28/3/09

FASCINACIÓ PER LA VIOLÈNCIA


Analista i martell crític de dogmes contemporanis, Slavoj Zizek (Ljubjana 1949) és un dels pensadors més populars de l’actualitat a Europa. Amb un atractiu mediàtic irrefutable, la seva capacitat per aixecar argumentaris filosòfics usant elements descriptius de la cultura de masses ha posat els seus llibres de crítica social al nivell d’alguns bes-sellers de la literatura popular. La Biblioteca Universal Empúries acaba de publicar-li en català ‘Violència’, un llibre que, vist el que ha passat els darrers dies amb l’actuació dels Mossos d’Esquadra i les posteriors repercussions polítiques, hauria de situar-se al cap de munt de les llistes de llibres més venuts, al menys entre els i simpatitzants i afiliats a Iniciativa.
Seguidor de Lacan, a qui interpreta en clau marxista, Zizek desmantella a ‘Violència’ el capitalisme socialdemòcrata dinamitant-lo amb vehemència des de la seva mateixa matriu confusa, ambivalent i contemporàniament perversa: el joc de falsos miralls que provoca l’error en dictaminar l’arrel dels problemes i, encara més greu, la mala disposició a l’hora d’encarar el conflicte real. Aplicat a la violència, la idea és que la percepció subjectiva que tenim sobre ella i les seves demostracions puntuals (atemptats, disturbis urbans, violència de gènere), ens impedeix adonar-nos-en de la violència sistèmica, la inherent al manteniment de l’ordre capitalista.
Veient els estudiants i la policia esbatussar-se és convenient no perdre el nord ni oblidar la transmigració històrica de rols: la policia repressora està controlada per una organització política aparentment transformadora i progressista, i els revoltats són cadells de la millor època de bonança socioeconòmica de les darreres dècades. Que ha passat per que s’hagin capgirat els papers de la funció? Que probablement la idea terminal de la història en virtut de la rendició de totes les ideologies davant l’evidència de que l’ultralliberalisme és capaç de resoldre tots els nostres maldecaps, només se sosté en èpoques de vaques grasses, i encara. Potser si que no hi ha una percepció quotidiana de les ideologies, però hi són, i sovint els actes de violència contra els sistema, que són actes ideològics, lluny de minvar-lo, el reforcen. La violència contra el capitalisme no el qüestiona, sinó que genera una fascinació en forma d’hipnosi col•lectiva que acaba per justificar-lo i l’enforteix (i per això s’ordena als Mossos que carreguin amb duresa). Zizek aïlla el problema en aquesta fantasia que provoca reaccions de necessitat amb un clar rerefons egoista i falsament progressista, com la bonhomia de les ONG’s o l’humanisme de l’ONU,
Arribat aquest punt és impossible situar els paràmetres de la violència policial i estudiantil a una banda o en l’altra del mirall. La fascinació social que provoca en tant que causa i conseqüència en si mateixa, ens porta a acceptar que la violència, que crèiem aliena al nostre codi de valors, és dins mateix la decisió de lluitar-hi per foragitar-la, perquè només som capaços de fer fora el miratge, no l’arrel. I evidentment, tant en la provocació a la policia com en la resposta exagerada i inhumana d’aquesta, hi ha violència ideològica i, per tant, voluntat de generar una fantasia que possibiliti la supervivència del propi sistema; el que interpretat des d’un punt de vista psicològic podria ser: l’ésser humà no és bo ni dolent, és violent.

+
JOAN MIQUEL OLIVER

A ‘Bombón mallorquin’ el líder d’Antònia Font fa una mirada a la seva vida entre nostàlgica i lúdica, però, a més d’una col•lecció de cançons, hi ha també un llibre, ‘Quadern’ (Empúries) on, per primer cop, accedeix a deixar llegir les notes sobre els quals compon i escriu. ‘Strep-tease’ intel•lectual o crònica sentimental, el que vulgueu, però una nova aportació original i rica d’aquest personatge quina projecció cultural va ja més enllà de l’esfera, sempre mal considerada, de la música pop.

-
RICARD SALVAT

“Era un home amb coneixements molt profunds, i podria haver estat el director del Teatre Nacional de qualsevol país culte”,va dir d’ell Montserrat Carulla durant la celebració del dia internacional del teatre, però malgrat això, fent gala del seu cainísme una part important de la professió teatral catalana i la majoria d’administracions en pes el van ignorar. Salvat va morir maltractat per molts dels que després lamentaven la seva pèrdua amb cara de circumstancies davant les càmeres de televisió.

25/3/09

BEURE I MENJAR

En pocs minuts m’arriben dues convocatòries on, per damunt de tot, hi anuncien mam gratis, que és d’agrair en els temps que corren: “invitació a la festa-còctel De l’oralitat a l’e-book que tindrà lloc el proper dijous 2 d’abril a Barcelona”. Presentació dels primers e-books en català d’Edi.cat (Àngle, Bromera i Cossetània). I poc després entra un correu que anuncia la: tercera edició del premi de novel•la negra L’H Confidencial (Roca editorial) i desè aniversari de la biblioteca més negra del país, La Bòbila de l’Hospi. La cita és demà passat a dos de vuit a la biblio. Brindarem a la salut dels lectors negres i, sobretot, del seu prescriptor, en Jordi Canal. Hi haurà espectacle a càrrec d'Agnès Padrós, ballarina de claqué de la companyia Tapeplas, i l’actor Joan Massotkleiner, i en finalitzar se servirà un dry martini. Que ningú no hi vagi en cotxe si no vol que els mossos el tanquin a la cangrí, Molt fer-se els progres amb premis de novel•la negra, però ja veieu com les gasta el tal Joan Delort.
Sort que hi ha qui s’apiada dels escriptors convidant-los a copes de franc, perquè CEDRO anuncia que enguany hi haurà un 40’5 % menys de recaptació a repartir. La nova regulació de les compensacions per còpia privada que a entrar en vigor fa dos mesos (el famós cànon) i la crisi en tenen la culpa. A veure quina cara posarien tots aquests gallets que proclamen el ‘copy left’ per la cara i s’oposen al cànon si els baixessin el sou dràsticament un 40’5 % i sense dret ni a liquidació ni a atur. Que això de l’art no paga devia ser abans. Ara paga, i paga tant (autònoms, gestor, agent literari, pla de pensions) que ja no li queda ni cinc per beure. Un altre mite que cau.

