, hoy en día RAC 105, su nombre comercial, está explotada por el Grupo Godó.
A Teodor Garriga le fue concedida la medalla de Sant Jordi en 1984, la Medalla de Honor del ayuntamiento de Barcelona en el 2001 y en el 2005 fue nombrado hijo adoptivo de Premià de Dalt, localidad donde falleció. En 1997 Garriga, con la colaboración de Xavier García, relató su vida en el libro ‘La meva vida i Ràdio Associació de Catalunya’, editado por Proa.

Publicat a El Mundo del siglo XXI

9/6/08

NO FUTURE

És la vaga la solució a la pujada de preu dels carburants? Si ho pregunteu a un ciutadà atrapat en mig d’una mani de camioners, segur que us diu que no, si ho pregunteu a un transportista probablement us dirà que no tenen cap més arma per forçar el govern a dictar mesures d’ajuda al sector. Qui dels dos te raó? Tots dos en tenen una part i ningú no la te tota.
S’acabi o no, que tampoc no esta tant clar, el que és cert es que extreure petroli cada cop és més car, i algú ho ha de pagar. El problema és que la factura recau exclusivament damunt el consumidor ja prou castigat per les hipoteques i tal. Llavors, per què els governs no renuncien a part de la recaptació d’impostos del carburant? Potser s’estalviarien, si és que ho volen, episodis histèrics d’acaparament d’oli i llet als supermercats i de cues de postguerra a les benzineres.
És clar que, si hi penséssim una mica, i reconeguéssim que hem estirat més el braç que la màniga durant els anys de vaques grasses, potser ahir no hauríem viscut aquestes escenes d’excitació col•lectiva. Al cap i a la fi, tots tenim una mica de culpa d’aquesta situació per voler viure per damunt de les possibilitats reals.

Dit a El Món a RAC 1 el 10.06.08

CARTA, CULTURAL, A MÒNICA TERRIBAS

Benvolguda, com que no ho he pogut fer encara, permetem que et feliciti pel càrrec. És una feina feixuga però se que la faràs amb l’encert que de tu esperen, no només els que hi han confiat, i aquí incloc els professionals de la casa i el gremi periodístic, sinó sobretot els espectadors que, després d’un quart de segle, han fet de TV3 la seva, com deia l’eslògan. Però també se que no ho tindràs gens fàcil, que t’he de dir que no sàpigues. Per això, tot i que t’escric per reclamar-te una cosa, intentaré ser un pidolaire mesurat. I tampoc no demanaré res que no sàpigues de sobres que cal, i de fa temps.
Es tracta de la vella idea del ‘contenidor cultural’, com dieu a la tele; en llenguatge planer, un magazine de difusió cultural. Sincerament, en això TV3 està badant fa anys. Puntualment s’ha tingut cura de la música, els llibres o el cinema (tot i que podríem discutir sobre com s’ha fet), però el programa generalista que ha d’animar el consum de cultura en català i difondre l’obra dels creadors, increïblement és un ésser nonat: I dic increïblement perquè crec que la difusió de la llengua i la cultura catalanes és un dels objectius fundacionals de TV3, més que no pas ser líders d’audiència, a voltes, bandejant massa la qualitat per tractar-se d’una tele pública.
I és que no es pot tocar campanes i anar a processó, Mònica. Tenir més espectadors que Tele 5 amb continguts d’un certa volada (tampoc calen pelis d’art i assaig tot el dia) és incompatible nou de cada deu vegades que s’intenta. I pensar que la majoria de teleespectadors del país són més cultes nobles i rics que els de la resat de l’estat, és sobrevalorar la noble, però passiva, activitat d’escarxofar-se davant la pantalla. A mi no em preocupa que la tele pública del meu país no sigui la més vista si el que fa te un cert nivell. I crec que en això dubteu i us hauríeu de definir abans que tallin l’aixeta de la publicitat a les públiques. Crec que ha estat aquesta indecisió d’uns anys cap aquí el que fa que no hi hagi un programa cultural generalista i en prime time, que fer-lo al les dues de la matinada seria fer-ho només per tenir content en Tresserras,
Per cert, parlant del conseller, em sembla que creu que, a ‘Corpo’ nova, contracte programa nou, i us collarà per que feu un bon ‘contenidor cultural’ si voleu obtenir a canvi un bon contracte programa. Enten-me, no pot ser que TV3 faci la setmana de la lectura com un fet extraordinari, per a la tele d’aquest país cada dia de la seva existència hauria de ser el dia de la lectura. No ho creus tu? I no cola dir que ja es parla de llibres i cultura als Telenoticies i als altres programes de la casa, perquè, tret d’honroses excepcions, la cultura és aquella nosa que es deixa per al minut final si no hi ha més remei que parlar-ne per quedar bé o perquè toca.
Tal com t’he dit només et demano una cosa, Mònica: que us poseu ara mateix a treballar en un programa de difusió cultural amè, modern i que inciti a la cultura, no a al succedani consumista que practica molta gent ‘sense cap inquietud més enllà de la immediatesa amb què satisfan el seu desig’, com escrivia algú al meu bloc. Ah, i que li doneu temps perquè es consolidi.
Espero que no trobis molt agosarades aquestes ratlles, les he fet des de la reclamació, si, però també des de la complicitat amable de saber que ets especialment sensible a aquesta qüestió. Salut i sort.

