31/12/13

Dos caps d'any d'amics...



Happy new Bansky.- December 2013, rue d'Alembert, Montreuil (Paris), Vicenç Batalla


'14.- Jordi Cuyàs



...i un de propi

Quan pop és poc. Millor 14

26/12/13

FACTORIA SENSIBLE. L'ecosistema cultural

L'ecosistema cultural, és a dir, la relació entre el conjunt d'agents de la cultura i el medi físic on es relacionen, s'està trencant. Els números canten: a Europa el consum cultural cau en picat i, si mirem portes endins, el daltabaix encara és més bèstia: el 42% d'espanyols (i en això els catalans no som diferents) no van mai al cinema perquè diuen que és car. Ningú no diu res de l'abusiu preu d'un gintònic de garrafa, per cert.
Agradi o no als exegetes del neoliberalisme, els processos simultanis que es produeixen en tots els àmbits i per tot el planeta, i que conformen la globalització, són en bona part responsables de la fractura entre la cultura i els seus destinataris. La desregularització de sectors de la vida pública (finances, mercat laboral, habitatge) fins fa poc sotmesos a un control administratiu que en garantia un cert equilibri, no només s'ha carregat la justícia social, sinó que també està enfonsant els valors que conformen el patró del coneixement, amb l'excusa de la deslocalització dels sistemes socials. O sigui: si tot passa arreu i a la vegada, perquè hem de preocupar-nos en preservar el coneixement i el comportament del que tenim a tocar?
Així, els governs fidels al patró neoliberal, promulguen lleis i normes que lesionen fins la mort el teixit cultural, de l'IVA a la Llei d'arrendaments urbans. La imprescindible excepció cultural és avui al nostre país una riota grotesca, l'ecosistema cultural es trenca sense remei, el ciutadà s'hi allunya, i en el camí de la globalització hi ha un cadàver més.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

22/12/13

MANERES DE VIURE. La cantarella que feia Nadal

Sabíem que el Nadal ja era aquí el matí que la inefable cantarella dels nens de Sant Ildefonso envaïa la pau de la cuina a l'hora d'esmorzar. Aquell dia, el confort domèstic de les vacances escolars tot just estrenades, s'esblaimava en un nyigo-nyigo que, de sobte, es convertia en un trencadís sonor quan, a algun d'aquells nens de tràgica història personal, la gargamella li feia un bot i, emocionat, cantava tants milions de pessetes que ni ell mai no s'imaginava el que devien ser.
A tot el bloc les veïnes s'excitaven, les àvies resaven en secret per si de cas, el barber de la cantonada s'estintolava a la porta del negoci a veure per on anaven les coses, i a la barra del bar Imma els parroquians maleïen els ossos a la seva mala fortuna sense deixar de pipar el Celtas. I passat el desconsol, demanaven una altra barretxa al cambrer per a superar el tràngol.
Cap a quarts de dotze, tot el veïnat estava ja convençut de que tampoc aquell any la fortuna s'apiadaria de la seva misèria. El barber tornava a la navalla i els pisos de lloguer, els clients del bar omplien una quiniela amb desgana, les dones comentaven pel celobert el concert benèfic que cada Nadal presidia la dona d'en Franco al Teatro Real, i on Raphael era l'heroi indiscutible, i la canalla vagàvem pel barri sense rumb ni futur, somiant potser la de tebeos que ens podríem comprar si, a casa, els hagués tocat la grossa.
Després, a l'hora del Parte, escoltàvem gent que brindava feliç amb sidra el Gaitero, i d'altra què plorava d'emoció perquè, per fi, podria anar a Holanda a veure el marit que feia sis anys que treballava a la Philips. El pare deia que la rifa de Nadal era la millor perquè la sort quedava molt repartida, i la mare deia que ajudava a molta gent a tapar forats. Jo em preguntava perquè, si aquell sorteig de la cantarella feixuga era tant beneficiós, els de casa a penes hi jugaven mai.
I, si no hi jugaven, mai no tindríem la possibilitat de formar part de la repartidora, ni de tapar forats ni de brindar amb Rondel, ni de ser feliços com tota aquella gent que sentíem a la ràdio el dia de la loteria.
Aclaparat per tantes preguntes sense resposta, aquell dia intentava escapolir-me aviat de casa, i tornar al carrer a seguir perdent l'únic que teníem: temps per avorrir-nos. Deambulant, sempre ens trobàvem algun nano que deia que a un oncle li havia tocat la rifa; però abans, amb troles, de pobre no se'n passava. Va ser després que es van inventar les preferents.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

