22/4/07

OFERIU PONCELLES ALS ESCRIPTORS

Demà és Sant Jordi, quina il·lusió veure els carrers de Catalunya plens de llibres i poncelles. Per la salut de les flors abans d’obrir-se, ja m’enteneu, no cal preocupar-se, el món n’és ple. Per la dels escriptors catalans tampoc, d’aquí a quatre dies hauran mort d’inanició i en podrem passar pàgina. Sort que cada vegada són més els escriptors en altres llengües que venen disposats a omplir paradetes i a firmar llibres, que en seria de la diada si no fos per ells!
Els catalans que encara vulguin sobreviure en aquest ofici tindran tres sortides: A) passar-se a escriure en castellà, una idea molt digne de ser tinguda en compte vist el que estan fent, a cop de talonari editorial o de gran mitjà de comunicació, algunes de les més lloades plomes nostrades que s’omplen la boca, això si, de fer una defensa aferrissada del dret a demanar un tallat en català. B) Dedicar-se a fer de negre per escriure llibres a presentadors de ràdio i TV incapaços d’escriure més de sis o set ratlles coherents. C) Redactar novel·les més o menys clòniques i/o inspirades en l’Església del mar, que és de les coses que interessen al sector editorial avui en dia.
La resta poden anar buscant una cantonada on demanar, un bar llardós on caure cirròtics i un caixer automàtic on, amb uns cartrons, aixecar una nova vida lliure i bohèmia. Això si, que vigilin què els/les alegres nois/ies progressistes de l’ajuntament de BCN no els apliquin l’ordenança de civisme. Enlloc no es diu que els escriptors maleïts en quedin exclosos.
Ironies a banda, això d’escriure en català no te futur per què, ni l’ofici ni la llengua, no tenen cap prestigi ni respecte social. Les protestes que s’han aixecat des de diversos col·lectius de contribuents pels miserables 20 cèntims que el govern espanyol preveu fixar com a pagament de drets d’autor per cada llibre que és compri destinat al préstec bibliotecari, independent del nombre de vegades que es presti, n’és un símptoma. Si els ciutadans entenen que els escriptors són un servei públic i que, com a tals, han de treballar de franc (cosa que no es demana ni a les noies que fumen i et diuen de tu), es millor plegar. Entendre que el dret d’autor és un impost o un cànon és digne d’una societat que se sent orgullosa de ser analfabeta i de menysprear el coneixement i la cultura. I part de la societat catalana ho és doblement, doncs no tan sols blasma els escriptors per què es creuen en el dret de cobrar per la seva feina (cosa que no dubten d’un fuster o d’un manyà), sinó que, a més, penalitza per partida doble el que ho fa en català acusant-lo de ser una xacra que viu de subvencions, de ser una càrrega pe l’erari públic i no se quantes ignoràncies més totes interessades políticament. Per què el Departament de Cultura no diu en veu ben alta, com ho fa amb la boca petita, que tant de bo tots els sectors culturals funcionessin com l’editorial?
Traduït a Sant Jordi, tot plegat vol dir que d’exaltació de la cultura catalana res de res. És la festa del comerç de llibres, no de la literatura ni dels escriptors, i si algun gaudeix dels favors de la premsa, el públic i moltes llibreries és el castellà. La literatura catalana, que ha de ser la reina de la festa, fa anys que hi ha estat foragitada. I si no existeix per sant Jordi, que hauria de ser el dia gran, la diada de treure el ventre de pena, ben aviat haurà desaparegut del tot. Contents?