ALCOHOL MASSA FÀCIL

Que als menors no els costa gaire comprar alcohol malgrat la prohibició ho sap tothom i és profecia, tot i que molts pares no vulguin reconèixer que el seu fill mama, o que fins i tot ho trobin d’homes, que encara hi ha cafres així.
Llavors, perquè no s’hi actua de forma radical i definitiva fent complir la llei que prohibeix la venda d’aquestes begudes als menors i limitant els llocs on es ven alcohol; a l’americana, que només es venguin begudes alcohòliques en locals que estiguin estrictament dedicats a tal fi i que si incompleixen la llei, se’ls tanqui.
Perquè els menors no van majoritàriament a un bar a beure, sinó que compren el mam als súpers, a les benzineres o a les botigues de conveniència. I són aquests els que no acompleixen la llei, no el ‘colmado’ del senyor Josep. Per cert, la majoria d’aquests establiments són de grans corporacions multinacionals. Vet aquí, potser, la resposta a l’enigma.

Dit a El Món a RAC 1 el 26.03.09

24/3/09

RICARD SALVAT, REFERENTE DEL TEATRO CATALÁN MODERNO


Decir que Ricard Salvat y Ferré ((Tortosa 1934) es un referente del teatro catalán moderno no es un tópico, Emprendedor, generoso, exigente y con la idea de lo que debe ser la escena pública muy clara, el director y autor fallecido ayer en Barcelona contribuyó con su ingente obra al éxito de todos los proyectos que convirtieron el antiguo teatro catalán de Pitarra y Sampere en el teatro moderno del Lliure, Belbel y compañía. Y, a pesar de ello, por las envidias y fobias de siempre, parte del mundo teatral oficialista lo tenía tan arrinconado que no contaron para nada con él ni en el Teatre Nacional de Catalunya (TNC).
Licenciado en filosofía por la Universidad de Barcelona y profesor adjunto de esta, abandonó su puesto en solidaridad por la expulsión de José Luís Aranguren, regresando años después y convirtiéndose en catedrático de artes escénicas de la misma universidad donde, junto a Feliu Formosa o Salvador Giner, había descubierto su pasión teatral.
En 1956 fundó junto a Miquel Porter el Teatre Viu, y después marchó a Alemania, donde estudió ciencias teatrales, sociología y filosofía. A su vuelta ingresó en la Agrupación dramática Barcelona, con la que estrenó ‘Tu i l’hipòcrita’ de Maria Aurèlia Campmany, y ‘Ball robat’ de Joan Oliver.
Tras ganar el premio Joanot Martorell de novela en 1959 por ‘Animals destructors de lleis’, reeditado por la editorial Meteora este mismo año, su nombre estuvo ligado al de Maria Aurèlia Capmany en la fundación de la escuela de teatro Adrià Gual (1960), centro que fue decisivo en la conformación del teatro catalán contemporáneo. Cuando desapareció aquel centro creó la Escola d’Estudis Artístics de l’Hospitalet de Llobregat (1975). Fundó y dirigió la Associació d’Investigació i Experimentació teatral (AEIT). Entre 1977 y 1986 fue director del desaparecido Festival Internacional de Teatre de Sitges. Al año siguiente debutó en el Liceu dirigiendo un Tanhaüser.
Con más de 150 direcciones en su haber Ricard Salvat se había encumbrado en 1965, cuando convirtió a Salvador Espriu en un autor popular gracias a la puesta en escena de Ronda de Mort a Sinera en el Teatre Lliure, montaje considerado todavía hoy como uno de los más importantes del teatro catalán moderno y que se repuso hace unas temporadas.
Fue académico de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi y también dirigió el festival Internacional de teatro de Tortosa Entre Cultures (2004-2006). En 1996 le fue concedida la Creu de Sant Jordi y en 1999 el Premi Nacional de Teatre, ambos concedidos por la Generalitat, y la Medalla de Oro al Mérito Artístico del Ajuntament de Barcelona (2003), el Premio Arlequí (2008) y la Butaca de Honor (2008). Su último montaje fue el pasado año, cuando dirigió en el Teatre Borràs Un dia. Mirall Trencat, espectáculo basado en la obra de Mercè Rodoreda, de la que se cumplían cien años. Salvat había publicado una quincena de libros, la mayoría sobre teatro
La capilla ardiente quedará instalada hoy en el Tanatori de les Corts y mañana jueves se celebrará la ceremonia laica de despedida, a las once y media de la mañana en el mismo lugar.

