Des del turó d’Opicina, on hi ha arribat amb un fatigat tram que fa més d’un segle que puja costes tan impossibles com la seva pròpia història, entén la dimensió mínima d’aquest univers europeu i antic. Als peus la greu Trieste abocada als assolellats marges del mar Adriàtic; enllà la península d’Ístria com un sospitós vaixell sorgit d’entre les boires; en mig la brevetat eslovena i Muggia, el darrer posto italià. En la memòria una vella cançó de Claudio Baglinoi: “Passerotto non andare via / Nei tuoi occhi il sole muore giù / Scusa se la colpa è un poco mia / Se non so tenerti ancora qua”. L’univers no va mai més enllà dels ulls, mentre que el pati de veïns on vivim és tant infinit com la ment; cru que és això el que va entendre de El Danubi (ed. 1984) i Microcosmos (Empúries), el que havia de llegir de Claudio Magris abans d’anar a aquesta fi del món que és Trieste.
A la plaça de l’Unità d’Itàlia es va saber tan petit com el senyor Samec, i caminant pel Lungomare es va creure tan etern com el riu que sorgeix el continent que acaba en aquest mateix golf. Si l’any 1908 l’arxiduc Francesc Ferran hagués caminat cap al castell de Miramare amb la mateixa sensació de viure un temps terminal en territori terminal amb que ho feia el caminat incert un matí sense nom, hauria entès perquè la corona dels Habsburg era d’espines. Trieste és el final d’un territori que ell creia inabastable i que el temps ha demostrat mínim.
El port de l’imperi, el pas cap a l’est de Napoleó, el límit del món socialista i l’administració internacional (1947-1954), han fet de la ciutat una cruïlla que no porta enlloc si no es a ella mateixa. Cal saber que quan s’entra a Trieste és per no sortir-ne mai més. Rilke, Joyce, Stendhal, Italo Svevo o Umberto Saba ho van viure abans com després han estat Magris, Veit Heinichen o Boris Pahor. Els espais fronterers només poden compartir tradicions diverses, i per minúsculs que siguin, això els fa immensos. El passejant que vaga pel canal i, sense rumb, acaba perdut al Molo Audace, ho sap. Ell prové d’un lloc així, per això l’univers mínim de Trieste s’ha convertit en part fonamental del seu conèixer. Mira el teatre Verdi i els edificis neoclàssics de la Riva 3 de Novembre i recroda de nou la cançó de Baglioni: “Senza te / Morirei / Senza te / Scoppierei / Senza te / Brucerei/ Tutti i sogni miei / Solo senza di te / Che farei”. Rodamóns del coneixement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada