30/5/11

La crisi del cogombre

D’una Imputació greu i falsa contra algú se’n diu calúmnia, i està tipificat com a delicte al codi penal. Les acusacions precipitades i sense proves que l’administració alemanya ha dirigit contra els cogombres andalusos senyalant-los com els causants de portar en origen la bactèria E.Coli que ja ha causat una colla de morts, són, a més d’una calúmnia rasa i curta, un dolorós perjudici de danys difícils de calcular contra l’exportació espanyola d’hortalisses.
Si els resultats de les anàlisis no se sabran fins d’aquí a 48 hores, si divendres passat la Comissió Europea va reconèixer que els cogombres es podrien haver contaminat a Alemanya, perquè es va tolerar l’acusació sense fonament?
Avui hi ha consell europeu, i la ministra Rosa Aguilar ja ha dit que li cantarà les quaranta a la seva homònima alemanya. La Unió Europea potser aprovarà indemnitzacions per pal·liar el dany als productors andalusos, que són l’autèntic verdurer d’Europa. Però el mal ja està fet. Un altre més a sumar a la catastròfica, per als interessos espanyols, Política Agrària Comunitària (PAC).
És clar que, si qui fa el mal és un dels amos d’Europa, ja se sap que les coses sempre es veuen d’una altra manera.

Dit a El Món a RAC 1 el 31 de Maig de 2011

Dos adéus al periodisme

Cita de monstres del periodisme: Gay Talese presenta ‘Honraràs a tu padre’ a la Facultat de Comunicació Blanquerna, mentre que al Palau Robert una exposició mostra la ruta vita del Josep Pla corresponsal de premsa. Dos exemples d’un periodisme que ha estat abatut pels interessos de les empreses, l’excessiva proximitat amb els polítics i alguns dels nous mitjans digitals. RIP.

El periodisme és un ofici ben simple; consisteix en veure que passa i explicar-ho, per això, històricament, s’hi havia dedicat gent de tota mena. Amb una mica de sentit comú, una dosi de mínima honestedat i uns grams de sintaxi, que no era poca cosa, n’hi havia prou. Estava mal pagat, però tampoc no tenia categoria Als anys seixanta ho van convertir en carrera universitària per tal de dotar-lo d’unes ínfules acadèmiques i després van crear un tan poc útil com presumptuós Col·legi de Periodistes amb la intenció de donar-li categoria professional. Els periodistes vivien tant contents com enganyats creient-se que practicaven un ofici de vital importància per la democràcia i empescant-se tot aquest discurs de la deontologia. Mentre, aquest gremi de llestos era enganyat progressivament per empresaris sense escrúpols, aventurers fracassats i patricis amb aires regis. Laboralment la tecnologia i la informàtica van minvar les plantilles dels diaris i ara la rebolcada digital ha acabat convertint aquesta feina en un regne de becaris i precaris. Resultat: a dia d’avui el periodisme és qualsevol cosa menys veure que passa i explicar-ho.
Explicar les ciutats i el món, confegint així una mirada intel·ligent, curiosa i irònica sobre la realitat, és el que va fer Josep Pla a París, Londres, Madrid, Roma o Berlín; ciutats on va fer de corresponsal de ben jove. Avui en dia és impossible practicar aquest tipus de periodisme. L’absurd dia a dia mata el periodista solitari que viu per aquests móns de Déu i que es veu obligat a fer de corifeu del poder, o feines que ja fan les agències, en lloc de sortir al carrer a explicar la vida de cada dia a la ciutat, és a dir; el que passa.
Gay Talese és l’autor del considerat millor article publicat mai per Esquire, ‘Frank Sinatra està constipat’; poca broma. Es planta davant d’un auditori d’estudiants de periodisme que no l’han llegit mai i pels quals les 600 planes d’’Honraràs a tu padre’ són pitjor que una condemna, ells que no passen dels 140 caràcters del Twitter, i els deixa anar que han de defugir de la temptació del poder, del titular fàcil i cridaner i de la supèrbia. La majoria es queden igual; pel periodisme del segle XXI aquestes constants a penes existeixen.
El periodista d’avui, inclòs el polític, o precisament començant pel polític, viu submís al poder. La relació sol estar de tal forma mediatitzada per la línia editorial que imposa la propietat del mitjà, que a la fi el missatger acaba convertit en el primer propagandista de la causa que interessa a l’editor. Respecte del titular no cal donar-li gaires voltes, el periodisme d’avui s’ha convertit en una successió infinita de titulars. La massa no vol més, demana que se li serveixi tot ben mastegat per poder seguir dormint, la difusió digital de la informació converteix el periodisme en un vulgar exercici de màrqueting viral. Sobre la supèrbia no en diré res, escolteu algunes tertúlies i decidiu el què.
Quin espai queda, doncs, pels romàntics enyoradissos d’explicar les coses que passen? La marginalitat dels llibres, el localisme dels petits mitjans impresos, o buscar la incerta glòria entre el xivarri d’Internet. Sempre hi ha qui no perd l’esperança de pensar que algun dia els grans diaris reflexionaran sobre cap a on els porta la seva excessiva connivència amb el poder, la supèrbia en l’opinió, la simplicitat infantil dels seus textos i l’erràtica i curta visió de la realitat en el conjunt dels seus continguts. Esperem que no sigui massa tard.

Felip Puig
L’espectacle dels Mossos garrotejant els acampats a la Plaça de Catalunya ha deixat tranquil el poder i la submisa opinió pública que temia per aquell gra al cul en forma de protestes carregades de raó. La indignació no és suficient, igual que un bon resultat electoral no dona dret a fer-se l’amo del carrer. Cal superar l’estadi primari d’acció/reacció. La poli sempre te les de guanyar.

Eliseu Climent
Amb 651 mil firmes recollides, la Iniciativa Legislativa Popular impulsada per Acció Cultural del País Valencià que reclama la reciprocitat de les emissions de TV3 i Canal 9 al País Valencià i Catalunya s’ha presentat al Congrés i al Senat. Les barreres a la lliure comunicació entre dos territoris amb la mateixa llengua no és un problema tècnic, és clar, sinó exclusivament polític.

