23/2/17

Coma l'oblidat

M'escriuen en Paco Camarasa i en Jordi Canal. Sense dir-s'ho, tots dos tan antagònics especialistes en novel·la policíaca coincideixen per una vegada en el sospitós silenci al voltant de la mort d'en Xavier Coma. L'ex-llibreter situa Coma com una de les més potents influències en la formació cultural de les primeres generacions de la cultura de masses. El bibliotecari posa el dit a la nafra: "La independència te un preu", apunta, "ni edicions 62, ni el Departament de Cultura ni els afeccionats al còmic, el cine o la novel·la negra no l'han reivindicat". I tenen raó.
Vaig conèixer en Xavier Coma quan es va fer càrrec de La cua de Palla. Va agafar la moribunda col·lecció i, afegint-hi 'Seleccions', la va convertir en la millor que hi ha hagut mai a tot l'estat en qualsevol llengua. El vaig anar a entrevistar una tarda a casa seva. En poques hores vaig aprendre tant com en cinc anys a la facultat; potser per això a la llibreria hi tinc encara en primer pla els seus diccionaris de cinema d'aventures, el del western clàssic, el de novel·la negra americana, la imprescindible història del còmic 'Del gato Fèlix al gato Fritz', i algun més.
Però s'ha mort i d'aquí a dos dies ja ningú no el recordarà. És així d'agraït el país. Al seu funeral tampoc no hi va anar cap representant de la cultura oficial. Només els amics: Sagarra, Marsé, Vila-Matas... El BCNegra d'enguany va recuperar Romà Gubern en una vibrant taula rodona sobre literatura popular i cultura de masses, però ja no hi ha temps per poder escoltar Coma. En tot cas per a reivindicar-lo i homenatjar-lo, si és que l'any vinent algú el recorda, encara, i no li sap greu a cap ningú.


16/2/17

Cobrar la feina

L’escola pública Guillem Fortuny, de Cambrils, va demanar a l’escriptor Rodolfo del Hoyo que fes una sessió amb un grup d’estudiants què, prèviament, haurien llegit un llibre seu que tenen a la biblioteca. És a dir, un llibre socialitzat; una lectura de la qual l’autor no rebria ni cinc perquè els estudiants no haurien adquirit cadascú un exemplar. Quan l’autor els va comunicar la seva tarifa (mínima, ho juro), li van dir que ho sentien molt, però que ho deixaven córrer. O sigui, l’escola Guillem Fortuny vol que els escriptors publiquin llibres atractius per als seus nois i noies, però sense cobrar ni cinc: ni de drets per les vendes ni de sou per anar a fer-los una classe a més de 125 quilòmetres de casa seva.
Segons veig a la web en català, castellà i anglès, l’escola Guillem Fortuny te un edifici força nou, espaiós i lluminós, participa al programa escola verda, te un projecte de cooperació amb Nicaragua, fa activitats extraescolars (música com a mínim); però no destina ni cinc al foment de la lectura, què inclou tant l’impuls als estudiants perquè creïn la seva biblioteca personal, un element que ajuda a definir el caràcter, com pagar a l’escriptor que volen tenir un dia a classe. Desconeixem si els professors de l’extraescolar de música tampoc no cobren.
Una cosa és reutilitzar els llibres de text per pal·liar les despeses familiars en material didàctic complementari i una altra és negar a un professional el dret al treball digne, que és com dir que no donen cap valor a la seva feina. El claustre d’aquesta escola trobaria lògic que els contribuents demanessin què, donat que el seu ofici és una tasca social, els mestres treballessin de franc?


