31/5/12

Coses dels jutges

Què en saben de llengües, d’ensenyament, de diglòssia, de comunitats de parlants o d’identitats culturals els jutges? Res. Ells es limiten a interpretar les lleis segons les seves intencions polítiques i punt. La justícia, no ens enganyem, és deutora dels poderosos, no pas protectora dels dèbils. Per això avala el recurs del PP sobre l’ús preferent del català a l’ajuntament de Barcelona. Ells són ara el poder.
Vull dir que, després de la sentència de l’estatut, de les posteriors del Suprem i de la sentència de la Secció Cinquena del propi TSJC, corregida després pel plenari, on es reconeix el dret d’algunes famílies a la secessió lingüística en l’ensenyament, poca cosa hem d’esperar de la justícia respecte el dret a l’ús normal i prioritari del català a Catalunya.
Però el que no podran mai prohibir els jutges de cap jutjat és que els ciutadans utilitzem la nostra llengua habitualment, en totes i cadascuna de les nostres activitats, tant les personals com les professionals. Fem-ho sempre, clarament i decidida, i no hi haurà jutge què ens aturi.
La pervivència en l’ús social del català depèn prioritàriament de nosaltres. No ens excusem en sentències més o menys injustes.

Dit a El Món a RAC 1 l'1 de juny de 2012

Tots som de poble

El poble és l’epicentre de totes les coses. Recorrem els complicats viaranys del món, descobrim cultures, coneixem amors i aprenem costums, però el motlle què ens modela a partir de tota aquesta massa és el poble, el lloc d’on som. Un és d’on vol ser, però no trobareu ningú que us digui que és de Nova York o de Paris, us dirà que és l’Upper east side, de Saint Germain, de Rockaway o de Saint Denis: el poble.
L’antiga Mequinensa, el poble de Jesús Moncada, va ser negada per les aigües del pantà per republicana, roja , anticlerical i llibertina. En nom del progrés de l’energia elèctrica, l’antiquíssim poble va ser destruït i enfonsat, molts dels seus habitants en van marxar, i es van perdre per sempre les seves ancestrals maneres de viure.
És precisament aquest arrancar-los la seva identitat, despullar-los de tot el què havien estat i els havia donat personalitat, i com el poble -unit o egoista- lluita per mantenir la dignitat, l’eix central de l’obra literària de Jesús Moncada. La fascinació que els lectors sentim per la condemna d’aquella col·lectivitat és el motor del relatar de l’autor de Camí de sirga, Calaveres atònites (La butxaca), La galeria de les estàtues o El cafè de la granota (Ed. 62). I és que, amés de negada, Mequinensa va ser torturada durant 13 inacabables anys. Des que en 1957 van començar les obres de la presa sense que els seus habitants no en sabessin res, fins l’any 1970, quan les velles edificacions van començar a ser enrunades i els seus habitants es van traslladar al poble nou, un lloc inhòspit de cases idèntiques i carrers amb lletres, el poble va viure sota l’amenaça de l’aniquilació.
El dolor de veure desaparèixer el lloc on has nascut va més enllà del mal físic. Sents que t’arrenquen la memòria, que l’excavadora s’endu tot el que has estat, que tot tu et converteixes en pols blanca; ells que només coneixien la pols negra de les mines de lignit que els havia donat de ben menjar i viure durant anys. Però, a la fi, el malson es va fer realitat, i avui ja només resta la literatura de Jesús Moncada i les anècdotes dels vells per evocar una vida que es va perdre per sempre sota les aigües d’un pantà.
El TNC evoca ara la història de Mequinensa amb en Mallol Fontcalda, el secretari del jutjat; l’Estanislau Corbera, l’amo del cafè del moll, la Penèlope, germana del jutge Crònides, el vell barquer en Nelson, i tot de personatges del bigarrat i intensament vital univers moncadià. Aquestes coses no s’han d’oblidar mai.

