28/7/11

El jazz a l’aula

La definició dels límits de la cultura contemporània ha estat sempre un dels temes de discussió preferits pels historiadors. El professor d’història de la música Jaume Carbonell ha fet un lloable exercici invers en aquesta dialèctica: ha fixat un fenomen cultural i social, el jazz, central en la definició de cultura contemporània, i l’ha historiat. El problema del doctor era què la música popular per excel·lència del segle XX no existia a les aules universitàries catalanes, i ha hagut de bastir-ne els fonaments. Així ha nascut un treball necessari per entendre que és i d’on ve aquesta cultura contemporània que avui nodreix bona part de la vida col·lectiva d’occident: ‘El jazz clàssic i la seva història’ (Galerada).
Endinsar-se en les pàgines del llibre amb el ressò encara fresc del trio de Keith Jarret al Grec, ajuda a fer una immersió intel·lectual a la recerca d’elements que donin resposta a tantes preguntes que sempre te pendents l’afeccionat al jazz. És el caràcter fonamentalment negre el que ha impedit que el jazz formi part amb normalitat de la història de la cultura (tret dels EE UU i de França). Perquè s’accepta l’abstracció plàstica o el neorealisme cinematogràfic com a fenòmens culturals que provoquen el canvi de paradigma cultural a meitats de segle, i a penes ara es comença a reconèixer la transcendència del jazz (Miles Davis, per exemple) en aquest procés?
Amb una anàlisi historiogràfica encertada (New Orleans, Xicago, Nova Iork), i un relat que flueix, en Jaume Carbonell proposa conèixer el jazz clàssic, arrelat a Catalunya d’antic, per entendre el conjunt de representacions i tradicions que modernament ens defineixen. Si us agrada el jazz passareu un bon estiu.

25/7/11

La història inacabable

Si una llei que consisteix simplement en tornar uns documents als seus propietaris legítims encara no s’ha acabat d’aplicar del tot sis anys després d’haver estat aprovada, te tota la raó el conseller Mascarell quan diu que ‘és un signe inequívoc que alguna cosa no respira bé en el model cultural que Espanya ha construït en aquests anys de democràcia’.
Ara, això no és nou. Des del 2005 han passat uns quants consellers i ministres i, de les successives reunions entre ells, mai no s’ha pogut dir que la sintonia que hagi primat sigui la d’entendre la realitat culturalment diversa i diferent de Catalunya i, per tant, les nostres reivindicacions més que legítimes en aquesta matèria.
Però tampoc no ens esgarrifem, perquè aquesta escassa comprensió governamental es correspon exactament a la que tenen la majoria de ciutadans de la resta de l’estat.
La ministra González Sinde diu que aquest llarg procés de devolució de tot el que hi ha a Salamanca i és nostre acabarà d’aquí a uns mesos. Jo ho celebro; però li recordo que encara queda per retornar una quarta part, no quatre banderins com s’havia dit fa uns dies, i que això no és poca cosa.
No sóc mal pensat, només aviso, no fos cas que no hi hagués prou furgonetes per al transport.
Dit a El Món a RAC 1 el 26 de juliol de 2011

21/7/11

Cerca i captura

L’única revista en paper que publica relats de ficció en català, ‘La Lluna en un cove’, busca nous autors. Arribant al número 30, tota una heroïcitat, el magazine literari mensual que s’edita a València (i no els regalen vestits), fa una nova crida als escriptors en català que vulguin trencar la closca de l’ou de l’edició a enviar-los relats de qualsevol gènere. Cada mes seleccionen els millors relats rebuts i els publiquen en una revista que, sense fer massa soroll, està creixent en interès i lectors. Trobareu les bases i més info a www.lallunaenuncove.cat.
El món de la cultura en general viu temps de recerca. Molts busquen desesperadament com finançar el projecte que s’ha quedat penjat per la retallada dels diners públics. Poc després de rebre la crida de la llibreria ‘Negra y criminal’ demanant col·laboració i complicitat entre els lectors, un altre promotor em deia que havia fet unes tres-centes trucades a empreses i entitats a la percaça d’una almoina cultural. De moment sense sort.
I el que no fa recerca fa captura. Una espessa i anònima xarxa de creadors, activistes i promotors culturals està movent el manifest d’Amnistia Internacional que reclama al conseller Felip Puig que obri una investigació als Mossos d’Esquadra per la brutal actuació policial del 27 de maig a la plaça de Catalunya. En pocs dies ja hi ha prop de 34 mil persones que han firmat i fet córrer la carta; molts de la cultura. Això si, la majoria són de la cultura que no ha estat convidada a les III Jornades de Reflexions Crítiques. Són gent que no deuen ser prou rellevants en el panorama cultural del país ni tampoc amics del Departament de Cultura La Generalitat no cerca, ja ho sap tot i te suficients corifeus.