15/2/17

Maria Dolors Boadas, la coctelera de Barcelona

Hay historias que, a fuerza de ser contadas, terminan por convertirse en leyenda. Y a menudo alguna de esas leyendas engrandecen el mito del país o la ciudad donde se ubican. La de la coctelería Boadas es una  de ellas.
Cuando Miguel Boadas decidió dejar a su madre en Lloret de Mar para volver a su Habana natal en busca del padre, jamás pensó que regresaría a Catalunya, que llevaría consigo el oficio de los primos y que éste le daría una dimensión social y ciudadana que se expandiría mucho más allá de la barra de un bar. Nunca pensó en todo eso cuando entró a trabajar en El Floridita de Narcís Sala Perera. Allí hizo los primeros cócteles, conoció a los personajes de la sociedad habanera de principios de siglo y, a ritmo de jazz y danzón en aquellos alocados tiempos, decidió que aquella sería su vida.
De vuelta a Catalunya, en 1922, Miguel Boadas trabajó en la Maison Doré, el Núria y el Canaletas, antes de abrir su propio local en un triangulo esquinado de la calle Tallers y la Rambla. "Durará dos años" dijeron los agoreros habituales, pero allí creció la historia, que contribuyeron a engrandecer Jacinto Benavente, Georges Orwell o Marcos Redondo, entre muchísimos más. Y, cuando en 1967, ya en el lecho de muerte, preparó su último cóctel y se lo dio a su hija Maria Dolors pidiéndole que fuera la continuadora de aquel relato, los Boadas forjaron una leyenda que ha contribuido a engrandecer el mito de Barcelona. Embrutecida, hoy la ciudad ha perdido aquel aire soñador. Los turistas se agolpan ruidosamente en la barra del Boadas y Maria Dolors Boadas falleció el pasado viernes a punto de cumplir los 82 años.
Su patio de juegos fue la coctelería, creció y estudió con la conversación Josep Maria de Sagarra, Antonio Machín o Ignacio Agustí de fondo, y tras la barra fue cortejada por su futuro marido, José Luís Maruenda. Maria Dolors fue la mejor alumna de su padre, elevó su espectáculo discreto y eficaz a la categoría de relación personal inteligente y vital. Suya era la frase, "el mejor maestro es siempre el cliente. El es quien te enseña con la mueca de placer o de disgusto después del segundo o tercer trago". Y, tal y como le había pedido Miguel, dedicó toda su vida al Boadas. Maria Dolors Era la anfitriona perfecta de la fiesta, la mujer afable y elegante que supo convertir el reducido triangulo de la coctelería en una fiesta de los sentidos.
Estos últimos cuatro años, la pérdida progresiva de la memoria, la alejaron poco a poco de lo que fue su mundo, a pesar de que el fiel Jerónimo Vaquero (45 años en la casa, actual gerente y barman) se encargó de que nada faltara en la casa. Jamás dejaron de oírse los boleros de Machín, pero aquel aire del lugar al que, cuando se regresa, se percibe que nada ha cambiado y que incluso uno sigue siendo el mismo, como escribió Manuel Vázquez Montalbán, iba cambiando inexorablemente. El Boadas sigue como siempre, sus cócteles siguen siendo un oasis para tantos náufragos urbanos, pero ni Barcelona, ni nosotros somos ya los mismos.


13/2/17

La sotsinspectora Rebeca Santana investiga a Alella




Susana Hernández és una de les millors noves veus de la novel·la negra espanyola, i la sotsinspectora Rebeca Santana una canya. Coneixeu gaires polis que vagin en Harley?
Però a cada novel·la és també més humana i fràgil, com ho som tothom.