20/12/13

De carrer

Era un nano de carrer, i quan vaig llegir Encerrados con un solo juguete, Si te dicen que caí i els altres llibres d'en Marsé, vaig descobrir que allò d'inventar-se històries extraordinàries per passar la tarda quan no teníem res més, era patrimoni de la infantesa i l'adolescència d'aquell temps. Ser nano del meu carrer va arribar a ser tota una categoria social. Jugàvem al futbol, fèiem la foguera de Sant Joan més alta i, a explicar aventis, encara m'hi dedico. I és tal i com m'ho va dir un dia en Marsé: 'això d'escriure novel·les és ben senzill; és tenir una bona història i saber-la explicar'. Dit així, sembla bufar i fer ampolles, però crec que els que els nanos de carrer tenim avantatge.
Els ho dic ara als estudiants de la facultat i ells, nascuts amb l'smartphone sota el braç, no entenen res. Coses de vells, pensen. Però si els faig llegir Últimas tardes con Teresa, tots volen ser el Pijoaparte i baixar rabents la carretera del Carmel. Ara els faria anar al Lliure de Gràcia a veure Adiós a la infancia, una aventi d'aventis d'en Marsé, amb la que l'Oriol Broggi m'ha transportat al barri d'infantesa, i potser serien capaços d'entendre el sentit que li trobem a la vida quan descobrim que cada dia ens en fuig una mica per entre els dits i, ser un nen de carrer, és l'únic patrimoni que ens queda.

19/12/13

Català i catalanisme

En el debat sobre una hipotètica independència de Catalunya hi ha tantes trampes, mentides o exageracions com opinions, siguin doctes i erudites o políticament cegues. Aquests dies els toca ser repassades a l'ensenyament, la literatura i l'edició en català, i te en l'ínclit Valentí Puig un cap de colla conegut. Ell, que publica en català sense que hi hagi cap daltabaix de mercat, te els seus motius, per be que li costa exposar-los argumentalment i busca més la cita per donar per certes dues suposades tautologies: A) que la major part de llibres que es publiquen en català són una porqueria i que és el motiu pel qual es llegeix poc en aquesta llengua, i B) que les polítiques de suport a l'edició en català han estat impulsades per motivacions nacionalistes, raó per la qual han fracassat i així estan algunes editorials.
No es poden negar errors en certes polítiques de difusió del llibre en català, com els hi ha hagut en castellà; però atribuir-ho a l'obsessió nacionalista és, com a mínim, tendenciós. Hi ha pocs lectors en català, cert, no és una cultura gaire gran i conviu amb una de més poderosa políticament i mediàtica, que hi farem. En català s'editen bons i mals llibres, venedors i de culte, populars i elitistes, cars i barats, ben i mal traduïts, com a totes les cultures, també la castellana. I si els llibres catalans no es tradueixen més al castellà, ho sap be en Puig i ho amaga, és per què els editors saben que, al menys un 20% de la venda, ja s'ha fet en l'idioma original, motiu pel qual el negoci se'ls escurça. Escriure en català, no en catalanista, cita Puig a Sales, és una bona idea aplicable també en sentit contrari. Hi ha qui ho fa i ajuda a entendre totes les raons. Ell no.