Publicat a El Mundo de Catalunya

20/4/07

ESTIMADA MARIA ANTÒNIA

Vam quedar davant la placa inaugurada el dia abans a la casa on havia nascut en Jaume Fuster, al carrer Tallers de Barcelona. Estava commoguda per com sentia de viva la memòria de l’escriptor. Després vam anar a fer un cafè i, amb ulls emocionats, em va confessar que, potser, la futura biblioteca de Lesseps duria el nom d’en Jaume. Llavors, la Maria Antònia Oliver a penes havia aconseguit trencar el silenci per la mort del seu company de tota la vida amb la novel·la ‘Tallats de lluna’ (ed. 62). Avui, la biblioteca Jaume Fuster, la més potent de BCN, perpetua en la ciutat el record de l’autor de ‘De mica en mica’, com present és sempre en la vida de la narradora.
L’estiu passat la vaig anar a veure a la seva casa de Binialí, al pla de Mallorca. Els records d’en Jaume eren per tot, és clar, però els ulls de la Maria Antònia guspirejaven de paraules noves, d’arguments narratius, de ganes de posar en negre damunt blanc tots aquests anys.
D’aquestes llargues diades mallorquines lluminoses i noves la Maria Antònia n’ha tret setze relats aplegats al volum ‘Colors de mar’ (Proa), que acaba de sortir. Però l’Oliver és novel·lista, els contes són per anar fent gana. Ara està treballant en una nova novel·la que es dirà L'infern dels homes feliços. Hi surt la mort d’un ésser estimat i un trasplantament, com el que ella va patir fa anys, però diu que no serà una novel·la autobiogràfica. Entre tants rosegalls comercials, els qui ens l’estimem esperem amb delit les noves paraules de la Maria Antònia.

Publicat al suplement 'Tendències' de el Mundo de Catalunya

16/4/07

MIMETISMES

Que faria el dia que Gràcia recuperés la independència?

Fart de les humiliacions de l’ajuntament de BCN a la personalitat històrica de Gràcia, vaig jurar-me que no tornaria a la vila fins que recuperés la independència, i així o he fet. Assabentat de l’alliberament per les ràdios clandestines, aquest matí he entrat pel carrer Gran a bord d’un jeep de les tropes aliades que han fet possible la restauració de la sobirania. A l’alçada del carrer de Sta. Eugènia li he dit al xofer que s’aturés i he corregut fins la porta de la llibreria Casa Anita per veure si els combats l’havien malmès. En veure que no havia patit cap desperfecte, he picat a la persiana. Al fons he sentit la veu de la propietària preguntar qui era en veu atemorida. ‘Sóc el Vallbona, no has de témer per res. La vila ha estat alliberada’. L’Oblit Baseiria ha pujat la persiana i, encara cegada pel raig de sol primaveral, ens hem fos en una abraçada. M’ha dit no se que d’un tal Joyce, a qui li va publicar una novel·la, però en aquell moment el despertador m’ha tornat a la realitat: ni jo era Hemingway, ni Gràcia era París.

Publicat a l'especial 200 de L'independent de Gràcia

EL PARADIGMA DE FRANKFURT (i 2)