El preu de resistir

La crisi obliga a Josep Gregori, fundador de l’editorial Bromera, a tornar a la direcció de l’empresa que ell mateix va fundar fa 26 anys, i de la que se n’havia apartat des de en fa un i mig, rtellevant a Joan Llinares, que abandona l’empresa. Llinares, ex administrador de l’IVANM, el MNAC i el Palau de la Música de l’era post-Millet, era el director general del grup Bromera (Bromera, Algar i Animallibres) des de gener del 2011.
A més l’empresa ha anunciat un ERO d’un any que afecta al 50% dels 32 treballadors de la plantilla i la reducció del nombre de títols en un 20%. El descens del suport públic a l’edició, sobretot a València, les suspensions de pagaments de l’Arc de Berà i de Moll (distribuïdora a les Illes), i la caiguda de vendes de llibres de lectura prescrits a les escoles, obliguen el primer segell editorial valencià a prescindir de títols que es consideren poc rendibles. Les memòries de Salman Rushdie serà un dels sacrificats, però autors com Benjamin Black o Erri de Luca seguiran en catàleg.
El descens de vendes i ajudes públiques, i el desconcert que el digital ocasiona al sector editorial, està provocant la inefable cançó de l’enfadós: si les editorials només publiquen allò que saben que venen (ara és Bromera qui ho anuncia, però d’altres ho fan sense haver-ho dit i encara alguns tercers ho neguen), què en quedarà del patrimoni literari? Si ningú publica títols importants perquè es venen poc, d’aquí a quatre dies no en quedarà res de la història de la literatura. Quedarà un munt de paper, en la majoria dels cassos sense cap interès, tret del comercial, que serà oblidat aviat. Si només en queda la distracció, som en el procés d’agonia i mort de la literatura.

24/5/12

Rodamóns sense casa

Entre 1964 i 195 Bob Dylan va escriure ‘Taràntula’ (Global Rhythm Press), una novel·la què vam trigar anys a poder llegir aquí. Es diu què, de la pulsió filosòfica d’aquell relat experimental, en va sorgir ‘Like a Rolling Stone’, tema considerat la millor cançó de tots els temps segons la revista Rolling Stone i què obre el disc ‘Highway 61 revisited’, el millor disc del poeta de Minnesota.
Corria l’estiu de 1965. Dylan havia estat a Anglaterra l’any abans, havia conegut músics i havia escoltat el blues elèctric britànic. Quan es va presentar al festival de Newport de 1965 amb un grup elèctric el públic va quedar estorat pel que consideraven un anatema: Dylan amb una Fender? Abans mort. Però uns dies després del festival es va tancar a enregistrar la majoria de cançons què havia interpretat al vell festival de folk, i d’aquelles sessions en va sortir ‘Highway 61 revisited’. La sensació de què aquelles històries tristes i desoladores de vides perdudes als vorals de la ‘carretera del blues’ (la ruta entre Nova Orleans i Milwaukee) només es podien explicar des dels ritmes de les guitarres elèctriques, es va esvair el dubte.
‘Lilke Rolling Stone’ és una cançó que captiva. La història de soledat i desengany d’algú que acaba sent ‘com una pedra del camí’ estremeix potser fins i tot més avui en dia que a l’emergent Amèrica de l’any 1965. Però de les 9 magnífiques cançons que componen el disc, ‘Desolation row’ (Passatge de la desolació) és un dels millors poemes que ha escrit aquest etern candidat al Nobel de literatura. El llarg desfilar de vides trencades, personatges grotescos i pallassos patètics què a veu narradora observa des de la finestra del carreró és un autèntic cal·ligrama de la condició humana.
‘Desolation row’ publicada a l’enorme i bell volum ‘Bob Dylan Letras’ (Global Rhythm Press/Alfaguara), és un poema tristíssim, una visió gens metafòrica i un punt visionària del fracàs col·lectiu en què estem instal·lats, des del Mississippí fins el Besòs, quaranta set anys després. Qui ho ha perdut tot només te el dret moral a què el trobador canti una crònica del seu enfonsament. La tristesa corre per totes les avingudes i vol ser lluny de les comunions de masses. El poeta ho sap i no se n’amaga. Agafa de nou la guitarra acústica i desgrana aquest devessall d’històries sense sortida. Se sap un rodamón sense casa. I quan la lluna s’amaga, ja només espera la pluja.