18/12/13

Ricard Mª Carles, el giro conservador de la iglesia catalana

A Ricard Maria Carles no le interesaba el arzobispado de Barcelona. "Vine por obediencia al Santo Padre y me iré por obediencia a él", había dicho. Se sentía cómodo en la muy conservadora Tortosa (a donde llegó en 1969), lejos de los trasiegos propios del tardofranquismo y del compromiso social de parte de la iglesia con un futuro régimen de libertades. Pero cuando en 1990 se hizo cargo de la diócesis de Barcelona, una de las que cuenta con más fieles de Europa, no dudó en darle in giro conservador que la marcó por años. Ricard Mª Carles, nacido en València en 1926, falleció ayer en el hospital de Tortosa, donde había sido ingresado a causa de un ictus, a la edad de 87 años. Los funerales se harán el jueves en Barcelona.
El cardenal estudió en el Seminario Mayor de su ciudad natal, fue ordenado en 1951 y dos años después se licenció en Derecho Canónico en la Universidad Pontificia de Salamanca. Aquel año fue nombrado párroco y arcipreste de Tabernes de la Valldigna. En 1967 fue trasladado a la parróquia de San Fernándo, en València, y en 1969 fue consagrado obispo de Tortosa. En 1990 fue nombrado arzobispo de Barcelona.
La diócesis de Barcelona se había caracterizado por al aire aperturista y conciliador de Narcís Jubany, quién se acercó a los sectores del catolicismo progresista y aceptó el compromiso político que muchos sacerdotes tenían en aquellos años. Pero el legado de Jubany duró muy poco. Carles nombró a Joan Carrera Obispo auxiliar para estar a bien con el nacionalismo convergente en el poder, pero tanteó para ir apartando a los antiguos colaboradores de Jubany y terció para que fueran destinados a otras diócesis. Convencido de que el voto de sus auxiliares había decantado la balanza en favor de Elias Yanes en la elección a la presidencia de la Conferencia Episcopal, les diferencias entre el arzobispo y el resto de miembros de la curia barcelonesa fueron ya irreconciliables.
En 1994 fue bombrado Cardenal con el título de Santa María Consolatrice al Tiburtino. Al año siguiente, el Papa Juan Pablo II lo hizo miembro del consejo de cardenales para el estudio de los problemas económicos y organizativos de la Santa Sede.
Dimitido Carrera y cesado el contable de la diócesis barcelonesa, Enric Puig, Carles tuvo las manos libres para dar un vuelco conservador a Ràdio Estel, emisora que intentaba contrarestar los tertulianos de la COPE, y para nombrar como auxiliar al conquense José Ángel Saiz Meneses. Por un tiempo renació la campaña 'Volem bisbes catalans', aunque el divorcio entre el arzobispo y buena parte de la feligresía estaba ya consumado.
Contribuyó a la crisis de su gestión en Barcelona el caso Torre Annunziata, un mafioso que relacionó a Carles con una trama de blanquero de dinero. A pesar de que esas acusaciones no se demostraron jamás, el arzobispo se sintió víctima de una conjura en su propia diócesis y, aunque actividades como Cáritas duplicaron su trabajo, el ambiente estaba ya definitivamente enrarecido y las bases muy fragmentadas. En 2002 se recogieron 6.000 firmas de fieles, y la adhesión de 30 de los 40 arciprestes de la diócesis, en protesta por la falta de transparencia de su gestión. Solitario e inseguro, según le definen gente próxima a él, Ricard Mª Carles abandonó el palacio de la calle del Bisbe en 2004, tres años después de haberlo solicitado por edad.