27/5/11

Hem regalat la paella i el mànec

Amb l’excusa de fer dissabte els mossos han desallotjat a garrotades els concentrats a la plaça de Catalunya per donar pas a les assenyades i cultes celebracions blaugranes que, com sempre s’ha demostrat, són d’allò més civilitzat. Afavorir el salvatgisme futbolístic fent fora sense miraments els qui protesten civilitzadament per temes molt preocupants demostra el tarannà del conseller d’Interior i el grau de submissió del poder polític a l’econòmic.
En Felip Puig en tenia ganes. Feia dies que el conseller d’Interior tenia ganes de desallotjar de forma contundent els concentrats a les places del país. Deu pensar que porten malalties tropicals. No ho va fer durant la jornada de reflexió per evitar una reedició a escala del que li va passar el 2004 al PP; però un cop passades les eleccions i amb l’habitual fatxenderia que el caracteritza ampliada per la victòria electoral, allà on ha trobat complicitat municipal (un Hereu en retirada a Barcelona, i a Lleida un Ros cada dia més d’extrema dreta), ha actuat. La neteja ha estat una excusa, tal i com s’ha vist. A la que ha pogut els ha fet fora a garrotades, sobretot, per demostrar-los, i a la resta del país de passada, qui mana al carrer. Us sona això oi?
La complicitat del Barça. El Barça ha estat l’excusa perfecte. No hi ha institució que aixequi més consens a tot Catalunya, és un desig quasi unànime que guanyi la Champions, és un referent en quant als cèlebres valors (que de tant publicitar-los s’han acabat convertint en una mena de manual d’autoajuda postmoderna) i, no ho oblidem, està en mans de la oligarquia local. Mai el govern de la Generalitat faria res per contrariar tots aquests elements sociològics, sobretot els clans patricis de la ciutat, és clar. El Barça, un fenomen popular , ha estat utilitzat com a ‘boomerang’ per agredir els representants dels mateixos sectors populars que sempre li han rendit admiració i estima.
Les millors generacions, a garrotades. Només un poder polític que es venti de tenir una ciutadania ignorant i adotzenada, pot enviar la policia a carregar durament contra un jovent que representa a les generacions més ben preparades intel·lectualment i professional de la història del país. L’esforç que Catalunya ha fet durant els darrers anys per formar aquests joves (familiar, personal, institucional, acadèmic...) és menystingut doblement pel poder polític: primer condemnant-lo a sous i contractes de misèria o a l’atur; després agredint-lo físicament perquè protesta pel país de misèria en que ens estan convertint.
Amb indignar-se’n no n’hi ha prou. La indignació ha estat sempre un sentiment poc democràtic. Només aquell qui es creu en possessió de la raó absoluta i l’empara divina es mostra tothora indignat. La indignació no genera dubtes, la vida si perquè no és més que crisi. Cal superar l’estadi d’indignat per erigir-se enraonadors, dubtosos, crítics i elaborar discursos nous que s’adaptin a la realitat que encara desconeixem.
Una catarsi generacional. Atribuir la revolta a una simple actitud catàrtica i quasi festiva, tal i com diuen els qui no en tenen ni idea de protestar perquè mai no ho han fet, és un intent xaró per deslegitimar les raons per a la disconformitat. Cada generació expressa el seu malestar com sap, perquè es joves de cada època tenen motius per fer-ho. I si vosaltres no ho vareu fer quan us tocava, és el vostre problema. Us ho hauríeu de fer mirar.
A més, no us heu parat a pensar que si els joves d’avui hereten un món pitjor és perquè les generacions anteriors els ho deixem així de galdós? Vull dir, de qui és la culpa?
Això no és Síria. Però tot i això, que ningú no tingui la temptació de pensar que Catalunya és Síria. No. Aquí hi ha una democràcia formal i un sistema parlamentari que representa el dret sobirà. El problema és que aquest procés falla en un punt. Els polítics als que atorguem la representació no ens retornen el feedback que fa que el sistema funcioni. Se sotmeten als designis dels poders financers i els seus corifeus deixant-nos en la indefensió Aquí falla la democràcia. El següent pas és enviar la policia (fins i tot una policia nascuda en democràcia com els Mossos) quan protestem legítimament.
Ja ho deia ahir el prestigiós diari britànic The Guardian: 'El fet que aquest debat es doni a les places, més que als parlaments, només demostra com és de profund l'abisme entre els polítics establerts i la vida de la gent'. I per resoldre aquest abisme, el poder polític -agenollat enfront el poder financer- fa callar a la gent per la força. Els hem regalat la paella i el mànec.

26/5/11

L’equilibri serbi

Just el dia en que l’informe del Tribunal especial per a l’Antiga Iugoslàvia qualificava d’insuficients els esforços que estava fent Sèrbia per detenir Radko Mladic, la major obligació internacional del país balcànic, va i el detenen sense que oposi resistència. Per molt que un comunicat posterior del tribunal hagi reconegut el treball de les autoritats Sèrbies, la paradoxa del cas clama al cel.
La detenció de Mladic és un afer polític europeu de primera magnitud: Primer per pacificar les comunitats Sèrbia i musulmana del país, un tema encara pendent i que, amb el militar fugit, era impossible. I segon per encetar una nova pàgina en les relacions entre la Unió Europea i Sèrbia.
I no em refereixo exclusivament a l’entrada de Sèrbia a la UE.
No són només el genocidi i crims contra la humanitat d’Srebrenica i Sarajevo, és el galdós paper amb que va deixar l’exèrcit holandès, encarregat de custodiar la ciutat on Mladic va assassinar 8000 persones. La Unió Europea no passarà pàgina fins no veure’l condemnat. Això si no adopta la mateixa actitud destructiva davant del tribunal que Milosevic.
Radko Mladic ha estat detingut, però les relacions internacionals de Sèrbia continuen en la corda fluixa. A ningú li convé que la corda es trenqui.

Dit a El Món a RAC 1 el 27 de Maig de 2011

La crisi i el verí responsable

Mai no entendreu la crisi si us l’expliquen els polítics o els mitjans de comunicació: parlen des dels seus interessos, i aquests solen ser mesquins o directament gansterils, però no són els nostres. Ho vam aprendre llegint ‘Collita de sang’, de Dashiell Hammett (Ed 62), en aquella bella edició de 1983 de la Cua de Palla, la històrica col·lecció de novel·la negra que va fundar Manuel de Pedrolo. Va ser l’enyorat Perich qui me’n va regalar un exemplar tot dient-me: “el crack del 29 s’entén llegint novel·les com aquesta, mai consultant les hemeroteques”. Des de llavors he anat repetint aquesta frase als estudiants de periodisme. Alguns, com jo llavors que també estudiava periodisme, ho han entès. D’altres no, fins que la realitat de la crisi actual els ha explotat a la cara i estan patint en pròpia pell les conseqüències de les mentides, submissions i segrestos de la democràcia i dels mitjans de comunicació per part del poder financer: amo i senyor del món sense que mai ningú no hagi escollit a cap dels seus dirigents.
A Personville les coses anaven així com ens van avui en dia a tots nosaltres, més o menys; per això tothom l’anomenava Poisonville, la ciutat del verí. Cacics, polítics corruptes, polis venuts i gàngsters ens van fer entendre que la realitat s’explica millor a les novel·les negres que a les pàgines blanques de la premsa. Igual que avui. Per això vam insistir amb ‘La clau de vidre’ (ed. 62) i encara més amb els relats de ‘Dinero sangriento’ (Bruguera). Després hi havia el gran ‘Falcó maltès’ (ed. 62), és clar, però d’aquest títol malfiàvem per la seducció que ens havia provocat la pel·lícula vista abans.
Aleshores ens va semblar que la inusitada violència de la vertiginosa prosa de Hammett era potser exagerada. No havíem viscut a Poisonville, és clar. Ara que hi vivim, i que la merda ens arriba al coll, sabem que no hi ha res de gratuït en el behaviorisme narratiu del mestre del relat negre: és la puta realitat que és així. El que passa és que els diaris no l’expliquen en la seva autèntica dimensió.

Cult & virus

El conseller Mascarell ha inaugurat un seminari sobre patrocini parlant de la incidència en el tema de la crisi, la cosa humanitària i les xarxes socials; però no ha dit res del màrqueting, quina influència te cada dia un major pes específic en la difusió cultural. L’edició d’enguany del Sónar, amb un seguit de campanyes víriques que es retroalimenten, n’és un exemple.
Però quan el màrqueting, que és un procés social que busca crear i atendre necessitats col·lectives, entra en matèria cultural, no sempre te la sensibilitat que requereix la matèria que toca. Comentava fa dues setmanes en aquesta columna la poca vista que havien mostrat els departaments de màrqueting d’algunes editorials en posar-li el mateix títol a quatre llibres que són al mercat simultàniament i utilitzar la mateixa imatge de portada en tres d’altres. Pocs dies després em vaig trobar un anònim (que valent) al bloc on, mig en català mig en castellà, em venia a dir que el màrqueting és innocent en aquestes trifurques. És la innocència del que tira la pedra i amaga la ma. Entre moltes altres coses li podria respondre amb una llista d’autors a qui un director de màrqueting li ha canviat el títol del llibre sense atendre a cap criteri literari; però es veu que els conceptes culturalistes, ara que el màrqueting ha entrat en la cultura, han deixat d’importar. O sigui que, conseller, que tal un seminari dedicat al màrqueting cultural? Que no tenim més talent que mercat? Com ho hem de casar, això, a cops de màrqueting?
La última en campanyes virals és el ‘hastag’ acampadapedralbes. Te més èxit i és més divertida que la oficial. I no l’ha creada un departament de màrqueting, per molt que ho sembli: és cosa d’un escriptor.