La llengua és la vida

El president del Parlament de les Illes, Pere Rotger, arremetia l’altre dia contra els ‘provocadors’ que, cada cop que el president José Ramon Bauzá va a un poble, li munten un sagramental al carrer. Tenint en compte el procés d’aniquilament lingüístic què el govern ha engegat des de les pròpies institucions de l’arxipèlag, no es pot esperar altra cosa que uns ous a la solapa de l’americana, que en això ha consistit la màxima agressió que ha sofert, res comparable al que està promovent el seu govern. Segregar l’educació, cosa que ni en Canyelles ni en Matas van fer perquè entorn la llengua de les Illes hi havia un consens social, ho està fent en Bauzá. Pretendre que l’aplaudeixin per una mesura què, a més de cara, tendeix a obrir un conflicte on mai no n’hi ha hagut, és no tenir seny. Però el que és més greu, és no adonar-se de què es corre en la responsabilitat històrica de malmetre sense remei un element definitori que dona personalitat i presència a tot el col·lectiu humà que viu a les Illes, parli català o no. Ni tota la força de les urnes dona dret a ningú per danyar greument el patrimoni d’un poble. Potser si el 10% de pares que demanaran l’escolarització en castellà dels seus nins sabessin el que és i significa el català de les Illes, no donarien suport al segregacionisme. Explicar-ho bé si que seria una tasca del govern, no emparar-se en la falsedat d’una hipotètica elecció lliure per anorrear el català. No és lliure una tria des del desconeixement. És hostatge.
Per sort queda gent com en Fonso, en Joan i en Vicent, que cada diumenge a l’horabaixa es troben al bar Es Cau, a Es Castell, per glosar com feien els avis i els besavis. Si la llengua batega, batega la vida.

21/5/12

Passes enrere

Si la despesa social ha caigut fins al nivell de fa sis anys, per moltes filigranes que faci la Generalitat, els resultats s’han de notar. Negar la pèrdua d’eficàcia dels serveis públics com l’educació amb les passes enrere pressupostàries que s’han hagut de fer és voler fer creure el que no és.
Un dels desencadenants d’aquesta jornada de protesta és precisament això; la sensació de que l’administració vol convèncer-nos, caigui qui caigui, de que es manté el mateix nivell de serveis amb diners de l’any 2006. Tot i que els esforços de la conselleria són més que notoris, la quadratura del cercle és impossible. Perquè no plantejar-ho així d’entrada enlloc de construir aquesta fal·làcia de fer més amb menys? Potser ens hauríem estalviat maldecaps tots plegats.
Un altre desencadenant de la vaga d’avui és aquest fidel seguidisme que la Generalitat fa dels designis de l’administració central. Veure com hi ha comunitats que han dit que nanai, que ells no retallen en educació, mentre que nosaltres fem els deures amb el ministerio abans que ens les posin i tot, i amb il·lusió, que voleu que us digui, empipa. Fa sortir gent al carrer.
Les passes enrere s’han de fer amb més seguretat encara que les endavant. Anem a cegues.