Publicat a El Mundo de Catalunya

5/6/08

DALÍ EN PARAULES

Aquesta tarda, el pitjor dia de la setmana per una cosa així, es presenten a Mataró dues novel•les que, si aquest hagués estat un país lògic, haurien representat el zenit de l’avantguarda literària del segle XX. Es tracta de Summa kaòtica i Resta kaòtica, de Ventura Ametller, publicades per Cossetània amb el suport dels ajuntaments de Mataró, ciutat on Ventura ha viscut més de mitja vida, i Pals, vila on va néixer.
Summa kaòtica ja havia estat publicat fa 21 anys per Laia (sic) i, perquè us en feu una idea, d’ella Lluís Racionero va dir-ne a Serra d’Or que era un ‘Dalí posat en paraules, l’exaltació delirant empordanesa en forma d’escriptura’. Més analític, Valerià Pujol, autor del pròleg, va escriure en una revista local que ‘Summa Kaòtica és una novel•la que parteix d'una realitat immediata i l'eleva a categoria de símbol. Si parléssim de realisme hauríem de citar Cien años de soledad. En l'obra de García Màrquez el mite és Macondo, en la de Ventura Ametller és Pals’. Amb aquestes expectatives no estranyarà a ningú la presència aquesta tarda a Can Palauet, seu de l’arxiu municipal de Mataró, d’en Miquel de Palol.
És d’esperar que l’ajuntament maresmenc permeti la venda dels llibres d’en ventura Ametller, perquè la Generalitat ho te prohibit per no se quina absurda norma. Si es cedeixen espais per a fer presentacions de llibres, perquè es prohibeix que es venguin aquests mateixos llibres durant l’acte com es fa a qualsevol presentació del món tret de les de la FNAC, que els has d’anar a buscar a la llibreria que és a la quinta punyeta? El Palau Moja o el Museu de l’esport, on han passat sengles casos, tenen vocació de multinacional de l’oci i la cultura?

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya el 06.06.08

4/6/08

NI COMUNICAR NI EXECUTAR

En un insòlit i sobtat atac d’humilitat, el conseller Baltasar va reconèixer ahir al Parlament ‘no haver comunicat prou be algunes decisions’ i que va faltar ‘diàleg i debat’ en la gestió política de la sequera i la post sequera, afegiria jo. Doncs bé, algú li hauria de dir al President Montilla i a Joan Saura que, en un cas tant greu com el que ens ocupa, aquests ja són motius més que suficients per cessar el conseller de Medi Ambient.
Però l’esquerra, petrificada un cop al poder, actua exactament igual a com feia la dreta, i ells que ho criticaven fervorosament. Iniciativa fa molt de temps que no sap comunicar, que te uns líders momificats en la direcció i, a la vegada, en càrrecs institucionals, que ha abandonat el debat i el diàleg pel simple exercici del poder i que, com a conseqüència, viu en ple naufragi del seu discurs polític, que en ocasions ratlla el folklore de tant simplista com s’ha tornat, i electoral, és clar. I de tot això, el conseller Baltasar n’és ara un cap visible, però no l’únic responsable.