24/5/11

Carlos Lordan, fundador de ‘Los Manolos’

Esta es la historia de una amistad a la que el tiempo transforma pero no rompe. Es la historia de un grupo de buenos colegas del barrio de Hostafrancs (Barcelona), que en 1989 tocaban en diversas bandas pop-rock de Barcelona y que, para divertirse, hacían rumba catalana. Eran Xavier Calero, Josep Gómez, Ramón Grau, Andreu Hernández, Joan Herrero, Rogeli Herrero, Carles Lordan, Jose L. Muñoz, Toni Pelegrín y Rafa Soriano, y se dieron en llamar Los Manolos. Eran, y serán, amigos para siempre, a pesar de que Carlos Lordan i Barbeta, de 47 años, bajista, guitarrista y cantante, falleció el pasado domingo a consecuencia de las complicaciones surgidas tras un trágico accidente sufrido el pasado 13 de abril.
Los Manolos es un producto del ‘seny i la rauxa’ catalanas que tuvo, hacia los años 90 y coincidiendo con las Olimpiadas, una de sus etapas más gloriosas, quizás la última, por ahora. Los diez amigos se conocían, tocaban en grupos y pasaban el rato rocanroleando con viejos éxitos de la rumba catalana o con versiones de hits pop. Así surgió su peculiar versión del ‘All my loving’ de los Beatles, gravaron un vídeo para la todopoderosa, entonces, MTV y pasaron a formar parte de la banda sonora de una época esplendorosa para Catalunya.
En 1991 gravan ‘Pasión Condal’, su primer LP, y con él llegan a la segunda posición en las listas de discos más vendidos en España, cuando las cantidades de discos vendidos eran cifras serias, claro. La curiosidad ‘cool’ por el grupo se transformó pronto en pasión popular. Al año siguiente editan su segundo disco ‘Dulce veneno’ y actúan en la ceremonia de clausura de los JJ OO de Barcelona junto a Peret y Los Amaya, mitos vivientes de la rumba catalana. El día que Andrew Lloyd Webber escuchó su ‘Amigos para siempre’ en versión rumbera coreada por todo el estadio, entendió porqué habían triunfado más los crooners que el original de Mercuri i Caballé: la rumba es el género musical genuinamente barcelonés que explica tan bien la ciudad y sus gentes como el fado en Lisboa.
Los Juegos Paralímpicos y los Special Olímpics convirtieron a los Manolos en amigos de todo el mundo, a pesar de los cual en 1993 Rogeli Herrero, Joan Herrero y Xavier Calero deciden abandonar el grupo para crear un proyecto llamado ‘Chocolate’.
En 1994 editan ‘Bailes regionales’, su tercer trabajo, y al año siguiente Rafa Soriano abandona el grupo. Fue entonces cuando el resto del grupo, entre los que se encontraba Carles Lordan, deciden montar El Ventilador Music, una productora, discográfica y estudio destinada a impulsar las músicas de raíz. En 1998, ya sin Ramón Grau y José Luís Muñoz, Los Manolos graban su cuarto disco, primero en su propia compañía: ‘Robando Gallinas’. A pesar de estrenar casa, este es el último trabajo del grupo. En 2002 participan en el décimo aniversario de los Juegos de Barcelona, pero los mejores años de la ciudad ya han pasado. En 2003 los miembros del grupo en activo, Josep Gomez, Andreu Hernandez, Carles Lordan y Toni Pelegrín, deciden opner fin a Los Manolos con un gran concierto de despedida en el Mercat de la Música Viva de Vic en el que participaron diversos de los fundadores de la banda. Al año los antiguos Miembros Joan, Rogeli i Xavi retoman el nombre de la banda y editan ‘Nainoná’.
A pesar del tiempo y las cosas de la vida, los Manolos seguirán, siendo ‘Amics per sempre’.

Publicat a El Mundo.es

Xavier Tondo, el ciclista consecuente

En la ciudad de Valls (Alt Camp), patria de los ‘castellers’, se valora como en pocos lugares la capacidad del ser humano para desafiar y, sufriendo, vencer a las leyes de la naturaleza. El sacrificio que supone para los integrantes de un ‘castell’ levantar una torre humana de nueve pisos o más, es comparable al esfuerzo agónico del ciclista para superar los duros puertos de montaña que jalonan una etapa. Probablemente por eso Valls es una ciudad muy ciclista, que trata a sus corredores como auténticos héroes ciudadanos. Es por este motivo que, a media mañana del lunes, la ciudad se sumió en el silencio al conocerse la trágica y súbita muerte de su vecino, el ciclista del Movistar Team, Xavi Tondo. El corredor padeció un accidente doméstico el lunes en Granada, cuando una puerta de garaje le golpeó quitándole la vida.
Tondo había nacido en Valls el 5 de noviembre de 1978 y ya de chaval, siguiendo la estela de otro gran corredor local, Miguel Angel Iglesias, decidió que los esfuerzos más duros de su vida no serían para levantar castillos como hacen tantos jóvenes de la ciudad en las ‘collas’ ‘Jove’ i ‘Vella’, sino para pedalear. Y lo logró; con 24 años debutó como profesional en el Paternina-Costa de Almería.
Consecuente con ese carácter sufridor que los ‘castells’ confieren a la gente de Valls, Xavi Tondo tuvo siempre claro el camino a tomar como ciclista profesional. Corrió en equipos pequeños, con contratos humildes y dedicación absoluta, pero no cayó en la trampa fácil. Hace unos meses recibió un correo electrónico en el que se le invitaba a comprar substancias dopantes. Acababa de firmar un buen contrato con uno de los mejores equipos del pelotón internacional, el Movistar de Eusebio Unzué, y se esperaba de él lo mejor, tal y como había apuntado la temporada anterior en París-Niza y “Volta” a Catalunya; pero Tondo sabía lo que cuesta subir y lo fácil que es caer, como les sucede a veces a los ‘castellers’. Informo a la los Mosssos d’Esquadra de la oferta de dopaje y, gracias a ello, la policía detuvo a una banda de traficantes en la llamada ‘Operació Cursa’.
Y la vida siguió, porqué tras haber corrido en el Barbot-Gaia portugués (2994), en el frustrado proyecto de equipo profesional catalán Catalunya-Àngel Mir (2005), en el Relax-Gam (2006), en el LA Aluminios MSS (2007-08) y en el Andalucía-Cajasur (2009), la buena suerte del que se la trabaja la dio la oportunidad de demostrar su valía en 2010) en el Cervélo Test de Carlos Sastre. En esa temporada Tondo consiguió algunos de los mejores resultados del equipo: una etapa en París-Niza, y la etapa reina y el segundo lugar en la general en la “Volta” a Catalunya. Cuando Unzué halló patrocinador para su equipo, el mítico Banesto de Indurain, no dudó a ofrecerle una plaza al corredor de Valls. La respuesta del ciclista fue, como siempre, abnegada, sufridora: el pasado mes de abril ganó la vuelta a Castilla y León, en lo que se convirtió en el primer triunfo importante de la escuadra.
Además de los triunfos ya reseñados Xavier Tondo había ganado la Subida al Naranco, la Vuelta a Portugal y el trofeo Joaquim Agostinho. También se había adjudicado etapas en la Vuelta al Alentejo, el Tour de San Luís y las vueltas a Asturias y Andalucía; hasta que aquella maldita puerta de garaje de los apartamentos donde se hospedaba en Sierra Nevada mientras preparaba el Tour, le impidió seguir escalando más arriba, como hacen los ‘castellers’ de su ciudad.

23/5/11

Immigració a les urnes

No m’ha estranyat gens l’impacte que el discurs xenòfob ha tingut a les municipals. Mentre les vaques són grasses, on mengen dos mengen tres, sobretot si el que ve de fora cobra menys i fa la feina bruta. Però quan van maldades, llavors tot són pegues: que si col·lapsen la sanitat, que si acaparen les ajudes socials...
És normal aquesta temença, perquè ningú te més por de perdre el poc que te, que aquells que estan just a tocar dels últims en l’ascensor social i en el veïnatge de barri: aturats de llarga durada, persones poc formades o gent fins i tot al llindar de l’exclusió social. Ciutadans als que el discurs xenòfob practicat els entra d’allò més bé. I quan voten, ho fan amb el criteri de ‘primer ells que són els de casa’.
Amb aquest relat polític individus com Josep Anglada o Xavier García-Albiol han aconseguit l’audiència que no van tenir mai atiant el foc contra el català, el de Badalona, o alenant el feixisme més rònec, el de Vic.
El lamentable és que la resta de partits, tots una mica responsables de que aquest discurs tingui vida, siguin incapaços de fer-hi res per aturar-lo. I així després, els resultats electorals són, vergonyosament, el que són.