Dit a El Món a RAC 1 el 22 de Maig de 2012

17/5/12

Europa, grisa i sola

Encara que no hi pensem, els drames d’un altre temps són part íntima de la nostra condició. La nena assassinada en un poblet al nord de França, un dels tants llocs perduts en la reraguarda de la Gran Guerra, ens furga la memòria fins que la veritat rebenta dins nostre i ens capgira. El ressò de les bombes a les trinxeres i els crits dels fills que moren entre el llot del País del Nord només és uns sintonia: la mort estima la bona gent i se l’endu de pressa. Després només resta el rastre difós del que van significar pels qui els van estimar.
A ‘Les ànimes grises’ (La Magrana) Philippe Claudel ens planta la veritat davant dels ulls quan ja crèiem haver-la oblidat. La bomba ens esclata al rostre. ‘Els que són de mal pelar són els cabrons. Aquests en general moren vells, i de vegades fins i tot al llit’, diu l’autor. La soledat embruteix. El desertor, el trist i el turmentat poden ser l’assassí, però també pot passar que ho haguem estat nosaltres; en la memòria del drama oblidat, qui pot dir que ell no ha estat?
Buscava una imatge que identifiqués l’Europa d’avui i, per molt que pensava en paisatges idíl·lics i grans monuments simbòlics, només em venia al cap aquell poble gris i enllotat de la novel·la de Claudel; aquella nena morta mentre el gas mostassa asfixiava els fills de tota una generació a les trinxeres de l’altra banda dels suaus turons dels camps del nord. En la meva memòria no interpretava allò com una metàfora: era la realitat. La imatge que buscava per identificar l‘Europa d’avui no era cosmopolita ni paisatgística, era precisament aquesta: l’estesa infinita de petites creus blanques i anònimes que encatifa els camps de Flandes en una successió inacabable de cementiris, de drames que formen part íntima de la nostra pròpia condició d’Europeus i què, perversament, han estat amagats, com si allò mai no hagués passat, com si no formés part de la construcció d’aquesta casa comuna.
Potser si haguéssim buscat la veritat des del primer moment ara no dubtaríem de la nostra condició d’europeus. Si avui som una gent grisa i solitària és perquè els drames d’altres temps ens han esclatat a la cara quan ja pensàvem que havien quedat colgats pel llot glaçat de la catifa verda dels camps de Flandes.
La mesquinesa de la condició humana sempre te un doble fons. A ‘Les ànimes grises’ l’autor el destapa. Ningú no li va fer cas, i ara, més vells i cansats, caldrà tornar a començar.

Activitat frenètica

Mentre al Facebook continua degotant la indignació dels ex clients de la llibreria digital Leqtor, que ha tancat deixant amb un pam de nas, i llibres sense poder-se’ls descarregar, a gent què havia confiat en el projecte, al Departament de Cultura de la Generalitat s’ha reprès, lògicament, el ball de cadires després del nomenament de Fèlix Riera (Ex-Institut d’Empreses Culturals) com a director de Catalunya Ràdio. Tot i que havia corregut què la seva substituta seria Natàlia Garriga, l’actual gerent de l’ICEC (abans ICIC, sic?) amb qui alguns representants de la indústria cultural havien manifestat tenir bona sintonia, sembla què aquesta opció està del tot descartada, doncs es busca un nom amb perfil polític.
De moment, les presses que hi havia per traslladar Política Lingüística a l’edifici del Portal de Santa Madrona semblen apaivagades a l’espera de què hi hagi nou director de l’ICEC, que és qui ha d’ocupar l’edifici del passatge de la Banca. Abans que això passi, la Institució de les Lletres Catalanes s’ha d’haver traslladat al carrer Mallorca, on Cultura te una planta d’oficines de propietat, i així deixar el lloc als lingüistes. De moment, al tercer pis de Santa Madrona ja hi ha la nova OSIC (Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural), bastida amb nous contractats laborals (però que no quedem que no hi ha ni cinc per a nòmines?), que te de veïns les restes del proscrit CoNCA. Les reunions d’escala poden ser divertides.
Ja ho veieu que no és en sentit figurat que parlem de ball de cadires, doncs els moviments de personal, àrees i mobiliari a l’interior dels edificis del Departament de Cultura contribueixen a fer visible una sensació d’activitat frenètica a la casa. Millor.

