28/2/18

Lletres i sopars


Tres Quarts per Cinc Quarts és el temps que es trigava en travessar amb carro l’Hospitalet de Llobregat de nord a sud i d’est a oest. També és el nom d’una associació cultural que fa sis anys que organitza uns sopars on es convida a escriptors a parlar de lletres i llibres. Les biblioteques de la ciutat i la llibreria Perutxo, hi col·laboren. L’ambient, fred a fora, no pot ser més càlid a l’interior. Es troben amics, se’n coneixen de nous, es descobreixen llibres i es posa cara als seus autors. Les ja 26 nits d’Espai de Lletres, sopant amb Javier Pérez de Andújar, Eduardo Mendoza, Javier Cercas, Carme Riera, Isabel-Clara Simó, Almudena Grandes o Jordi Galceran, per dir-ne uns, l’Hospitalet es reafirma com a ciutat de cultura.
Ja han passat els temps en que un llibreter es va arruïnar a l’Hospitalet. Amb centres com el complex Tecla Sala (Centre d’Art, TPK, Fundació Arranz Bravo, biblioteca), l’Escola de Música i Centre de les Arts, la sala Salamandra o el teatre Joventut, la ciutat ha creat un relat cultural propi, no subordinat a Barcelona, que genera una activitat original que acompleix dues funcions: atraure l’interès dels seus ciutadans oferint una producció de primera línia i, a l’ensems, fer-la atractiva a la gent de Barcelona que no es pensa que l’Hospitalet és un lloc llunyà i feréstec.
Els sopars literaris de l’Hospitalet són un paradigma d’això: sense deixar de ser sopars de colla, de gent que es coneix, són també una activitat de difusió de la literatura que dona protagonisme als escriptors. Ja estaria be que, a Barcelona, els escriptors tinguessin més oportunitats de ser protagonistes del relat cultural, sense interessos comercials pel mig.


26/2/18

Folk a la ciutat


En una societat que te en l’espectacle la fórmula moderna de coneixement, els grans festivals de música s’han convertit en el paradigma de la cultura. Ho tenen tot: gran difusió, volum de negoci, atractiu ciutadà, rendibilitat política i fins i tot, en algun cas, continguts pensats en funció d’un projecte.