Dit a El Món a RAC 1 el 24 de maig de 2011

20/5/11

En legítima defensa contra el segrest de la democràcia

Els poders econòmic i financer tenen segrestada la democràcia. Aquest no és un fet nou, el que canvia és la circumstància. La cobdícia infinita del món financer ha provocat una greu crisi que estem pagant tots durament i respecte de la qual el poder polític, en lloc de respondre fent costat a qui el legitima, els ciutadans, es posiciona del bàndol de qui, amb conductes que podrien ser delictives, l’ha provocat. A més, la connivència entre política i economia que es posa de manifest en els nombrosos cassos de corrupció que estan essent investigats per la justícia, encara posen més ne dubte el sistema democràtic. Aquest és l’eix fonamental de les protestes dels anomenats ‘indignats’ que omplen les places del país.
Islàndia com a exemple. El pla país del nord era una pacífica democràcia burgesa amb uns altíssims nivells de benestar social públic fins que el sistema bancari nacional va començar a especular amb paquets de crèdits hipotecaris nordamericans i a promoure un creixement urbanístic desmesurat. L’adopció de mesures ultraliberals va facilitar aquest procés. El resultat va ser la fallida dels tres bancs islandesos i, al seu torn, de l’estat. En poc temps Islàndia va haver d’emprendre un procés de retallades socials que van convertir una societat equilibrada i harmònica en un una massa ingent a la deriva. Les protestes ciutadanes han forçat als dirigents polítics a exigir responsabilitats judicials als responsables de la catàstrofe.
No són antisistema. Seguint el model islandès, els acampats a les places de mig país no són antisistema, no busquen la caiguda de la democràcia, el que exigeixen és que la democràcia serveixi per posar fi a una situació que,clarament, perjudica la majoria de ciutadans. Són ells els dipositaris de la sobirania que exerceixen els polítics per representació, per tant són els propis ciutadans els qui tenen el dret i l’obligació de dir als polítics que cal regenerar el sistema per mantenir aquest contracte social que és la democràcia.
Evidentment que els ‘Indignats’ aniran a votar diumenge. No volen pas un altre model polític, el que reclamen és que aquest funcioni i els sigui útil, no que els perjudiqui per inoperant, còmplice i submís als poders fàctics, o corrupte. I ho reclamen per igual joves que vells, universitaris que obrers, catalans que andalusos. No és un moviment estrictament juvenil, per bé que els joves, que heretaran un futur clarament pitjor que el que el dels seus pares, són els més perjudicats, i perquè biològicament els toca; car són l’avantguarda social del país.
La democràcia segrestada. Els actuals representants del poder polític se saben atrapats en el seu engany i es protegeixen. Els privilegis de la classe política, la detenció del poder com a instrument de pressió, no de servei, i la capacitat d’influència que els càrrecs administratius tenen en tots els àmbits de la societat civil, i que molts usen en benefici propi, són reclams massa llaminers com per no intentar-los mantenir costi el que costi. A més, el control que de la democràcia en fa el poder econòmic, els ho permet. És per això que, enlloc de defensar qui legítimament els ha atorgat la representació del poder polític actuant contra els culpables de la desastrosa situació social actual amb els instruments polítics i jurídics de que disposen, no dubten a posar-se al costat del seus tutors protegint-los, tapant-los i justificant-los.
Si la democràcia espanyola està segrestada, quin sentit te mantenir-se fidel al contracte pel qual s’atorga als polítics la representació popular?
La justícia còmplice. La politització de la justícia ha acabat convertint la tercera pota de la democràcia, un dels tres pilars independents del sistema de llibertats públiques, en un ninot a mans dels altres dos (executiu i legislatiu) que, quan els convé, actuen de mutu acord. El pacte tàcit entre les grans forces polítiques per repartir-se les afinitats dels membres de tots els alts estaments judicials han convertit moltes decisions del Suprem i el Constitucional en lamentables xarades sense cap credibilitat, prestigi ni valor social. Aquesta intolerable situació és un element més a favor de reclamar la regeneració del sistema democràtic.
La prohibició de la Junta Electoral de manifestar-se i acampar durant la ridícula ‘jornada de reflexió’ és només un minúscul exemple d’aquesta connivència. Hi ha algú que pugui considerar que els ‘Indignats’ no tenen arguments ni raons?
La premsa submisa. Els mitjans de comunicació han de ser garants de la democràcia, però fa molt de temps que han perdut aquest paper. L’esperpèntica defensa de l’ordre establert que la majoria de mitjans de comunicació estan fent aquests dies, qüestionant la legitimitat de les protestes en lloc de fer-ho respecte de l’actitud de la classe política, n’és un exemple, i no únic.
La submissió de la majoria de periodistes dedicats a generar opinió als interessos de les seves respectives empreses editores i, a la vegada, d’aquestes a interessos de partit, han posat el periodisme en un nivell de desprestigi mai assolit en aquest país des dels temps més foscos de la dictadura. A l’Espanya d’avui en dia, la llibertat d’expressió als mitjans de comunicació està sota mínims. Qui comprarà un diari, doncs?
És penós llegir i escoltar aquests dies com periodistes teòricament prestigiosos i documentats carreguen amb acritud, una duresa salvatge i sense arguments, contra els moviments de protesta plantats al carrer. Davant d’aquesta circumstància no hi ha més remei que formar-se una opinió pròpia prescindint de qui, en una democràcia real, hauria d’ajudar a formar-la.
En legítima defensa. La protesta és al carrer, transversal, imparable i carregada de raons. No és un atac a ningú, és la lògica actitud de defensa pròpia que qualsevol sistema jurídic lleial reconeix. Si la democràcia actual és un titella en mans dels poders financers, llavors cal canviar les regles del sistema i regenerar-lo perquè aquest pugui seguir essent vàlid per la ciutadania. En cas contrari no és democràcia. És el que passa ara.

19/5/11

Semblança de Barcelona (i 3)

L’antiga Icària. De Ciutat Meridiana, Roquetes o Verdum fins el Poble Nou passant per Sant Andreu, la Sagrera i Sant Martí, la ciutat és plena de gent que hi va arribar per aixecar aquí el somni d’una Nova Icària feta de treball digne i vida plena. Amb molt d’esforç Barcelona els ha fet un lloc, i així han contribuït amb l’únic que tenien, la seva vida, a construir la ciutat.
Des que l’any 1846 un grup de partidaris d’Étienne Cabet van fundar una comunitat anomenada Icària al Poble Nou, llavors barri mariner de Sant Martí de Provençals, són milions les gents vingudes d’arreu del món que han fet de Barcelona la seva utopia d’igualtat, treball i vida digna. Quan el dirigent republicà Abdó Terrades, Narcís Monturiol, Anselm Clavé o tants anònims impulsors del cooperativisme promovien les idees fonamentades en el valor de la comunitat i la gestió democràtica, la ciutat es va convertir en capital dels somnis justos.
Però la realitat és rebeca, i no hi ha res més fràgil que la condició humana per desbaratar els anhels més lícits. Així s’entén de la contemplació de la ciutat des del pont de Vallbona, damunt la C-58. Amb els no-llocs de Torre Baró i Ciutat Meridiana a l’esquena, la ciutat enteranyinada pels seus maldecaps quotidians és la mostra de com, amb el pas del temps i la vida, els somnis acaben marcint-se amuntegats en un pis de seixanta metres quadrats lluny de tot. Des de finals del XIX les moltes Icàries de Barcelona són un senyal que es llegeix en pròpia pell. Els immigrants interiors dels anys deu, els murcians que van venir per les obres de l’exposició del 29, els andalusos, extremenys i aragonesos dels seixanta i els magribins, paquistanesos, llatins, senegalesos o xinesos d’ara han conformat, amb el seu esforç, una ciutat que defineix la personalitat de Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí i el Poble Nou.
Avui aquells blocs de la Trinitat que queien de pura aluminosi, la primera actuació pública contra el barraquisme que va ser l’any 1952 el barri de Verdum, les torres de la Guineueta o Canyelles o el miracle urbà de l’escola del circ de Roquetes, són veritats que fan que la utopia perduda prengui un aire versemblant. A Porta, el fantasmagòric Heron city recorda que no hi ha res que sedueixi tant els pobres com les llums i lluentors d’un comerç que els faci somiar en ser més rics, nobles i cultes.
La Meridiana conté en part aquest allau urbà que baixa dels turons del coll de Finestrelles, on la ciutat es perd als peus del Besòs. A l’altra banda Sant Andreu va fent la seva vida al marge. Potser això fa tant amable la gent. Entre el mercat, un vestigi local impagable però que necessita una reforma amb urgència, i la plaça Orfila, els carrerons empedrats i sense trànsit i el silenci que, a mig matí, hi ha al carrer Gran, fan oblidar que, dos-cents metres enllà, les obres de l’estació de la Sagrera i els pisos que es desgranen per Garcilaso o Berenguer de Palou tornen a parlar ben alt de massa somnis trencats. La plaça Masadas ajuda a respirar, però no és prou. Cal recuperar forces per creuar el pont del treball, avui anomenat hiperbòlicament ‘del treball digne’, baixar entre els blocs del carrer Cantàbria i no sentir-se colpit per tantes vides com s’han marcit construint una ciutat que havia de ser la Nova Icària. El bell parc de sant Martí, masia inclosa, a penes apaivaga l’assossec.
Fugir no és mai valent, però Selva de Mar ho posa fàcil. Creuat Guipúscoa, el Poble Nou, amb les antigues fàbriques convertides en biblioteca (can Saladrigues), centres culturals (can Ricard), universitats (can Aranyó) o en lofts de luxe, fa pensar que potser el somni de la vida digne ha tingut històricament una oportunitat a Barcelona. Observant la visió hiperrealista de la ciutat en els quadres de Neus Martin Royo al seu taller de Marià Aguiló, es veu que la semblança de Barcelona te, essencialment, una mica de compromís històric, una part de memòria i un molt d’utopia.
José Montilla
Després d’haver intentat, fer fora Jordi Hereu de la cursa per l’alcaldia, l’ex-president ha aparegut,per fi, per donar suport al candidat del seu partit. El paper d’estrassa que la direcció del PSC està fent amb els seus alcaldables indica la temença que te a perdre el control del partit a mans dels únics càrrecs electes capaços d’exercir lideratge ciutadà en nom dels socialistes.

Josep Guardiola
‘Quan es retiri del futbol que es presenti a les eleccions i el votarem tots’, diu una ciutadana referint-se a l’entrenador del Barça; i no és el primer cop que ho sento. La barreja de valors i manual d’autoajuda d’en Guardiola sedueix la gent que busca respostes fàcils i sempre positives a problemes molt complexos. Aplicar això a la política donaria com a resultat un populisme xaró.

Papers que cremen

Sigui del tipus que sigui, la paperassa sempre treu la son. Malgrat el seu conegut caràcter incombustible, el conseller Ferran Mascarell confessava dilluns a la nit a la festa dels premis Tendències, que aquell dia estava especialment fatigat en haver-se llevat a les sis per anar a veure la ministra González-Sinde. El tema estel•lar de la conversa va ser el retorn dels papers de Salamanca que ja han estat avaluats pels arxivers (és a dir, els que ja no tenen cap excusa per retenir). Es veu que, quan es retirin els papers dels cartells electorals, es farà tramesa documental.
A la pintora Neus Martín Royo hi ha uns quants papers que també li treuen la son. Resulta que uns dies abans d’inaugurar la darrera exposició a la sala Parés va decidir fer uns quants cartells anunciadors de forma artesanal i enganxar-los en algun indret del seu estimat Poble Nou i prop de la sala. Doncs bé, la seva actitud difusora, que hauria de ser lloada per l’administració, li ha costat 800 euros de sanció de l’ajuntament per penjar cartells. Quan es va assabentar del cas el regidor Jordi Martí no sabia on amagar-se. I és que la maquinària burocràtica municipal no l’atura ni l’alcalde, sigui qui sigui. Esperem que la col•lectiva a Ginebra, on ha exposat darrerament, l’ajudin a recuperar la ‘inversió’ en promoció.
Abans de començar la festa dels Tendències, els membres del jurat també patien pel paper que els tocaria fer dalt l’escenari de El Molino. Se’ls seuria a la falda Merxe Mar? Haurien de ballar? Miquel de Palol assegurava que no pensava obrir la boca ni per respirar: “aquí, a la que dius alguna cosa t’enxampen sempre amb doble sentit”. Per sort, el paper del jurat va ser més aviat d’estrassa.

Sobre com explicar la vida

Si la història la fan les persones, quin interès tenia passar-se la vida escrivint sobre simples fets fatus, vulgars, a penes comprovables, o, encara pitjor, imposats directament des del poder? Aquesta era la pregunta que es van fer un grapat d’estudiants de periodisme de finals dels setanta després de llegir, potser per atzar o potser per la complicitat que ja generava llavors la marca Anagrama, ‘El nuevo periodismo’, de Tom Wolfe. Potser no va ser el llibre que els va canviar la vida, més aviat són els mèdia els que acaben conformant l’existència d’un periodista, però si que els va fer obrir els ulls sobre quina mena de relat volien fer. Després, les circumstàncies i la realitat del país els va portar per camins sovint allunyats d’aquella idea d’entrar en la ment i la personalitat dels personatges que van mamar a ‘Viajando con los Rolling Stones’, de Robert Greenfield, ‘Miedo y asco en las Vegas’, de Hunter S. Thompson o ‘Ponche de ácido lisérgico’ del propi Wolfe, tots tres a Anagrama també. La universitat, per cert, no se’n va assabentar mai del que passava al món. Era l’habitual llavors.
Mentre la novel•lística internacional es convulsionava amb ‘A sang freda’, els autors locals encara no havien superat els vells esquemes noucentistes. Però com que aquest és encara el discurs oficial, la literatura catalana es va saltar alegrement aquesta baula, va ser incapaç de restablir els ponts amb el periodisme trencats des de la Guerra i va anar esllanguint fins el que és avui, honroses excepcions a banda. El periodisme tampoc va ser capaç de superar el vertigen del ‘què?’, i així ha quedat avui reduït a ser un trist corifeu del poder polític i financer. La universitat si que sap el que passa, però calla còmplice.
Aquell grapat d’estudiants que van obrir els ulls amb Wolfe sobreviuen en petits mitjans, tenen un escàs prestigi i se saben atrapats per companys més espavilats que, desdient-se a temps d’aquella modernitat, van instal•lar-se a l’ombra de qui els dona de menjar.

17/5/11

Salvats per la campana

Ja hi tornem a ser: política de peix al cove, o sigui, conformar-se amb les engrunes per poder presumir d’una tan gran com inexistent victòria i així salvar la política educativa de la consellera de l’uniforme, las ‘permanencias’ i el mes de Maria.
Aquest és el resultat polític real de la retirada governamental del recurs sobre les oposicions a mestres. La resta, digui el que digui el portaveu Homs, és una cortina de fum. Andalusia podrà augmentar les places de docents quan i com vulgui i aquí ens les haurem de pintar amb Dacs a la cara.
I mentrestant el nombre d’estudiants de primària creixerà i el de mestres no. I mentrestant el govern tindrà excuses per retallar les inversions en educació i mantenir serveis insòlits com el protocol personal per l’esposa d’Artur Mas.
Ahir a la nit, tot sopant en un restaurant, sentia com una diplomada en magisteri li pintava el futur al seu pare: cambrera de restaurant no, cal tenir experiència, amb sort cambrera de discoteca o hostessa de fires, però necessitaré un cotxe.
El pare esbufegava com un búfal. I que ningú no pensi que m’invento el futur de molts joves mestres, els millors; tinc testimonis.

Dit a El Món a RAC 1 el 18 de maig de 2011

16/5/11

Semblança de Barcelona (2)

Territori de la memòria. La no sempre prou pensada transformació de la ciutat ha deixat una petja irregular en la presència pública del passat. Mentre que hi ha barris on la memòria col•lectiva és viva i serveix per vindicar la seva dignitat, en d’altres ha naufragat fins la despersonalització vulgar i homogènia. S’ha pagat un preu massa alt per un cosmopolitisme mal entès.
Només mantenint la memòria ben viva i activa, barris poc afavorits com El Carmel han construït amb el temps una dignitat col•lectiva que els permet afrontar els avatars de la convulsa vida urbana. L’esvoranc del metro, que gairebé s’empassa mig barri, va ser un atac a la dignitat del Carmel que només la presència del passat en l’imaginari comú va permetre superar amb el cap ben alt. Avui que el bar Delícias fa festa, el Pepito o el Rincón Sevillano acullen el testimoniatge del pas del temps que, des de les novel•les de Juan Marsé, han conformat un caràcter original i definit. Prou que ho saben els vells que discuteixen de política mentre prenen el sol al parc amb la ciutat calitjosa fonent-se als seus peus. De les barraques de postguerra als antiaèris del final del carrer Muhlberg, les casetes autoconstruïdes que s’agombolaven costa amunt per Llobregós i Conca de Tremp, fins aquests turistes americans que confosos, han baixat del bus al parc del Carmel creient-se que són al Güell, el barri oblidat ha fet de la memòria la seva personalitat. Prou que els vells han avisat els ‘guiris’ del seu error,però ells estan tant contents de ser allà, que aviat es perden pels caminois Nikon en ma.
Si el ‘pijoaparte’ baixés avui amb una Impala fins la plaça Sanllehy li cauria la cara de vergonya, i això que en tenia poca. La política d’encaparrar-se en fer una ciutat nova de trinca a cada cantonada tenen la plaça convertida en un solar erm, foradat i ple de màquines fa molts mesos; mala forma d’arribar al Guinardó. Ni el parc de les aigües ni la biblioteca Mercè Rodoreda, impecable nom per un equipament al carrer de les Camèlies, aconsegueixen avivar l’ànima d’un lloc que, creuat per dues vies massa amples com Verge de Montserrat i Camèlies, no troba assossec ni a la bella plaça de la Font Castellana, convertida en vulgar rotonda. Molt poc a poc el Guinardó recupera la memòria. No li importaria ser com Horta o Gràcia. Al primer, la petjada rural als carrers Santes Creus, Horta, Rajolers i fins i tot Petrarca i Plaça Bacardí deixa llegir perfectament el temps que va del poble a l’estiueig dels carrers Chapí o Campoamor i fins al barri popular i bulliciós de la plaça d’Eivissa i el seu símbol identitari: el bar Quimet.
De Gràcia poca cosa cal dir que no se sàpiga; no hi ha territori a la ciutat que visqui tant arrelat a la memòria com aquest. De la gent del Taller d’Història al propietari de la bodega Marín de Milà i Fontanals, un local resistent a la piconadora del temps com ja pocs en queden; la vila, com diuen ells, és la manifestació de l’esperit del passat que reviu al present. Del vell al nou per tornar a l’antic i així reinterpretar el contemporani; aquesta és la semblança de Gràcia.
Però la vida que s’escampa pel pla perd memòria i caràcter a través de la quadrícula de l’Eixampla. La burgesia noucentista va esborrar rastres del modernisme, l’especulació va emmordassar el somni de Cerdà, i la modernitat del plexiglàs lliberal ha convertit el pla de Barcelona en un teatrí al gust de les franquícies i el bus turístic. Si, més al sud el Raval es regenera amb les memòries diverses que li arriben d’arreu del món, però la Barceloneta naufraga entre paelles i el Gòtic i la Rivera són un decorat de paper del Germans Salvadó.
A Barcelona el territori de la memòria és avui tan selectiu i fràgil que corre el perill de fragmentar-se en mil aldees. I això és el pitjor que li pot passar a una ciutat; però no n’he sentit dir res a cap candidat.

Xavier García-Albiol
Si el PP tingués prou clar que sumar-ho tot no és la manera de guanyar, no tindria a algunes de les seves llistes a ultradretans ni a antidemòcrates. Tampoc no permetria al candidat de Badalona tractar com ho està fent als immigrants. Per molt que el seu discurs qualli en certs sectors socials, ha de saber que, només des de la centralitat, el PP pot aspirar a ampliar quotes de poder.

Jordi Hereu
A hores d’ara, a l’alcalde i aspirant a la reelecció les sigles PSC li fan més mal que bé. El paperot que els 25 diputats catalans van fer l’altre dia al Congrés encara posa més contra les cordes tant a Hereu com a la resta dels seus companys. El preocupant és que no se sap si a Zaragoza, Montilla i Iceta aquestes dificultats afegides que te l’alcalde de Barcelona els preocupen gaire.

12/5/11

La construcció d’una consciència

De primer no enteníem com els uns portaven rosses espectaculars al seient del darrera de les seves Lobito o Cota 74, i els altres anàvem a peu, sovint sols, arrossegant bosses llardoses on sempre hi havia algun llibre de poemes no necessàriament entesos, un paquet de Rumbo aixafat, i la imprescindible llibreta de notes. Com podia ser que trepitgéssim els mateixos carrers i visquéssim al mateix poble (bé, ells nomes hi estiuejaven). Necessitàvem alguna cosa que ens canviés si és que volíem canviar el món tal i com presumíem.
Fins que algú va descobrir un vell i atrotinat exemplar de ‘La febre d’or’, de Narcís Oller (Edicions 62) a la menuda biblioteca familiar. El volum havia estat de l’àvi, i havia sobreviscut miraculosament a les mil desventures de la vida d’un llibre català que feia dècades que ningú nio fullejava. Gràcies al Josep Rodon, l’Eladi i en Foix, però també a la Delfina i l’Emilia, vam començar a entendre que treballar com un escarràs, el que feien els nostres pares, mai no atrau cap fortuna i, en la majoria dels cassos, ni tant sols serveix per mantenir la dignitat. Així, la condició humana es veu perpètuament condemnada a les més baixes cotes de miserabilisme.
Probablement avui en dia Narcís Oller faria documentals de denuncia social i tindria un bloc seguit per milers de persones de totes les cultures. Si una obra literària és capaç d’aguantar, si més no conceptualment, els canals de transmissió contemporanis és que el seu contingut social i cultural és tan vigent com que es va escriure. És el bo que te el realisme; quan el pèndol de la història torna inexorablement cap a tu el món descobreix que ets allà, i et glorifica en la teva modernitat impertèrrita. Oller no pretenia, com Zola, fer un novel•la en clau de denuncia social, però és que en el seu retrat va incorporada la interpretació de la història. Ara, que tenim de tot, potser això no es valora prou; però quan a penes hi havia canals a través dels quals descobrir la realitat..

11/5/11

La millor festa no es planifica

La millor festa, la més divertida, la més lluïda, és la que no es planifica, ni s’organitza, ni es dirigeix, ni es tanca dins un recinte. És per això que la millor festa ciutadana del futbol és trobar-se a Canaletes. Ho diu un a qui no li agrada el futbol, però que defensa com a vital la pervivència de les tradicions culturals que ens donen sentit a existir com a poble. Tot plegat conforma la nostra identitat amb tanta fermesa com la pròpia llengua. I amb la identitat perduda, com diu el poeta, ho perdem tot, orígens inclosos.
El problema, som al món modern, és la dimensió que ha pres qualsevol cita a Canaletes: dimensió en quant a nombre de persones i dimensió en quant a comportament cívic de part dels que hi participen. Com contenir aquestes dues magnituds per garantir la pervivència de la festa és un tema complex que requereix més que policies i tanques; requereix sentit polític per part de les autoritats i cultural per part dels participants. Només de la correcta gestió negociada d’aquests dos conceptes en sortirà una visió moderna i actualitzada del que ha de ser la festa a Canaletes.
El que es fa ara, vandalisme inclòs, només porta a precipitar el final. I un final així seria la més tràgica de les derrotes.