15/5/12

L'escala de la ràbia

Si es va confiar en un model de creixement econòmic que se sabia depredador i sense futur. Si s’han fet inversions per interessos polítics, però socialment injustificades, que ens han endeutat exageradament. Si ara, per pagar aquest deute què per mor de l’especulació creix cada dia, es retallen tots els serveis de l’estat del benestar perjudicant els sectors més necessitats. Si es destinen grans quantitats dels pocs diners públics que queden a salvar el negoci dels bancs què, presos de la seva cobdícia, s’han arruïnat Si, malgrat els advertiments i les queixes ciutadanes, en un any s’ha fet poc més què carregar la responsabilitat i els perjudicis de la situació sobre els ciutadans menys afavorits; com volen que no continuem estan indignats?
Manifestar, per tot l’exposat, la desconfiança en la desacreditada política oficial, en la democràcia tal i com funciona avui i en una classe dirigent inepta i que només vetlla pels seus interessos, no és alenar el populisme; és denunciar què, aquells en qui hem dipositat la representativitat política i institucional, ens han traït, enganyat, i ara culpen els ciutadans i els fan pagar la seva mala praxi. Irats, estem, i en tenim més que raons.
Promovent demagògicament que les aspiracions populars passen per estrènyer-se el cinturó i pagar els deutes que ells mateixos han generat, obtenint així el benefici personal de mantenir-se en el poder; o substituint els legítims resultats electorals per governs tecnòcrates quan s’adonen de què són incapaços de controlar la situació, són ells els qui actuen políticament de forma populista.
I quan ni així no poden fer front argumentalment als milions de raons amb que els ciutadans s’han carregat durant aquest tempos, els criminalitzen, els envien els seus gossos de presa més fidels, la policia, amb l’excusa de l’ordre públic, un altre concepte populista amb el que juga el desacreditat poder polític. Converteixen tots els qui es queixen en delinqüents i promouren la delació. Qui provoca a qui?
I això ja no indigna; revolta.

13/5/12

Un any llarg i dur

Si a la plaça de Catalunya es queden fins dimarts sense problemes i a Sol els fan fora a bastonades, és què el ministeri de l’interior ha actuat més per l’autoritarisme i les gònades que no pas per la raó. Espifiada de Fernández Díaz i un altre motiu que confirma la poca vocació democràtica del govern respecte de les protestes per la crisi. Sort què està al servei del país, que si no...
I és que, agradi a la classe política o no, ha passat un any i el moviment del 15-M no s’ha mort, com pensaven. Ha passat del càmping, vistós però poc eficaç, al treball sectorial; com el de la plataforma d’afectats per la hipoteca, les coordinadores laborals o l’auditoria sobre què promou Arcadi Oliveres.
És en el terreny del pragmàtic, de denunciar la injustícia social que s’amaga darrera les excuses governamentals per salvar els bancs i enfonsar l’estat del benestar, i de fer pagar la factura de la crisi als sectors més dèbils i sense altaveus mediàtics que els defensin, on el 15-M te el seu lloc i un allarga vida.
Tan llarga què ha arribat a oïdes de Bruce Springsteen. Què fins i tot el ‘boss’ s’hagi adonat de què no només als Estats Units hi ha qui ho passa malament, és tot un èxit per als indignats.

Dit a El Món a RAC 1 el 14 de Maig de 2012

10/5/12

Cànon de civilitat

A l’inici del seu incert viatge per la vida i les lectures, quan ni tan sols sospitava què, després de caminar per camps, pobles, boscos i ciutats un dia es trobaria en terra erma, la poesia de Salvador Espriu era dels pocs cànons que admetia de bon grat; fins i tot va pensar en robar el volum 1 de lesa obres completes que edicions 62 havia editat en un refistolat ‘guaflex’ de color veig que, a l’època, era modern. No ho va fer, és clar, Les cançons d’Ariadna, Cementiri de Sinera, Mrs Death, Les hores, El caminant i el mur, Final del laberint o La pell de brau eren obres que li mereixien massa respecte com per arriscar-se a ser enxampat amb el volum amagat sota la jaqueta.
En aquell balbuceig lector, considerava la poesia d’Espriu un monument d’art i civilitat. Possiblement era una de les columnes fonamentals damunt les quals descansava el, llavors intangible, valor de la literatura catalana contemporània. Era un balanç crític indiscutible. Si, amb el temps, arribàvem a alguna cosa com a poble seria, en part, perquè teníem la literatura d’Espriu. Era un gruix cultural que ens definia política i socialment. Llegir ‘Assaig de càntic en el temple’ era obrir un abrandat i dolorós debat sobre la necessitat d’estimar la pobra, bruta i dissortada pàtria per penúries què haguéssim de passar. En la ment dels iniciàtics lectors, l’obra d’Espriu expressava la civilització que mai no s’hauria d’haver estroncat. I així va començar el viatge per la vida de lector adult; molts anys abans d’adonar-se que estava atrapat en terra erma, que potser si que hauria estat millor allunyar-se nord enllà, per seguir caminant amb pas més segur.
La vida moderna ha generat una fal·làcia què ens fa creure que hi ha coses tangibles i materials que ens defineixen molt més que no pas uns poemes. Després hi ha la trista classe política, que pretén convèncer-nos que són les lleis i les institucions allò que ens fa com a poble. I actualment hi ha els economistes, una tropa de xerraires que malda per enredar la gent amb macro xifres que, sostenen, ens faran sentir-nos satisfets. Salvador Espriu ens va ensenyar que res no ens faria feliços llevat del nostre propi camí. Aquest és el cànon de civilitat què transmet la seva poesia. Llavors, fa ja una colla d’anys, els lectors s’hi van aferrar i van aixecar així una idea de viure i de ser. Avui tot allò ha estat desbaratat pels temps i els fets inexorables. Això també ho advertia la poesia d’Espriu.

