28/12/12

A pitjor

Mai els desitjos per a l’any nou havien estat tan matisats com aquest; és a dir: tothom vol que el 2013 sigui menys dur que el 2012, però poca gent hi creu. En aquest cas no és un exercici d’hipocresia social, és un anhel desesperat d’esperança que accepto de bon grat. Jo també us desitjo un millor 2013, tot i que dubto de que sigui menys dur que l’any anterior.
Tinc un primer record remot de la vida just d’ara fa cinquanta anys: al balcó de casa amb la neu cobrint el carrer i els geranis de l‘àvia i jo passant el dit per la barana mentre, envoltats d’aquell desconegut fenomen per a un nen de barri, els peus se m’anaven refredant. Amb els anys, i a còpia de pensar-hi, he arribat a la conclusió de què no se si és un record real o un de construït a partir d’alguna foto que devia fer el pare i que es va acabar perdent amb els anys. Si és una imatge de la realitat, senyal de que la memòria és ben viva. Si es tracta d’un miratge fotogràfic, senyal de que hi ha voluntat de recordar, és a dir, de reconstruir la vida.
Amb els desitjos per al nou any passa el mateix. Si són certs, perfecte; anirem endavant inexorablement, és el que cal. I si només són producte de les nostres quimeres, doncs també bé, al cap i a la fi no hi ha pitjor prospectiva que la de l’immobilista vocacional. I, a pitjor, segur que no hi podem anar.

Reconstrucció d'un món

(a partir de quadres de Neus Martín Royo)


I 
Quan va arribar un moment que la perplexitat m’ofegava de tal manera que m’incapacitava fins i tot per decidir quina roba posar-me per sortir de casa, vaig decidir deixar la feina, la xicota, el partit de tennis dels dimarts i els sopars amb els amics, i vaig començar la meva vida ambulant. I dic ambulant sabent perfectament el seu significat: persona que va d’un lloc a l’altre. Però no pretenia ser un rodamón erràtic i ociós. Em vaig proposar un objectiu que només podria complir vagant sense domicili, horari, ni lligams afectius: deixar de ser un home dominat i sense atributs; un individu fet de pensaments únics, d’emocions compactades i de sentiments fútils: abandonar per sempre aquella vida impersonal i sense autoria de què la civilització urbana m’havia fet hostatge.
Havia intentat superar aquell espectacle del no res a través d’internet. Vaig obrir-hi una pàgina i hi vaig començar a escriure un dietari, ‘La llibreta blava’, però aquells missatges a la xarxa, com ampolles de nàufrag, aviat em van revelar la impostura de creure’m protagonista d’una vida fictícia i totalment impròpia que no existia més enllà de la pantalla de l’ordinador. A més havia de suportar els insults i comentaris grollers dels sonats que habiten la virtualitat, i no em sentia amb vocació d’emissari d’UNICEF.
D’altra banda, tot i que no era ric, tenia prou diners per no haver de dormir pel carrer ni furgar entre les caixes de verdures podrides del mercat com havia fet Jean Genet, el príncep dels maleïts. O sigui que un dimecres vaig posar el raspall de dents i quatre coses de les que sempre fan falta dins d’una motxilla i vaig començar el que jo mateix vaig anomenar l’epopeia del transeünt.

II
Els primers dies d’aquell passeig vital em sentia com aquells personatges dels contes d’en Cortázar que es dediquen a repensar-se i a interpel·lar el món mentre passegen amunt i avall pels carrer de París perseguint qualsevol quimera. Assaboria aquella desconeguda llibertat, em sorprenia per tot el que mai no havia vist del carrer i assistia atònit a l’automatisme que la majoria de la gent imprimia al seu pas per la vida.
Però van passar els dies i jo no vaig conèixer mai Charlie Parker, ni vaig enamorar-me de cap noia que em toqués amb una mà enguantada al vagó d’un metro, i això pesa. Jo només caminava tot el dia per carrers idènticament urbanitzats, plens de botigues d’estètica clonada, seia en parcs públics uniformes i sense vida i menjava en bars de plexiglàs blanc envoltat d’estrangers de pell colrada pel sol a qui tot no els importava res, tret de les seves cerveses i de resguardar les bosses dels carteristes.
Aviat l’anhel d’aquella èpica imaginada es va convertir en un vagar indolent i a penes embastat per quatre pensaments tan líquids com l’aigualida mirada que començava a tenir sobre aquella ciutat que creia un territori vital, un indret on transcendir. La impersonalitat elevava a la categoria de desert qualsevol mena de territori. 


III
Quan més notava el foc cremant-me la planta dels peus, just el moment abans de convertir l’existència en un simple campar la vida rendit al vagar del camí incert, vaig fixar-me en un local que em va cridar l’atenció encara no se ben bé per què i, mandrosament, és ben cert, hi vaig entrar d’esma.
Dins era fosc. Quan els ulls se m’hi van acostumar vaig descobrir una barra de fusta lluent i uns tamborets de pell negra, un paio que em mirava des del darrera mentre preparava un còctel i tres rengles d’ampolles en sengles lleixes. Res més. Vaig pensar en aquell quadre de Hopper i vaig somriure fastiguejat: una mala còpia més.
Però curiós de mena com sóc, vaig avançar fins un mirall on s’hi reflectia tota l’estança. Vaig mirar bé la imatge una bona estona; hi trobava alguna cosa rara: Allò no podia ser un mirall. Reproduïa fidelment el bar, la tènue llum que hi deixaven entrar les cortines translúcides de les portes i les bombetes halògenes de damunt la barra, sí, però hi havia alguna cosa que la feia radicalment diferent. Em vaig fregar els ulls, però aquella mena de baf seguia allà. Era una alenada de color, un insòlit glop de lluïssor que realçava l’espai i el convertia en un món viu, intens, convuls. Vaig tombar-me per mirar la sala. Sense cap diferència aparent amb la imatge real, es feia evident l’existència d’un món diferent i poderós dins d’aquell rectangle que, per contra, no veia per enlloc quan mirava les tres dimensions del local.
   -És un quadre, va dir el cambrer-. Oi que sembla un mirall de tan ben reproduït com està el bar?
   -No, no s’assemblen ni per casualitat, vaig respondre- 
   -Però que no hi veu bé? Són com dues gotes d’aigua, va insistir-
   -Perdoni, però vostè no ha vist mai ploure.
Vaig sortir del bar excitat: havia descobert algú amb capacitat de contradir la tendència a uniformitzar la vida.

IV
Si l’art interpel·la l’individu, aquell quadre que havia vist jo ja el tenia per un lloc propi, alguna cosa similar al que feia temps que cercava. La forma d’aplicar la mirada a les coses i els dies de l‘artista no era manllevada ni postissa. Era crítica, sentimental, seductora i emocionant. Era l’objectiu idoni per deixar aquella vida sense pensaments ni autoria. Descobria que el meu deambular deixava de ser indolent per ser indòmit per fi.
Els dies següents vaig rebuscar per bars, restaurants i botigues, fins que vaig descobrir un segon quadre en un altre bar a tocar de la Diagonal. En aquella pintura les taules eren territoris de llibertat, les ampolles de les lleixes reclamaven l’existència dringant entre elles i el petit bodegó de damunt la barra era un paisatge que em remetia a una infantesa feliç, feta de moments i espais on anar-hi conduint la ment amb el pas dels anys.
Vaig passar una setmana caminant nerviós per la ciutat. Sentia que el meu objectiu se m’escapolia per entre els dits si no trobava cap quadre més com aquells; no volia ni pensar en aquella possibilitat, per bé que era el més probable.
Però l’atzar es va posar de part meva. Era en una cocteleria a tocar de la Rambla. Un turista va obrir la porta del local i el vaig veure de cua d’ull. Allà estava, emanant radiacions . Quantes vides podien passar a través seu i sentir de cop aquell alè de vida?
   -És potent, oi? Tot força, tot llum. Tot i que no hi apareix cap figura humana, hi ha més vida en aquest quadre que en moltes cases de la ciutat, em va dir algú que també se’l mirava amb una beguda a la mà-
   -Llàstima que no n’hi hagi més, vaig respondre-.
   -Vagi a veure l’exposició i els podrà veure tots.
Què babau. No hi havia caigut que aquells quadres podrien formar part d’una exposició.
   -Sap on es fa aquesta exposició?
   -I tant si ho sé. Sóc crític d’art.


