Vida de Pau Riba

El gripau com a metàfora de la vida. Així entén Pau Riba el miracle incert de l’existència i a partir d’aquí construeix una poètica clara i poderosa que connecta la sensibilitat intel·lectual amb la diversitat artística; sempre amb la vida com a objectiu central. Així ho ve fent des de 1967 (Taxista) i així ho ha tornat a fer, quaranta anys després, a l’Artesà de Gràcia, convertit per un dia en la seva casa formenterenca on va gravar l’octubre de 1971 ‘Jo la donya i el gripau’ (Edigsa); la vida segons la veu i la canta Pau Riba.
No érem pocs els que, a primers dels setanta, vam descobrir una cultura doblement amagada, per estar feta en català i per subvertir el noucentisme imperant. Era el símbol d’una actitud que ens relacionava directament amb els referents de les joves generacions d’arreu del món; pop, psicodèlia i hipisme. Els viatges a les illes buscant la vida senzilla i natural i a la descoberta de les drogues, lluny de la tètrica grisor barcelonina de l’època i de l’ofegador pes de les famílies, que van inspirar aquell treball gravat en part al mateix pati de la casa, van obrir tantes ments que, uns anys després, vam ser munió els que no ens vam creure la pantomima de la transició i vam preferir celebrar la festa dels sentits al carrer. Amb en Pau fent de donya Inès a un recuperat Born en un Tenorio de tres llargues nits i plàcids matins de dolça ressaca aquest país va començar, lentament a canviar. La vida tornava nova i fresca. Per fi el pensament lliure va envair la ciutat, (on és ara, per cert?)
Ho recordava escoltant cançons com ’Mama nen’, ‘Llàgrimes i petons’ o ‘Mesquinet’, un impecable himne al màgic acte biològic de parir. A ‘Graficolorancia, les cançons de Pau Riba il·lustrades per artistes internacionals’ (Pastanaga ed. 1976), en l’època daurada del ‘Rollo enmascarado’ en Rubiales va fer-hi una bellíssima vinyeta entre pop i cubista, que ara evoca tant els que hi som com fa memòria dels que ja no hi són, com la Mercè Pastor, la donya, el Mario Pachecho, productor del disc, o en Pau Mauvido, amic de l’ànima del Pau.
’40 gripaus’ no ha estat un viatge a la nostàlgia ni a la recerca del paradís perdut, perquè el paradís és la vida que ens saluda cada dia. Per celebrar aquest instant en Pau Riba ha fet una festa al pati de casa seva i ens hi ha portat. Enllà de les boires d’aquest temps brut i sòrdid, neix el dia a totes les formenteres de la ment.