23/3/09

RAFAEL BARTOLOZZI, ICONA DEL POP ART


El pintor Rafael Bartolozzi falleció el domingo en Tarragoa a la edad de 66 años tras una larga enfermedad que no le apartó de su trabajo hasta hace pocos días. Y es que, como recordó su amigo y miembro de la fundación que lleva el nombre del artista, el arqueólogo Eudald Carbonell, Bartolozzi tenia como ideario “la ilusión por una vida constructiva con valores críticos”.
La fascinación por el arte de Millares, Saura o Tàpies no fue suficiente para que Rafael Bartolozzi (Pamplona 1943) entrara en el debate sobre el conceptualismo. Al margen de los círculos de la burguesía artística catalana, los estudios de Bellas Artes que comenzó en Barcelona en 1962 le devolvieron a la figuración y, a través de las influencias culturales y políticas de la década, construyó su discurso artístico por la senda del arte pop, del cual fue su máximo representante en España junto a su compañero artístico Eduard Arranz Bravo Barcelona 1941). Los más de 2000 metros cuadrados de los muros de la antigua fábrica Tipel de Parets del Vallès, pintada en 1970, así lo reconocen todavía hoy. Era su lectura del mundo, su apuesta por el arte como forma de vida y de entender su tiempo. Como iba a adoptar postulados creativos de la decadente burguesía catalana cuando el mundo de los sesenta giraba a toda velocidad justo en la dirección opuesta? Bartolozzi no era solo un ser libre, sino que aprovechaba el privilegio comunicador del creador para comprometer-se con la sociedad de su época, la que se oponía al Vietnam, a la dictadura o la estrecha estructura familiar. Y como artista mantenía y exponía el compromiso.
Ser representante español en la Bienal de Venecia en los 80 le acercó a la transvanguardia italiana. Tras pasar un período hiperrealista fue evolucionando hacia el informalismo sin apartarse de la realidad como referente. Nada que ver con Tapies.
Su interés por el entorno local al que le quería dar una proyección universal le llevó a una de las grandes aventuras vitales de su vida, ser alcalde de Vespella de Gaià (Tarragonès) un pequeño municipio en el que vivió hasta sus últimos días y en el que está ubicada la sede de la fundación que lleva su nombre. Bartolozzi hizo de la transformación social, cultural y humana de Vespella el último gran happening de una vida en la que arte y vida no admitían diferencias. Hasta que un pavoroso incendio forestal arrasó buena parte del término municipal del pueblo, y entonces fue el lugar quién lo transformó a él. La serie de pinturas de corte claramente expresionista al más puro estilo de los árboles torturados de Soutine ‘El incendio’, marcó un hito en su obra. Unos años después inauguraba ‘Alfa & Omega’ una gigantesca escultura de 12 metros situada en el mar frente a la playa de Torredembarra. Todo comienza y acaba en la tierra. Así ha querido que sus cenizas se depositen en un bloque de mármol en su casa de Vespella de Gaià La capacidad de análisis de lo material y lo inmaterial, una característica que destaca en él el arqueólogo Eudald Carbonell, llevada hasta la última expresión. Carbonell, quién visitó al artista el pasado día 16, fue uno de los últimos amigos en hablar con él. Durante la conversación trataron de nuevos proyectos de la fundación. La Fundación Bartolozzi, dedicada a la obra del artista y a la investigación plástica y científica se había constituído en 2003
Algunas de sus obras figuran en el Museo de Arte Reina Sofía de Madrid; el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), el Club de Fútbol de Barcelona y el Institut d'Estudis Catalans (IEC), entre otras instituciones
Nil Bartolozzi, hijo del pintor, dijo ayer que su padre pintó los últimos tiempos “haciendo de cada respiración minimalismo barroco”.

ÀNGEL PUIGMIQUEL, DIBUJANTE, CREADOR DE 'PEPE CARTER'


Humorista gráfico, creador de dibujos animados, periodista, fotógrafo, realizador cinematográfico, pintor y cronista de deportes y toros, Àngel Puigmiquel (1922) falleció ayer en su ciudad natal, Barcelona, a los 88 años de edad. Sus amigos sostenían que Àngel “era un hombre de una sabiduría y una amplitud de conocimientos sólo superados por su gran humanidad”, tal como decía una nota que la editorial Glenart hizo pública ayer a mediodía nada más saberse su fallecimiento de su autor.
Salvador Vázquez de Parga escribía en el epílogo del libro de Puigmiquel, ‘El ladrón de pesadillas’, que “supo elevar la historieta española a niveles pocas veces igualados en el difícil género que cultivó”. Àngel Puigmiquel era realmente un creador excepcional que sobresalió en todos los terrenos en los que intervino y fue autor de obras maestras que de la historia del tebeo.
Su trabajo en el mundo del cómic lo desarrolló fundamentalmente durante los años cuarenta en las revistas Chicos, para la que creó en 1942 su serie más importante, Pepe Carter, y Coco, las aventuras de unos niños detectives en un mundo imaginario. En 1944 desarrolló también la serie de aventuras Puños contra plomo. Por aquella época creó también las aventuras de Bambolia y Púa (1943), ambientadas en una jungla que recuerda a la de Tarzán, la serie En el país de los chiflados (1944) y El ladrón de pesadillas (1948), un relato entre la fantasía y el género negro.
Para la revista Cubilete recreó los cuentos de hadas en Petalito (1949). En 1950 aparecieron las series Búfalo y El torero Manzanilla en la revista Búfalo. En 1952, el autor abandonó la historieta para dedicarse al cine de animación en Venezuela. Regresó a Barcelona en 1963.