Els acords, en principi puntuals, per què la majoria possible de territoris de cultura catalana estiguin presents a la fira de Frankfurt, han aconseguit desvetllar de nou l’interès de les administracions implicades per trobar fórmules que permetin actuar internacionalment de manera comuna en matèria de difusió de la llengua i la cultura. Frankfurt camina.
És sabut que no ha estat fàcil arribar al moment de pujar la persiana de la fira. N’hi ha que han pres mal. Diu l’amic Sergio Vila-Sanjuán al llibre ‘Guia de la Fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats’, que li acaba d’editar La Magrana, que gairebé cada any hi ha polèmica al si de la cultura convidada a la fira. Que una cultura consolidada universalment i amb un aparell estatal al darrera, faci bullir l’olla quan arriba una ocasió així fins i tot és sa. Però fins a quin punt la trifurca no es converteix en ridícul quan el convidat viu en precari?
Ara es comença a veure que hi ha vida després de Frankfurt, encara que a algú li sembli mentida. I pot ser aquest avenir sigui més important que no pas el que passi al mateix recinte firal. El projecte original que va il·luminar el naixement de l’Institut Ramon Llull pot tenir una segona oportunitat després del sapastre desmantellament que va patir a mans de Caterina Mieras. El director de l’ens ara depenent de vicepresidència, Josep Bargalló, creu que “hi ha voluntat de trobar una manera de federar-se”. La fórmula més senzilla és crear una fundació internacional. Els estudis jurídics estan enllestits i no hi ha cap entrebanc legislatiu. L’ens tindrà probablement seu a Andorra i així s’evitaran suspicàcies de control català. En principi en seran membres el país pirinenc, les Illes, Perpinyà, Catalunya i l’Alguer. Políticament això vol dir governs del PP, lliberals, Berlusconi, Sarkosy (tots a la mateixa internacional lliberal representada al Parlament Europeu) i el tripartit català. Si els valencians no s’hi afegeixen aviat acabaran fent el ridícul.
L’adscripció de l’IRLL a vicepresidència li ha donat major autonomia. A l’anterior legislatura la comissària de Frankfurt, Anna Solé Pont, tenia el despatx al Palau Marc, seu de cultura, no a les dependències de l’Institut. A ningú no estranya la fugida de Xavier Folch.
Ara el Llull està en converses amb els instituts Camoes i Cervantes per tal d’explicar la pluralitat de les llengües i cultures de la península, augmenta i consolida la presència dels lectorats de català a les universitat d’arreu del món, també gràcies al suport del govern andorrà i de les universitats de les Illes i València, i enfila el repte de seguir difonent la cultura catalana al món sense la crossa d’un aparador grandiós com és la Fira de Frankfurt amb garanties polítiques suficients i projectes engrescadors per a totes les comunitats de cultura catalana.
Malgrat les anades i vingudes, les males explicacions i, a voltes, les pitjors interpretacions, i malgrat la insòlita rierada de tinta que s’ha vessat sobre l’esdeveniment abans que arribi, a hora d’ara el paradigma de Frankfurt potser estarà força a prop de la definició platònica: la que fa referència al món de les idees, al prototip del món sensible. I així ho espero pel que te de porta oberta al futur, però també per què la gent que va creure en la possibilitat de que la cultura catalana hi fos convidada algun dia, vegin l’esforç recompensat.

Publicat a El Mundo de Catalunya

13/4/07

GRANS IDEES EDITORIALS

El bloc de Pere Brunet (Mercè Sarrias), On vols anar a parar? (Llucià Ferrer), L’entrenadora personal (Neus Ayuso), Que pensa Antoni Bassas, Caçadors de paraules, La república de Guerrilla, Com anava dient (Andreu Buenafuente), El llibre mediàtic de Polònia, No em ratllis, Rastres de sàndal (A.S.Pont Asha Miró), Pregunta-ho a la Supernanny, T’ha tocat la grossa (Sílvia Tarragona), Escola de pares, Caçadors de bolets. La cuina, Bon vent (Xavier Grasset) i S’ha escrit un llibre (història de TV3 de Darío Porras) són alguns dels llibres de Sant Jordi per quina publicació els editors (es) i directors (es) literaris (ies) de les editorials catalanes no han hagut ni de pensar. Tele i ràdio els donen autor, tema, text, vendes i, si s’ho munten de simpàtics, publicitat i tot. Se’ls guanyen bé, trobo.
Aquestes són les grans propostes editorials per la propera diada de Sant Jordi. Amb aquesta perspectiva tant atraient és per quedar-se a casa llegint Lo Gaiter del Llobregat de penitència. Tampoc no m’estranya que els joves abominin de la lectura.
Per això, conjuntament amb l’amic Sergio Vila San Juan de la Vanguàrdia, insistim en la campanya per traslladar les novetats literàries a la rentrée tardoral, com als criticats països de nord enllà on la gent llegeix, i deixar-nos de poncelles de Sant Jordi. Però si heu de comprar un llibre per un estúpid compromís, aquí van dues propostes serioses: Entre una Espanya i l‘altra (J.A. Duran Lleida) o Por qué los hombres se duermen después de darse un revolcón?