Ràdio i cultura

Sosté Fèlix Riera, el nou director de Catalunya Radio, que ‘la cultura no és un element secundari en la nostra forma de mirar la realitat, sinó un element central d'aquesta mirada’. Agraeixo el cable que un culturalista com ell llença a un sector qualitativament arraconat de fa anys a la ràdio pública catalana. I dic qualitativament perquè, en quantitat, no hi ha molt a retreure als responsables de les emissores; només faltaria que no parlessin mai de cultura amb tantes antenes com hi ha. El problema és que en parlen matusserament, limitant-se a donar paletades d’informació, però amb una demostrada incapacitat per tenir paper protagonista en cap debat cultural dels molts que hi ha. Amb una informació d’agenda i cartellera (amb poquíssims temes propis), que bandeja les arts minoritàries i es decantada majoritàriament cap als espectacles i productes de gran consum (tret de la música clàssica, òbviament), es nota a faltar un programa central de referència a l’emissora principal, a l’estil de ‘El ojo crítico’, que marqui les pautes que fan realment de la cultura ‘un element central d'aquesta mirada’, com diu Riera.
El curiós és que això ja havia existit, però va ser desmuntat peça a peça per convertir Catalunya Cultura en iCatFM, una ràdio musical i poc més, i Catalunya Ràdio en una emissora comercial amb una antena poc imaginativa i submisa a les audiències, el futbol i la classe política; és a dir: avorrida. Ara Riera vol capgirar la tendència amb una aposta per la cultura, que és creativitat. Potser és un risc, però és l’únic que marca la diferència amb la resta del trist panorama del dial. I en la diferència hi ha l’èxit i el lideratge. No m’invento res; això ja va ser així fa temps.

9/5/12

Un mentider i un coix

Amb la il·lusió del deure acomplert amb el govern espanyol que ens maltracta, la sanitat catalana, com a bon anxaneta, ja denega targetes sanitàries a immigrants sense papers. A la vegada, el conseller diu que no es deixarà a ningú desatès. Difícil d’entendre. Què farà la Generalitat, els donarà un ibuprofè per veure si els calma el tumor? De tant vergonyós què és el tema fa gràcia i tot. Humor negre, vaja.
D’aquí a quatre dies la confraria dels xenòfobs habituals que es passen el dia als Centres d’Assistència Primària perquè no tenen res millor per fer, ja no podran dir que els moros col·lapsen els serveis públics. Contens que estaran els García Albiol de torn, que n’hi ha més dels que ens pensem i no només al PP. I satisfet que estarà el conseller Ruiz per haver fet els deures que li ha imposat la col·lega Matos.
I així tots alegres, i els serveis d’urgències dels hospitals consorciats plens a rebentar de gent malalta, en perill de mort i tot. Però això ja no serà culpa del Departament de Sanitat, serà culpa dels hospitals, què no gestionen bé perquè no són privats, oi Boi?
Ni la Thatcher va desmantellar la sanitat pública tant bé.