21/3/09

LA LLIBERTAT ÉS A TERRASSA


El jazz és llibertat. Hi ha pocs llenguatges artístics que estiguin tan poc subordinats a cap estructura com aquesta música. Deu ser pels orígens en la mixtura de ritmes i cultures d’arreu del món, o potser pels absoluts privilegis estilístics, o perquè elimina fronteres racials i de la ment. Pot ser per moltes coses, però el jazz és llibertat, i Terrassa n’és capital. D’ençà que, en plena dictadura, tres agosarats adolescents van crear un club de jazz sota l’auspici d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, “de 1959 fins avui el jazz no ha faltat mai a Terrassa”, diu en Valentí Grau, un d’aquells joves promotors que, amb el bateria Adrià Font i el trompetista Josep Mª Farràs, han convertit la seva ciutat en un bullidor internacional de música lliure, innovadora i intel•ligent.
En mig segle ha passat de tot. Des dels complicats inicis per la falta de músics, de discos, d’afeccionats, de recursos i de llibertat, lògicament, fins el brillant concert de Dave Holland i Pepe Habichuela de la setmana passada, el trio les ha vistes de tots colors. Van convertir un racó de casa d’en Farràs en club a l’estil Saint Germain, van veure com els tancaven la Jazz Cava, però van aconseguir una extraordinària Nova Jazz Cava, van lluitar per convertir les actuacions en l’actual festival, iniciat l’any 1982, i l’han vist créixer i guanyar merescut prestigi; però en Valentí Grau encara es posa nerviós quan surt a presentar el genial contrabaixista que balbuceja en el flamenc de la ma de la família Carmona, i després, en un racó sense vista a l’escenari, no deixa de petar els dits buscant el compàs de la mixtura contemporània entre jazz i flamenc. I quan se sent un ‘olé maestro’, ell és el primer que somriu satisfet. Això va així a la Nova Jazz Cava.
El local té un aire de club d’amics, d’aquells ambients on sembla que el públic es coneix de tota la vida, però on tothom hi és benvingut i no costa gens ser un més de la colla que s’agombola, sua, estira el coll per veure-hi una mica millor, fa petar els dits com en Grau, mou els peus com tants d’altres i, finalment, es rendeix exhaust a l’emoció mental i sensual de la música. Així ho va copsar Tete Montoliu, que va fer d’aquest escenari i d’aquest club, refugi i altaveu universal a l’ensems. I amb ell, i durant mig segle, una llarga llista dels més prestigiosos músics i formacions jazzístiques d’arreu del món començant pels del país, als quals els promotors mai no han dubtat en donar un paper protagonista, sovint el paper que no els han concedit els gestors i les administracions culturals. Així han mantingut els instruments afinats i l’escenari il•luminat la gent de Jazz Terrassa. Ara, lluny d’establir-se, segueixen empenyent per difondre el jazz arreu: Rubí i Sabadell acullen ja actuacions, i l’escenari de la Jazz Cava s’ha obert cap a altres locals.
Avui és el dia que el festival surt al Parc de Vallparadís. Hi ha música, paradetes i pic nic per a tothom; perquè aquells que pensen que el jazz és un gènere antic i minoritari facin un tast al sol i descobreixin que no hi ha res més modern i de masses que la música en llibertat, que el diàleg entre cultures, formes d’entendre l’art i de gaudir de la vida.
Que feu asseguts a la butaca? No digueu que no us agrada o que no hi enteneu, el jazz pot ser tot allò que vulgueu, tot el que us emociona i us fa sentir vius; perquè el jazz és llibertat, i Terrassa n’és capital.

+
ALBERT MONTAGUT

El seu ‘Fe de errores’ (Temas de hoy) no és només una crònica dels darrers trenta anys de l’ofici de periodista a Catalunya, temps en que ha canviat de la nit al dia, sinó que és un insòlit exercici d’autocrítica, que a penes es dona mai en la professió, que va més enllà de l’habitual visió endogàmica i gremial d’aquests llibres fins interpel•lar els professionals i presentar causes i conseqüències a la societat a la qual han de servir sobre el perquè el periodisme s’ha allunyat dels lectors.

-
SEBASTIÀ PUJOL

El regidor de cultura de l’ajuntament de Premià de Dalt ha estat incapaç de mantenir la centralitat dels actes de lliurament del premi Gat Perich. Un poble que no destaca precisament pel seu potencial cultural no es pot permetre llençar actius amb tanta projecció com és aquest guardó. En Perich va viure a Premià de Dalt i el va estimar. La biblioteca pública porta el seu nom contra el parer de part del consistori (sic?). Ara que el municipi ja no és protagonista del premi deuen respirar tranquils

Foto cedida per Jazz Terrassa

19/3/09

VIATJAR I VEURE MÓN

Ja ho deia en Joan Capri en un dels seus monòlegs, s’ha de viatjar i veure món; el que passa és que les condicions d’alguns no són les més idònies. A la Maria Borràs (Esfera dels llibres) li han traslladat la parada. En dues setmanes s’instal•larà temporalment a Madrid per seguir treballant com a editora, però en castellà. Imelda Navajo, directora de la Esfera de los Libros, considera que ell segell català fa perdre diners, no en vol sentir ni a parlar de llibres sobre temes catalans, i així l’Esfera desapareix fins que el català torni a parlar-se en la intimitat.
Però per sort hi ha viatgers que aprofiten el temps i el sojorn. Albert Elfa, fins fa poc corresponsal de TVC als Estats Units, ha escrit un llibre sobre la seva experiència americana i li ha passat a un editor que, després d’haver-lo llegit en format electrònic, ha decidit que és molt interessant, que està ben escrit i que aporta una visió dels EE UU original i intensa. O sigui que no cal que cap dels editors que llegeix aquest espai faci res, perquè l’Elfa ja te editor. Ara bé, potser a La Esfera li interessi la versió castellana, en no tractar-se d’un tema català...
A l’escriptora mig belga mig japonesa Amélie Nothomb li fa molta mandra fer viatges de promoció, però Catalunya és un cas a part, perquè per sort no tothom pensa com segons qui. Va venir a presentar el seu darrer títol ‘Ni de Eva ni de Adan’ (Anagrama), per mi un dels millors, i, com que la noia és de vida, va acceptar de bon grat que el seu amic i editor Jordi Herralde la convides a una calçotada. A l’escriptora li va entusiasmar l’àpat; o sigui que, si en una propera novel•la surt una dona que es deixa seduir amb els calçots, tampoc no us estranyeu.

18/3/09

EL DIÀEG I LES PORRES

Dels aldarulls d’ahir tothom en te part de culpa: els estudiants per negar-se a negociar sabent que no tenen tota la raó però que en podrien haver tingut molta, el rector Dídac Ramírez per deixar podrir la situació i no pactar una sortida digna per ambdues parts a la tancada, com es va fer a l’Autònoma, i la policia per haver tingut un comportament humanament fatxenda, professionalment exageradament violent i políticament...millor m’ho reservo no sigui que m’atonyinin; no oblidem que aquestes maneres autoritàries tenen responsables polítics.
I ara que faran uns i altres? Deixant entrar la policia a la universitat, tancant el centre com en temps que crèiem passats, el rector s’ha desacreditat. Negant-se a negociar, els anti bolonya són en un carreró sense sortida i no aconseguiran res del molt que podrien haver obtingut, sobretot en beques i diners per a la universitat, i la policia? Qui creurà en una policia democràtica després de veure els vídeos de les garrotades?