Dit a El Món a RAC 1 el 12 de maig de 2011

9/5/11

Semblança de Barcelona (1)

El compromís històric. La interacció entre els diversos sectors de la societat ha estat el motor que ha definit històricament Barcelona. Un cop alliberada del vassallatge comtal i lluny de la Cort, les turbulències entre la burgesia industrial i la classe obrera marquen una època que, finalment, desemboca en un compromís històric que dissenya la manera de ser de la ciutat avui.
La Barcelona moderna, la que desperta amb l’enderroc de les muralles i es configura després de l’època del pistolerisme, està construïda a partir d’un peculiar equilibri entre classes benestants i sectors populars.
Al carrer Major de Sarrià, la cistelleria Vila, un comerç del 1828, és la mostra vivent del que era aquell poblet a redós de Collserola abans de ser engolit per la ciutat que s’escampava pel pla. L’annexió d’aquests municipis ofegats econòmicament i ancorats en un ruralisme que esllanguia, és una dels primers serveis a la ciutat d’una jove i activa burgesia que reconverteix la tradició agrària familiar en un projecte industrial i financer. El remodelat mercat de Sarrià és un exemple de l’avui del poble-barri. Les parades són botigues de degustació. La peixateria, que a qualsevol mercat es diu ‘Marisa’ o ‘Sunta’, aquí porta per títol ‘Port de Llançà’. Davant de can Foix, un cotxàs negre s’atura molta estona sense que ningú no li digui res; tampoc no hi ha trànsit. Unes universitàries parlen animadament de l’últim ídol juvenil mentre dues dones de les que dissimulen l’edat amb penjolls, massa sessions d’uva i estiraments de pell fora mida, parlen amb la florista de la cantonada de les plantes que millor escauen a les seves terrasses. La vida seria plàcida si no fos perquè l’amo del bar Elisenda es queixa de la poca feina o pel xicot negre que, discret, descansa el desassossec del seu viure incert a la plaça del Roser. Al cor del Sarrià antic tot és tal i com va preveure Francesc Mitjans, un dels arquitectes que va treure de l’Eixampla els fills d’aquella burgesia que va fer créixer la ciutat i els va fer creure en un somni classista anomenat Pedralbes. Aquí poc importa que el carrer Bosch i Gimpera estigui tallat al trànsit encara una setmana després d’acabat el Godó de tennis. És l’encant indòmit de la burgesia local.
Als centres comercials de la Diagonal, frontera al sud de la qual comença un món més real, aquest encís es barreja amb el bullici dels empleats d’oficines i tot pren aquest aire desimbolt que dibuixa l’ànima de la classe mitja barcelonina, hereva de l’antiga menestralia. Ells van ser la falca que, introduïda entre la burgesia patronal i els obrers cenetistes, va ajudar a perfilar aquest vertader compromís històric que es avui la ciutat. El carrer Joan Güell és la metàfora d’això. Primer perquè porta el nom d’un dels protagonistes de la revolució industrial, i després perquè, començant a la Diagonal, creua aquest barri a mig camí que és les Corts (i això el fa imprescindible) i fa un plàcid descens cap a el Vapor Vell, la fàbrica tèxtil que ell va fundar i que avui és una biblioteca, fins desembocar a la plaça de Sants, centre d’un dels barris obreristes per excel•lència a la ciutat.
Al mercat d’Hostafrancs les peixateries es diuen ‘Mari’ i a les paradetes exteriors es venen pantalons colombians, dissenyats per marcar un bon cul. La discreció deixa pas al bullici i els cotxassos al bicing i els scooters; la ciutat s’aboca vertiginosa a aquest caràcter popular, de poble gran i definitivament seu, l’escampa per la falda de Montjuic creant un meandre anomenat Poble Sec, un barri que, volen viure tranquil la seva diversitat, indica cap a on vol anar la Barcelona dels propers anys.
La gestió d’aquest aiguabarreig, a banda de les dificultats habituals en el govern, presenta una certa complexitat a l’hora de traduir-la políticament. Passada l’era de l’esperit transformador és difícil que cap força aconsegueixi una majoria que alteri aquest compromís. És el drama dels candidats.

Àngel Ros
Si l’alcalde socialista de Lleida amplia la majoria tal i com diuen les enquestes és, en bona part, per a la seva política profundament conservadora. La gestió en temes com la immigració o la diversitat religiosa són l’enveja dels rivals, dels moderats als més retrògrads. Ara, la trajectòria del PSC diu que aquest no és un model per encapçalar el partit ni per optar a la Generalitat.

Bombers de BCN
Rebentar un acte electoral tal i com van fer-li a l’alcalde Jordi Hereu no és digne d’un cos que hauria de ser un referent cívic per la societat a la que serveixen. Si els bombers, o qualsevol col•lectiu laboral, estan en desacord amb la gestió que d’ells fa el govern poden utilitzar els recursos sindicals que preveu la llei. Actuar com ho van fer dijous a la nit els desprestigia

8/5/11

Aquest ja l’he llegit

Que es puguin trobar al mercat quatre novel•les amb el mateix títol i tres portades de llibres diferents dissenyades a partir de la mateixa imatge, és un símptoma del que és el sector editorial d’ençà que la decisió de com serà un llibre és en mans dels departaments de màrqueting. ‘Un paso en falso’ és una novel•la d’Anna Dankóvsteva que va publicar El Acantilado el 2003; però també és el títol d’una novel•la de Sofie Laguna publicada per Espasa l’any 2009, de la última de Harlan Coben publicada per RBA l’any passat i d’una de Kjell Ola Dhal editada per Emecé el mateix any. A qui busquen confondre? ‘Reino de sombras’ d’Alan Furst (Umbriel 2002), ‘Muerte en Breslau’ de Marek Krajewski (Alamut 2008) i ‘Los crímenes del No-Do’ de Carles Schenner (Principal de los libros 2011) tampoc no tenen una vida comercial senzilla: les tres comparteixen la mateixa imatge a la portada.
Com diu un fidel còmplice del columnista: “Els lectors cada vegada tenim més la impressió de que aquest llibre ja l'hem llegit”; motiu pel qual és probable que acabem no comprant cap dels títols esmentats per una simple mimesi provocada per una simple incompetència. Tret dels que van ser els primers en escollir títol o portada, la resta farien be en reflexionar sobre si és el mateix vendre una novel•la que una nevera.
A molts editorials la clàssica figura de l’editor ha desaparegut. La feina de llegir els originals amb boli vermell i d’acomboiar l’autor en el procés de depuració, correcció i comercialització del seu llibre, s’ha substituït per la pressió d’assolir objectius comercials i de quadrar pressupostos. Del destí de les obres se n’encarrega màrqueting, un indret on, sovint, la literatura interessa poc.

5/5/11

Carretera del Carmel

Els fills de la Gràcia desmanegada dels anys grisos de la derrota reconeixen en moltes novel•les de Marsé una certa educació sentimental. És inevitable no evocar alguna cosina Montse, les tardes passades amb els col•legues vagarejant per solars plens de runa explicant-se ‘aventis’ increïbles, la languidesa amb que el braç del tocadiscos de maleta arribava al final d’un single dels Mustang, o les mirades furtives al món espectralment silent i sorrut del passat dels grans. No cal ser de la mateixa quinta que l’autor de ‘Si te dicen que caí’ (Seix Barral), només cal haver sentit en la pròpia pell la melangia d’un present buit i d’un futur inexistent. El que si que compta és el territori. El Marsé més intens és un escriptor profundament territorial. A les seves novel•les el Carmel, la Salut, el Guinardó o Gràcia són personatges amb un conflicte propi que travessa transversalment el relat, és a dir, les vides dels personatges. Els fills d’aquests llocs tenen, a les pàgines de ‘Encerrados con un solo juguete’, ‘Últimas tardes con Teresa’, ‘Esta cara de la luna’ ‘(Seix Barral), Un dia volveré’ o ‘Ronda del Guinardó’ (Plaza i Janés), un poderós mirall de la seva història.
La carretera del Carmel ja no és el circuit més o menys salvatge que havia estat. Els revolts de paella hi són, però el trànsit, els turistes que van al Parc Güell i els urbanos ho dificulten. Però, si se sent com a pròpia, de vegades cal recuperar la memòria literària. Es deixa que el motor pugi de voltes en buit, més que res per fer soroll. Es passa discretament per davant el mural d’en Banky i, si hi ha pista lliure, s’enfila carretera avall girant el puny del gas. En arribar al revolt no cal torcar els frens, el bicilíndric reté prou la moto. Llavors el és millor penjar el cos cap a l’interior del revolt i deixar que la màquina faci la resta. A la plaça Sanllehí però, ja no hi ha vells xalets, ni revetlles, ni cap Teresa. L’educació sentimental no és una Montesa Impala, és una carabassa; és la realitat.