15/12/13

MANERES DE VIURE. Nens de carrer

Vagava pel carrer amb el Sito, el Pepe zeta, el Marinete modelo siete, en Luís cromo i els germans Najas. Jugàvem a bales, a curses amb xapes o a futbol en un imaginari estadi, on els gols de rebot contra el sis-cents de l'amo del taller d'estampació valien sempre i quan no li trenquéssim el retrovisor. I quan plovia sèiem sota el porxo del meu bloc i jugàvem a cromos o ens explicàvem aventis impossibles que sorgien d'una imaginació amb tantes ganes de volar com feina per viure hi havia a casa.
Anys després vaig llegir 'Encerrados con un solo juguete', 'Si te dicen que caí' i tots els altres llibres d'en Marsé, i vaig descobrir que allò d'inventar-se històries extraordinàries per passar la tarda, quan no es podia fer una altra cosa, era una mena de patrimoni de la infantesa i l'adolescència... molt abans que s'inventessin els vídeo jocs, es clar.
Ser nano del meu carrer va arribar a ser tota una categoria social. Guanyàvem al futbol, tot i que en això jo no hi contribuïa gaire; la nostra foguera de Sant Joan era de les altes i fornides, als cromos en Luís era un campió, i a explicar aventis, doncs ja ho veieu, encara m'hi dedico.
I és tal i com m'ho va dir un dia en Marsé: 'mireu Vallbona, això d'escriure novel·les és ben senzill, només cal tenir una bona història i saber-la explicar. I dit així, sembla bufar i fer ampolles. Però jo crec que, els que hem estat nanos de carrer, tenim avantatge. els ho dic encara ara als estudiants de la facultat i ells, pobres, que han nascut amb l'smartphone sota el braç, no entenen res de res. Coses d'altres temps, pensen. Però si els faig llegir 'Últimas tardes con Teresa', tots volen ser el Pijoaparte i baixar rabents la carretera del Carmel.
Ara els faria anar al Lliure de Gràcia a veure 'Adiós a la infancia ', aquesta aventi d'aventis d'en Marsé, amb la que l'Oriol Broggi m'ha transportat al meu barri d'infantesa, i potser serien capaços d'entendre el sentit que li trobem a la vida quan descobrim que cada dia ens en fuig una mica per entre els dits i les costures dels jeans.
Encara em reconec com un nen de carrer, és l'únic patrimoni que tinc, per això no seré mai res de bo a la vida; ja m'ho deia l'àvia. Em passaré els dies explicant aventis, aprenent-ne de noves, patint amb els herois, enamorant-me de les donzelles i buscant les històries que hi ha a cada cel, encara que no sigui cap dels set d'en Sisa. En un cel ras de guix o en un celobert de pati de veïns hi ha tanta vida com imaginació hi posàvem la canalla. Teníem deu o onze anys i somiàvem amb un món nou i infinit.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:
http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/2013/12/15/postals-locals-rafael-vallbona-nens-de-carrer/

12/12/13

Fires i festes

El guirigall que ha desfermat la festa de la Bibiana Ballbé és inversament proporcional al debat que hi ha sobre cap a on fa anar la cultura catalana l'actual política de la Generalitat. És a dir, tothom s'atreveix a posar el crit al cel per la niciesa (de primera, això si) d'una col·laboradora, però a penes ningú bada boca sobre la realitat de fons que l'incident amaga: la progressiva dissolució del teixit cultural del país entre retallades, canvis sense justificació, desinterès i una actitud política que de vegades ratlla el 'l'État c'est moi'.
Ho publicàvem el 20 de juny quan van despatxar Vicenç Altaió: 'No es tracta d’un debat de noms, com estan fent alguns articulistes els darrers dies, és un debat sobre quin ha de ser el calat profund de la cultura catalana.', i ho tornem a dir ara que tothom dispara sobre la Ballbé, que potser si que s'ha ultrapassat en les formes i atribucions (la discreció no és el seu fort), però al cap i a la fi està fent allò pel què la van fitxar. I si la va fitxar el director general Jordi Sellas (via conveni amb la CCMA), és que la va fitxar el Conseller.
L'Arts Santa Mònica ha encetat de la pitjor forma l'enèsima marrada en la seva erràtica vida. D'això se'n ressentirà l'art, la creació i els artistes. I el cas de l'antic convent de la Rambla només n'és un exemple d'on ens porten. Les biblioteques no compren llibres, el Liceu naufraga, els centres d'art locals poc dòcils són fulminats, els equipaments serveixen per a bodes i banquets, els escriptors es passen al comerç, i altres dormen a la palla. I, sense que ningú no l'hagi demanat, s'anuncia un nou pacte cultural, un concepte tabú tan desencertat com la festa nonada. Pacte o acatament? Fira de vanitats.

11/12/13

Tancar o no

La relació entre veïns i locals d'oci no s'ha de mesurar exclusivament ni en decibels ni en la força legal, o no, de l'administració per sancionar: fer-ho així no és fomentar la convivència, precisament. I, tanmateix, és poc raonable que el districte actuï amb tanta contundència contra segons quins barets del barri i amb tanta por i cura amb el KGB, per exemple. I no és una qüestió d'exclusivitat en els drets: tant poden dormir uns com anar de festa els altres. Però són 29 anys de trifulgues, bronques, queixes i amenaces incomplertes com per què no hi hagi hagut mai cap acord definitiu que tanqui aquest episodi tan sòrdid i ple de suspicàcies de la història contemporània de Gràcia.
Ara l'han tancat. Quan durarà? Poc. Un nou episodi de ridícul col·lectiu i un pas més enrere en la recerca de l'imprescindible acord definitiu. Al cap i a la fi el soroll i les molèsties les ocasionen persones; és sobre elles que s'ha d'actuar, no sobre negocis amb més o menys protecció legal. Anar per on es va és donar voltes a la sínia, i qui dia passa any empeny.
Els locals i el districte tenen l'obligació de posar fi a les molèsties sense abandonar un activitat que ha posat Gràcia en el mapa de la modernitat. Que s'asseguin, posin els elements de judici (ni legalismes ni repressió) damunt la taula i que trobin la fórmula.