Dit a El Món a RAC 1 el 19.03.09

16/3/09

JOSÉ Mª CASANOVAS, DIBUJANTE DE 'EL JABATO'


Todos los autores históricos de la editorial Bruguera fueron más que ilustradores, portadistas o guionistas, fueron fabricantes de sueños en un país donde soñar estaba prohibido y inventores de la cultura de masas local cuando por las fronteras no se colaba casi nada de lo que sucedía en el mundo moderno. José Mª Cassanovas Magrí, (Barcelona 1934), dibujante de ‘El Jabato’ y de ‘El Capitán Trueno’ entre otros personajes de la mitología del tebeo hispano, fue uno de ellos. El lunes fue enterrado en el cementerio de Badalona tras fallecer el pasado sábado en el hospital de Mataró.
Casanovas comenzó a dibujar con trabajos como con ‘El pequeño mundo’ (1957) y posteriormente el serial Superfuerte (1958), de editorial Ferma. De ahí pasó a editorial Bruguera, donde fue dibujante de la seria original de ‘El Jabato’ y participó también en algunos episodios de ‘El Capitán Trueno’, antes de incorporarse al equipo de la agencia Creaciones editoriales, el sello que Bruguera creó para la exportación. A través de esta empresa trabajó para las editoriales Ali, Thomson, Fleetway, John Leng, Bastei, i un largo etcétera de sellos de países como EE UU; Finlandia, Reino Unido e Italia. Entre los personajes que salieron de su mesa de dibujo en aquellos años estaban Judge Dreed, Conan the Barbarian o The Phantom.
Siempre para el sello Bruguera, Casanovas participó de la larga lista de extraordinarios creadores (Casamitjana, Castelló Luque, Bertran, Blasco, Ariza, Carrión, Campos, Boix…) que convirtieron la colección Joyas Literarias Juveniles en uno de los hitos culturales de varias generaciones. ‘Las indias negras’ (1970), ‘Un descubrimiento prodigioso’ (1978) y ‘El perro de los Baskerville’ (1982) fueron los títulos de esa serie que firmó, aunque también dibujó algunos títulos de la saga de Pollyanna, otro de los clásicos de las novelas ilustradas para jóvenes que, a partir de los 50 y hasta bien entrados los años 70, fueron uno de los puntales en los que Bruguera se apoyaba para diversificar su producción y enganchar un público que buscaba algo más que los tebeos de toda la vida. Claro que eso sucedía cuando los jóvenes leían, y los clásicos de Julio Verne, por poner un ejemplo, eran una ventana abierta al mundo y sus misterios. Nada que ver con hoy en día, quizás por ello el nombre de José Mª Casanovas Magrí diga más bien poco inculso a los estudiantes de bellas artes.
Desde hace unos años José Mª Casanovas vivía en Premià de Mar, un municipio que parece ser refugio para creadores de tebeos, puesto que Alfonso Font, Usero, Carlos Jiménez y muchos otros dibujantes habitan o han vivido allí. Además, su antiguo compañero y guionista Víctor Mora vive en el municipio vecino de Premià de Dalt. Desde el lunes sus restos reposan en el cementerio de Sant Pere de Badalona, siempre cerca del mar.

EL NEN I EL LINX

Els bisbes estan disposats a aigualir el projecte legislatiu estel•lar de Zapatero per posar una cortina de fum a la paorosa crisi, la reforma de la llei de l’avortament. Més enllà de qüestions d’ètica, que cadascú es baralli sense intermediaris amb la seva consciència, el problema és que la campanya és del tot desencertada.
Primer perquè és fals que el govern protegeixi més la fauna i la flora que no pas la vida humana. Ho saben els bisbes, l’agència que ha creat la campanya i sobretot els especuladors immobiliaris que trinxen el territori. Segon perquè icònicament és inexacte, doncs la imatge d’un nen que gateja no te res a veure amb un fetus, que és el que la jerarquia eclesiàstica creu en perill. I tercer és enganyosa, perquè el linx i altres espècies animals i vegetals estan en greu perill d’extinció i l’espècie humana no.
No se si alguna autoritat reguladora de la publicitat hi tindrà alguna cosa a dir, ara, a les consciències de la majoria de ciutadans aquest missatge segur que no entra.

