31/3/18

Fundacions


L'altre dimarts, la Fundació Antigues Caixes Catalanes va organitzar una gala cultural per donar major visibilitat als nou premis de diverses disciplines que convoca. I com que en vaig guanyar un, hi vaig anar. Va ser un espectacle agradable, amè i, com correspon a la sobrietat del BBVA (que és avui qui dota les fundacions de les antigues caixes de Sabadell, Manlleu i Terrassa), auster. El mestre de cerimònies va ser en Xavier Albertí, garantia d'èxit sense discussió.
Més enllà de l'indubtable encert d'un acte d'aquesta mena, i més en l'època convulsa en que vivim, crec oportú dedicar unes ratlles a la promoció de la cultura i l'educació que fan aquesta mena de fundacions, hereves úniques del llegat patrimonial i la història de les caixes d'estalvi, model econòmic típicament català i continuador, en certa manera, del cooperativisme i de totes les formes d'economia social nascudes amb el segle XX, a l'ombra del fraternal socialisme utòpic.
De fundacions d'aquestes n'hi ha de tota mena, segons l'entitat de la que provinguin i la seva pròpia tradició. Ara be, el que és indubtable és la necessitat que el món de la cultura te de la seva activitat promotora i inversió econòmica, no cal dissimular-ho. En un país on històricament l'administració fa poquíssims esforços en favor dels creadors, artistes o investigadors i on, per ignorància, no poca part de la població els considera poc menys que una colla de vividors; francament, que els bancs o les caixes promoguin i dotin la cultura local, és benemèrit per tothom. A uns els ajuda a treure el ventre de pena, i als altres els millora la imatge pública. I si la cultura hi  guanya, que ningú no ho oblidi: hi guanya tothom.


22/3/18

La poesia? Be, gràcies

Ahir era el Dia Mundial de la poesia, establert per la Conferència General la UNESCO el 1999. Malgrat estar emmordassada, la Institució de les Lletres Catalanes la va celebrar, i altres entitats, llibreries, biblioteques i lectors de tot Catalunya, també. La poesia és més que bellesa: és un fibló, és revolta, transgressió, i sempre troba la manera de defugir les censures i inquisicions. Així es converteix en un instrument de lluita cultural i social. Potser per això la literatura catalana te tanta tradició poètica.
A l'extrem de Gràcia nova, al carrer Ventalló, l'exquisida llibreria de poesia Animal sospechoso va celebrar dimarts la diada amb una tertúlia i recital per recordar els trenta anys de l'antologia Ser del segle, on David Castillo va posar en valor els joves poetes dels vuitanta que garantien la continuïtat de la renovació impulsada per la generació dels setanta, ja compilada a La nova poesia catalana, de Joaquim Marco i Jaume Pont, i a Darreres tendències de la poesia catalana, de Vicenç Altaió i Josep Mª Sala-Valldaura. I si a aquests llibres, que mostren la transformació, hi afegim el clàssic Poesia catalana del segle XX, de Josep Mª Castellet i Joaquim Molas, tenim una radiografia fidel de la vitalitat poètica catalana de tot el segle; una època convulsa per la cultura catalana, per cert.
Ara l'Altaió i en Sala estan preparant una nova antologia, Mig segle de poesia catalana, entre 1968 i avui, temps de revoltes estètiques i socials en els quals els autors catalans són a l'avantguarda fins avui mateix. Un mural de poètiques que certifiquen la vitalitat de la literatura catalana, més enllà del mercat editorial i dels morrions polítics i judicials.

19/3/18

Pesta negra


La globalització econòmica domina la política i construeix un imaginari urbà segons els seus interessos. Les ciutats, atrapades en estats ineficaços i caducs, han claudicat a l'especulació immobiliària, la depredació turística i la deslocalització industrial, i estan abocades a una crisi irreparable de la seva personalitat. Castigant durament les capitals, la nova pesta negra està matant les identitats culturals.