Xavier Batlles i amics, al CAT
Així Sónar, Primavera Sound, Cruïlla o Canet rock són icones d’això que se’n diu consum cultural; xifres i facturacions que es converteixen en sinònim d’èxit. Però hi ha festivals als quals el nombre de cerveses que es venguin, l’ocupació hotelera que generin o el trànsit que hi hagi a les seves web els preocupa ben poc. Hi avantposen un projecte cultural basat la mostra i difusió del coneixement, musical en aquest cas. Així va néixer fa trenta-un anys el Festival Folk Internacional Tradicionàrius, que es fa des de passat Reis fins a Pasqua i que impulsa el Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia (CAT).
El Tradicionàrius ha aportat contemporaneïtat a la música folk d’aquí i d’arreu del món. Ha fet que el folk deixi de ser una música amb tuf d’antic, del món d’ahir, i es converteixi en una forma més de música actual, atractiva i transversal. La feina ha estat feixuga, la incomprensió de certs sectors culturals i de l’administració, immensa, però els organitzadors del festival saben que es deuen a un projecte que ve de lluny, i va més lluny encara.
Nascuts en una societat abocada a la desmemòria, els primers joves de la història d’aquest país, socialment parlant, van bastir les seves primeres referències musicals amb els Beatles, els Stones, Dylan i la descoberta i experimentació vital que comportaven. Fills d'un país sense passat ni futur, va ser gràcies al missatge de llibertat i de trànsit vers un nou temps (The times they are a changin no era una broma, era una consigna), que van ser capaços de construir un imaginari cultural i cívic nou que va anar més enllà de l'herència resistencial i de la feixuga derrota que la societat catalana duia escrita al rostre en aquells anys de plom. El rock era un indicador de vida moderna que mantenia encesa l'esperança per a les joves generacions; un avenir, però, que quedava llunyà de la tradició cultural catalana, somorta en la fractura social de la guerra.
Però anant per aquell camí van descobrir el folk, que amb Pete Seeger i tants d'altres van transitar per l'arrel tradicional que lliga la música amb la societat del seu temps, una música que parteix de les melodies del poble i pren una expressió contemporània: el big bang de la cultura catalana de postguerra. La refundació d'una nova/vella idea de país, amb un peu en la tradició i l'altre en els esdeveniments socials i culturals que conformen el món d’avui. El retorn a la Catalunya cosmopolita consolidada als anys vint i trenta; un lloc d'on mai no hauríem d'haver marxat.
El Grup de folk va donar forma a aquella quimera. I els festivals i recitals no van ser un miratge, van ser una llavor. Els Coses van capgirar la cançó d'autor, que ja començava a fer badallar als més joves, introduint l'estètica i el llenguatge del folk rock britànic que havien mamat de Pentangle o Fairport Convention. I, a tombar els vuitanta, l'Orquestrina Galana va proposar una de les gresques més pop i desenfrenades del moment, amb ritmes que ja ballaven els avis.
La xarxa s'anava trenant. La música popular passava a format part del pòsit cultural de les generacions joves amb la mateixa naturalitat que Lou Reed, Eric Clapton o el Quadrophenia dels Who. I el Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) recollia suports per posar-se en marxa a Gràcia, i situar la música tradicional al lloc que li correspon i obrir-la als més joves.
Les melodies de la vida moderna sonaven tant a Fender com a gralla, o de fet a una conjunció d'ambdues. La Dharma ho va llegir així, i fins i tot els carrers de Madrid es van omplir de clams: 'con la Dharma se arma'. Tothom era cridat a participar activament en la construcció d'un nou país i estava convençut que, d’aquella manera, seria més modern i de progrés. La música va ser part essencial en aquella presa de consciència i de recuperació de la memòria: la tradicional per entendre d'on veníem, el pop i el rock per saber on s volia anar. I del llegat d’aquella època, en va néixer un projecte que s’aixeca cada any des d’en fa trenta-un per si mateix, sense pensar en el consum cultural ni en les facturacions. Un festiva per vagar pel món com autèntics Woody Guthrie, amb una ritme on reconèixer-se i que, a la vegada, apropi les civilitzacions. Per què aquesta terra és la nostra terra.


22/2/18

Febrer Formosa


Encara que li han pres, el títol és de l'Esteve Miralles, intel·lectual circumspecte i FeliuFormosià passional. M'ho argumenta paella pel mig: el Núvol li reedita el dietari El present vulnerable, cabdal en la seva obra; Pagès editors l'antologia poètica Papallona de l'ombra; Adesiara la traducció de la poeta alemanya Else Lasker-Schüler i la revista El Procés tot un número de més de dues-centes pàgines dedicat a ell. Per un país que oblida sistemàticament els maîtres à penser i enalteix a becaris de la cultura i la vida, aquest febrer fa justícia a una personalitat fonamental en la literatura catalana contemporània (teatre, poesia, dietaris, traducció). O sigui, el fred d'aquest hivern, a mes de fer festejar els gats, fa que s'editin llibres i coses d'en Feliu Formosa. Beníssim.
De totes aquestes publicacions estic fascinat per la revista El Procés, nata abans de que comencés l'ídem, ¡no confondre! En Joaquim Roura, ànima del paper, sosté que és una revista contracultural, tot i que no parla dels Beats, ni de Pau Malvido. Però, és clar, escrivint sobre gent escassament mainstream com en Formosa, si que se la pot considerar contracultural. D'aquest doble joc en surt una publicació profunda, exigent i gairebé única en el gènere que, si no gaudeix de més reconeixement, és per ignorància, mala fe o per totes dues coses. Però El Procés és la Revue de Paris que no hem tingut, o The Nwe Yorker que no tindrem. I així no es va enlloc; perquè de creadors com Feliu Formosa no en surt un cada dia, i menys que en sortiran si no hi ha espai on dir les coses ben dites, en català i que es llegeixin, encara que a en Rajoy el procés li piqui el cul. Seran morenes.


15/2/18

Estranys oblits


Ahir va fer un any de la mort d'en Xavier Coma. Corpresos per l'insultant oblit a que l'ha condemnat la cultura oficial, la biblioteca la Bòbila li dedica un cicle de cinema, anomenat La cacera de bruixes, sic, (La Tapadera Caza de brujas, Trumbo i Buenas noches y buena suerte), i el número 116 del seu butlletí L'H Confidencial, un referent per als lectors de novel·la negra.
Ara fa un any dèiem en aquesta mateixa columna que ja no érem a temps d'escoltar Coma a BCNegra, on mai va ser convidat, però que s'era temps de reivindicar-lo i homenatjar-lo en la pròxima edició del festival. Doncs be, ha passat el susdit esdeveniment, i ni un acte del programa oficial ha recordat Xavier Coma. Lamentable? Si, però habitual, si no s'és corifeu del mainstream de la cosa. La llista d'oblidats de la cultura catalana és tant llarga.
I de publicar obres complertes d'autors traspassats, oblidem-nos-en. Se'm queixava un dia un editor, que sovint se'ls culpa a ells de no publicar obres completes; un negoci ruïnós en la majoria dels cassos. Les editorials no són ONG's, ni supleixen la ineficàcia de l'administració. L'edició d'obres completes fetes amb tota la cura que calgui ha de ser competència de Cultura (ajuntaments, Generalitat o qui sigui), i nodrir abastament les biblioteques amb aquests volums enlloc de dedicar-se a distribuir novetats a les biblioteques, sense pagar drets d'autor per deixar-los llegir de franc, i fent competència deslleial a editors i autors.
Això si, quan un escriptor es mor li posen el seu nom a una escola (així serà odiat per generacions) o a una biblioteca. I, amb sort, una placa al lloc on va néixer. Com si això fos política cultural.


8/2/18

Audiovisual


Als països moderadament civilitzats d'Europa les televisions han d'aportar un percentatge del pressupost per fomentar la indústria audiovisual. Aquí no. Aquí fan el que volen o poden i, amb la xavalla, encarreguen programes majoritàriament a amics i clients. Hi ha productores amb una dependència tal de certes cadenes que, quan aquestes entren en crisi, trontollen o se'n van a l'aigua. És el que està passant ara amb TV 3; l'ensulsida de la cadena està arrossegant tot el sector audiovisual català: els favorits i els que no ho són i què, si fins ara tenien les molles, ara ja ni l'espina de l'arengada no els toca. És la versió macabre de l'acudit d'aquell que es creia el més pobre fins que va veure un que es menjava les seves deixalles. Aquest és el panorama a Catalunya. Els motius reals de l'agonia de TV 3 són complexos, i es mereixerien un bon reportatge.
Si la caiguda en picat no s'atura, i no hi ha cap indicador real de que passi, d'aquí a quatre dies el gremi audiovisual català estarà en mans de les plataformes (Netflix, HBO, Telefònica i companyia), i haurà de treballar en castellà o anglès si vol sobreviure. I encara que la presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català, l'Isosna Passola, digui que l'idioma del cinema és el doblatge.... dona, que vol que li digui, és una tesi que fa un flac favor a la cultura i a la llengua. No troba?. Això, potser ajudarà la indústria local a sobreviure i a seguir fent glamuroses festes per mantenir l'autoestima, que de vegades sembla que és el que interessa de veres, però a fer pel·lícules en català i a projectar la cultura catalana al món, no. Hi estem condemnats, no ho dubtem. Som el públic, l'ase de tots els cops.