Dit a El Món a RAC 1 el 17.03.09

L’EXCEL•LÈNCIA MUSICAL ANDORRANA


A Andorra la música agrada i hi entenen. Els ha agradat de sempre. Als setanta amb botigues de discos com Transbord, on trobàvem tot el que a Espanya estava prohibit, de Paco Ibáñez a Lou Reed. Després amb un exquisit festival de jazz, clubs com l’Àngel Blau i botigues com Swing, i més properament el complicat territori de la música clàssica, amb un extraordinari Auditori Nacional i des del 92 l’Orquestra Nacional (ONCA), primer de cambra i des de 2006 clàssica. Amb aquest bagatge el país pirinenc ha decidit apostar per un àmbit on saben que excel•leixen. I amb un projecte conjunt entre iniciativa pública i privada, n’estan reeixint.
A l’estèreo sona la simfonia Andorrana que el compositor Sergio Rendine va escriure per a l’ONCA i que va ser enregistrada a l’Auditori d’Ordino el 2007 per la pròpia formació dirigida pel seu titular, Marzio Conti. No feia un any que la fundació que regeix l’orquestra havia decidit fer-la créixer, de cambra a simfònica, i en feia set anys que s’havia creat la Jove Orquestra, sempre amb l’impuls de Gerard Claret. Però la Simfonia Andorrana (Naxos), una declaració d’amor a la tradició cultural de les Valls i al seu patrimoni natural i amb un ‘Allegro assai’ final que és una explosió de plaers naturalistes, no és una fita, és un pas decidit en l’aposta que els andorrans han fet per la música.
El volum del sistema financer andorrà és gairebé de 26 mil milions d’euros, la meitat del que han perdut alguns bancs europeus en mesos. A Andorra la llei de fundacions no preveu la desgravació fiscal en no tenir un sistema de fiscalitat directa. Malgrat aquest handicap, la Fundació ONCA està constituïda pel Govern i la Fundació Crèdit Andorrà, entitat bancària que dota amb 350.000 euros la temporada 2009 de les orquestres nacionals. Després, evidentment, finança projectes socioculturals com beques de postgrau, l’Escena Nacional Andorrana (teatre públic) i programes d’atenció sòcioassistencial per valor d’un milió d’euros. Però potser per l’ascendència musical del conseller delegat, en Josep Peralba, l’accionariat del banc té posada la seva voluntat en un projecte musical d’envergadura com és convertir l’Orquestra Nacional Clàssica en un referent d’Andorra al món. Idea, és clar, compartida pel Govern.
No hi ha espai en aquesta pàgina ni per enumerar el programa d’activitats musicals de la Fundació i l’Orquestra. El Festival Narciso Yepes, el Cicle d’Orgue i el programa de concerts de la pròpia orquestra potser són els més coneguts, i aviat sentirem a parlar d’una òpera. Es diu El somni de Carlemany, i ve a ser una mena d’epopèia històrico-musical del poble andorrà. La música és del mateix Sergio Rendine, una partitura que ja corre pels despatxos dels directors d’alguns teatres europeus, i el llibret de l’escriptor Albert Villaró amb un poema de Teresa Colom. L’estrena en versió concert serà l’any vinent a l’Auditori i la Fundació està ja treballant en una possible coproducció.
Cau la tarda al Principat, és una horabaixa glaçada d’un hivern cru, que recorda els d’altres temps, quan ningú tenia notícia del que passava a les Valls. Malgrat el fred, un estol de nens fan cap a l’escola de música. Gairebé cada parròquia en té, però cal destacar sobretot Trívium, la moderna aposta per un estudi global de les arts escèniques que ha fet el Comú de Sant Julià. A Andorra la música agrada i hi entenen, i així volen fer-se conèixer.

+
PACO BETRIU

La seva darrera pel•lícula, el documental ‘Mònica del Raval’ narra amb voracitat i cruesa, la veritat ja ho te això, un mode de vida al marge que, malgrat les ordenances de civisme i la premsa benemèrita, segueix definint el quefer quotidià de zones de Barcelona com el Raval malgrat que avui es pugui considerar esperpèntic. Un film així potser tindrà poca difusió per no ferir les digníssimes autoritats, però consagra la saviesa de la mirada sobre la vida urbana del director de La Plaça del Diamant.

-
FÈLIX MILLET

La crisi també afecta la música clàssica i els temples dels patricis del país. El Palau de la Música retallarà la seva programació de l’any vinent enfront la previsió de tenir un milió d’euros menys de pressupost. Amb menys patrocinadors i descens de la venda d’entrades, el cicle Palau 100 passarà de 16 a 12 concerts mentre que els abonaments han caigut ja un 5%. Per suportar la davallada, el Palau buscarà fora el que no troba aquí. Un conveni amb Lufthansa intentarà atreure visitants dels EE UU.

12/3/09

INDUSTRIA ESTRATÈGICA

Ara que el Govern s’aboca a subvencionar sectors industrials considerats estratègics, sorprèn que el Departament de Cultura potser retalli un 25 % les ajudes a la producció industrial del sector editorial. El darrer trimestre del 2008 aquestes ajudes ja només van cobrir el 60 % del sol•licitat. O sigui que entre retallades, IPC i augment de demanda, a finals d’aquest any la subvenció a la industria editorial en català pot quedar sota mínims. L’editorial no és un sector estratègic per a l’economia catalana? O potser si que ho és en castellà (allò de la capital de l’edició en espanyol i tal) i en català només és agitació i propaganda? Per mirar de resoldre aquesta situació la junta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana s’entrevista dilluns vinent amb el secretari de cultura, Eduard Voltas.
Per qui l’edició en català és estratègica deu ser per l’Institut Ramon Llull. Després d’haver passat dels editors catalans a la fira de Frankfurt de l’any passat, fent un estand propi i, per conveniència particular, convocant l’habitual recepció el dissabte (quan gairebé no queden editors), enguany, com que els han retallat molt el pressupost, ha demanat a l’Associació de fer de nou l’estand plegats. Conveniència estratègica, podríem dir-ne.
Però malgrat que els tocarà pagar els plats trencats de la Setmana del llibre santcugatentca, tot i que un membre de la junta de l’Associació ja va espetegar a la cara del president Albert Pélack que la setmana es feia al Vallès per interessos polítics amb l’alcalde Recoder, els editors s’ho agafen bé. La reunió de febrer la van fer a Valls, molt ben acollits per la cambra local de comerç, i va acabar amb una senyora calçotada.

10/3/09

ABÚS POLÍTIC DE L’11-M

Des del mateix instant de produir-se, la massacre més gran que hi ha hagut mai a l’estat ha estat utilitzada políticament en la pugna entre PSOE i PP fins el zenit de l’estupidesa, com és la decisió dels socialistes de no assistir als actes commemoratius del cinquè aniversari en protesta perquè Esperanza Aguirre ha decidit tancar la comissió d’investigació de les escoltes.
Les víctimes i els familiars, com que no són d’ETA i no donen rendibilitat política, poc importen ja, i menys ara, que Zapatero diu que ha convençut Obama perquè s’afiliï a l’aliança de civilitzacions, com si tot s’arreglés amb una declaració de fraternal amistat amb el món islàmic.
Els que, des del carrer, des dels trens o des d’un mitjà de comunicació, vam viure en directe l’horror de l’11-M portem encara la perplexitat a la cara. I l’abús polític dels atemptats, encara cinc anys després, només fa que rebel•lar-nos contra l’estultícia d’aquestes males pràctiques polítiques.