El 1348 la pesta negra va assolar Barcelona. La pandèmia va matar deu mil persones en segle i mig. L'assalt al Call el 1391, el setge marítim de Pere el Cruel el 1359 i el terratrèmol de 1428, van delmar la població i precipitar la decadència, agreujada per les males collites i la crisi econòmica general. Amb la mort sense descendència de Martí l'Humà, el 1410, Barcelona va començar a esllanguir també políticament.
Penso en aquesta crònica mentre passejo pel barri Gòtic un dissabte a l'horabaixa: paelles precuinades i mojitos a la plaça del Rei, gelats italians a Jaume I, hotels a Sant Felip Neri, pintxos pretesament bascos a Sant Josep Oriol; devastació postmoderna. La història es repeteix cíclicament. Sense ser aficionat a les sardanes m'aturo una estona a l'avinguda de la Catedral, raonablement plena de colles de balladors, per respirar i recordar on sóc. La globalització ha convertit el centre històric de Barcelona en un supermercat de sensacions banals, sense ànima ni personalitat, en l'expressió universal de la lletjor dels temps presents. És la mateixa ganyota que desfigura la resta de grans ciutats europees i que els deforma la fesomia fins convertir la seva història i empremta en un passatge del terror per a diversió dels visitants.
Durant dècades de dificultats polítiques i d'anihilament de la realitat històrica i cultural, el centre de la ciutat, seu del Casal de Barcelona, va ser un llegat de pedra i memòria (lleu i popular, si es vol) que va mantenir amb vida la idea de la catalanitat (esperit propi dels catalans, no confondre amb el catalanisme). Passejar pel Gòtic, la Ribera, les Basses de Sant Pere o la Rambla (el Xino era un territori més complicat), era un exercici de formació de caràcter. Quan no es parlava del passat ni en l'àmbit familiar (per por, desconeixement o ambdues coses), hi havia un aprenentatge juvenil d'allò que volia dir ser català (al marge de la ideologia política), que es cursava entre les pedres humides de la vella ciutat i algunes tabernes. En el seu desig d'assolir una identitat moderna i digna, la segona generació de la immigració perifèrica assaltava pacíficament el centre per amarar-se de l'esperit que el llegat patrimonial de la cort que va construir Barcelona entre els segles IX i XV.
Ara aquest rastre de catalanitat urbana que es llegia als carrers del centre, superficial potser però amb una enorme càrrega simbòlica, ha desaparegut del tot (malgrat l'esforç del MUHBA per explicar la història). Un nou i interessat relat de fals cosmopolitisme, i que en realitat és una voluntat depredadora de qualsevol bri de personalitat cultural i social, s'ha apoderat de l'existència de Barcelona i de tots els que hi viuen. Com una nova pesta negra, el mercat uniformitzat ha conquerit la ciutat per quatre rals i feines miserables i ha arrasat, de passada, tota petja de la seva antiga personalitat. I, en aquesta situació, qui s'hi voldrà emmirallar? Valdrà la pena? La Barcelona d'avui serà capaç de conformar la identitat del futur?
La BCN en que s'ha convertit Barcelona, enganyosament rica i plena, és l'estendard perfecte pels demagogs polítics, empresarials i culturals que només pretenen mantenir les posicions de privilegi polític i social. De Vargas Llosa a Foment del Treball i de Ciudadanos al Gremi d'Hotels.
Si no hi ha diferència, ni d'aspecte, entre la rua Augusta de Lisboa, la rue Neuve de Brussel·les, la via del Corso de Roma o Portal de l'Àngel, quin sentit te la ciutat com a constructora d'una societat lliure, moderna i justa? Com reconèixer-nos primer en el que hem estat abans de embarcar-nos en il·lusions del que volem ser?

15/3/18

Obres ingents


Ara que en Joan Carreras i Martí ha mort sento com una part fonamental de mi, els llibres, queden a la intempèrie, sense ningú que els protegeixi com ho va fer ell. Li ho deia diumenge en un correu al seu fill, l'escriptor i company a Blanquerna Joan Carreras, i encara no m'ho he pogut treure del cap, pel sentit profund que li atorgo. En Joan Carreras va dirigir la Gran Enciclopèdia Catalana, va ser el director editorial del grup, també va dirigir la fundació i fins i tot Òmnium. Eren altres temps i la idea de país era una altra, és clar. Tot estava per fer i ell, filòleg de semítiques, lector imparable i senyor de Barcelona, es va arremangar i es va posar a la feina: amb l'Enciclopèdia va aportar visibilitat i prestigi a la cultura catalana, va assessorar la col·lecció A tot vent fins convertir-la en el gran estendard de la narrativa en català i, amb el nas fi, va saber obrir les portes de la cansada editorial dels patricis catalans a la literatura que arribava. Va creure de seguida en Jaume Cabré (premi Sant Jordi el 1984), i va encoratjar joves editors com l'Oriol Izquierdo o en Josep Lluch. Si això no és protegir els llibres que formen part de les nostres vides, ja em direu que és.
En Joan creia que la qualitat pròpia que ens distingia com a catalans era  la llengua i la cultura, i que així es construiria una catalanitat moderna, lliure i justa. Ara el temps ens ha atropellat, i res de l'obra ingent de tants promotors de la cultura te valor públic, i menys polític. I els que hem fet la nostra vida amb els llibres, per què gent com en Carreras s'hi van arremangar, no som gairebé res, a penes una tèbia insignificança, una pintoresca anècdota de la realitat.

8/3/18

Cent anys de quadern


Avui fa cent anys justos una epidèmia de grip fa tancar la Universitat, el jove Josep Pla fa 21 anys, i també és el dia que engeguen les anotacions d'El quadern gris, una de les obres cabdals de la literatura catalana de tots els temps. Amb motiu d'aquesta efemèride, l'associació Xarxa de Mots ens ofereix, a partir d'avui, la possibilitat de rebre cada dia per correu l'entrada del dietari corresponent, amb fotos, documents i oberta als comentaris. Es tracta de la versió íntegra restaurada pel doctor Narcís Garolera el 2012. L'any 2008 l'associació ja va posar a la xarxa l'obra, amb un seguit de correccions introduïdes respecte la primera edició. El 2012, el treball profund de Garolera va permetre fixar definitivament el text tal i com Pla el va redactar. I és el que s'ofereix ara amb motiu del centenari.
És probable que si en Josep Pla hagués començat avui el quadern l'hauria fet en forma de blog a internet. En Josep Vergés ens hauria omplert de tuits cada dia i, al cap de poc, l'autor potser hauria estat considerat un influencer. El que no tinc tan clar és si hauria tingut comentaris gaire elogiosos, fet que potser hauria precipitat la seva marxa a París, impedint-nos així de tenir una gran obra del segle XX. No se si la majoria de lectors d'avui, maltractats com estan per uns i altres, tenen prou perspectiva i cap clar per pair un devessall de prosa que descrigui i analitzi la realitat del país dia per dia, a l'hora d'esmorzar. Crec que, en general, avui es prefereix escoltar els profetes a sou. Jo, per si de cas, em quedo amb El quadern gris. Fa patxoca descobrir cada matí al correu el text d'un que pensava per si mateix. I subscriure-s'hi és de franc.