Publicat al suplement 'Tendències' de El Mundo de Catalunya

9/4/07

EL PARADIGMA DE FRANKFURT (1)

La invitació a la Fira del llibre de Frankfurt és més complexa del que sembla i, paradoxalment, més senzilla d’explicar del que s’ha fet. Frankfurt és la capital comercial d’Europa i les fires són un mercat, no un aparador solidari amb els desvalguts del món. Si no s’entén, o no es vol entendre, la realitat ja podem plegar, perquè és la clau de volta del conflicte que ha omplert massa pàgines de diaris durant els últims anys.
La cultura catalana ha estat convidada d’honor per l’edició d’enguany, en primer lloc, perquè la seva capital te una potentíssima indústria editorial de gran tradició. Però la lectura també es fa en sentit contrari: la indústria editorial catalana participa de la invitació a Frankfurt perquè és el motor comercial de difusió d’una llengua moderna i comercialment interessant. L’una va per l’altre, sinó haurien invitat directament la cultura castellana i aire. La Fira del llibre de Frankfurt mai no convidarà la indústria editorial milanesa (tant o més potent) per què no te cap cultura pròpia, sinó que pertany a l’esfera de la cultura i la llengua italianes. De la mateixa manera que, per molta indústria editorial que hi hagi, la cultura milanesa no serà mai convidada a la fira, simplement, perquè no existeix.
Quan es va convidar a la cultura catalana l’eufòria general va ser tal, que ningú no es va molestar a explicar la lletra menuda per no rebaixar les il·lusions ni les expectatives electorals. Mal fet. El resultat ha estat una polèmica tant estèril com absurda que ha presidit el debat cultural els darrers temps deixant de banda temes potser més importants; que ningú es pensi que la invitació a Frankfurt ens canviarà l’avenir.
El sobirnaisme polític i cultural ha fet de l’exclusivitat de la presència d’escriptors en llengua catalana a la capital de Hesse un cavall de batalla tant exagerat que s’ha acabat convertint en cavall de Troia. Els mateixos que, fins i tot al Parlament, van defensar aferrissadament l’exclusivitat del català, s’han anat empassant les paraules segons els seus propis referents polítics, majoritàriament ERC, han anat explicant exactament les circumstancies. I no culpo als republicans, al contrari. Amb l’explicació ha arribat el matís, i en el matís l’equilibri. Si s’hagués fet això d’antuvi potser ens hauríem estalviat molta tinta i massa ximpleries. Però el duo Mieras / Folch no sabien ni com agafar-ho, la parella Mascarell / Manzano va intentar aclarir conceptes i es va contradir, i ha estat Josep Bargalló com a solista (el LLull ja no depèn de Cultura) qui ho ha explicat a qui ho vulgui escoltar. Potser és una mica tard, és clar, potser hi ha opinions políticament interessades i mentalment enquistades que, a hores d’ara, ja no volen ni els convé escoltar; però les coses són com són, no com un vol que siguin.
El Llull portarà a Frankfurt, i a les altres 80 ciutats que formen part del programa genèric que ha començat fa unes setmanes a Leipzig, a més de 150 autors que escriuen en català atenent a criteris d’interès del mercat, i les editorials convidaran als seus autors catalans que escriuen en castellà, no a qualsevol autor en castellà. Tot ho paga la caixa pública, això si, però als tres programes que està enllestint el LLull, el català hi és absolutament majoritari, gran diferència respecte del programa de la fira de Guadalajara, on el català va ser-hi escandalosament residual.

