28/11/13

Borisvianejant

Ni és un club de Saint Germain ni som als anys cinquanta, però hi ha nits que al Jamboree passen coses fora del comú. Pel club de la Plaça Reial, bellament biografiat per Pere Pons a 'El cas Jamboree' (Pagès editors), en pocs dies han passat el portentós Gregory Porter, el llegendari Lee Konitz (86 anys i fent gires) i la Big Mama amb l'Original Orquestra del Taller de Músics en la que, ara que celebra 25 anys d'escenaris, creiem, és la millor versió de la cantant de sant Quirze de Besora: la de revisitar els grans moments del jazz i el blues de dones com Bessie Smith, Dinah Washington o Carrie Smith.
Dirigida per David Pastor i amb la poderosa i a la vegada seductora veu de la Montse, sempre amb aquell aire tímid de no haver trencat ni un cor, la nit de diumenge passat va ser d'aquelles en què un hauria volgut ser Boris Vian, que el Jamboree fos a París i que Miles Davis estigués hostatjat al proper hotel Louisiana. Però érem a Barcelona, i la Big Mama recordava a cada tema, per si algú ho ha oblidat, que durant un quart de segle s'ha mantingut fidel al jazz i al blues, que quan va engegar l'únic referent al país era la gran Núria Feliu (que l'any 66 ja va gravar un disc amb Lou Benet al mateix escenari) i que, si avui parlem amb naturalitat de prestigioses veus com les d'Anna Luna, Txell Sust, Carme Canela o l'emergent Andrea Motis, és gràcies al talent i l'abnegada feina, sobretot, de la Big Mama i de Laura Simó, continuadores gairebé en solitari durant anys de la nissaga de grans veus de dona que aquest país te de sempre. Diumenge passat, al Jamboree van tornar a passar coses fora del comú, com sol passar sovint allà des de fa cinquanta tres anys. Només faltava en Boris Vian.

25/11/13

MANERES DE VIURE. Nino Bravo i la vida dels altres

Els pares tenien uns amics alemanys. Els van conèixer al càmping de Torredembarra quan jo era molt petit. Ells venien de Berlin amb un Wolkswagen que arrossegava una roulotte fascinant, i nosaltres tres baixàvem de Barcelona amb la modesta Vespa 150 Sprint amb sidecar. Coses que passaven i segueixen passant.
Quan, el matí del 13 d'agost de 1961, la mare va anar-los a buscar per anar a la platja junts com cada dia, se'ls va trobar plorant desconsoladament. Acabaven d'escoltar al servei mundial en ona curta de la BBC que les autoritats de la RDA havia aixecat un mur que dividia la seva ciutat en dos per sempre més. La meitat de la seva família i molt amics de tota la vida havien quedat atrapats darrera el filferrat; a alguns d'ells no els van tornar a veure mai més.
El novembre de 1989, veient per televisió les imatges de l'enderrocament popular del mur, vaig pensar molt en ells, i en l'estroncada felicitat d'aquelles desgraciades vacances de 1961. Però també vaig pensar en com, anys després, d'adolescents, tota la colla vam fer nostra una cançó escrita en honor i memòria de Peter Fechter, la primera víctima mortal per intentar saltar el mur. Segur que coneixeu la cançó, era el 'Libre', una de les més populars de Nino Bravo, que el cantant de la Vall d'Albaida va editar l'any 1972 dins l'elapé 'Mi tierra', el darrer que va publicar en vida. Qui no l'ha cantada mai? Ara, quants sabíeu que estava dedicada a un anònim heroi berlinès de 18 anys?
Llavors les cançons de Nino Bravo eren cosa de fans cridaneres i de programes com Rànquing internacional, de Radio España; res digne de ser considerat culturalista i molt menys progressista. És ara que en Guille Milkyway n'ha fet un disc de versions. Ara fa modern, als anys 70 no.
Però nosaltres, que érem joves compromesos que de nit escoltàvem la Pirenaica, teníem mares i àvies que es delien amb aquell 'xorro de veu' (textual) de Nino Bravo, i mai no es cansaven d'escoltar Noèlia, Mi tierra, Vete, Al partir... Eren les contradiccions històriques, tant inexplicables com necessàries per a viure.
I així no hi havia ronda de vins per les tavernes dels carrerons de Correus que no acabessin amb un Libre a cor que vols dedicat a la Capitania General que teníem a tocar.
Entre la humitat de les velles pedres dels carrers de la Mercè, Ample o Gignàs xopant-nos els ossos i l'escalforeta del vi barat o el patxaran, creixia una generació que, com el jove manobre berlinès víctima de l'autoritarisme, no estava disposada a callar, encara que ho hagués de fer utilitzant una cançó d'aquelles que sonava a la ràdio de l'època, entre la Francis i la radionovel·la.
Això si, sonava forta; tant com ara, que falta ens fa.