Ral•li Maragall

La idea de difondre un escriptor a partir d’una ruta pels llocs emblemàtics de la seva vida i literatura no és nova, d’acord, però si està ben feta funciona. En el seu esforç ímprobe per donar a conèixer els noms centrals de la història de la literatura del país, la Institució de les Lletres Catalanes (ILLC) ha programat diverses rutes d’aquesta mena al llarg dels darrers anys, i gairebé totes s’han saldat amb un més que notable èxit de públic.
Els indrets personals de Marià Manent, Santiago Rusiñol, Màrius Torres o Mercè Rodoreda han estat descoberts amb un gran interès per lectors, curiosos o excursionistes de cap de setmana. Si la passejada comentada ha servit perquè algun d’ells els llegeixi, hi hem guanyat tots, la llengua i la cultura les primeres. Darrerament han estat Joan Salvat-Papasseit i Joan Maragall els protagonistes d’aquests ral•lis culturals a mig camí entre la descoberta i la mitomania. El d’en Salvat va triomfar als mèdia i entre el públic en part gràcies al suport de l’exposició a l’Arts Santa Mònica. El de Maragall, conegut però menys popular, coincidint amb el cent cinquantè aniversari del naixement i el centenari de la mort, havia de ser sonat. I ho és, vaja si ho és. Com que el poeta va ser d’aquells que, estiu rere estiu, va sojornar per mig país (coses de benestants), són set els itineraris que s’han dissenyat: Ripollès, Collserola, Garrotxa, Cerdanya, Barcelona i Sitges, Caldes d’Estrac i Montseny i Montserrat. A més, per primer cop la informació s’ha editat en forma d’uns quaderns molt acurats que, a més de la informació i les cites dels llocs a l’orba maragalliana, incorporen un mapa. O sigui que no hi ha excusa: motxilla, xiruques o bici; i a llegir.

3/5/11

Un joc per a Donald

Després de la calumnia sobre el lloc de naixement d’Obama, el milionari Donad Trump te ara un altre tema sobre el qual organitzar una porra política: és mort realment Bin Laden o és un muntatge similar al de l’arribada a la Lluna o la mort d’Elvis?
Per bastir aquesta nova juguesca faria be en polsar l’opinió de solvents fòrums d’opinió pública com són les barres dels bars de barri a primera hora del matí o el cigarret a la porta del mateix local havent dinat. Vull dir que qualsevol conxorxa sobre el destí final de l’enemic púbic número 1 no te sentit mentre no es vegin les fotos i es faci públic un informe seriós i sense les contradiccions evidents de les declaracions fetes fins ara pels diversos portaveus militars i governamentals.
Una altra cosa és que aquest informe es faci mai.
Si volen afegir-hi llenya al foc, jo m’apunto a la tesi de que Bin Laden va ser traït pels seus. A favor de la idea hi ha l’argument de que la trajectòria de la bala assassina sembla venir del darrera, no d’enfront; però sobretot hi ha la idea política de que, com a icona del terrorisme global, Bin Laden ja estava amortitzat, Al Qaeda te ja altres líders més joves i capacitats i que, al cap i a la fi, per posar una bomba en un tren només calen les ganes de matar. I d’aquest tema els soldats americans en saben un niu.

Dit a El Món a RAC 1 el 4 de maig de 2011

2/5/11

Jaimes, ‘les libraires’ de Barcelona

La llibreria Jaimes ha fet 70 anys. Coneguda per especialitzar-se en llibre francès, les tres generacions de la família que l’han dirigida han superat tots els inconvenients haguts i per haver, fins que s’han topat amb la Llei d’arrendaments urbans que els farà fora del Passeig de Gràcia d’aquí a tres anys. Com ells, altres comerços patrimoni de la ciutat estan en perill.
Quan en despertar-se va sentir les gotes de pluja colpejar els vidres, el primer que va pensar la Montse Porta va ser en agafar un avió cap a París i no tornar. Que per Sant Jordi faci un ruixat forma part de la festa, però haver de muntar les parades plovent just el dia en que la llibreria fundada per l’avi fa 70 anys li va semblar, per un instant, excessiu. Li devia passar pel cap la cançó de l’enyorat Gainsbourg: ‘Jè suis venú te dire que je m’en vais’, que vaig recuperar gràcies a ‘L’intégrale et caetetera’ (Bartillat), el volum amb totes les seves cançons que vaig adquirir a la Jaimes fa poc.
Però no va anar a l’aeroport. No havia tornat a fer-se càrrec de la llibreria per ensopir-se per una pluja primaveral. El sant es va aliar amb la història i, com la llibreria francesa de Barcelona que és, el títol més venut de la diada va ser ‘Indignez-vous!’, (Indigène) d’Stéphane Hessel; n’han venut més de 1300.
No hi ha noticia de que el 23 d’abril de 1941 plogués a Barcelona, però segur que en Jaume Arnau Pericàs, igual com la seva neta set dècades després, tampoc no s’hauria arrugat; altres problemes més greus podien posar en perill el nou negoci en aquells temps. L’avi Arnau era impressor al a la Barceloneta, i d’aquí li va venir el posar una llibreria. La primera Jaimes va obrir portes al número 337 de la Diagonal, entre Bailèn i Girona, molt a prop d’on hi havia el Lycée Français. Aviat va establir contacte amb alumnes i professors del centre, una avantguarda cultural en la Barcelona grisa d’aquella època. Els va començar a imprimir quaderns i llibretes, i d’aquí a importar-los llibres de lectura i estudi tot va ser un pas. Quan, deu anys després, la llibreria es va traslladar al Passeig de Gràcia 64, la Jaimes ja era un referent en tota mena de novetats editorials en francès; o el que era el mateix per l’època: en un símbol de la llibertat anhelada i a penes descoberta entres les pàgines d’alguns llibres i les cançons d’alguns discos.
La filla d’en Jaume Arnau, la Rosalia, i el seu marit, en Jordi Porta, van continuar el negoci. A la llibreria hi van afegir, a més, una galeria d’art, com n’hi havia a Saint Germain; però el 1994 els llibres empenyien i la sala d’exposicions va desaparèixer.
Malgrat haver mamat llibres tot ala vida a casa, de petita ja ajudava pel dia del llibre, Nadals i altres èpoques puntes, la neta del Jaume, la Montse, va acabar estudiant biologia; paradoxes de la vida. “I com que a penes hi ha biòlegs que exerceixin, vaig treballar a la llibreria 20 anys”, diu l’actual directora de Jaimes amb aire murri. No se si va ser un matí en que plovia, però els següents quinze anys se’ls va passar a París. I no és la primera persona que torna d’allà per ficar-se de cap entre llibres.
D’això fa poc més d’un any. En aquest temps ha ampliat el prestigi històric de la casa, segueix més atenta encara totes les novetats del ric i àgil mercat francès sense oblidar el català i el castellà, evidentment i, sobretot, pateix perquè no sap que serà dels setanta anys d’història quan el 2014 hagin d’abandonar el local que tenen llogat des de 1951. La llei d’arrendaments urbans liquida el seu contracte, i a la propietat del local tan li fa que es tracti d’una llibreria, d’un bé públic gairebé. Saben que en poden demanar el que vulguin pel local, i que no trigarà a haver-hi cua de franquícies per llogar-lo. Però la Montse no està disposada a que la història s’aturi. La Jaimes seguirà, potser a la Gran Via; és cosa de família estimar els llibres. I ja se sap que ‘la vie ne peut être vécue sans amour’, canta Gainsbourg.

Pere Estelrich
‘El crepuscle encén estels’, l’espai cultural que dirigeix cada vespre a IB3 ràdio, guardonat recentment als premis Ràdio Associació de Catalunya, celebra el proper dia 6 les 750 programes amb una emissió en directe des del teatre Mar i terra de Palma. L’èxit no és casual: un treball rigorós, una difusió amena i un tractament ampli de la cultura pròpia de l‘àmbit lingüístic del català.

Antoni Daura
A l’endemà de Sant Jordi els llibreters van dir que havien venut una xifra similar a l’any 2010. Uns dies després el president del Gremi anuncia que han venut un 10% menys que l’any passat, que al seu torn ja va ser un 5% menys que l’any 2009. Es mirin com es mirin aquestes dades indiquen clarament un retrocés contundent en la venda de llibres. Crisi a banda, el llibre català no va bé.