Publicat a El Mundo de Catalunya

1/4/07

UNA LLENGUA ÉS UN DICCIONARI

Escric “Aquell cabró que es fa passar per progre urbanita va morrejar la noia del pírcing que havia conegut en un xat”, amb la tranquil·litat de què, per fi, estic fent servir un català contemporani sense estar al marge de la norma. Quan, de més jove, vaig començar a escriure i a publicar, maldava per poder utilitzar una llengua que realment em fos útil, és a dir, moderna i d’acord amb els temps que vivíem. A canvi vaig rebre retrets i acusacions de xaró i de groller per part d’una gerontocràcia que mai no va entendre que ells eren el passat i que gent com en Sergi Pàmies, en Lluís Anton Baulenas, en Màrius Serra o jo mateix érem el futur.
Uns anys després, quan ja no era jove, l’autoritat lingüística em van voler endossar un Diccionari, fet a corre cuita i amb poc criteri i menys ganes de resoldre conflictes pendents. Resultat? Vaig seguir desafiant l’autoritat i no vaig comprar el diccionari. Vaig seguir utilitzant el de l’Enciclopèdia.
Aquesta setmana, dotze anys després i ja definitivament juràssic, he fullejat el nou Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. n’he olorat les pàgines (l’olor de llibre nou em posa), he llegit algunes de les 2.422 entrades noves, he escrit dihuit voltes lífting, pic-nic i macrocefàlia, i he brindat amb grappa a la salut de Salvador Giner, Joan Martí Castells i Joaquim Rafel. Els ha costat entendre-ho als venerables acadèmics de l’Institut d’Estudis Catalans, però finalment han sabut posar el diccionari al servei de la llengua i no al revés. Una autoritat és això.
Ara, però, que ningú no es pensi que el diccionari resol tots els conflictes de l’ús modern de la llengua. Tampoc no és una obra definitiva, car la llengua és un ésser viu i en mutació. El Diccionari de l’Institut (àlies DIEC) és una obra acadèmica i normativa. Recull només allò que és correcte i representa un model d'ús de la llengua; com el diccionari de la Real Academia Española o el Duden alemany. Després hi ha els diccionaris descriptius, que mostren l'ús real que fan de la llengua els parlants, independentment de si aquest ús és normatiu o no, i no pretenen establir cap model de llengua; com el Diccionari català-valencià-balear o el Diccionari de María Moliner.
No cal, per tant, establir avui competència entre el DIEC i la resta d’obres, totes igualment vàlides i necessàries per fer del català una eina atractiva i moderna. Avui el problema del català no és de nivell, ni d’estàndard, ni de modernitat; el problema és el del defalliment del seu ús social. Una llengua és un diccionari (i una gramàtica que arribarà d’aquí a un parell d’anys), però per estar viva necessita una comunitat de parlants. I això, en el cas català, va en declivi tot i que cada cop hi ha més gent que el coneix i el sap, tot i que tinguem un diccionari modern i una TV competitiva.
Amb el DIEC com a base, des de la refermada autoritat del centenari Institut, amb la complicitat i suport del poder polític, escenificat en el lliurament del diccionari al president Montilla i prenent com a bones les seves paraules de compromís amb la llengua; al català li cal una mobilització general al seu favor, un cop d’efecte mediàtic, acadèmic i social a la vegada. I si comencem a passar cap al Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana? Les eines hi són, la necessitat també. Prenem nota de l’espectacle que han muntat pel castellà a Cartagena de Indias. Els temps han canviat.

Publicat a El Mundo de Catalunya

DESPRÉS DE FRANKFURT

La presència de la cultura catalana a Frankfurt és en tant un embolcall per fer negoci, és una fira, com un acte d’autoestima, promou i difon la llengua i la cultura; per això els editors hi portaran els autors que vulguin i l’Institut Ramon Llull els que escriuen en català, en total 150 en un ampli programa que, de fet, ja va començar la setmana passada a Leipzig i que inclou 80 ciutats de tot Alemanya. Tancat el problema i amb 35.000 exemplars del programa definitiu a punt d’entrar a impremta, el director del centre, Josep Bargalló, està escatin si hi ha vida després de Frankfurt. I es veu que si.
Hi ha estudis jurídics fets per crear una fundació internacional, probablement amb seu a Andorra, que permetrà que els ens de difusió de la llengua i la cultura catalanes d’Andorra, les Illes, Perpinyà, Catalunya i la setmana vinent potser l’Alguer, es federin per treballar conjuntament i coordinada. Per Bargalló i els interlocutors a cada territori, aquesta és la manera definitiva de superar la crisi del Llull i rellançar amb més vigor els antics objectius fundacionals. Fins i tot hi ha l’esperança que permeti l’acostament del País Valencià al projecte, tenint en compte que, tret de Catalunya, arreu hi ha governs adscrits a la internacional lliberal.
I parlant d’acords de feines conjuntes, el Llull també està en converses amb els instituts Camoes i Cervantes per tal d’explicar la pluralitat de les llengües i cultures de la península. La vida, després de Frankfurt, pot ser millor i tot.

Publicat al suplement cultural Tendències de El Mundo de Catalunya