Dit a El Món a RAC 1 el 11.03.09

7/3/09

EL CAMÍ CAP AL MÓN GLOBAL


Si els distribuïdors, exhibidors i fins i tot els dobladors, mostren el seu desacord amb les bases per a la llei del cinema presentades aquesta setmana, vol dir que ja els convé comercialment i ideològica l’actual situació de marginalitat del català al cinema, que a penes arriba al 4%, i de preeminència del doblatge. Amb aquesta situació, que l’administració legisli en favor del dret dels ciutadans és una obligació política llargament desatesa.
Que de 854.906 sessions de cinema fetes a Catalunya l’any 2008 només 34.196 ho fossin en català (34.025 doblades i 171 subtitulades), és una situació políticament insostenible en un règim de cooficialitat de dues llengües. Que dels 470 films que s’estrenen a Catalunya cada any des del pacte verbal de l’ex conseller Pujals amb les distribuïdores l’any 1998 només 20 es doblin en català (pagant la Generalitat) i, a més, es projectin als cinemes amb menys atractiu per al públic per decisió de la indústria, és una situació intolerable.
Des d’aquesta perspectiva els criteris de les bases per a la llei del cinema no admeten discussió. En la negociació posterior amb el sector a la recerca del consens es podrà ajustar el percentatge, en principi fixat en un 50 /50, a la situació socioeconòmica de cada zona o producte, però el que no es pot tolerar és que la indústria, per mantenir l’hegemonia en la conformació dels gustos, sigui la que executi una política de marginació comercial la llengua pròpia. I encara més quan està demostrat que els motius de falta de rendibilitat del català no són exactes. Les audiències de ràdio en català ho demostren. Partir d’un actual 21’8 % de demanda, segons diu el sector, és una xifra força positiva que permet pensar que, amb una oferta correcta i de qualitat, la demanda de cinema tendirà a augmentar cap a l’equilibri. El que cal és no tenir prejudicis. També dubtàvem de si ens acostumaríem a sentir dir a JR ‘pendó’ a la Sue Ellen, i qui recorda ja l’impacte del primer capítol de Dallas en català?
Amb tot l’aspecte més innovador, agosarat i realment definitori de la futura llei del cinema de Catalunya és l’aposta per enfortir la V.O. i la tendència progressiva a la pèrdua de l’hegemonia del doblatge, també a TV 3. La preeminència de la projecció de films doblats és una anomalia cultural imposada per la dictadura en un moment d’analfabetisme gairebé absolut (1941) i amb una vocació d’uniformització lingüística i control de la producció. La intenció de la futura llei és tendir a equiparar l’exhibició cinematogràfica de Catalunya amb la dels països europeus més avançats. Es pot discutir si convé la taxa pels films doblats, però el que és indiscutible és que la capacitat pedagògica per aprendre idiomes i conèixer altres realitats culturals que ofereix el cinema és un instrument imprescindible per situar el país al món global que, entre moltes altres coses, es confegeix a partir d’una realitat multilingüe. Això no vol dir que no hi hagi films pensats per a grans públics que es continuïn doblant durant molt de temps, però agradi o no, el doblatge massiu actual (93’5%) és un recurs del passat, fruit d’una situació autàrquica i d’endarreriment cultural de la qual cal fugir.
Amb tot, l’èxit de la futura llei del cinema dependrà del consens amb el sector i la serena fermesa en l’aplicació. CiU va fracassar en intentar-ho. Una altra ensopegada podria apartar definitivament el català del cinema.

+
IKER MARTÍNEZ

Aquest nen de 7 anys del barri barceloní del Bon Pastor exposarà a la Tate Modern de Londres ‘Passeig pels espais’, un conjunt de capses on expressa la seva peculiar visió del món, des del pupitre a la immensitat de la terra passant pel carrer i la ciutat, en haver guanyat el concurs internacional d’art Unilever competint amb 135 mil nens d’arreu del món. El jove creador és el símbol emergent i magnífic de la canalla d’aquest país, que per si algú ho dubta, és el millor actiu de futur que tenim.

-
DOLORS BATALLÉ

Gestionar l’explotació turística, és a dir cultural, d’un territori sense creure-hi és censurable i invalida a algú per dirigir un patronat de turisme, però dir que els anuncis amb platges de les Bahames i d’illes de l’Àrtic per difondre el paisatge i la cultura de la Costa Brava i el pirineu gironí han estat ‘lamentablement malinterpretats’, és voler confondre a l’opinió pública fent veure que, els que no creiem en la singularitat del territori som els altres. Només per això hauria d’haver cessat.

5/3/09

DIAGNÒSTICS I RECEPTES

Per fi la Cambra del Llibre català, que reuneix a representants de tots els sectors, ha posat en negre sobre blanc el que fa temps que tothom sap i diu. A les conclusions d’una reunió per tractar de la situació del llibre sosté que: “la crisi ha fet aflorar i posar en evidència problemes estructurals del sector que venen de lluny. Per exemple, problemes de distribució i logística; informació; serveis de novetats; devolucions; etc." I com a conseqüència d’aquest sistema pervers que penalitza enormement els llibreters petits, la Cambra constata una evidència: “la incertesa de la situació i la manca de finançament han portat les llibreries a reduir els seus estocs i a ser molt prudents en les seves comandes de reposició. Aquestes mateixes causes porten els editors a reduir tirades i nombre de novetats”. És a dir; sobreproducció, sistemes de distribució cars, injustos i ineficaços i escanyada dels bancs, que han tancat les línies de crèdit al comerç de manera flagrant, estan abocant a molts petits llibreters a tancar i a algunes distribuïdores a acumular impagats. I sort del llibre de butxaca, que ha maquillat els números els darrers mesos del 2008.
Avui mateix, però la realitat és que distribuïdors com Prologo han tancat, que la llista de llibreters petits que llencen la tovallola s’amplia amb Proa Premià i Galí de Gràcia i que no hi haurà prou camions per traslladar les devolucions de febrer.
La recepta és de l’Oblit Baseiria, de Casa Anita: fora servei de novetats, es compra al comercial i mirant amb lupa. I ni parlar-ne de demanar diners al banc. Comprant en funció del que es ven sempre hi pot haver caixa per pagar. I menjar sardines en llauna, és clar.