Dit a El Món a RAC 1 el 10 de Maig de 2012

3/5/12

El mite de la costa

Hi va haver un temps en què, el despertar a la vida, incorporava una forta sensació d’immanència amb el territori. Aquell esclat provocava un procés gradual de descoberta què derivava en la comprensió del país com a espai de creixement vital i intel·lectual. És el llegat del moviment escolta, dels grups excursionistes i d’una potent, tot i que avui frustrada pel desvariejar editorial, prosa descriptiva del país, els seus costums, cultures i ancestres. En un moment de negació forçada de la realitat tot valia amb tal d’entendre on érem.La monumental i decisiva obra de Josep Pla és avui l’únic que ens queda d’aquell esforç ingent per descobrir el país, presentar-lo en la seva justa mesura i difondre’l abastament i apassionada. I tot i què avui en dia una visió romàntica sobre la conformació del territori està molt mal vista pels exegetes del pragmatisme, hi ha llibres com ‘La costa Brava’ (La butxaca) quina lectura és fonamental per entendre la dimensió mítica del litoral entre Blanes i el Cap de Creus en l’imaginari del país.
El recorregut que Pla va fer l’any 1941, i que es va editar en castellà, era, ho confessa ell, una mena de viatge iniciàtic de la seva vida. La relació de l’escriptor amb la Costa Brava va ser una de les idees fonamentals de la seva existència literària, és a dir, física i sentimental. Quan l’any 1975 va editar el llibre en català, aquell sentit fundacional del text s’havia reforçat per la realitat de la brutal transformació que havia provocat el turisme. Va ser llavors què el llibre va permetre a una generació què maldava per saber qui era construir el seu propi mite de la costa, un puntal a partir del qual es podia conformar una primera idea de país. També es va complementar la visió literària amb ‘El Pirineu’ d’Estanislau Torres (Destino).
Potser aquella sensibilitat romàntica de la descoberta va modelar futurs cadells del nacionalisme polític. Jo no vaig tant lluny, jo només parlava d’entendre una realitat tangible, un país que no sabíem.
Ara el territori ha deixat de ser un marc de referències culturals que ens diu qui som. Ara a penes és un àmbit d’especulació política i econòmica, un solar sentimentalment eixorc damunt el qual es pateix. No és res més. I així vivim perduts en un laberint sense finestres al mar, sense mites. Però tan ens dóna: som apàtrides de la pròpia ment.

Vibliotecària

La Carme Fenoll és la nova cap del servei de biblioteques de la Generalitat. Els darrers tretze anys ha dirigit la biblioteca de Palafrugell, què ha passat de ser un petit centre a una de les biblios de referència del país per l’empenta de l’equip i les propostes innovadores que hi ha impulsat: xerrades, el programa de ràdio Bibsons animat per joves, la cessió d’obres d’art (arteca), la biblioplatja, bicicletades literàries o la darrera; un maridatge entre vi i literatura. El ‘viblioteca’ és un vi creat expressament per les bodegues Espelt de Vilajuïga (D.O. Empordà). Aquest vi, amb una etiqueta en forma de sopa de lletres què ja firmaria en Màrius Serra, servirà per obsequiar als escriptors que vagin a la biblioteca i per amenitzar els actes que s’hi fan. El ja citat, la Rosa Regàs o l’Empar Moliner, fans de la biblioteca palafrugellenca tindran nous arguments per anar-hi.
Pels voltants de Sant Jordi, la presentació del vi va servir per què la Carme s’acomiadés de lectors, companys i conciutadans. Van oficiar el regidor de cultura, Xavier Rocas, i el director general Jordi Cabré, o sigui; caps sortint i entrant de la Fenoll. El nas d’or Eduard Solà va fer les explicacions abastament adjectivades i l’Anna Espelt, directora del celler, va oferir un tast a tothom.
El fitxatge de la Carme per Cultura ha estat complex, però l’aposta del conseller per aquesta jove professional indica què el Departament te la intenció de convertir la lectura pública en un element central de la política cultural. En Mascarell ja ho va fer a l’ajuntament i l’èxit és notabilíssim i reconegut; però eren altres temps: hi havia diners i no hi havia tantes institucions a potinejar el mapa bibliotecari del país.