26/11/16

"Sin dar un paso atrás ni para coger impulso" (*)


Columna 26 de Julio després de vèncer l'exercit de Batista al centre de l'illa (1958)

Fidel Castro entra a l'Havana. Gener de 1959. (Foto MAGNUM)

Malecón de l'Havana (2012)

Els pobles d'Amèrica no volen llibertat sense pa ni pa sense llibretat (Fidel Castro Ruz)
Llegiu més a Gramma i a Juventud Rebelde

(*) frase pronunciada per primera vegada al discurs commemoratiu dels actes del Dia Internacional del Treball de 1961

25/11/16

El nou Independent de Gràcia, la premsa local te futur

L'Independent de Gràcia estrena avui nou disseny i imatge, capçalera, pàgina web i noves seccions que el fan més dinàmic i modern. Així el diari gracienc encara una nova etapa de major professionalització per millorar el servei a lectors, anunciants i ciutadans del districte.



L'Independent és el mitjà de comunicació de barri més veterà de Barcelona. Com a la majoria de mitjans de premsa escrita, no li ha estat fàcil travessar el camí de la caiguda de publicitat durant els temps més durs de la crisi, però la imaginació emprenedora demostrada pel seu equip dinamitzador, i el suport dels membres de l'Associació que l'impulsa, han estat fonemantals per superar el trangol i sortir-ne reforçat. La imatge que avui estrena és la millor demostració de la voluntat de projectar-se enllà dels anys.
Podeu trobar el nou Independent de Gràcia a tots els punts habituals de distribució, o be descarregar-vos-el en PDF a la NOVA WEB.
Llarga vida a l'Independent.


Portada del nou disseny de l'Independent de Gràcia



24/11/16

Estratègies conjuntes

A impulsar estratègies culturals conjuntes per als grans equipaments nacionals amb l’Ajuntament de Barcelona, se li pot dir com es vulgui. És clar què, després de tants fracassos històrics, dir-ne pacte cultural fa lleig; però jo veig que és això el que van dir-se el conseller i el tinent d’alcalde a la trobada de dijous passat. La bona sintonia entre Santi Vila i Jaume Collboni, dos lliberals en el sentit més lujanià (de Néstor Luján, paradigma d’autèntic lliberal), està portant l’enèsim intent per què Generalitat i Ajuntament vagin a una en un afer cabdal per al  país: la capitalitat cultural de Barcelona. Si arribarà a bon port o descarrilarà està per veure. Al líder municipal d’ERC, Alfred Bosch, segur que no li fa gota de gràcia.
Si Barcelona no és capital de la cultura catalana en tots els seus aspectes, i els equipaments en són faceta fonamental, Catalunya no és res. La manera provinciana com, per barroers interessos polítics, s’ha qüestionat diverses vegades durant el darrer any i escaig aquesta capitalitat, és perniciosa en tots els aspectes i per a tothom, també pel sobiranisme. És posar el país sencer en un ‘no future’ sense justificació estratègica possible.
Si el Parlament consensua acollir el CoNCA, i aquí els socialistes hi tenen molt a dir, Generalitat i Ajuntament tindran una oportunitat potser única per fer un pacte cultural, o com li vulguin dir, acordat per tothom sota l’auspici d’aquest organisme suprem; sense pals a les rodes, marxes enrere ni interpretacions partidistes. Una cultura forta i capaç d’il·luminar el futur del país depèn d’una capital potent, més enllà dels mòbils, les smarts i els turistes. Ep, si es vol.


18/11/16

L'imprescindible suport de l'empresa privada

Gràcies al suport d'Atlàntida Grup, empresa d'hostaleria de la família Ferré, s'ha pogut publicar el primer llibre dels nous Quaderns de la Font del Cargol.
El pròxim dia 1 de desembre es presentarà l'obra al bar La Parada, propietat d'aquest grup de restauració. L'alcalde de Vilassar de Mar, Damià del Clot, presidirà l'acte.


17/11/16

CoNCA, tercera vida

El Consell Nacional de les Arts i la Cultura (CoNCA) malda per recuperar un model que li garanteixi una major independència del Departament. El dia 23 en parlarà la Comissió de Cultura, i el dia 29 el Cercle de Cultura dedicarà un debat al tema. Després de la submissió a que el va abocar en Mascarell, el CoNCA s'ha d'emancipar de nou. Hi pot haver consens al Parlament per què aquest organisme pengi del legislatiu, abandonant, això si, qualsevol pretensió d'atorgar subvencions (jurídicament no podrà).
Entre el projecte original d'en Josep Mª Bricall, similar al britànic i tan allunyat de la realitat política i la tradició locals que el van fer impossible, i la subordinació actual, hi pot haver una via intermèdia que doni una nova vida al Consell. Algunes de les funcions que pot dur a terme en aquesta tercera vida, que esperem definitiva,  serien les d'actuar d'observatori de la cultura i d'avaluador de les polítiques i realitats culturals del país. Es diu què, en aquest punt, el consens és total. La idea d'un CoNCA fent de mitjancer en un futur acord marc de polítiques culturals entre institucions (llegiu pacte cultural) estaria ben vista pels responsables de la Generalitat i pels de l'ajuntament de Barcelona.
El futur CoNCA ha d'incloure també una nova forma de retribució dels membres. El canvi de sou i contracte a dietes, que aniria a la llei d'acompanyament dels pressupostos, permetria la renovació d'integrants del plenari a qui se'ls ha acabat el mandat, la substitució del dimissionari Valentí Puig i del president, en Carles Duarte, qui ja va dir que no continuaria. Prou, i dignament, que ha fet mantenint actiu l'organisme aquests anys.


-->

14/11/16

Ivan Tubau, maestro del periodismo cultural

A finales de los setenta la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) era una olla de experimentos que comenzaban a hervir. Eran tiempos de revolución cultural: de Pau Riba de doña Inés en el Born, del Canet Rock, del Ajoblanco, de la gente del Rollo Enmascarado, de Zeleste y de no se cuantas cosas más; y en la joven y desmadejada facultad de Ciencias de la Información todo eso se vivía con paso cambiado. De un lado la oficialidad disfrazada de semiòlogos (los intelectuales son óticos, los mediocres semióticos, decía una pintada en la puerta del departamento al caso), de otro una cierta vanguardia estudiantil que daba caña porqué no estaba dispuesta a morirse de abulia académica y unos cuantos profesores que creían en una ruptura cultural, por lo menos, con la tradición, tanto la adosada del franquismo como la heredada del antifranquismo militante.
Ivan Tubau era uno de aquellos profesores inconformistas y valientes: contraculturales. Fue el primero en impartir la asignatura de periodismo cultural, y eso le devolvió un poco de la modernidad anhelada a la UAB. Por sus clases circulaban todos los libros que jamás formaban parte de la bibliografía de otra asignatura, pero que interesaban más a los estudiantes de la época: de Tom Wolfe al Racionero de las Filosofías del underground. Aquel tipo decidido que fascinó a una generación de estudiantes, aquel profesor y poeta que hizo de su propia vida la mejor lección, murió ayer en Barcelona a los 79 años.
Con 4 años, Ivan Tubau (Barcelona 1937), vio morir a su padre nada más salir del campo de concentración de Argelers. Quizás eso llevó al hijo por caminos libertarios. Los hippies de Ibiza y la Costa Brava hicieron el resto. Los niños de la derrota huérfanos del exilio anarquista no tenían mucho espacio en la nueva Catalunya. Ni el régimen ni el renaciente catalanismo era lugares adecuados para ellos. Sin abdicar de su lengua, Ivan lo intuyó e hizo de la poesía, la contracultura y el eclecticismo ideológico sus fuentes de actitud y pensamiento. Y en la Autónoma de los años de revolución (y post) cultural, eso fue pura vida. La oficialidad universitaria no perdió la ocasión de desprestigiarlo calificándolo de "tener una concepción de la cultura poco concreta"; él que fue uno de los pocos capaz de darle sentido a penosa languidez de unos estudios soporíferos y poco útiles en aquellos años de "la universidad, fábrica de parados" (grafiti de 1981 leído en la UAB).
Tubau estudió arte dramático y periodismo en Madrid y se doctoró en filología francesa. Hizo humor gráfico en El Jueves, se dio cuenta de que no era lo suyo y con 'De Tono a Perich' (1973), la primera historia del humor gráfico en España, dejó el dibujo y debutó en el periodismo cultural. Fue el primer director de Playboy España, participó en el film erótico de Jordi Cadena 'Objetivo Sexo' (1979), escribió poesía (ganó los Jocs Florals en 2001) y presentó programas de televisión: Viure els 80, Cinc cèntims de cultura, Hablemos de amor o El diván de Iván. Y a mediados de los noventa fue uno de los primeros columnistas de El Mundo de Catalunya. Siempre conciliando las mejores propuestas intelectuales, procedan de donde procedan: la libertad absoluta de pensar críticamente, al margen de oficialidad y sistema; por eso lo criticaron algunos profesores de la UAB, por eso fascinó a muchos estudiantes.