9/12/13

El país de l'immigrant

Venim de la terra del gel i la neu.
El nostre únic objectiu serà la riba occidental
(Immigrant song. Led Zeppelin)

Vaig començar a escriure amb una Olivetti Lettera 32 de color verd que desava dins un estoig amb cremallera cada cop que acabava d'usar-la. La taula de la meva cambra no donava per a més. A les primeres redaccions, a Tele Express i a RNE vaig treballar amb dos monstres com la Lexicon 80 i la Linea 98, bo i esperant que, en algun atac d'histèria del redactor en cap de torn, no en volés una en direcció al meu cap. Vaig estar de sort.
L'any 1984, ja a Catalunya Ràdio, amb en Leandre Terol, el malaguanyat Quim Soler i uns quants més, vam impulsar la compra col·lectiva dels nostres primers ordinadors, els Amstrad 8256, una màquia magnífica que, dotada d'un processador de textos francament correcte, va convertir les meves frases en corrues de taques verd florescent damunt d'una pantalla negra. La possibilitat de corregir el text sense la complicació del tipp-ex va agilitzar la meva escriptura fins tal punt, que em va empènyer a la incerta gosadia d'escriure la meva primera novel·la, 'Fora de joc' que va editar la llavors jove editorial Columna l'any 1987.
Definitivament seduït pes les facilitats tècniques de la informàtica, tres anys després vaig passar al meu primer IBM, una mena d'armari amb menys memòria que un peix, però amb un conjunt de programes molt avançats en comparació amb l'Amstrad. Aviat a l'IBM el va acompanyar un portàtil i un reguitzell més de màquines que, finalment i per mor de l'ús majoritari a la Facultat de Comunicació Blanquerna on faig classe unes tardes, s'han convertit en sengles Apple des dels quals escric, escolto música i m'informo de com de malament està el món i nosaltres.
Per tot plegat em considero un immigrant tecnològic, que avui en dia és com dir-ne intel·lectual. Nascut en l'era del paper i els llargs debats de les idees, vaig créixer en la lògica confusió del final d'una època, i l'horabaixa m'ha agafat en plena diàspora del pensament, enmig de la substitució de la cultura per l'espectacle de la tendència i en la juxtaposició de coneixement i tecnologia; una mescla de resultats encara incerts.


Al llarg dels anys he anat prenent consciència que el meu món (aquell conjunt de pautes culturals on vaig néixer) és ja el món d'ahir; que la terra minva ràpidament sota els meus peus, i que havia d'articular ràpidament una fórmula per poder seguir mantenint-me fidel als postulats ideològics, professionals i intel·lectuals en què em vaig educar sense perdre del tot el batec del món d'avui que s'aixeca aliè a la meva tradició.
Vaig pensar en alguna cosa així quan, fa gairebé set anys, vaig obrir el blog Casa de VbN, que ara ha ultrapassat les mil entrades. Ho entenia, i ho entenc encara, com una eina per ficar el nas en la inescrutable globalitat de la cultura digital, però sense perdre les arrels que m'ancoren a l'escriptura i el pensament crític escrit i difós a través dels gèneres clàssics. Així hi he anat penjant al llarg de tot aquest temps els articles i textos que, majoritàriament, he escrit per als vells mitjans de comunicació del món d'ahir: diaris, ràdios i llibres. Com és de suposar, la majoria dels textos han tingut molta més difusió a través del blog que no pas pels mitjans pels quals, inicialment, han estat escrits.
Però que em llegeixin més o menys no és un tema que em preocupi del tot. M'atabala més la falta de capacitat crítica, d'arguments i de reflexió, que en la meva època s'han associat a la televisió per bé que, erròniament, molta gent relaciona amb la cultura de masses; factors tots ells a l'entorn dels quals els diaris, les revistes i les ràdios havien bastit una mena d'imperi de la raó informativa i interpretativa.
Sé perfectament que, en l'oceà de la xarxa, aquesta mena de plantejaments no són els majoritaris ni els més seguits; però també sé que tenen un espai de llibertat intocable i una capacitat de difusió raonable; una situació que no sempre es produeix avui en els vells mitjans de comunicació que van conformar l'opinió pública del segle XX. El món digital no és el meu, no hi vaig néixer ni m'hi van educar. Me l'he trobat ja de gran i amb unes pautes de comportament no sempre comprensibles. Amb aquest blog intento fer-me un espai a mida a la xarxa, un territori on el món d'ahir i el d'avui encara es troben, on el pensament crític eixampla els pulmons i agafa l'aire que el control polític damunt els mitjans clàssics li neguen.
No sóc tan babau de creure'm que Internet és el paradigma de la llibertat i la cultura. La xarxa és plena de bojos, engalipadors i mentiders de tota mena i condició, però entre tot el guirigall entròpic que hi ha, encara deixa prou espai per a ampolles de nàufrags com aquest blog que, amb aquesta ha arribat a les 1001 entrades. No sé si són poques o moltes, desconec els rànquings blogaires. En tot cas, preneu-les com un relat sobre la convulsió del nostre temps, i després deixeu-les que segueixin el seu camí vers l'extinció en l'infinit de la memòria digital.

Publicat a El Núvol

MANERES DE VIURE. La Constitució i jo

No us enganyaré pas; el 6 de desembre de 1978 vaig votar no al referèndum constitucional. No em creia, com no em crec ara, allò de la reforma i la transició i de que els qui havien atemptat contra la llibertat durant quaranta anys mai no haguessin de pagar pel seu delicte.
Tres dies després una parella de la guàrdia civil ens va detenir, a mi i a uns col·legues, mentre enganxàvem cartells d’un concert d’en Quico Pi de la Serra, legal és clar. Ens va fer passar la nit al cuartelillo i ens van confiscar les armes: dues galledes de cola d’empaperar Collowall i tres brotxes.
Ridícul però cert. Sabien ben be qui érem.
Trenta cinc anys després, amb bosses als ulls, algunes responsabilitats, i una colla de cabells blancs que empenyen, no considero que haver votat no fos una actitud arrauxada, ni immadura, ni juvenil; us asseguro que m'ho vaig pensar molt. I ja veieu quin en va ser el resultat; el de la nit al cuartelillo i el de a on ha arribat aquest país gràcies al pactisme servil i al nefast peix al cove, teoria política que consisteix en cridar molt aquí i baixar el cap submís allà. Recordeu la Escopeta Nacional? Doncs més o menys.
No preguntaré ara als que avui branden l'estelada on eren políticament, ni que en pensaven de la transició espanyola, ara fa tres dècades. Molts potser no havien nascut; i dels altres, dir que tots tenim dret a canviar de parer i el pensament de tothom pot evolucionar, fins i tot a bé. El que els demano, avui i arribat a aquest inexorable punt de no retorn, és que pensin que l'autocrítica i l'anàlisi són fonamentals per garantir l'èxit de qualsevol procés històric, i que el hooliganisme polític és més nociu per als propis que per als estranys, que fa anys que s'ho miren amb sorna mentre van pensant que ja vindran a ells amb el cove demanant que els posin algun peix.
Aquella nit de desembre de 1978 passada al cuartelillo de la guàrdia civil, vaig tenir temps per pensar sobre el relativisme de la nostra cultura i política. Em devien posar molt neguitós aquells agents, perquè encara ara i avui encara hi continuo pensant i buscant judicis de valor més rigorosos i lliures a l'avenir del país. Son coses que no s'esvaeixen per bosses que es facin als ulls i cabells blancs a la cara.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