19/7/11

Carles Sentís, testigo de la historia

De les primeras oleadas de inmigrantes hacia la Catalunya de los años veinte hasta los juicios de Nüremberg, pasando por las campañas africanas de De Gaulle o el retorno a Barcelona de Tarradellas, Carles Sentís, que ayer falleció en Barcelona a los 99 años de edad, fue un testigo de excepción, cuando no protagonista, de la historia del siglo XX.
Nacido el 9 de diciembre de 1911 en Barcelona, Sentís estudió derecho en la universidad de su ciudad y posteriormente amplió estudios en la Sorbona. ‘La Publicitat’, ‘L’Instant’ o ‘Mirador’ fueron las publicaciones que acogieron sus primeros trabajos periodísticos. En este última revista publicó la serie de reportajes sobre la emigración de Murcia a Catalunya, ‘Viatge en Trasmiserià’, que modernizaron el reporterismo escrito.
Vinculado al catalanismo moderado, y tras ser encarcelado a raíz de la proclamación del Estat Català por Lluís Companys en Octubre del 34 (entonces él trabajaba para el Govern de la Generalitat aunque sin ser de Esquerra Republicana), Sentís se acercó a la Lliga Regionalista de Cambó. Huido a Italia al estallar la guerra, Sentís siguió colaborando con Cambó, hecho que le llevó a ser acusado de espía al servicio de Franco y que él negó siempre. Sea como fuere, en 1939 entró en Barcelona con las tropas nacionales y poco después escribió en La Vanguardia el famoso artículo ‘Finis Catalnoiae?’, en el que argumentaba que el franquismo había salvado a Catalunya.
Durante la Segunda Guerra Mundial fue corresponsal de ABC i de La Vanguardia por toda Europa y África. Asistió a la liberación del campo de exterminio de Dachau y a los juicios de Nüremberg. Posteriormente fue agregado de prensa en Bruselas y París, corresponsal en esta ciudad y en Nueva York, director de la agencia EFE (1963-1966), presidente de Radio Barcelona (1974-1976), de la Asociación de Prensa de Barcelona (1974-1977), decano del Col·legi de Periodistes de Catalunya (1988-1990) y impulsó el Centro Internacional de Prensa de Barcelona (1992-2006). También fue el fundador y director del diario ‘Tele Expres’ y colaboró con ‘Desstino’, ‘El Correo Catalán’ y el bonaerense ‘Clarín’.
Al acabar la dictadura se unió a la UCD de Adolfo Suárez y fue elegido diputado en los comicios de 1977 y 1979. En el Congreso ejerció de Vicepresidente de la Comisión de Asuntos Exteriores y, al dejar el Parlamento (1982), fue nombrado Consejero del Reino. Carles Sentís fue una de las personas que más influyó en el presidente Suarez para que restableciera la Generalitat de Catalunya y nombrara presidente provisional a Josep Tarradellas. Al regreso de este a Barcelona el periodista fue nombrado Conseller sin cartera.
Creu de Sant Jordi en 1986, Premi Nacional de Periodisme en 1998, Legión de Honor francesa y Medalla al mérito del Trabajo (2008), Carles Sentíos unió, a su dilatada vida personal y profesional, una personalidad persuasiva, una expresión elocuente, una capacidad de diálogo inmensa y una red de contactos que daba la vuelta al mundo. Carles Sentís publicó su último artículo en La Vanguardia tras la victoria del Barça en la Champions esta temporada.
‘La Europa que he visto morir’, ‘África en blanco y negro: del Congo a Argel con el General De Gaulle’, ‘La paz vista desde Londres: de Dachau a Picadilly en el día de la victoria’, ‘Ahora, Barcelona’, ‘El procés de Nuremberg’, ‘Al filo del nuevo siglo: reflexiones de un periodista’, ‘I de sobte, Tarradellas’ o ‘L'instant abans del 36’ son algunos de la veintena de libros que publicó. En sus ‘Memorias de un espectador’ (2006) relata cómo vivió en primera persona el devenir de la Europa del siglo pasado, aunque no aclara episodios de su pasado franquista (fue secretario del ministro sin cartera Rafael Sánchez Mazas), como el controvertido saqueo de la biblioteca de Juan Ramon Jiménez, que él niega en este libro aunque el propio poeta le acusó de ser uno de los autores. A los protagonistas de tan largos períodos de la historia el tiempo y la memoria les sigue toda la vida; es parte de su legado.  