21/11/13

Cultura gitana

Dimarts passat va fer just cinquanta anys que va morir Carmen Amaya, probablement una de les artistes catalanes de major prestigi internacional de tots els temps. A banda d'un senzill, comparat amb altres, però rodó, 'Any Carmen Amaya', que es va cloure amb el notable espectacle La Capitana al TNC, el tractament dels mitjans públics ha estat, en general, producte més de l'obligació perquè tocava que de la convicció, i ha estat incapaç, aprofitant la memòria de la bailaora del Somorrostro, d'ajudar a la dignificació de la cultura gitana, com si els gitanos no fossin tan catalans com l'Espriu. Això si, la privada Cuatro continua emetent una temporada més la nefasta docusèrie 'Palabra de gitano', un programa on s'enalteixen tots els estereotips que contribueixen a estigmatitzar els gitanos i les seves maneres de viure.
Aquest cap de setmana passat han coincidit a Barcelona dos festivals amb essència cultural gitana: la diada de la rumba i el festival Django l'H de jazz 'manouche'. Del primer n'hem tingut ressò mediàtic per què la rumba s'ha convertit, amb el temps, els JJOO i una certa sobredosi de grups i discos no sempre de gaire qualitat, en la música de Barcelona, i això ven imatge, que és el que els mitjans compren més fàcilment per enllestir aviat.
Del festival 'manouche', ni una paraula; i això que hi han participat artistes de la categoria de Tchavolo Schmitt, un dels dos o tres millors guitarristes d'avui en dia. L'auditori Barradas de l'Hospi estava ple a vessar d'un públic entusiasta, i el concert va assolir una qualitat i emoció elevadíssimes. Però no va importar a cap periodista cultural; perquè la cultura gitana, si no és festa i atavisme, no els interessa explicar-la.

17/11/13

Albert Vilalta, modernizador de los trenes

Una tarde de mediados de los años noventa tomaba café con Joan Fuster, a la sazón concejal socialista de Ciutat Vella, pero vecino de Sant Cugat del Vallés. Antes de que le preguntara porqué vivía tan lejos de su realidad cotidiana, me soltó: "menos de media hora en uno de los mejores trenes de cercanías del mundo. Hay que reconocerlo, la modernización de los Ferrocatas (como popularmente se les conoce a los Ferrocarrils de la Generalitat) es uno de los grandes logros del gobierno de Pujol". Albert Vilalta i González (Reus 1933), presidente de los FGC desde 1983 a 1991 fue el artífice de la conversión de una línea a punto de ser clausurada, en un servicio público útil, eficaz i admirado en Europa. Ingeniero de caminos, canales y puertos de formación, Vilalta falleció el viernes en Barcelona a los 80 años de edad víctima de un infarto.
La fama de Albert Vilalta como modernizador del transporte ferroviario llegó a los oídos de Aquel Aznar que hablaba en catalán en la intimidad y, en 1996, lo nombró secretario de Estado de Infraestructuras y Transporte y Gestor del ente encargado de construir el AVE. A pesar de ello, él, partidario de que la alta velocidad llegara al centro de las ciudades, vio como la estación de Tarragona se construía en medio de la nada. Su carrera profesional sobre vías se cerró con la presidencia de Trammet (Tramvia Metropolità), la compañía que reintrodujo de nuevo el tranvía en Barcelona i que actualmente explota el Trambaix i el Trambesòs.
Trenes al margen, los éxitos profesionales de Vilalta habían comenzado en 1969, cuando redactó un Plan de Saneamiento del área de Barcelona que es aún la base del actual. Con el restablecimiento de la Generalitat, en 1977 fue nombrado director general de Transports del gobierno de Tarradellas.
Como primer Conseller de Medi Ambient del gobierno de la Generalitat (1991), Albert Vilalta demostró también su eficacia. No solo aprobó el Pla d'Espais d'Interès Natural, primera legislación de protección del territorio de la Generalitat y base para la creación de posteriores parques naturales, sino que consiguió resolver el conflicto social generado en toda Catalunya por la presentación de un plan de residuos claramente injusto con las áreas no urbanas que fue retirado. Durante su etapa de Conseller también atajó el problema de las aguas residuales y situó a Catalunya como pionera en la aplicación de las principales normas europeas de protección del agua y el aire.
Lástima que su probada capacidad de gestión y negociación no le sirvieron para evitar el secuestro de su hijo Albert en noviembre de 2009 en Mauritania cuando participaba, junto a Roque Pascual y Alicia Gámez, en una caravana de la ONG Barcelona-Acció Solidària. La mujer fue liberada en marzo de 2010, y los dos hombres en agosto del mismo año. El año pasado fue absuelto de la acusación de malversación de fondos públicos por la creación de un plan de pensiones durante su etapa al frente de Ferrocarrils de la Generalitat.

FACTORIA SENSIBLE: La fi d'una civilització

Ara que s'ha acomplert el vuitè centenari de la batalla de Muret, on les tropes occitanes i catalanes van ser derrotades per les franceses de Simó de Montfort, i on va morir Pere el Catòlic, penso en com haurien anat les coses a Europa si el resultat de la batalla hagués estat diferent.
Muret va ser l'inici de la decadència occitana, dominada per França fins la conquesta, l'annexió i l'anorreament. Tot i que el concepte nació tal i com l'entenem avui no s'escau exactament per referir-nos a Occitània, si que es pot dir que era el territori més poderós i important culturalment parlant d'Europa, i que s'estenia de l'Atlàntic al Piemont. Els francs descendents d'aquells pobles guerrers del nord d'Europa no van dubtar ni un moment a aniquilar aquella civilització literària i vital i imposar, no només la llengua, l'organització política i els costums, sinó una manera de ser esquerpa i tibada que encara avui és ben present en molts caràcters.
Pensava en això tot conduint de tornada de la Toscana, un país de gents majoritàriament amables que malden per viure la vida de la millor manera possible i fer-ho extensiu a als qui tenen al voltant, i si són estrangers, encara més.
Per tot plegat estava de bon humor. Em quedaven força quilòmetres fins a casa, però la llum mediterrània endolcia el capvespre, i jo em sentia feliç de formar part d'aquesta antiga civilització que corre de platja a platja.
Fins que em vaig haver d'aturar en una àrea de servei prop d'Ais de Provença: llavors vaig començar a pensar en això que us deia de la batalla de Muret.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

MANERES DE VIURE: Fills de don Laureano

Don Laureano López Rodó és d'aquells personatges que formen part de les nostres vides ho vulguem o no. Membre de l'Opus, home de Carrero Blanco, tecnòcrata i membre de la comissió redactora de l'estatut de Sau, fixeu-vos quines voltes dona la vida, pel que realment passarà a la íntima història de cadascú és per haver estat Comisario del Plan de Desarrollo.
Ahir va fer 50 anys que don Laureano va anunciar al país la posada en marxa d'una nova política econòmica que havia de convertir aquell estat medieval en un país industrial, de serveis i modern. Moltes parelles van celebrar la promesa de la sortida de la misèria, i va augmentar la natalitat. De quin any sou vosaltres?
L'any 1957 l'autarquia econòmica de falangistes i altres vencedors havia portat Espanya a la ruïna. Aquella situació va propiciar l'arribada al poder d'una colla de joves tecnòcrates (Ullastres, Navarro Rúbio, López Bravo i el mateix López Rodó) decidits a fer créixer l'economia a còpia de controlar el dèficit, rebaixar els sous, retallar la despesa pública, augmentar impostos, liberalitzar la circulació de capital i tot de coses que segur que us sonen com d'avui mateix. L'any 1959 a allò li van dir Pla d'Estabilització, va ser el pas previ als Planes de Desarrollo. Els primers anys Espanya va registrar uns índex de creixement del 7% i va entrar a la societat de consum. La gent es va comprar cotxes, televisors, túrmix i rentadores, a terminis, es clar. I en Raimon ho va cantar.
Per cert, dies abans de presentar-se el primer Plan l'Abat Escarré va fer aquelles declaracions a Le Monde que van indignar el franquisme, la policia va clausurar la seu d'Omnium Cultural, la gran Carmen Amaya va morir a Begur i les despulles de Carles Riba van ser traslladades al cementiri de Sarrià en la intimitat.
Tot allò dels Planes de Desarrollo no ca acabar be. La falta d'inversions públiques no va consolidar plenament l'Estat del Benestar, el model tradicional de la nova industria no va suportar l'encariment del petroli i les elevades despeses de producció, les escasses exportacions no van poder suportar l'ensulsiada del mercat interior, i la nova classe mitjana, amb accés als productes de consum però amb poca formació acadèmica, no va tenir prou muscle que aguantar la crisi del petroli de 1973.
Però quan les noves onades d'aturats van envair carrers i places, a les escoles ja hi havia tota una generació de nous ciutadans, fills de la il·lusió d'aquell primer Plan de Desarrollo.
Als seus fills, néts d'aquells que es van encoratjar amb l'anunci d'obertura econòmica del franquisme que va fer don Laureano López Rodó ara fa 50 anys, les generacions més ben formades de la història d'aquest país, ja no els queda ni il·lusió.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

14/11/13

Biblioteca personal

Ja sigui per la crisi, per desídia o per què no fa modern, cada any hi ha més escoles que abdiquen de formar als alumnes com a lectors crítics complerts. Segons una enquesta urgent, la compra de llibres entre els estudiants ha baixat, entre un 35 i un 50 %. El que era un dels objectius formatius de qualsevol noi/a, començar a construir la seva biblioteca personal amb els llibres de lectura recomanats per l'escola, ara està desapareixent per la socialització dels llibres que promouen els propis centres educatius. De socialitzar tablets o smartphones ningú no en diu res, però. I el més curiós del cas, segons aquesta enquesta de l'APE (Autors en Perill d'Extinció), és que les escoles que més socialitzen els llibres són les privades d'elit dels barris benestants i de les zones amb una renda més elevada. En general, les de llocs menys afavorits i les públiques intenten mantenir-se fidels, en la mesura que la crisi els ho permet, a la idea d'impulsar a que l'estudiant creï la seva biblioteca com a instrument per al desenvolupament del propi projecte vital i intel·lectual, que és el que són.
Evidentment, amb el vertiginós descens de les vendes, el sector del llibre per a joves (editorials, autors, llibreters), està posant el crit al cel, tot i que sap que la caiguda d'ingressos de les famílies abona la reutilització dels llibres. Però com en tants altres temes, a la crisi se la pot posar en boca per al que convingui.
Qui persevera amb èxit en la feina d'aconsellar i guiar al lector des de fa set anys és en Jordi Milian, creador del que primer era un blog anomenat l'Illa dels Llibres, i que avui és una de les pàgines de difusió de referència. Ara ha arribat al milió de visites. Resistim.

11/11/13

MANERES DE VIURE: A Bloomsbury

Els integrats d’aquell Dyane 6 formàvem una expedició força insòlita: un jove poeta que començava a ser conegut, un barbut amb pinta de beatnik de poble, i un parell d’adolescents barbamecs amb posat de rata sàvia dels quals el món no en tenia notícia. En Ramon Pinyol, que era l'editor de Llibres del Mall, ens va fer de bo, i cap a Roda de Ter hi falta gent. D’això en deu fer ara uns 25 anys i era un dissabte radiant de primavera, ho recordaré tota la vida.
Tret del jove poeta, la resta no sabia qui érem, que hi fèiem a casa seva ni qui ens havia enviat, però en Miquel Marti i Pol ens va obsequiar amb la seva amistat des que vam entrar en tromba a la seva petita cambra. Ell seia en una cadira giratòria davant la taula de treball i, a un costat, hi havia un parell de cadires per les visites. Es girava lentament i ja el tenies al davant, amb aquell somriure entre murri i franc que li vaig veure tota la vida.
I com que li costava molt parlar i fer-se entendre, la distancia entre ell i els interlocutors era ínfima, gairebé inexistent. Una proximitat que s’entenia a la perfecció quan llegies els seus poemes: En Martí i Pol era un peta popular, i això, encara que alguns saberuts vulguin fer creure el contrari per pura enveja o canïnisme no és una xacra, és un mèrit. Ja ho voldrien molts poetes.
La seva casa era al carrer de les escoles, per això ell li deia Bloomsbury, parafrasejant Virginia Wolf i tota la seva colla. Era una casa senzilla i petita, com correspon a un obrer, però ample i oberta als amics, lectors i coneguts. De la ma d’en Ramon Besora centenars d’escolars van anar a veure’l, es van afeccionar a la poesia, es van fer lectors i éssers lliures.
A l’entada del poble hi ha La Blava, la fàbrica on va entrar a treballar de molt jovenet, on va caure malalt i a la que va convertir en objecte literari. La conec, m'hi vaig colar un dia en què volia ser poeta.
I és que no hi ha cantonada al poble que no evoqui llibres, cultura, poemes. Roda de Ter és terra d’escriptors, l’Emili Teixidor també ho era, però sobretot és país de gent desvetllada. És la saviesa dels humils, allò que en Martí i Pol va saber captar tan be als seus poemes, allò que el va fer estimat i llegit per molta gent.
Vaig pensar en tot allò de cop, ara fa deu anys, quan em vaig trobar la Rosa Pinyol davant del MACBA i em va dir, amb ulls humits, que no hi havia res a fer, que en Martí i Pol se'ns moria.
De vegades la vida et fa un favor, i et posa al davant éssers extraordinaris en ells mateixos, persones que et fan canviar la percepció que tens de les coses i els dies, gent que, del nostre trist vagar erràtic d'hores mortes damunt la terra, en fan saba i n'omplen l'avui i el fan demà per a tothom.
El viatge és llarg, Miquel, i encara hi ha massa camins que no he fresat. No tornaré a rodar per Roda de Ter, jo també hi tinc un amor secret.
I ja no m'escalfa el foc d'ahir, i molt menys el d'avui.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio: 

7/11/13

Girona, fires

Ara fa trenta tres anys, en Josep Bras i jo vam guanyar la primera edició del Premi de novel·la curta Just Manel Casero amb un llibre escrit a quatre mans. Qui el convocava era una jove llibreria, la 22, impulsada per un jove llibreter, en Guillem Terribas; nosaltres érem joves escriptors, i el país era jove i ple d'esperances acabades d'estrenar.
El Casero és ara un dels guardons més prestigiosos de les lletres catalanes, Girona un ciutat d'una solidesa consolidada per un canvi de govern sense grans traumes, amb el festival de teatre més important de la península, un patrimoni posat en valor i internacionalitzat, amb la llibreria 22 com a paradigma cultural del país, i amb una estructura econòmica i social que suporta la crisi millor que la majoria.
Si Girona no ha arribat a ser 'La Florència catalana' que va profetitzar en Joaquim Nadal és potser perquè no ha estat capaç de creure-s'ho prou. Per molt menys Barcelona s'ho ha cregut i se n'ha sortit. Però passejo un dia de fires pels seus carrers plens de gent amb ganes de gaudir-les i, bo i trobant-me amb en Lluís Falgàs (135 escons), en Rafael Nadal o l'Arturo San Agustín, penso què aquest és el model idoni de ciutat per a un país que es proposi com a objectiu central del seu futur immediat ser culte, noble i ric. I amb aquest actiu a les mans i l'encoratjament ciutadà, tot seria possible. Però ara ja ningú no és jove, i les esperances es marceixen entre fantasmes familiars, drames col·lectius, desenganys i il·lusions que han acabat en res. El miratge florentí probablement ja no diu res a la majoria; el valor social de la cultura és residual i els quatre rius de Girona no baixen prou per fer neteja. I mira que en cal arreu del país.