10/2/17

Josep Verde Aldea, arquitecto del socialismo catalán

La historia de la socialismo catalán se comenzó a escribir el 22 de junio de 1976 en el Palau Blau Grana. Con el poético y combatiente nombre de 'Guanyem la llibertat', el primer gran míting autorizado tras el franquismo atrajo a mucha y diversa gente deseosa de ser protagonista de un momento histórico. La demostración de fuerza y diversidad de los diversos grupos que se cobijaban en un amasijo de siglas (desde independientes o antiguos militantes del POUM hasta intelectuales y fundadores de ERC), convenció a la mayoría -incluso a más de uno del PSUC- de que aquel era el camino para crear una izquierda democrática. Pero a pesar de aquellos augurios, el Partit Socialista de Catalunya Reagrupament, surgido de las cenizas del antiguo Moviment Socialista de Catalunya fundado en Francia en 1946, e impulsado desde su creación, a penas mes y medio antes del miting citado, por Josep Pallach, optó por quedarse al margen del momento fundacional y presentarse a las primeras elecciones democráticas junto a CDC.
Pero la inesperada muerte de Pallach aceleró la ruptura entre los socios poco después de celebrados los comicios, y sus diputados fueron al grupo mixto. Unos resultados electorales menores de lo previsto habían dejado a la organización con una muy escasa representación parlamentaria. Nadie auguraba un buen futuro para el pequeño partido. Fue entonces cuando su recientemente elegido secretario general, Josep Verde i Aldea, lanzó una operación de acercamiento al PSC-Congrés salido de aquel gran míting y a la Federación Catalana del PSOE. El resultado fue la creación, en julio de 1978, del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), el movimiento definitivo para construir un socialismo catalán fuerte que fue hegemónico en los ayuntamientos del área metropolitana de Barcelona y en la mayoría de elecciones generales y europeas. Josep Verde i Aldea, uno de los arquitectos del socialismo catalán moderno, falleció el pasado jueves en Barcelona a los 88 años de edad.
Nacido en Granollers (Valles Oriental) en 1928, hijo de un carabinero soriano represaliado por el franquismo, se licenció en derecho por la Universidad de Barcelona. Activista del catolicismo progre de la época, en 1969 fundó el Grup Cristià de Defensa i Promoció dels Drets Humans y fue un activo miembro de Justícia i Pau.
En 1974 se integró en el Reagrupament Socialista de Catalunya de Pallach y fue elegido diputado en 1977. Tras la muerte de Pallach y la fusión de las familias del socialismo catalán, fue miembro de la Comissió dels Vint, encargada de redactar el anteproyecto de Estatut de 1979. Diputado en 1979 y en 1982, fue vicepresidente del Congreso, miembro del Consejo de Europa (1979-1986), vicepresidente de la Asamblea del Consejo (1983-1986), eurodiputado, vicepresidente del Parlamento Europeo entre 1992 y 1999 y presidente del Consell Català del Moviment Europeu entre 2000 y 2006. En el 2011 fue distinguido con la Creu de Sant Jordi.

9/2/17

La victòria de la Fenoll

Si la Carme Fenoll, exemplar cap de biblioteques de la Generalitat, que ha rellançat com ningú uns equipaments essencials per a la vida que estaven adormits, ha perdut el concurs que el propi Departament de Cultura va convocar per a la seva plaça, que ocupava interinament, és que la volien fer fora. Qui? El seu director general o el secretari general del Departament. Per què ho dic? Perquè són ells els responsables finals d'un concurs d'aquesta mena. Han actuat per ordre del conseller? Hi ha qui ho diu, però no en te proves. La podrien haver despatxat de manera més educada, sense fer-li perdre un concurs que sempre es fa a mida de qui es vol que ocupi la plaça? Si. Per què no ho han fet? Perquè el grau de competència del primer rang directiu de l'equip d'en Santi Vila no dona per més.
Però, havent quedat descavalcada de forma tant matussera de la direcció del servei, la Fenoll (premi Ressenya dels periodistes culturals) ni està acabada ni derrotada. No: la Carme Fenoll ha guanyat! Ha guanyat perquè, deixant una petja personal i professional inesborrable al capdavant de les biblioteques del país, com tothom li reconeix, ha definit el paradigma del que ha de ser aquest servei. Tot el que es faci de bo d'ara endavant, encara que s'esforcin en negar-ho, portarà el segell de la seva de gestió i capacitat per definit com han de ser les biblioteques del futur. Per sort nostra, aquesta Maria Moliner d'avui no serà enviada a un llòbrec arxiu d'Hisenda. La Fenoll te tot el camp per córrer. I seguirà revolucionant i impulsant biblioteques, i amb treball i saviesa seguirà mostrant el camí que han de seguir aquests equipaments. És la Generalitat la derrotada.