18/7/11

Funcionaris de cap d’esquila

Detecto una rara obcecació en utilitzar els empleats públics com a boc expiatori dels problemes derivats del dèficit de la Generalitat. Primer van ser les desafortunades paraules del conseller Mas Colell i ara les del president dels empresaris, Joan Rossell.
A les declaracions dels dos detecto; o un profund desconeixement de la funció pública, o l’habitual tàctica política d’amagar les pròpies incompetències donant la culpa als altres.
Si els funcionaris tenen el seu lloc de treball en propietat no és pas perquè ningú els l’hagi regalat. Han fet unes dures oposicions i tenen un perfil professional i acadèmic adient al lloc que ocupen. Si n’hi ha que no acompleixen aquestes condicions la responsabilitat potser és del càrrec polític que li va atorgar la plaça, no troben?
Si cal estalviar més diners amb la funció pública els proposo que acabin amb els caòtics horaris laborals. Només en factures de corrent i calefacció s’estalviaran un dineral. No ho ha pensat, conseller?
Avaluar els empleats públics, tal i com demana Rossell, es pot fer ara mateix, de fet s’ha de fer ara mateix. La llei de la funció pública preveu un seguit de faltes lleus i greus per als qui no acompleixen; però en la pràctica ni tan sols no es penalitzen els penques retirant-los el plus de productivitat. Perquè no es fa, si això és competència de Governació?
Senyors, vigilin la cua de palla.

Dit a El Món a RAC 1 el 19 de Juliol de 2011

15/7/11

Móns en extinció

Vam assistir com a espectadors a la fi d’un món que sabíem incert i fràgil. La fi de l’ordre nascut de la Guerra dels Trenta Anys va ser un trauma presidit per milions de morts i béns i terres devastats. En la nostra mesella joventut crèiem que aquell havia estat el final anunciat per The Doors, i que les pròximes apocalipsis serien en el terreny del personal per la mortaldat que ocasionaven les drogues, el càncer o els accidents de trànsit. Alguns dels millors cervells de la nostra generació havien mort ja per una o altra causa; d’altres van anar caient amb el temps.
A la primera lectura de El Món d’ahir d’Stefan Zweig (Crema), vam trobar moltes explicacions narratives a les contradiccions del nostre desassossec. Hi havia tanta incertesa en aquelles pàgines, que ni tant sols l’afirmació de l’autor de creure que, fins les grans guerres, la seva generació vivia en un món segur, va alterar el paradigma imposat a les nostres vides per la civilització de prosperitat nascuda del final del conflicte mundial. L’ONU, el poder americà, el creixement demogràfic i econòmic, el miracle alemany i fins i tot la modèlica transició (ja m’enteneu), eren pilars inamovibles que ens abocaven a la dolça casualitat d’haver-nos tocat viure els millors anys de la humanitat. La medicina allargava la vida fins a límits insospitables ben poc abans, i l’estat del benestar garantia a tots els ciutadans un mínim de dignitat vital inexistent fins llavors.
Ara, rellegint Zweig, m’adono de nou dels evidents i acusats paral·lelismes entre el seu món i el meu: ‘No hi ha res més fantasmagòric que se’t torni a aparèixer a la vida allò que creies mort i enterrat feia temps’, escrivia l’austríac. Avui, igual que el seu, el nostre món és una porta que es tanca, a penes una illa on ja només ens hi caben els peus. Les certeses eren fal·làcies, les esperances un trajecte de Caront. El món d’avui ja és el d’ahir i el de demà és un terreny feréstec al qual, xarucs com som, no se’ns hi permet l’accés. Fins aquí hem arribat.

Cada dia un ensurt

Paco Camarasa, el llibreter de Negra y Criminal, avisa que està fent curt de municions. La crisi i la competència (la policíaca s’ha posat de moda i totes les llibreries han augmentat el fons del gènere), estan provocant una situació insòlita: amb 9 anys d’existència la llibreria te un enorme prestigi però les vendes minven alarmantment. Hi ha a qui li fa mandra anar a la Barceloneta i cada dia troba més títols arreu, i hi ha qui no te ni cinc i no compra. Però els autors que passen per NyC, els enciclopèdics coneixements dels llibreters, el fons del gènere negre de que disposen i els musclos amb vi dels dissabtes fan que, més que una botiga; NyC sigui un lloc d’agitació literària i intel·lectual. I no anem sobrats de llocs així.
A partir de setembre Paco Camarasa proposa dues formes de col·laborar: o fent aportacions directament a través de Pay Pal (pels mandrosos), o fent-se membre del club ‘Còmplices de Negra y Criminal’ i poder accedir als clubs de lectura, descomptes, promocions i exclusives no sols literàries. Si els lectors ens ho proposem el vi i els musclos seguiran.
Encara no recuperat d’aquest ensurt entro a la Laie i en Lluís Morral m’engipona un “tanquem” i es queda fred i calm. No se m’atura el cor perquè d’anar en bici el tinc molt sa, però empal·lideixo. Enfront les morts sobtades mai no se que dir,. Després d’una pausa dramàtica en Lluís segueix parlant amb la mateixa calma: “tanquem del 8 al 28 d’agost per obres. M’agrada crear aquesta confusió”. Respiro alleugit. La Laie de Pau Claris renovarà l’entrada. Adéu al cancell que va tant bé els dies de pluja i fred. Així, i canviant l’escala, el bar quedarà més integrat dins la llibreria. Que sigui per evitar més ensurts.

10/7/11

Municipis pastera

Igual que hi ha pisos pastera també hi ha municipis pastera, i qui no ho vegi així que es faci graduar la vista. Són viles on per una gestió equivocada o nul·la de les administracions, es van convertir en indrets amb efecte reclam. Un s’ho deia a l’altre i així s’ha arribat a casos, com el de Salt, on el percentatge d’immigrants és del 45%. Ningú no va planificar, ningú no va actuar i ningú no va prevenir, i així s’ha arribat al punt on s’està. Que no és gaire còmode i molt difícil de reconduir.
Limitar el nombre d’immigrants, la proposta de l’alcalde saltenc, és impossible: no seria ni legal ni democràtic. Revitalitzar el centre del poble, buscar fórmules perquè, aquells que viuen en pitjors condicions, puguin millorar potser en un altre poble; això ja és un altre tema. Però estam parlant d’intervenir en la propietat privada i de buscar complicitats i solidaritats amb altres municipis.
I des que ja fa molts anys, la Generalitat va atorgar poders gairebé absoluts als municipis per planificar serveis i urbanisme, els pobles i viles d’aquest país s’han tornat molt egoistes. Això si que hauria de canviar. Seria un bon primer pas per evitar els municipis pastera.

Dit a El Món a RAC 1 l'11 de Juliol de 2011

7/7/11

Miquel Pairolí, escritor y articulista

Hay personas a las que, por su vocación y el tiempo en el que viven, el destino les concede la suerte de ser parte activa de algún proceso que, quizás con laos años, pueda llegar a calificarse de histórico. El escritor Miquel Pairolí (Quart 1955), que falleció el miércoles en su villa natal víctima de un cáncer, fue uno de esos.
Tocado pronto por la creación literaria, Pairolí estudió filología catalana y comenzó a ejercer la crítica en la revista Presència, uno de los polos de agitación cultural de Girona durante el franquismo. Fruto de todo eso el escritor fue, sin proponérselo ni buscar protagonismo, uno de los impulsores intelectuales del renacimiento de la ciudad con la recuperación de la democracia. La salida de Punt Diari, la Universidad de Girona o el activismo de núcleos como la Llibreria 22 o los cines Truffaut, concedieron un plus de carácter y vitalidad a Girona que la joven democracia local supo aprovechar para proyectar la ciudad hasta una de las posiciones más privilegiadas de todo el país. El epíteto de ‘la Florencia catalana’ que el ex alcalde Joaquim Nadal acuñó para su ciudad, tuvo en la decidida actitud de creadores, agitadores y intelectuales como Pairolí a los promotores de ese renacimiento que no solo fue político, sino que sobre todo fue cultural. La generación del escritor ahora fallecido supo tomar el relevo de los históricos antifranquistas y proyectar con solvencia la potencia entonces emergente de Girona a toda Catalunya. Ese es el legado que su vocación y la época en la que ha vivido concedieron a Miquel Pairolí.
Hombre de pocas palabras y profunda mirada, Pairolí era un escritor de detalles. Hombre profundamente local con inmensa proyección universal, el escritor savia que, en la pretendida anécdota, está la raíz del discurso, el argumento decisivo. Deudor de Pla, pues, le dedicó en 1996 el ensayo ‘Geografia íntima de Josep Pla’. Antes había debutado con una crónica sobre el cambio generacional y cultural en la Catalunya de los años 80, había publicado también su primera novela, ‘El camp de l’ombra’ (1995), retrato de la agonía de lo rural, y una obra de teatro, ‘El retrat de Voltaire’ (1994). ‘El convit’ (1998), ‘El manuscrit de Virgili’ (2004) y ‘Cera’ (2008) son los títulos del resto de sus novelas.
Con ‘Paisatge amb flames’ (1990), ‘L’enigma’ (1999) y el reciente y último libro ‘Octubre’ (2010), Miquel Pairolí realizó una intensa y detallada mirada a su mundo en forma de dietario que fue reconocido por sus colegas críticos con el premio Serra d’Or para el último de los volúmenes, que a la postre se ha convertido también en el último de sus libros.
También se dedicó al género biográfico, con trabajos sobre Joan Oró y Antoni Maria Badía i Margarit.
Articulista de El Punt y el Avui, el pasado 29 de mayo publicó su último texto, al que tituló Teló, y con el que se despedía de sus fieles lectores que lo han seguido día a día desde el año 2000. Él mismo definía su columna con cuatro ingredientes: sentido crítico, reflexión, memoria y una cierta voluntad de estilo. Un buen legado para futuros escritores.

L’epopeia postmoderna

Tots els col·lectius humans se senten units al voltant de la seva pròpia epopeia. No hi ha ètnia o poble que no servi les gestes heroiques de la seva nissaga com el bé més preuat de la memòria. La poesia trobadoresca, les cròniques, la novel·la i modernament els mitjans de comunicació, són els transmissors d’aquest conjunt d’accions llegendàries que conformen la tradició èpica d’un grup humà: els narren, llavors existeixen.
Des que a finals dels anys vint l’esport es converteix en un fenomen de masses, en part gràcies a la premsa de l’època que evoca les gestes d’herois del moment com Pepe Samitier, Josep Gironès el ‘crack’ de Gràcia o Marià Cañardo, el relat llegendari d’un poble es mesura a través de les gestes dels seus esportistes. Així, l’autoestima d’un país inexistent pot arribar a cotitzar-se ben amunt a la borsa de les civilitzacions.
Sebastià Masdeu (primer guanyador de la “Volta” a Catalunya), Josep Pérez Francès (guanyador de la primera etapa del Tour amb final a Barcelona), Miquel Poblet, Josep Pessarrodona, Melcior Mauri, el propi Cañardo, evidentment, Joaquim ‘Purito’ Rodriguez o el malaguanyat Xavi Tondo, són els ídols de llegenda de la tribu d’afeccionats al ciclisme. Les seves gestes han estat seguides per premsa, ràdio TV i ara Internet, mitjans que construeixen un imaginari de lluita i patiment que ens esgarrifen fins sentir el seu esforç com a propi i lligat íntimament al nostre avenir.
L’any 1987 Fede Etxabe era un d’aquests herois. Lluitador fins el final, potent, i un tot terreny, en aquella edició del Tour va vèncer en una de les etapes mítiques, la que acaba a l’Alpe d’Huez. Com un trobador de la cort, Javier García Sánchez, ciclista a l’ensems, va novel·lar la gesta a El Alpe d’Huez (Plaza i Janés), i va confegir un relat que ha esdevingut monument i referència per a tots els qui pedalem, o els que esteu ara mateix asseguts davant del sofà esperant que comenci la transmissió del Tour. Les epopeies postmodernes es fan així.

La nova Institució

Tal i com ja havíem avançat, la modificació que la llei òmnibus preveu per a la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) suposarà una modernització i adequació del seu projecte a les dinàmiques actuals. Ara fa una setmana el conseller Mascarell va informar el Consell Assessor de la Institució que la llei recollirà les modificacions a la llei de creació de la ILC quer el mateix Consell havia aprovat fa un temps. La nova ILC veu reforçat el paper d’ens difusor i promotor de la literatura catalana, del seu patrimoni i del suport als escriptors. Al menys un cop per legislatura presentarà un dictamen al Parlament on es recollirà l’estat de la presència pública de la literatura catalana. És a dir, perd atribucions relatives a la producció i a la indústria editorial, però en guanya en el referent a la creació.
La ILC es va recuperar l’any vinent farà 25 anys. En aquella època el sector editorial era més petit i la seva dimensió industrial atenia a una situació radicalment diferent a la d’avui. En plena represa de la normalització cultural, el reconeixement social dels escriptors era també més elevat. Eren un sector cabdal per relligar el país.
La globalització i les noves tecnologies han acabat amb el món d’ahir. Al món d’avui l’escriptor català no compta gairebé per a res, i el prestigi de la literatura no és superior al dels videojocs. La nova Institució que sorgeixi del reordenament legislatiu ha de treballar urgentment per recuperar el prestigi social i la visibilitat per a la literatura, encara que tingui menys diners. És el sentit que te avui aquesta venerable casa. Jaume Subirana, Oriol Izquierdo i Francesc Parcerisas hi ha treballat els darrers anys. Ara han d’aprofundir-hi.

4/7/11

Quantificar la seguretat

Que a la zona d’Ulldecona (Montsià) només hi hagi 4 Mossos d’Esquadra per a dotze municipis no vol dir que hi hagi d’haver necessàriament més delinqüència. També hi ha menys habitants.
Però el caràcter rural i dispers de l’hàbitat facilita la feina als delinqüents. És relativament fàcil fugir i amagar-se. I, a més, els municipis son petits i el servei de vigilància local és feble, lògicament. Per tant, la quantificació del nombre de policies que calen s’ha de fer per metres quadrats, no per habitants. S’imposa un canvi de paradigma.
Però per això cal que la plantilla de Mossos sigui més gran. L’alcalde de Lleida en reclamava més ahir. A la ciutat de Tarragona uns darrers esdeveniments també fan pensar en que potser no hi ha prou policia. Després hi ha els operatius a les zones d’estiueig. I les ciutats, que a l’estiu queden buides de veïns, no ho poden pas ser de policies. Seria una festa.
Com cobrir totes les mancances de seguretat? Convocant més places de Mossos i millorant la coordinació entre aquest cos, les policies locals i la policia nacional. El primer és complicat si no hi ha diners. El segon és imprescindible, cal llimar malfiances entre els cossos i entre els seus gestors polítics. I això, si es vol, es pot fer.

Dit a El Món a RAC 1 el dia 5 de juliol de 2011