Dit a El Món a RAC 1 el 4.06.08

1/6/08

EL MAIG, LA SEQUERA I NOSALTRES

El maig que en fa quaranta del de 1968 ens ha portat, a més del record revolucionari en forma de llibres i revistes commemoratius, un episodi polític de sequera i pluges posteriors que ha posat en evidència de nou les contradiccions d’una esquerra que es diu hereva de l’actiu cultural del 68, però que, tenallada per mancances històriques i pors conjunturals, és incapaç d’entendre el testament quedant relegada de fet a fer de comparsa de la dreta que, tot i foragitada del poder, continua controlant els ritmes polítics del país. I com que ni uns ni altres han estat mai capaços ni capacitats per fer cap ruptura cultural real amb el passat, una tasca que no admet abdicació, amb el temps el llegat del maig ha quedat reduït a les gràcies de la gauche divine, a actituds ridículament progressistes que ratllen el folklòric, a l’odi genital d’uns quants periodistes i intel•lectuals que de joves van tenir derives esquerranoses, i poca cosa més.
‘El maig del 68 va fer entrar en crisi els principis d’un estil de vida i de pensament caducats’, sostenen Raphaël i André Glucksmann al llibre més encertat i cruel que s’ha publicat sobre l’aniversari: ‘El maig del 68 explicat a Niocolàs Sarkozy’, (l’Arquer). Fins aquí res de nou, però dient-ho qui ho diu sembla més solemne. Fins i tot De Gaulle s’havia adonat que la serenitat camperola i mediocre, però segura, havia estat substituïda per ‘la sorda angoixa dels desarrelats’. S’albirava la fi d’un cicle. Però un cop els desarrelats van descobrir la suavitat dels cotons de la glòria política i el bé que es podia viure en el pati d’escola que van construir durant aquells dies de maig, van preferir marcar territori i abdicar definitivament d’assumir una transformació social i cultural en profunditat que els hauria portat per ves a saber quins camins insegurs, amb gran joia pel PCF és clar. L’anàlisi seria més llarga i complexa, però no és aquest l’objectiu de l’article ni l’espai és suficient.
Per als Gulcksmann, qui personifica ara aquest trencament, apoderant-se d’uns valors que simplement estaven allà, abandonats en mig de l’arena, és Nicolàs Sarkozy qui, a parer dels autors, només va cometre l’error de carregar contra la gent del Maig en lloc d’agrair-los per haver estat padrins de la seva victòria.
Però a Catalunya el vendaval de maig va arribar tard i de cairell per apadrinar res. Els partits d’esquerres van tancar files al dogmatisme imperant i, quan els dogmes ja no servien ni per lligar perquè fins i tot els vells periodistes progres s’havien passat a l’enemic que paga bons sous i els convida a tertúlies, van afanyar-se a buscar fórmules ancorades en la socialdemocràcia lànguida que no aporta cap avenç real a una societat plena de desarrelats de tota condició, o a refugiar-se en actituds políticament pintoresques i de praxi no resolta com l’ecologisme institucional que, a la que no plou, s’inventa un transvassament que és més un tret al clatell ideològic que no pas una política.
Mentre la dreta, més incapaç encara, tot i que nodrida d’antics ‘maigistes’, segueix vivint increïblement ancorada en unes polítiques sense caduques i allunyades del sentiment de desassossec general que no els portaran mai a la victòria electoral. L’erràtica, confosa i ridícula política catalana potser necessita un punt de ruptura realment profund, cultural. El contrari és conviure amb el cadàver del maig a casa.

Publicat a el Mundo de Catalunya