5/12/13

Joana Raspall, decana de la poesía catalana

'Tendré tiempo para añoraros, la eternidad es larga', dice un poema de Joana Raspall. Por eso la autora no quería apartarse de la gente a la que quería y para la que escribió, especialmente de los niños. Pocos autores han sobrevivido a las celebraciones de su centenario, en el que recibió la medalla centenaria de manos del President de la Generaliat, y que fue clausurado hace unos días por la Presidenta del Parlament de Cataunya. La decana de la literatura catalana si, y sabia que después marcharía sola y añorada. Joana Raspall falleció en la madrugada del miércoles en Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat), la ciudad a la que fue a vivir con tres años desde su Barceloneta natal y con la que siempre se identificó.
Joana Raspall fue escritora, lexicógrafa y bibliotecaria, y con este poderoso bagaje practicó siempre un intenso activismo cultural en la defensa y promoción de la lengua y la cultura catalana. Durante la dictadura de Primo de Rivera daba clases de catalán en la clandestinidad, en 1932 reivindicó una biblioteca infantil para Sant Feliu, durante la guerra trabajó con ahínco como bibliotecaria para salvar los libros de la destrucción bélica, siguió dando clases en su casa durante el franquismo, en el Congrés de Cultura Catalana (1975) presentó la ponencia sobre el libro de teatro infantil que ocasionó la aparición de la colección de teatro para niños y jóvenes de Edebé y también fue la promotora del premio Martí Dot de poesía y asidua colaboradora en publicaciones locales y comarcales. Por todo ello recibió la Medalla d'or del ayuntemiento de Sant Feliu (1993), la Creu de Sant Jordi (29006) y la Medalla al Treball President Macià (2010). Tanto como ciudadana como artista, Raspall fue una mujer incansable hasta el último instante de su vida.
Pero a Joana Raspall se la conoció sobre todo por su obra poética: 13 libros para niños y jóvenes, género en el que fue pionera, y 5 para adultos, la que consideraba su obra más íntima, editados entre 1981 i 2010. También publicó 4 obras de teatro (con L'ermita de Sant Miquel obtuvo el premio Joan Santamaria en 1964 y con El Pou el Cavall fort en 1969) y 8 volúmenes de prosa entre cuentos y novelas, 5 de ellos infantiles y juveniles. el día 28 de julio de 2012 el ayuntamiento de Sant Feliu de Llobregat y la Generalitat proclamaron el 2013 como año Joana Raspall. La autora participó activa personalmente en numerosos actos de esta celebración; quizá pensó entonces esos versos que dicen que la eternidad es larga y que ya tendría tiempo para añorarnos.

Quan l'infern és a casa

A la Divina Comèdia, als últims dos cercles de l'infern es castiguen els pecats d'engany i frau. Els corruptes bullen en quitrà, els hipòcrites carreguen amb lloses de plom pesades com les seves mentides, i els lladres són perseguits per serps que, quan els piquen, els transformen en serps que piquen a altres lladres. El periodista Francesc Viadel diu que la porta del laberint del Minotaure és als peus de la serra Calderona, a Puçol. I ja pot ser, perquè de la lectura dels 52 articles que conformen el darrer llibre de Manel Alonso, 'Cròniques des de l'infern' (Onada edicions), si una cosa queda clara és què València s'ha convertit els darrers anys en el rebedor de l'infern de la Divina Comèdia.
La idea d'equiparar el discurs argumental d'Alonso amb l'infern de Dant és del professor Antoni Rovira, que ha fet la tria i organització dels textos que Alonso, un escriptor tot terreny com tants i tan bons hi ha al País Valencià, ha publicat a la premsa no servil amb la classe dominant valenciana entre 2011 i avui. A un lector d'un país normal això li podria semblar exòtic, però els temps que es viuen al País Valencià, on poderosos governants actuen de forma deshonesta, traïdora i mentidera, fan que, per poc que el lector hi pensi, s'adoni de que l'infern és a casa. Potser així reaccioni, perquè la societat valenciana ha de fer autocrítica sobre l'endormiscament, pervers o cofoi, en el que està vivint de fa anys.
Diu Alonso que els escriptors valencians, com Dant, se senten exiliats del seu país, menyspreats i condemnats pel poder que els qüestiona fins i tot la llengua. Te raó, és la conseqüència del compromís amb la societat. El contrari, els premis i afalacs, són pagament per la submissió.