Vaig afaitar-me i posar-me la roba més neta que tenia dins el meu modest bagatge per visitar la galeria d’art que m’havia indicat el crític.
Tret d’un vigilant que dormitava no hi havia ningú més a la sala. Poc acostumat a visitar exposicions estava nerviós, ho reconec; el batec excitat del cor ressonava en aquell silenci catedralici. Enquadrats dins les teles, els bars, botigues, granges i jardins de la ciutat havien deixat de ser llocs anònims per convertir-se en llocs propis, en territoris de llibertat. Si al carrer la realitat es diluïa en un marasme de paratges uniformitzats sense ànima, als quadres que s’agombolaven a les parets d’aquella petita galeria, la mirada de l’artista atorgava carta de personalitat a tots aquells llocs. L’anonimat es tornava identitat, i allò atorgava a qui contemplava les pintures una agradable sensació de ser. Mirant aquells quadres em sentia vinculat de nou amb la ciutat. La reconeixia de nou com un lloc definit i meu que també donava un nou sentit a la vida en comú.
Però va ser quan vaig veure el taulell de feltre vermell del Rey de la Magia, amb el barret i la vareta al damunt i les cortines també vermelles de les portes al fons, que em vaig adonar que aquella identitat petita era la que conforma la manera original de viure de cadascú. El joc de màgia havia estat una de les meves diversions preferides de petit; mentre els meus amics de l’escola volien ser futbolistes o bombers, jo havia arribat a pensar en fer-me mag de gran.
Em vaig acostar molt a l’obra sense fer soroll fins estar literalment enganxat al quadre. El vaig mirar amb tota la profunditat de camp que els meus ulls permetien, vaig palpar suaument la tela amb la punta dels dits i em vaig llençar de cap a la nova vida plena que em cridava a l’altra banda del llenç, on hi ha la realitat.
Encara estic exposat a la galeria d’art. Em trobareu a l’esquerra del quadre, a tocar dels prestatges de la botiga de màgia. Saludeu-me quan admireu l’obra.

* * *


Neus Martín Royo. (Barcelona 1968).
Llicenciada en Belles Arts per la U.B. 
Estudis de gravat. 
Exposa habitualment a la Sala Parés de Barcelona. http://www.martinroyo.com/

27/12/12

Antigues batalles

Visito una botiga d’Abacus on, després d’esquivar un bosc vídeo jocs, samarretes del Barça i objectes de regal, molt al fons, hi ha alguns llibres. Després d’anys d’alterar el preu únic del llibre, ara que no se’n venen gaires, Abacus i el gremi de llibreters han firmat la pau. El president del gremi, Antoni Daura, passarà a la història per haver estat l’home que ha posat fi a la guerra amb la cooperativa i aquesta podrà seguir venen els llibres un 9’8% més barats (el 5 directe i un 4’8 amb punts). A totes les paus hi ha vençuts, encara que el guanyador agonitzi. Imma Bellafont, presidenta durant els temps més durs de la guerra, hi ha deixat part de la salut, i molts associats la caixa. Però que maco és estrènyer-se les mans quan van maldades, amagant el punyal si cal.
Els que també han perdut bous i esquelles són els artistes residents a Can Xalant, centre d’art i creació que l’ajuntament de Mataró va obrir l’any 2006. Després de sis anys de feina reconeguda, una trajectòria que estava tornar a la ciutat al circuit de l’art, l’ajuntament ha deixat de finançar-lo, que és un eufemisme de tancar-lo. Diuen que no tenen 100 mil euros per a cultura, quan el que volen dir és que la cultura no els interessa gens. Ho van demostrant.
Sense diners, però amb ganes, imaginació i col·laboració, la biblioteca Martí Rosselló de Premià de Mar ha encetat un ambiciós projecte d’edició de llibres digitals amb llicència CC d’autors locals. Ja han publicat ‘Els innocents’, obra de teatre d’Octavi Egea, i aviat editaran un recull de textos dels històrics fulls literaris del col·lectiu d’escriptors ‘La Font del Cargol’, de finals dels setanta. Hi ha batalles què, per antigues que siguin, no passen mai.

19/12/12

On són els diners?

Quan l’administració tenia diners eren les empreses tecnològiques les que compensaven els autors per les còpies privades. Era el cèlebre cànon que gravava el material tecnològic i que tanta polseguera va aixecar entre els suposats usuaris. A 2011 la quantitat pagada per aquest concepte va ser de 115 milions d’euros. Sense ni cinc, a finals d’aquell any l’estat va decidir fer-se càrrec, via pressupostos generals, d’aquesta compensació, fet que va ser celebrat pels suposats usuaris que tant van lluitar contra l’abusiu cànon i bla, bla, bla. Ara s’ha sabut que la quantitat que l’erari públic destinarà a compensar els creadors culturals durant el 2012 és d’uns ridículs 5 milions d’euros. Aquesta quantitat sortirà de les butxaques de tots els contribuents, també dels que no han fet anar Internet en la seva vida, per exemple. Curiosament ningú no ha protestat.
Aquesta miserable almoina amb que l’estat compensarà els creadors per la pirateria és un nou insult a la creació i el talent i una indicació més de què el govern, ideològicament, va contra la cultura.
CEDRO, l’entitat que gestiona els drets dels escriptors, ha denunciat l’estat espanyol a les autoritats europees per incomplir la norma que obliga a compensar degudament els creadors per la còpia privada de les seves obres. Però el més curiós del cas és que, un cop eliminat el cànon, cap aparell o suport tecnològic no ha baixat de preu. Valen exactament el mateix del que valien quan estaven gravats amb el cànon. On són ara els internautes exaltats de fa un temps? A quina butxaca són aquests diners que es cobren ara de més. A qui es vol afavorir realment amb el canvi d’una normativa que mata la creació a Espanya i legitima els pirates.

13/12/12

Carta a n’Aina

Benvolguda senyora Moll. Recordo un capvespre tardoral de meitats dels vuitanta en què, anant tots dos amb aquell cotxe oficial què vostè feia servir tan poc, vam veure un rètol lluminós de Coca Cola presidint el carrer d’Aragó: ‘un esclat de vida’, hi deia. Em va demanar que parés atenció en aquell cartell aparentment innocent: ‘si les multinacionals es gasten tants diners traduint els anuncis al català és que la llengua te futur’. Segurament vostè feia temps que havia detectat aquell brot d’esperança en l’avenir de l’idioma i no va donar-hi més importància; però jo, jove com era, si. Hi he pensat molt en tots aquests anys, i hi penso més encara d’ençà que un ministre vol convertir per llei el català en llengua vernacla, és a dir, la ‘relativa als esclaus’, la ‘usada sense finalitats literàries ni culturals’, segons que diu el diccionari.
Què en deuen pensar d’aquest individu les multinacionals que utilitzen el català com a llengua de relació amb els clients d’una part del món. I sobretot, què en pensaran de nosaltres si ens deixem vèncer pel desassossec i el desànim per aquest nou intent d’anihilació? És això el que importa, ho deia vostè diumenge a la ràdio: no hem de baixar els braços per agressions que patim. Contra elles, més català al carrer, a les escoles i a la vida quotidiana.
Té raó que a en Wert l’haurien de posar al rengle. I qui no ho faci n’és còmplice, però qui només s’indigna fa poc pel futur del català. Les llengües les fem els parlants, no els governs ni els partits i les seves ideològiques. No hi ha territori, institució ni llei amb què calgui ser més lleial. Això fa anys que els savis com vostè ho diuen. Les multinacionals la van escoltar, el govern espanyol no.

9/12/12

Esmenes i correccions

El ‘tunejat’ dels originals sense tenir gaire en conte el criteri de l’autor ha estat norma fins fa quatre dies a moltes editorials catalanes. D’acord que la norma lingüística era molt rígida (massa per atraure lectors), però, a més, hi havia una norma moral tan carca que hauria satisfet als que aplaudeixen la reforma educativa del ministre Wert que envia el català a la cagadora. Això queda clar en la nova edició, respectuosa amb l’original, que Narcís Garolera ha fet d’El Quadern gris. Ara sembla que tothom se’n fa creus de què Josep Cruzet (Selecta) canviés l’opinió que Pla tenia de cert personatge ‘carcamal i bercegàs’ que impartia lliçons plenes de ‘delirants collonades’ per ‘un professor que donava delirants explicacions’. Però encara a primers dels noranta no era estrany que un corrector canviés ‘polla’ per ‘membre’, o que la novel·la ‘Crazy cock’, de Henry Miller es traduís per ‘El gall foll’ quan, realment, el protagonista Tony Bring era un ‘pixa desconcertada’ per què la dona s’havia embolicat amb una altra. De tot se'n poden fer interpretacions agropecuàries, fins i tot dels debats electorals.
M’expliquen que, al debat dels programes que L’Associació Professional de la Gestió Cultural de Catalunya va organitzar durant la campanya electoral, un dels candidats va basar la intervenció central en dir que li acabaven de passar el programa, què no se l’havia mirat i què no era militant del partit sinó independent. Curiosament la junta va decidir, contra el que havia anunciat, no penjar el vídeo del debat. A canvi s’ha substituït pet un resum redactat on, curiós, no surt aquesta exposició. Tot és 'tunejable', fins i tot noms com Almacelles. Tot consisteix a no ser respectuós.

5/12/12

Enric Lluch, renovador de los estudios de geografía

El GPS ha reducido la necesidad del mínimo conocimiento de la geografía propia a menos que cero y nos equivocamos. El día que la geografía forme parte del acerbo de conocimientos normales de la gente se convertirá en un poderoso instrumento de consciencia social que permitirá, no solo comprender la realidad, sino transformarla en nuestro beneficio. Esa era la principal preocupación de Enric Lluch (Barcelona 1928), hermano del exministro asesinado por ETA, creador del departamento de geografía de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) y impulsor, junto a Max Cahner y Jordi Carbonell, de la Gran Enciclopèdia Catalana. Enric Lluch falleció ayer en su ciudad natal a la edad de 84 años.
Enric Lluch cursó peritaje industrial, pero se hizo asiduo de los Estudis Universitaris Catalans de posguerra, donde tuvo de profesores a Ferran Soldevila y Jordi Rubió. En 1956 se licenció en Filosofía y Letras por la Universitat de Barcelona (UB), donde entró en contacto con profesores como Manuel Riu o Jaume Vicens. Pero abandonó pronto la historia para introducirse en los estudios de geografía. En esta área del conocimiento Lluch ha tenido un papel primordial, puesto que hizo de puente entre la escuela de geógrafos de antes de la Guerra y las generaciones que comenzaron a estudiar esta materia a partir de los años sesenta.
A partir de 1961 sentó las bases de la modernización de los estudios de geografía tomando como base la recuperación de la tradición de la escuela catalana anterior a la Guerra Civil. Con ‘L’evolució de les ciències geogràfiques’ (1961), Lluch definió su posición, aprendida en parte tras su estancia en la universidad de Liverpool (1957-58): preocupación por el vocabulario, renovación de la metodología, y aplicación de nuevos métodos estadísticos. Además dio importancia a la geografía humana de Catalunya como punto de partida para una nueva ordenación territorial, uno de sus máximos empeños intelectuales. Años después en este ámbito dirigió equipos de investigadores, organizó coloquios internacionales y publicó, junto a Oriol Nel·lo, algunos de los mejores estudios difundidos en aquellos encuentros ('La gènesi de la divisió territorial de Catalunya' -1983- y 'El debat de la divisió territorial de Catalunya' -1984-). Siendo profesor emérito de la UAB (1989), participó en la redacción del Informe Roca (2000), en el qual se definía un nuevo y moderno modelo de división territorial de Catalunya que resultó enormemente polémico, y que fue enterrado políticamente, claro.
También en 1961 inició su etapa docente en la UB. Vinculado al movimiento de renovación pedagógica de Rosa Sensat, la enseñanza fue otro de sus grandes retos. En 1966 fue expulsado de la Universitat de Barcelona por su participación en la Caputxinada y tres años más tarde creó el Departamento de Geografía de la joven Universitat Autònoma (UAB), área que destaca por su papel multidisciplinario e innovador. Firmante del Manifest de Bellaterra, por la democratización de la universidad, fue miembro del primer claustro democrático de la UAB.
Enric Lluch era también miembro de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, del Institut d’Estudis Catalans, y vicepresidente de la fundación que lleva el nombre de su hermano asesinado.
El miercoles a mediodía, en el tanatorio de Les Corts de Barcelona, se ofició la ceremonia de despedida de Enric Lluch.

3/12/12

Fatiga

Esgotat fins l’extenuació per unes eleccions tan tenses com sabudament inútils, torno a casa amb la mateixa vella frustració a les espatlles; és la meva fidel companya política des dels temps en que ens van fer combregar amb les rodes de molí de la transició. La decadència seguirà marcant les nostres passes personals i col·lectives fins el lent esllanguiment definitiu. El carrer és ple de gent caiguda, que ja no pot més. Els llums s’apaguen i l’albada és fangosa. Una pàtina de pols cendrós recobreix edificis, vehicles i persones: la mediocritat deixa pas a la indecència, i una noia jove ofereix el seu cos nu als vianants que se la miren indiferents i segueixen el seu deambular erràtic. Les ordes de vàndals s’han apoderat de l’existència i imposen el seu toc de queda mental.
És el present un mur que ens cau al damunt, una vella fàbrica abandonada que ara és territori de pidolaires violents. No hi ha llei ni policia, els bons salvatges han estat abandonats a la dissort i s’han tornat antropòfags. N’hi ha que proposen incendiar la ciutat, d’altres vaguen renegant al vent. La majoria dormen per no viure . Els filòsofs ho saben i han corregut a refugiar-se sota les faldilles de la Cort. Mentre, a palau, dèspotes de tots colors brinden per l‘èxit del litigi.