3/2/17

Pere Verdaguer, escritor de la Catalunya Nord

Durante muchos años la librería catalana y el escritor Pere Verdaguer eran los referentes de la literatura catalana en la Catalunya Nord, el condado del Rosselló y la Cerdanya históricamente pertenecientes al Principado que, por el Tratado de los Pirineos (1659) que dio fin a la Guerra de los Treinta Años, fueron anexionados a Francia. Más de 350 años de jacobinismo a ultranza no bastaron para callar la lengua y la cultura catalanas originarias de la zona. Desde 1939, la voz inflexible de Pere Verdaguer, y su literatura, fueron referentes principales en la recuperación y fomento del catalán allí. A partir de 1968 se le añadió la Universitat Catalana d'Estiu, de la cual también él fue fundador. Su muerte, el pasado martes por la noche, deja un profundo vacío emocional en la lucha por la catalanidad de aquellas tierras. Pero su legado está garantizado: a pesar de la nula sensibilidad de la administración francesa hacia sus culturas minoritarias, la recuperación del catalán en la Catalunya Nord es hoy en día una obra colectiva en la que están implicados muchos sectores de la sociedad. El escritor tiene quién le sigue, y los cientos de niños que estudian en catalán en 'La Bressola', son la mejor herencia.
Pere Verdaguer nació en Banyoles en 1929 y se refugió en Francia en 1939 tras la guerra civil. Cursó estudios en Perpinyà y posteriormente lo hizo en Montpeller. Tras la universidad ejerció de profesor de instituto y después entró en la Universitat de Perpinyà, donde contribuyó a crear los estudios de lengua y literatura catalanas, a los que dedicó la docencia hasta 1994, cuando se jubiló. También fue fundador del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans y era miembro de la Secció de Filologia de l'Institut d'estudis Catalans.
Como escritor se le reconocía por sus obras de ciencia ficción, en especial la muy popular entre la juventud del tiempo 'El cronomòbil' (1966). Otras obras del género fueron 'El mirall dels protozous' (1966), 'Nadina bis' (1982) o 'L'altra ribera' (1983). En 'Entre llengua i literatura', analizaba los problemas del escritor en la transición de una a otra, y en 'De la cultura a la política', trataba de la crisis de la ideologías. No hace falta decir de que versaba el 'Diconari de renecs i paraulotes dels Països Catalans'
Colaborador habitual de la prensa de uno y otro lado de la frontera (Avui, Midi-Libre, L'independant, Serra d'Or) y incansable anfitrión de cuantos escritores catalanes pasaran por Perpinyà, Verdaguer escribió numerosos libros sobre la cultura autóctona de la Catalunya francesa: 'Lectures escollides rosselloneses' (1966), 'Poesia rossellonesa del segle XX' (1967), 'Faulistes rossellonesos' (1973), 'El rosselló avui' (1969), 'Defensa de Rosselló català' (1974), 'Comentaris sobre el vocabulari rossellonès' (1982) o un estudio sobre la poesía de Jordi Pere Cerdà, el más grande autor catalán del Nord.
Pere Verdaguer también tradujo La plaça del Diamant al francès en 1971, ganó el premio Carles Rahola de ensayo en 1992 y le fue otorgada la Creu de Sant Jordi en 1983. El pasado año recibió la Medalla d'Honor de la vila de Perpinyà.


2/2/17

Tot continuarà

Àlex Martín i Javier Sánchez Zapatero són professors de la Universitat de Salamanca què, des de 2005, organitzen un congrés de novel·la i cinema negre d'ampli ressò entre els especialistes del gènere. A més, producte de la seva recerca acadèmica, entre els dos han publicat una desena d'assaigs sobre el tema. L'Àlex també firma el llibre sobre Rafael Tasis, pare de la novel·la negra a Catalunya, i és coautor amb Jordi Canal del treball sobre la Cua de Palla, la col·lecció canònica del gènere al nostre país. Ara que estem en temporada de crims de paper, l'Àlex i el Javier han publicat 'Continuarà' (Alrevés), un saberut treball sobre les nissagues literàries a la novel·la negra, un senyal d'identitat central d'aquesta literatura, i un factor que fidelitza milions de lectors arreu del món.
El llibre és brillant, perquè no es deixen ni un detectiu, policia, periodista o tafaner que hagi protagonitzat més d'una història tant en castellà, com en gallec, basc i català. A més, argumenta el concepte, en fa un relat descriptiu contextualitzant-lo històricament (des de 1900!), i en fixa tres models (Ricardo Cupido, Petra Delicado i Ruben Bevilacqua) què, crec, estableixen un cànon (discutible com tots) que contribueix a atorgar al policíac local categoria acadèmica i prestigi literari.
Però incomprensiblement no seran a BCNegra per presentar l'obra. Ara que s'anuncia que la continuació del festival està garantida més enllà de la jubilació del fundador, es podria revisar el to de l'esdeveniment, limitant l'aparador editorial, que vincula massa el festival amb el mercat, i donar una mica més de volada a la discussió realment literària i cultural. És una idea.