4/3/09

CINEMA EN CATALÀ, LA MISÈRIA

Això va pels proclamen l’arraconament del castellà de la vida pública: de les 854.906 projeccions de pel•lícules que es van fer l’any passat a Catalunya el 90 % ho van ser doblades al castellà, el 6 % subtitulades en castellà, el 3’5 % doblades al català i el 0’5 % subtitulades en català. Calen més arguments per promoure una llei que tendeixi a la cooficialitat 50 / 50 %? Si?
De les 470 pelis que s’estrenen cada any a Catalunya, només 20 es poden veure també en català. I Això des de que, en 1998, el conseller Pujals arribés a un pacte verbal amb les major’s americanes que, a més de fer-nos pagar els doblatges, els envien als cinemes amb menys públic.
S’emprenyaran i amenaçaran les distribuïdores americanes? Potser si, però qui mana aquí és el govern, no ells. Hi perdran diners els exhibidors? Està per veure, ara el promig d’espectadors a cada sessió en català és de 30 i en castellà és de 28.
I el millor, les coses com siguin, és fomentar la subtitulació. El doblatge és culturalment perniciós.

Dit a El Món a RAC 1 el 05.03.09

1/3/09

PEPE RUBIANES, ACTOR RADICALMENTE LIBRE


Pepe Rubianes (Villagarcia de Arousa 1947), “actor galaico catalán, porqué nació en Galicia aunque no vivió allí casi nunca y vivió en Catalunya, a pesar que no nació allí”, como él mismo se autodefinía, falleció ayer domingo en Barcelona a la edad de 61 años víctima de un cáncer de pulmón que él mismo había hecho público. La enfermedad le había apartado de los escenarios desde el pasado abril, cuando representaba en el Club Capitol barcelonés, su teatro habitual desde hacía años, su espectáculo ‘La sonrisa etíope’.
Rubianes era una persona radicalmente libre. Alejado voluntariamente de la corrección política y militante del sarcasmo y la ironía tanto dentro como fuera de los escenarios, a penas hacía distinciones, era esa actitud valiente e insumisa la que la granjeó tantos afectos como tirrias de los que, ya ayer mismo, Internet iba lleno de muestras en ambos sentidos. Mientras el Facebook que acoge a más de 15 mil seguidores se llenaba de manifestaciones de duelo y recuerdo, otras páginas recuerdan aun, iracundas, las palabras que el actor lanzó hace más de dos años desde la televisión relativas a la concepción antidemocrática de España y que, en su momento, le ocasionaron el boicot de algunos teatros i una denuncia judicial posteriormente sobreseída por la justicia. Pepe Rubianes era de esas personas que no dejan indiferente, y, a sabiendas de su capacidad de provocación, iba radicalizando su discurso cuando se refería a injusticias sociales. Así, su sátira terminó transformándose en un discurso de una sinceridad tan cruda que, para bien o para mal, no dejaba indiferente a nadie. Su último espectáculo, ‘La sonrisa etiope’, fruto de su compromiso con las desigualdades sociales en África era tan humorístico como agriamente crítico.
Pero Pepe Rubianes se hizo popular como actor cómico. Descubrió el teatro en la universidad de Barcelona, donde se licenció en derecho, y debutó profesionalmente en 1977 con Dagoll Dagom en el que fue su primer éxito, ‘No hablaré en clase’. En 1978 participó en ‘Antaviana’, espectáculo basado en cuentos de Pere Calders y en 1981, con Els Goglars, en ‘Operación Ubú’, antes de decidirse a actuar en solitario. Rigurosamente vestido de negro, con sus expresiones popularmente groseras y su aclamada mala baba, con Pay-pay (1983), Ño, (1984), Sin palabras (1987), En resumidas cuentas (1988), ¡Por el amor de Dios! (1991) Ssssscum! (1992), donde se proclamó rey de la onomatopeya, Rubianes: 15 años (1995) y, de manera especial, Rubianes solamente (1999), que estuvo nueve años en escena, el actor galaico-catalán consiguió un público fiel, afecto y numeroso, al cual jamás defraudó por duras que fuesen a menudo sus palabras.
Muestra de su tremenda popularidad fue la constatación de Televisió de Catalunya cuando, tras un estudio para ver que persona aparecía más en TV3, esa no era ni el entonces president Jordi Pujol ni ningún político, sino el actor. Por aquel tiempo batió un récord Guiness al ser entrevistado durante 14 horas ininterrumpidas por Toni Soler (Polonia). Pero las apariciones en pantalla de Rubianes se remontan al año 1982, cuando apareció en el popular curso de catalán Digui-digui y a la serie Makinavaja (1995), donde hacía de protagonista.
En el 2006 estrenó el montaje Lorca somos todos, basado en la detención y muerte del poeta, a raíz del cual pronunció las polémicas declaraciones que él siempre atribuyó a “la España que asesino a Lorca, no a la España democrática”.
Rubianes obtuvo diversos premios, entre los que destacan el Cartelera Túria, el Ciutat de Barcelona y el Gat Perich. La capilla ardiente se ha instalado en el tanatorio de Sancho de Ávila de Barcelona, pero por deseo de sus familiares, el funeral tendrá lugar esta mañana en la más estricta intimidad.