11/11/16

L'home que viurà per sempre en les paraules




“No em considero un pesimista. Crec que un pesimista és algú que està esperant que plogui. I jo me sento xop fins el moll dels ossos”





La guerra

a Leonard Cohen per les paraules

Aquesta guerra ja l'hem perduda;
Juli Cèsar conquerirà la Gal·lia
i el mariscal Romel el desert.
Ben aviat els soldats entraran a casa
i ens portaran emmanillats fins al camp.
A les cinc en punt començarà la meva mort
i a la matinada la teva captura
amb tots els caçadors ebris de carn i alcohol.
Els trens continuaran arribant a l'estació
i tu i jo complirem condemna
pel pecat que no vam fer.
Però passa, no et quedis dreta a la porta,
no et pensis pas que em faré l'heroi.
Són molts els que busquen el beuratge màgic,
però no hi ha cura per l'amor.


de: No hi ha cura per l'amor (inèdit)


10/11/16

Consumir, no llegir

El neoliberalisme cultural consisteix a dissenyar polítiques per a convertir el ciutadà en audiència i, així, poder presumir d'augmentar el públic, donat que quantificar és l'únic que interessa a aquests gestors. És el que pretén fer el conseller Vila amb la campanya de regalar un llibre a cada crio quan fa sis anys. De moment hi ha destinat 362 mil euros, i la cosa augmentarà l'any vinent. Si rutlla és un bon negociet per al gremi de llibreters, doncs la promoció només és vàlida als establiments associats. O sigui, aquells nens que viuen en pobles on no hi hagi llibreria agremiada (per què són petites o perquè no els surt a compte, ve-t'ho a saber), no poden accedir a l'oferta; queden fora del sistema, típic també del neoliberalisme. Una discriminació què, si tenim present que els diners són públics, sona a indecorosa. Però el neoliberalisme cultural no es detura en aquestes minúcies. El que els excita és l'emoció de saber que un 30% dels pares que van amb el fill a buscar el llibre mai no havien trepitjat una llibreria, i que probablement un 20% de canalla que fa sis anys estirarà els progenitors a que els portin a recollir el seu llibre gratuït; perquè la gent no és tonta, i quan la cosa és de franc allà que hi va. I si, a més, donessin xocolata, l'èxit seria infinitament superior. Els regalo la idea.
Aquesta campanya esta en la línia de les que fan els diaris els diumenges amb mocadors, tablets, dvd's i tota mena d'andròmines. Fan molta forrolla mentre dura la promoció però, a la que acaba, ningú no torna a comprar el tal diari. Fins la propera, a veure si donen els ganivets de ceràmica. Fer lectors, per què? Què, conseller, s'hi anima?


3/11/16

Una nova revolta

L'Enric Maurí m'anuncia que participa a l'expo Tecnologies de la violència amb el docu-film que va fer a Sarajevo el 2000. El treball d'en Maurí a Bòsnia, amb imatges del setge, performances, entrevistes i escenes quotidianes, és un valuós treball que força la reflexió sobre la guerra i la pau. Poc després l'Ester Xargay em convida a la inauguració de Pastures d'Hac Mor, a Can Manyé, a Alella. L'expo és un recorregut per l'estreta relació de l'Hac Mor amb l'art, les col·laboracions amb Eugeni Bonet, Pere Noguera, Adolf Alcañíz o la seva estimada Ester. En Carles, l'escriptor més artista, va mantenir sempre el compromís de la complicitat entre llenguatges i creadors diversos.
Amb una fidelitat indestructible a la lliure expressió, gent com en Maurí o l'enyorat Hac Mor encenen l'esperit crític i interpel·lant de la cultura. Són artistes que qüestionen la societat, posen en crisi el pensament majoritari i no se sotmeten a la banalitat. La cultura catalana te una llarga tradició de creadors així: de Llull a Dau al Set o d'Isidre Nonell a Victor Nubla, en paral·lel a la cultura oficial sempre ha emergit una creació crítica, enllà de modes i mercats, que ha servit per formar un auditori més exigent i de risc.
Avui aquesta cultura ha perdut visibilitat. Ofegada per les retallades d'una administració obsedida en quantificar els resultats del consum cultural, oblidada per una indústria que sotsobra aferrada al més comercial per a sobreviure, i bandejada per un públic que només vol dormir, costa molt d'escatir que en quedarà de la cultura catalana actual d'aquí a un temps. Probablement el record d'uns anys mediocres i vulgars. És aquest el futur?

'Per la gràcia de Franco', un dels darrers muntatges de Carles H. Mor, es torna ara profètic

José Batlló, poeta, editor y librero

En tiempos digitales de liquidez y liquidación, hablar de la poesía como un instrumento para remover conciencias puede resultar fatuo. Se editan y venden pocos libros y el público que suele llenar los recitales busca solo la experiencia estética (o sentimental) del momento. Pero hubo un tiempo en que eso no fue así. Gabriel Celaya puso en verso el compromiso político de una generación de escritores y la poesía que se editaba, fotocopiaba, recitaba e incluso vendía, era realmente una propuesta de ensayo para un futuro digno. José Batlló era uno de aquellos agentes que, desde todas las trincheras literarias, hicieron que la poesía estuviera en la vanguardia de la transformación social y política de España. Batlló, nacido en Caldes de Montbui (Barcelona) en 1939, falleció el martes a los 77 años.
Criado y crecido en Sevilla, Battló comenzó allí sus andanzas culturales. En 1962 creó La Trinchera (frente de poesía libre), revista de la que publicó tres números y en la que se atrevió a dedicar un número a Alberti. Siguió con La píldora (1967) y, a partir de 1972, Camp de l'Arpa, una revista qué, dirigida por Juan Ramon Masoliver, despertó muchos jóvenes intereses literarios. A su vuelta a Barcelona, en 1963, comenzó a trabajar en el proyecto de El bardo, la colección de poesía que fundó al año siguiente y que mantuvo durante una década. En El bardo publicó a Aleixandre, Max Aub, Espriu, Pere Quart, Celso Emilio Ferreiro, Valente, Ángel González, Vázquez Montalbán, Pere Gimferrer o Antonio Carvajal.
Entre edición y edición dedicó tosas las horas que arrebataba a la noche a trabajar en su propia obra poética: Los sueños del cajón (1961), La mesa puesta (1964), Tocaron mi corazón (1968), Primera exposición (1979) y Canción del solitario (1971). Con El bardo (1964-1974), memoria y antología, Batlló cerró un ciclo en el que el poeta y el editor fueron un único proyecto vital, intelectual, literario y político. Además escribió en Triunfo con el pseudónimo de Martín Vilumara y redactó una Anología de la nueva poesía española (1969), Narrativa catalana de hoy (1970) y Poetas españoles contemporáneos (1974).
En 1993 José Batlló creó en Barcelona la librería Taifa, que también fue editorial. Situada en pleno barrio de Gracia, Batlló hizo de Taifa una librería de referencia. A cuatro pasos de los cines Verdi, de cuando eran las mejores pantallas de la ciudad y las únicas que proyectaban en V.O., el callejeo  del cine a la librería, pasando por alguno de los bares del barrio (el Canigó, en la esquina con la plaça de la Revolució, por ejemplo), eran un auténtico eje del mal, un hervidero de ideas, versos, proyectos, y sueños en los que la cultura todavía tenía un lugar en la mente de los que poblaban aquel dédalo de calles.
Batlló dejó la Taifa en 2013. Jordi, Roberto y Montse, siguen batallando cada día para que la literatura mantenga un ápice de esa capacidad para remover conciencias con las que construir un futuro digno, aquello a lo que José Batlló dedicó la vida. Y aunque nunca hubiera aceptado homenajes ni reconocimientos, eso es quizás lo mejor que se puede hacer en estos tiempos de liquidación. Algunos lo aprendimos de él.