2/12/13

FACTORIA SENSIBLE. Ones de canvi

Celebro que, a la seva festa anual, els promotors i mànagers catalans homenatgin el quarantè aniversari de Zeleste l'Ona Laietana. És una bona manera d'honorar la memòria cultural del país que, amb el ritme destructiu que portem, se'ns està quedant de peix.
No se si aquell 23 de maig de 1973, en obrir per primer cop les cortines vermelles de la sala del carrer Argenteria, en Víctor Jou va pensar que el seu local seria protagonista d'un trencament rotund i provocador amb la dictadura; un posicionament de radicalitat democràtica i modernitat que cap altre sector de la Catalunya de l'època va saber fer amb tanta força i projecció, com el de la cultura jove. Entre músiques en permanent fusió, begudes aquarèl·liques i altres coses que no venen al cas, una generació va despertar a la llibertat cultural i de costums tot i no tenir cap garantia política. Aprenent a glopades el sentit vital del jazz, rock, rumba, drogues, sexe o poesia, molts joves de l'època van entendre que, ni el règim els portaria mai la llibertat, ni l'havien de mendicar: i van decidir agafar-la i dur-la a la pràctica. I Zeleste en va ser un nucli agitador.
Va ser aquell un temps d'esperança i d'il·lusions. Nits com les del Don Juan al Born, amb Pau Riba de Doña Inés, van començar a donar sentit col·lectiu a un país perdut fins llavors en la diàspora interior.
Ara, després de dècades de reforma, pactes i peixos al cove ja no ens queda ni il·lusió ni esma. I de les nits passades al Zeleste, només la memòria tendre del que van ser, i la nostàlgia del país que no ha estat.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

1/12/13

MANERES DE VIURE. Quan les noies anaven a Londres i altres històries de l'educació sexual

L'educació sexual de tota una generació es construïa a partir de dos axiomes: 1) el sexe és brut i pecat mortal si no es practica amb finalitats reproductives i dins el matrimoni, i 2) l'estimulació dels genitals fins el clímax provoca paràlisi a les extremitats inferiors (hi havia una versió que deia que provocava ceguesa, segons l'escola de pensament).
El problema era que ja teníem tretze o catorze anys, a classe de dibuix ens passàvem jocs de cartes on hi havia fotos de noies en biquini i, més que preocupar-nos per la vista i la motricitat, l'argumentació ens feia riure.
Amb aquestes premisses formatives poca cosa es podia esperar d’aquella colla de galifardeus que creixien entre els partits de futbol al carrer i el primer centímetre de les cuixes de la Nadiusca a l’imaginari col·lectiu.
Al final vam aprendre quatre coses de qualsevol manera, a alguns se’ls va foradar aquella goma de dubtosa procedència que els havien venut en un quiosc, i a d'altres encara gracies que el cosí d’un amic ens va donar el telèfon d’aquell metge progre amb retrats del Che i Víctor Jara a la sala d’espera, que receptava anticonceptius. Després només calia buscar una farmàcia prou allunyada del barri i posar-hi valor.
I així ens vam fer grans sense haver-ho previst.
Les noies de casa bona no se les havien amb aquestes trifurques semi clandestines. Si el condó no aguantava, posaven dues mudes a la bossa i se n’anaven a passar uns dies a Londres. I entre comprovar si encara ens sentíem les cames, i pensar la manera d’anar a veure el Darrer tango a París o Emmanuelle, els nanos de carrer, com que ja no estàvem per jugar al futbol, passàvem uns dissabtes a la tarda fatals comprovant com aquelles noies tan guapes sempre se n’anaven amb el de la Lobito o el de la Cota 74 mentre nosaltres ens pansíem d’avorriment i ganes.
En aquella època, lligar era una forma més de la lluita de classes on els fills de la burgesia sempre acabaven guanyant, encara que els fallés el preservatiu. Elles tenien Londres; als altres un pis de merda, una feina de merda i una vida frustrada, com a molt. És el que diu Bruce Springsteen a The River.
Ara que el vintage s’ha imposat també a la política, l’educació sexual tornarà al paradigma dels anys seixanta i setanta; és a dir: tabús, por de Déu i cap protecció jurídica per als embarassos no desitjats, que és la millor manera d’acabar amb la vida i les esperances d’una jove.
Ja no cal anar a buscar el sexe en la clandestinitat, ara truca a la pantalla de l’smartphone, i també s’ha comprovat que no hi ha ningú que es quedi paralític ni cec d’aquesta feta. Però el clímax del plaer estarà prohibit als pobres. I, encara que no és una experiència agradable, a les noies de casa bona sempre els quedarà Londres.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio: