29/11/08

L’ARTISTA I LA CIUTAT


L’artista entès com a activista fa la ciutat, o és la ciutat la que, com a motor de creativitat, genera compulsivament agitadors en la frontera entre l’emergència i la transvanguarda, amb la corresponent dosi de patilla? Si els espais de creació, els desallotjats o els que ara promou l’Icub, fan el nou artista, llavors quin paper li queda a les institucions culturals, les entitats històriques, els grans i petits equipaments, les universitats i altres centres educatius? Els tanquem tots?
A Barcelona es viu, de fa anys, un intens activisme artístic que emanava de la perifèria, que comença a ser descobert pels mitjans de comunicació i, conseqüentment, a rebre l’atenció dels poders públics. Els mítics 115 espais del Poblenou, els tallerets del Raval o Gràcia, però també les placetes abandonades de Nou Barris, els passadissos del metro o els racons del Gòtic, són el territori on s’ha gestat part d’aquesta emergència, però no tota, car no es pot menystenir el que s’estigui coent a entitats de barri, aules universitàries, bars o ordinadors portàtils, on potser no hi ha tants escarafalls, però es treballa moltes hores i amb rigor.
Per molt que la tendència actual ho dicti, les fàbriques de creació no són el referent exclusiu de l’efervescència cultural d’una ciutat, és més, en la seva reivindicació gairebé política, s’hi amaga molta impotència creativa real, de vegades més ganes de festa que de feina, i una vocació ‘cool’ malaltissa. Però estan de moda, i sembla que els 30 mil metres quadrats de factories creatives que s’anuncien des de l’ajuntament salvaran Barcelona de la mediocritat cultural a la que l’ha enviada la mateixa oficialitat. Paradoxa real que farà que, al cap d’uns anys, hi hagi un nou moviment emergent i modern que reivindicarà nous espais contra el que consideraran llavors encarcarament oficialista de l’illa Philips, la Fabra i Coats o la Central del Circ. I així en una cinta de Moebius sense fi, o com en un conte de Quim Monzó, si ho preferiu.
Això de les avantguardes modernes tutelades i mimades com nadons per la pròpia administració és tan increïble com improbable el seu esclat real. De la mateixa manera que la creativitat menys sorollosa, amb un cert coneixement acadèmic i capaç de superar les dificultats de tota mena degut precisament al seu caràcter innovador, trencador i agosarat, potser no és tan ‘fashion’ ni fa tanta patxoca en el disseny de la marca de ciutat que es projecta a l’exterior, però a la llarga acaba essent el realment emergent, el que de veres dona sentit a la interacció entre l’artista i la ciutat, i el que, a la llarga, acaba potenciant realment el nom de Barcelona al món.
Sense posar en dubte els valors intrínsecs de molts creadors que malden per emergir, perquè no se’ls acull a les històriques entitats de barri (algunes de les quals esllangueixen) i a les institucions culturals de primer ordre ja existents i sovint infrautilitzades? Llavors, un cop aquests espais estiguin a ple rendiment artístic, si que es pot valorar si cal un centre pels nous projectes de dansa, si el Circ necessita un espai propi (potser fins i tot es podria decidir que el que cal és un Circ estable) o si la Fabra i Cots ha de ser una Factory. És clar que d’això ja n’hi ha, es diu Nau Iwanow i el seu impulsor, en Xavier Basiana, no es va encomanar a l’esperit de ciutat ‘cool’ per tirar-lo endavant. Tot un model.

+
CAROL LÓPEZ

El més important premi a un creador concedit per votació popular, els Butaca, ha estat enguany per ‘Germanes’, el muntatge escrit i dirigit aquesta jove dranaturga i que representat al Villaroel teatre. Després del descobriment l’any 2005 amb ‘V:O:S:’, els premis Butaca, que enguany han tornat a Premià de Mar, han consolidat aquest veu que s’afegeix a l’important planter de dramaturgs que fan que el teatre sigui el gènere literari català que gaudeix de millor salut.

-
MOVISTAR

La crisi dona excuses per a tot. L’operadora diu que recondueix el mecenatge i, amb aquest argument, tanca l’espai polivalent que te a Barcelona, un lloc a l’estil del famós Zénit parisenc que, amb el temps, s’ha consolidat com un dels escenaris moderns i amb projecció de la ciutat, com si s’anés tan sobret de recintes per a concerts. Coldplay, Franz Ferdinand o Alicia Keys han estat noms que han internacionalitzat l’espai, però això no ha estat suficient per al patrocinador.

27/11/08

IOLANDA I LES FORMIGUES

La Iolanda Batallé, ara editora d’infantil a Random House, és d’aquelles persones que sempre transmeten energies positives, una tipologia que no abunda en un món com el del llibre, abocat sempre a un fals sentiment de frustració o el desànim encomanadís. Quan la vaig conèixer escrivia sobre dansa a El Observador, després de perdre-li la pista la vaig retrobar un diumenge al refugi de Malniu collint xicoira, i poc després vam coincidir ja a Random, jo com a autor i ella com a soferta i animosa encarregada de difondre els llibres de la casa a la premsa. Amb aquest currículum no em digueu que és un mèrit mantenir un esperit inquiet, engrescador i carregat de passió per la vida i les arts com el de la Io, pels amics.
Ara, en una nova volta maria al seu neguit vital, la Batallé és a punt de publicar la seva primera novel•la. Es diu ‘La memòria de les formigues’ i arribarà al mercat de la ma d’Ara llibres, que ha apostat fort per aquesta nova veu que també ha despertat l’interès d’altres segells com Columna. Els que l’han llegida diuen que és a mig camí entre ‘Nocilla dream’ i ‘L’elegància de l’eriçó’, i que serà un fenomen perquè te els ingredients que sovint li falten a la narrativa catalana: passió, innovació, joventut...
La Iolanda debuta com a novel•lista de la ma de la Sandra Bruna, l’agent que està descobrint més talents d’èxit. Atents aviat a dos dels seus darrers fitxatges, Anna Crussafont, una jove de 70 anys, que publica ‘Isola bella’ i Coia Valls, ‘La princesa de Jade’, totes dues a Columna, segell editorial que també està buscant noves veus que alterin el letàrgic panorama narratiu català amb una mica de diversitat i un munt d’agosarament. Que ja toca.

25/11/08

AL SERVEI DELS CIUTADANS

El més dolorós de la sentència no són els adjectius brutal, salvatge o els adverbis vexació o denigració amb que el tribunal qualifica l’actuació dels agents condemnats, no. El pitjor, el que cou més a vostè i a mi, és quan diu que l’actuació és impròpia d’una policia formada en un estat de dret. Això és el més fotut.
Tothom qui va haver de suportar humiliacions dels cossos policials del franquisme esperava amb anhel l’arribada dels Mossos d’Esquadra, de la policia democràtica i respectuosa i, com deia una cançó burleta de Pi de la Serra, al servei dels ciutadans. Ara, molta d’aquella gent diu que enyora la guàrdia civil, que al menys ‘els picoletos’, com se’ls anomena, arribat el cas eren capaços d’entendre, tenien una certa dimensió humana que els falta als Mossos d’Esquadra.
Em dol terriblement quan sento opinions d’aquestes, però amb sentències així de colpidores no em queda més remei que preguntar a qui correspongui que és el que s’està fent malament en la formació i comandament de la única policia formada en un estat de dret.

Dit a El Món a RAC 1 el 26.11.08

22/11/08

EL CORRECTE ÚS DE LA LLENGUA


Les declaracions del president de la secció filològica de l’Institut d’estudis Catalans, Joan Martí Castell, proposant sancionar els periodistes que no utilitzin correctament el català, tot i que rectificades posteriorment, reobren el debat sobre el model de llengua dels mitjans de comunicació, a la vegada que posen el dit a la nafra respecte del nivell de coneixement de la llengua, tant catalana com castellana, dels llicenciats.
Sorprèn que, respecte a totes aquestes qüestions que ara preocupen tant Martí Castell, l’IEC, que és autoritat lingüística, rarament hi hagi dedicat temps i esforços a estudiar-ho i a proposar-ne solucions. Les intencions del catedràtic de presentar-se a les eleccions a la presidència de la Institució, podrien estar al rerafons d’aquestes declaracions, corregides a l’endemà en veure l’alarma que havien ocasionat entre el gremi periodístic i el peixet que havia donat als buscaraons habituals que han aprofitat les seves maldestres paraules amb nècies finalitats polítiques.
El degà del Col•legi de Periodistes de Catalunya, Josep Carles Rius, va sortir immediatament enarborant el pendó de la deontologia professional; però potser hauria estat més deontològic no recórrer a aquest argument, que el Col•legi només exhibeix quan li convé, i convidar l’IEC a seure en una taula per buscar punts en comú que permetin encarar amb serietat un problema evident: els periodistes no dominem en general prou bé la llengua. És clar que tampoc no ho fan altres col•lectius professionals que també tenen en l’idioma una matèria prima laboral, com polítics, advocats, actors o professors universitaris, i sobre els quals Martí Castell no n’ha dit mai res.
Les arrels del problema són diverses i tenen moltes cares. La més evident és l’escàs prestigi que te el correcte ús de la llengua a l’educació, des de la obligatòria fins la universitària. L’escola no posa cap estri per corregir la tendència social d’empobrir el llenguatge fins a límits grollers. Sense una acadèmia que empenyi amb decisió, i amb la complicitat de les autoritats educatives, com volem que parlar bé prestigiï socialment? Avui en dia parlar be fa carrincló, un fet que no passava fa vint anys i que aboca als joves a pensar que no cal parlar correctament un idioma per triomfar en la vida, ans al contrari. La queixa més important per motius acadèmics dels estudiants de la facultat de Comunicació Blanquerna, és precisament per la obligació que els ha posat la universitat de superar sengles proves de suficiència lingüística en català i en castellà per poder passar a segon cicle.
En aquest empobriment en tenen una elevada responsabilitat els mitjans de comunicació, és clar. Són els únics capaços de generar pautes de comportament lingüístic comunes. Potser les paraules de Martí Castell haurien d’haver anat més en aquest sentit. A la majoria de mitjans de comunicació privats l’ús correcte de l’idioma els importa ben poc, i els públics fan el que poden. Amb miralls així, com volem reflectir-nos?
Els periodistes som gent com tothom. Tenim una clara responsabilitat sobre el que diem i com ho diem, però amb una limitada capacitat per invertir tendències de les quals en som responsables, si, però només en la petita part que ens pertoca i amb una nul•la possibilitat d’intervenir en el criteri sobre la llengua de l’empresa periodística. I això no és una excusa eximent, és la realitat.

+
ROGER BERNAT

El festival Indisciplines, que ha organitzat, ha estat una festa lúdica per denunciar la situació del teatre català que, al llarg dels darrers anys, assisteix a un empobriment del seu discurs cultural fins convertir-lo en un simple entreteniment popular molt ben mantingut per les administracions, per cert, a qui només interessa quantificar el nombre d’espectadors per així poder vendre la seva política teatral com un gran èxit. La creativitat va a la baixa i es marginalitza.

-
JOSEP Mª CARBONELL

L’adjudicació de llicències de ràdio, que afavoreix la jerarquia eclesiàstica catalana i els grans grups de comunicació hegemònics, posa en evidència la falta d’independència del Consell de l’Audiovisual de Catalunya que presideix i de la que tant se’n venten a tothora. El CAC, com tots els estaments quins membres han estat nomenats pels partits entre ex diputats, amics i militants, només serveix al poder que el manté. Així, voler donar lliçons d’independència és ridícul.

21/11/08

TROBAR ELS TEMPS PERDUTS

Quan un porta quaranta anys dedicat a la literatura, i més encara escrivint en català, sap que probablement ja ha perdut molts trens i ja no te pressa per res. Josep Piera te un nou recull de poemes gairebé enllestit però que no te data de publicació. Està carregat de memòria juvenil, conte versos absolutament sonors d’Adamo i Domenico Modugno (i ell va i els canta) i portarà per títol ‘Temps trobat’, el dia que s’editi, és clar que això no ho sap ni ell. Ara tot depèn que, en algun dels actes d’homenatge que se li estan fent aquests dies no l’agafi el seva editora a banda i el convenci. En són de convincents a 62 quan volen, i Piera els és d’una fidelitat avui en dia desconeguda en el gremi.
Remenar una mica els temps perduts és també una de les intencions dels organitzadors de BCNegra, les jornades de novel•la negra filles de l’any del llibre que es faran, com sempre, ap rimers d efebrer. Si l’any passat van recuperar Taxi Key, enguany s’han proposat rescatar la memòria de l’extraordinari periodisme d’investigació que va fer durant molts anys el setmanari El Caso. Serà a través d’una mostra de les seves millors portades al vestíbul del Palau de la Virreina i d’una taula rodona que es farà a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, que s’incorporà així, amb vocació de permanència, a la teranyina de la cita criminal creada per Paco Camarassa. No se que en dirà l’arquebisbe!
Amb l’excusa de furgar entre robatoris i assassins, el Caso va ser una les publicació crítica amb el franquisme, doncs va gosar posar en entredit l’estructura policial i judicial de la dictadura, poca broma. Potser és hora de retrobar el periodisme perdut entre notes de premsa.

19/11/08

L’AUTORITAT AUTORITÀRIA

L’autoritat lingüística, l’Institut d’Estudis Catalans, es torna autoritària i, en lloc de ser una institució reguladora, ho vol ser sancionadora. Curiosa transmutació de qui, durant anys, ha exercit una autoritat dèbil, d’espatlles a la realitat i, a vegades, fins i tot sembla que volgudament allunyada dels parlants.
Els periodistes parlem malament el català? Si; exactament igual que els polítics, els doctors honoris causa, les mestresses de casa, els actors, els filòsofs, els presidents de clubs de futbol i més d’un venerable membre de l’IEC. Que se’ns ha de sancionar per això? Per què? Perquè deixem de treballar en català a la primera que ens surti una oferta per a fer-ho en castellà i no haver d’estar patint pel policia lingüístic o pel mal company delator?
I quin català hem de parlar, el tronat i carrincló llemosí del diccionari normatiu (el que fa l’IEC per cert) o el d’us que fa el seu rival editorial, Enciclopèdia Catalana?
El que no es pot tolerar en la situació actual del català són estirabots d’aquests, que empetiteixen l’horitzó de la nostra llengua i la fan dèbil i sense avenir.

Dit a El Món a RAC 1 el 19.11.08

15/11/08

ESCRIVINT VIVIM, ESTIMAT PIERA


Vaig conèixer l’obra de Josep Piera el dia que un amic i company de militància em va mostrar ‘Rondalla del retorn’, la seva primera novel•la. Fa trenta anys d’aquell matí tardoral a la plaça de Premià de Mar. La fascinació política i cultural que llavors sentíem pel País Valencià, unida a els primers tempteigs amb l’escriptura que jo estava fent llavors, van ser les claus que em van obrir les portes de la literatura de Piera. Amb afany, pocs dies després vaig buscar el seu primer poemari, ‘Renou: la pluja ascla els estels’. Quan dos anys després el vaig conèixer personalment a l’encontre d’escriptors de Mallorca, vaig córrer a la llibreria Cavall Verd a comprar ‘Esborranys de la música’, un poemari que li havia editat n’Àngel Terron a Palma, perquè me’l dediqués i per, així, tenir l’excusa per explicar-li que jo també escrivia.
A aquell encontre en Jaume Fuster, ànima de l’Associació d’escriptors en Llengua Catalana, havia convidat a uns quants jovenets que començaven a escriure, res, barbamecs desconeguts. Al cap d’un temps en Piera va intercedir perquè l’Eliseu Climent m’edités a 3 i 4 ‘Balades d’speed / poemes destrossats’, el primer llibre en una editorial de les grans, i poc després ell mateix em va editar ‘Conduint tota la nit’. La connexió estava feta. Amb enorme generositat, sense perdre ni un bri de grandesa literària ni de centralitat en la cultura catalana de la segona meitat de segle XX, Josep Piera i els escriptors de la ‘Generació dels 70’, van facilitar que un grapat de joves, que llavors vam ser etiquetats amb el nom de ‘Joves escriptors’ poguéssim accedir al món editorial i a la conquesta dels lectors. Ningú més que ells va fer més per garantir la projecció de la literatura fins assolir les cotes de normalitat, encara que sigui relativa i amb passes enrere de les que no en són pas responsables, d’avui.
Pensava en tot això l’altre dia a l’Horiginal, on ens vam trobar una colla d’amics per homenatjar Josep Piera (Beniopa, la Safor 1947) i celebrar amb ell els seus primers 40 anys de brega amb la literatura, un ofici en el que, com en pocs, ens hi va la vida. M’hi havia portat l’Àngels Gregori, un sòlid valor de la més jove poesia catalana i a qui, tot i unir-me una gran amistat, no se si mai he estat prou capaç ni prou generós per fer una mica com Piera i els dels 70 van fer per nosaltres, llavors joves. La trobada a l’Horiginal, plena de passionals que es deixen la pell a cada vers com ell, em va portar a uns bons temps de la literatura catalana, quan, malgrat les poques vendes, l’escassa professionalització i les dificultats culturals de tota mena, hi havia qui maldava per escriure perquè tenia moltes coses a dir i un foc creatiu que el socarrava per dins. Probablement aquest és una de les coses més importants que he après de Piera. Hi ha tanta gent avui que vol ser escriptor per ser considerat socialment, perquè el convidin a festes o a les tertúlies de la ràdio o la TV, em deia un dia amb raó en Monzó...
Ja ho veus Josep, potser no he estat capaç d’aprofitar el mestratge literari com tu hauries desitjat, i això que et juro que ‘Estiu grec’, ‘Seduccions de Marràqueix’ o ‘Maremar’ són llibres cabdals en la meva formació. Potser m’ha perdut un excés de passió literària, aquesta mena de síndrome malaltissa que tenim uns quants per interpel•lar la vida; però no per això em consideris un desagraït, sis plau.

+
MANUEL QUINTO

El festival de cinema negre de Manresa que ell dirigeix acompleix avui la seva desena edició plenament consolidat com un dels principals del gènere. L’estrena de la que, sens dubte, està cridada a ser una de les pel•lícules de l’any, Gomorra, basada en el llibre homònim, així ho testimonia. La projecció de films a la secció oficial com Lady Jane, el darrer de Robert Guédiguian, City of Ember, Frazen River o Traitor fan de la capital del Bages la ciutat més negre d’Europa.

-
XAVIER MARCÈ

Que la Sindicatura de Comptes denunciï irregularitats en la concessió de subvencions reintegrables mai no tornades és greu. Que es reconeguin en seu parlamentària i, a la vegada, se li vulgui treure importància, és voler prendre la gent per tonta. L’Institut d’Indústries Culturals ha de fer tot el possible per que els beneficiaris d’ajudes acompleixin amb l’establer a l’acord de concessió. El contrari és un clàssic de l’administració catalana de totes les èpoques: clientelisme.

13/11/08

LA VIDA DONA SORPRESES

...sorpreses dona la vida, devien pensar els membres de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana que, encapçalats pel president Lluís Pagès, van anar a reunir-se amb els col•legues del Gremi d’Editors i, a més del president Antoni Comas, es van trobar assegut a taula en José Manuel Lara en persona. Molt malmeses han destar les relacions entre Associació i Gremi quan el líder, amb interessos empresarials a les dues bandes doncs en Xavier Mallafré (Grup 62) és de la junta de l’Associació, ha d’anar a posar pau, tot i que se li agraeix el gest.
Les picabaralles entre els editors de Catalunya són tan antigues com Frankfurt. Les diferències de concepció sobre la presència catalana a la fira van obrir un cisma entre les dues entitats gremials que, a hores d’ara, no sembla pas tancat i respecte del qual l’Institut Ramon Llull tampoc no ha fet tot el que podria haver fet per resoldre’l. L’Associació insisteix que per ells Frankfurt ja és aigua passada, però quan en Lara ha de fer de mitjancer entre ambdues parts vol dir que la ferida no està ni molt menys cicatritzada.
Per l’entitat que agrupa els editors en llengua catalana el problema entre les dues entitats no és tant estratègic o polític sinó personal: no s’entenen amb l’Antoni Comas. Hi ha qui creu que en Comas voldria reduïr l’Associació a un simple apèndix del Gremi enlloc de ser una entitat independent, i crítica, com ara. Molta pau li caldrà posar a José Manuel Lara si no vol que el conflicte es podreixi.
El que no s’ha podrit, ni de bon tros, és el bombó que Arola editors ha enviat per anunciar el desè aniversari, amb festa avui a Tarragona. Llarga vida, i amb menys sobressalts si pot ser, als editors.

11/11/08

LA SENTÈNCIA DE L’HORROR

La sentència ha estat dura, la qualificació del tribunal colpidora. Se’n parlarà molt de temps d’un assassinat horrorós i cruel, d’aquests dos nois, tant aparentment normals, que encara amplifica la basarda dels fets pels que els han condemnat. L’alarma social que ha creat aquest cas ha estat enorme.
Però qui garanteix que un fet tan ignominiós com aquest no tornarà a passar? La societat ha fet servir els ressorts que te per castigar els culpables d’un crim abjecte, però quins ressorts te aquesta mateixa societat per evitar que una cosa així torni a passar mai més?
Els valors socials s’han diluït en un campi qui pugui tan ultralliberal com falsament progressista. Les famílies han abdicat d’aplicar la seva autoritat. El sistema educatiu està posat en dubte pels propis ensenyants. De seguir així, el món de demà fracassarà igual com ho va fer el món d’ahir.
Quina sortida ens queda?
Potser creure que 17 anys de presó per un assassinat facin pensar-s’ho a més d’un abans de fer una cosa així. Però és tan poca cosa una societat a la que només li queda l’escarment per purgar una pena.

Dit a El Món a RAC 1 el 12.11.08

9/11/08

ON SON LES FORCES DE LA CULTURA?


Salvant les distàncies que les separava, les forces del treball i la cultura, com es deia a l’època, van actuar conjuntament durant el franquisme per què tenien un objectiu central comú. Després cadascú va tirar segons els seus interessos tornant-se a trobar en comptadíssimes ocasions. Ara el món del treball, amenaçat per una crisi a la que no se li veu el final i que posa en qüestió, al menys simbòlicament, el futur del propi capitalisme, reclama de nou una acció unitària; però on són les forces de la cultura, que fan en un moment cabdal com aquest?
Al crit unitari de ‘Sense indústria no hi ha futur, sense treball no hi ha cultura’, aquesta setmana més de deu mil persones es van manifestar pel centre de Barcelona contra els 150 expedients de regulació d’ocupació que hi ha en marxa ara mateix a empreses senyeres del teixit industrial de Catalunya com Seat, Nissan, Frigo, Pirelli o Alstom. A la convocatòria dels sindicats hi van acudir també representants del PSC, ERC i IC, però, que se sàpiga, no hi va haver cap representant significatiu del món de la cultura.
La profunda crisi econòmica pot ser un autèntica sotragada al sistema econòmic i financer del país, però als creadors i agents culturals es veu que això no els afecta. Instal•lats en torres d’ivori diametralment oposades a la realitat de la societat, la creació artística ha deixat d’interpel•lar la realitat del món d’avui, de qüestionar-la, simplement perquè en viu. I en general no en viu pas malament del tot. Amb l’excusa de la l’autonomia creativa, els artistes han abandonat qualsevol compromís amb la societat. Però darrera d’aquesta excusa fàtua s’amaga un autèntic fàstic envers la realitat que fa nosa. Ja no és l’art el que qüestiona el món, és aquest el que posa en dubte el sentit de la creació conxorxada amb el poder, de l’artista súbdit acomodatici dels amos del món.
Mentre l’augment de la hipoteca ofega molta gent, bancs i caixes compren voluntats lliurant les almoines dels seus beneficis al mecenatge artístic convertit en la cura de la mala consciència corporativa. El poder sap de la capacitat mobilitzadora dels artistes, per això els subvenciona per amansir-los. I quan el món del treball reclama la solidaritat del de la cultura, aquest mira cap a un altra banda i prefereix seguir immers dins la bombolla del cosmopolitisme que el poder els ha atorgat per tenir-lo content, distret i allunyat de la realitat .
La mani de Barcelona advertia que, sense treball, tard o d’hora, tampoc no hi haurà cultura, però els creadors no senten amenaçat el seu estatus com si que s’hi sentien si el PP tornava a guanyar l’any 2004. Llavors es van mobilitzar i fins i tot en van fer una pel•lícula. Ho van fer per un autèntic compromís social o per interessos purament gremials?
Si aquesta crisi ha de servir per reformar el capitalisme (sic?), potser que també aprofitem per obrir un debat sobre el paper de l’art i els creadors en la societat occidental. L’allunyament voluntari, classista en ocasions, entre cultura i societat, entre creació i món real, te alguna cosa de terminal; ha arribat al cul del sac. La creació cultural ha de qüestionar els esquemes establerts pel poder, si es limita a segur rient-li les gràcies s’està menjant el seu propi sol. Potser la propera crisi acabarà amb ella. Llavors que no demani ajuda a les forces del treball; prou feina tenen a sobreviure.

+
JOAN FONTCUBERTA

Per si algú encara creia en la fotografia com a art objectiu, Joan Fontcuberta enté la fotografia com a interlocució de la realitat, no com reproduccció. Fins el dia 8 de febrer la Virreina mostra 2000 imatges recopilades en 18 sèries que representen els 30 anys de vida professional d’aquest artita murri i genial. ‘De facto, Joan Fontcuberta 1982-2008’ és una àcida crítica social des de la cara més lúdica del joc artístic. La originalitat de la proposta és la clau del missatge.

-
INSIDE 22@

Una mostra d’arts promoguda per l’associació de les empreses del 22@, el projecte urbanístic que va expulsar a nombrosos artistes dels tallers que tenien al Poblenou, és una cita cridada a ser polèmica i a dividir més que a unir. Ara promotors i creadors s’acusen mútuament des deslleialtat, una pèssima manera d’engegar un festival que, per filantròpics que siguin els seus objectius, no és aigua clara en les seves formes. Com si el gremi artístic no estigués ja prou dividit.

7/11/08

ALIANCES COMERCIALS

Dimecres vinent es presenta una fórmula innovadora per intentar resoldre els endèmics problemes de comercialització del llibre en català. Es tracta d’Edi.Cat, una aliança comercial entre les editorials Cossetània, Angle i Bromera, potser els tres segells independents més potents del mercat, amb la qual pretenen reforçar la xarxa comercial de la distribuïdora l’Arc de Berà, amb la que treballen tots tres, i ampliar la presència dels seus productes a molts punts de venda on és molt difícil arribar-hi o que, simplement i cruel, són poc o gens sensibles als llibres en català. Per tirar endavant aquest projecte han fitxat a una de les persones mes valorades i cobejades del gremi des que va deixar Robafaves, Toni Cantó, que ja porta algunes setmanes entrevistant-se amb llibreters i presentant-los el projecte. Feina no li’n falta.
Sovint s’ha focalitzat sobre les llibreries el problema de la comercialització del llibre en català i ningú no diu mai res de les distribuïdores. Potser ja toca parlar d’aquest sector que, amb molt poc risc, s’emporta un dels percentatges més elevats sobre el preu del llibre. La reorganització de la distribució al grup Planeta després de fer-se amb el control de 62 i Proa va ser un primer senyal positiu. Ara Edi.Cat pretén reformar un sistema completament anacrònic en temps de plataformes logístiques. És un repte que pot repercutir favorablement en tot el sector, des dels autors als llibreters. La distribució és una de les claus de volta per al llibre català, per això sorprèn que els departaments de Comerç i Cultura i el gremi de llibreters, immersos en la seva particular i sorda trifurca, no tinguin cap proposta ni política al respecte.

3/11/08

L’ESTIGMA DE LA MORT

El barri de can Mas, a Ripollet, va ser edificat de qualsevol manera als anys 60. Situat al límit est de la vila, els habitatges conviuen amb industries. Ara el barri està essent sotmès a una profunda remodelació gràcies al Pla de barris aprovat per la Generalitat l’any passat i dotat amb més de 7 milions d’euros. Un centre d’activitats socials de 1200 metres quadrats i programes enfocats al jovent són alguns dels projectes més importants que s’hi estan fent. Però abans d’endegar aquesta transformació, ja fa anys que l’Institut del barri actua d’element de cohesió juvenil.
Amb el desgraciat homicidi de Maria Dolores, a Ripollet hi ha el temor que el somni de dignitat i progrés que comporten els plans de millora del barri se’n vagin en orris. El tractament públic d’aquesta desgracia pot malmetre el que amb tant d’esforç s’intenta corregir.
La mort d’una veïna del barri i estudiant de l’Insti és un fet dissortat, però que de cap manera es pot usar per marcar amb ferro roent el futur de can Mas i els seus habitants.

Dit a El Món a RAC 1 el 04.11.08

JOSEP Mª SOCÍAS HUMBERT, EL ALCALDE DE LA TRANSICIÓN


A veces la vida pone a las personas en encrucijadas complejas en las que no cabe hacerse atrás o esconderse. Cuando Josep Maria Socias Humbert (Barcelona 1937), fallecido ayer de cáncer en el hospital de la Vall d’Hebrón, fue nombrado alcalde de Barcelona en diciembre de 1976, sabía sobradamente a lo que se exponía, quizás fue esa una de sus virtudes. Substituir al tardofranquista Joaquim Viola y preparar el terreno para la llegada de la democracia local en una ciudad gris que todavía llevaba la derrota escrita en la piel de sus calles, era una tarea de la que solo podía quedar señalado de por vida o salir airoso.
Hombre de confianza del Ministro de Gobernación Rodolfo Martín Villa, tras dos años de alcalde Socias Humbert cedió el bastón en enero del 79 a Manuel Font, alcalde en funciones, y éste a Narcís Serra, con todo el honor del impecable servicio prestado a la ciudad. Desde entonces nadie dudó en reconocerlo como uno de los políticos más importantes de la democracia a pesar de no haber sido elegido por sufragio universal.
Josep Maria Socias Humbert había nacido el 24 de octubre de 1937 en Barcelona. Licenciado en Derecho y diplomado en Administración de Empresas, Estudios de Mercado y Cooperación, se formó en el Frente de Juventudes antes de entrar en el sindicato vertical. En 1975 fue nombrado vicesecretario provincial de la Organización Sindical, después Secretario General y finalmente Delegado Provincial. Desde sus cargos en los sindicatos le tocó primero enfrentarse a las grandes movilizaciones obreras de finales de los sesenta y, poco después, desmantelar el sindicalismo franquista. Desde 1967 hasta 1976 fue procurador sindical a Cortes, y después procurador municipal. Tras su etapa al frente del consistorio barcelonés, Socías Humbert fue senador por designación Real hasta 1979, estando adscrito primero al grupo mixto y después a Entesa dels Catalans. Fue por entonces cuando se acercó al PSC.
Pero Josep Mª Socías Humbert será recordado por su etapa al frente del ayuntamiento de la capital de Catalunya. Lejos de hacer una labor estrictamente continuista actuando al dictado del Ministerio de Gobernación, fue un alcalde emprendedor y muy próximo a la ciudadanía, dos novedades políticas en la plaça Sant Jaume que fueron muy bien acogidas por la ciudad. Al lado del arquitecto Joan Antoni Solans, Socías inició un proceso de ordenación del caótico y asfixiante urbanismo barcelonés. Suyas fueron las primeras zonas verdes construidas en la ciudad en décadas, los primeros centros cívicos de la historia, un cierto número de plazas que esponjaron la ahogada vida de los barrios y el proyecto de remodelación y transformación del Raval, hoy casi concluido.
Fruto de esta política favorable a la ciudad y su gente, Barcelona comenzó a despertar del letargo franquista y renació culturalmente. Los actores tomaron literalmente el teatre Grec de Montjuïc impulsando el festival de verano, los músicos ‘exiliados’ en Ibiza y Formentera volvieron, contactaron con jóvenes promotores y nuevos intérpretes que aparecían cada día y, a través del joven Zeleste, impulsaron la popular ‘Onda laietana’. Ocaña llenó de vida la Plaça Reial, los dibujantes editaron los tebeos del Rollo Enmascarado, Pau Riba se vistió de Doña Inés en un apoteósico Tenorio en un Born que fue de la ciudad pro primera y única vez, y miles de personas, sobretodo jóvenes, tomaron las calles para vivir intensamente la nueva libertad desde la ciudad. Ante esta obvia realidad, poco parecía importar que el alcalde no hubiera sido elegido en las urnas.

2/11/08

DECADÈNCIA DE LA RÀDIO


Just quan es commemora el setantè aniversari de l’emissió radiofònica que Orson Welles va fer de la Guerra dels Móns, i que va suposar un zenit creatiu del mitjà, la ràdio catalana viu un dels seus moments més baixos. Tot i que històricament es considera que la ràdio feta a Cataluya és una de les millors d’Europa, la falta de nous formats, les retallades pressupostàries i la confosa lluita per l’audiència, ha abocat el mitjà més valorat pels oients a un tràngol: l’audiència no decau, però envelleix aritmèticament.
El dia 30 d’octubre de 1938 el geni d’Orson Welles va posar el llistó de la creativitat molt alt, tant, que encara avui es venera aquella emissió, se’n fan versions i s’ha demanat que l’Unesco el declari Dia Mundial de la Ràdio. Aquesta fita, que durant anys ha esperonat l’enorme creativitat i originalitat que ha tingut la ràdio feta a Catalunya, avui és un exercici de nostàlgia molt mal portat. L’audiència del mitjà no minva, però no s’incorporen oients joves en massa; amb l’iPod el jovent està abdicant fins i tot de les repetitives emissores musicals. El podcast te un ús limitat als molt interessats en un tema i no ha aconseguit convertir-se en una ràdio a la carta popular. I és que el problema no és la tecnologia, que des de la invenció del transistor sempre ha jugat a favor de la ràdio; el problema és l’alarmant falta d’imaginació i creativitat que experimenta el mitjà, en especial des que fa uns anys els seus directius han perdut l’oremus en una absurda batalla per l’audiència.
La demanda social d’informació a tothora i la fidelitat a una emissora (una realitat que molts directius han oblidat) suporta l’audiència, però la falta de nous formats (sobretot en entreteniment), la sobreexplotació dels gèneres entrevista i tertúlia i l’abandonament de la difusió cultural (incloent-hi les suades i vulgars programacions de les radiofórmules) estan apartant els joves i els sectors socials d’avantguarda de la cansada ràdio. Internet és un complement perquè permet una gran varietat de programacions, però el caràcter ‘unplugged’ de la ràdio, la capacitat d’escoltar-se des de tot arreu i amb aparells minúsculs i baratíssims, avui per avui fa insubstituïble l’emissió a través de les ones hertzianes.
Mentre els diaris i les televisions generalistes estan buscant la seva reubicació en l’espai comunicatiu alterat per Internet i fenòmens com els diaris gratuïts o els no media, la ràdio, amb un terreny ampli i ben definit, navega a la deriva per l’abús de fórmules que li han donat èxit, però que cal renovar. I tot plegat inserit en un context de caiguda de la publicitat i retallada de pressupostos públics.
Les emissores comercials estan vivint de les escorrialles de les fórmules informatives amb les que van conquerir amplies audiències des de la transició, i les ràdios públiques, embarcades també en la batalla de l’audiència, retallen fins l’ofec els pressupostos i els espais a les graelles destinats a programes culturals (Catalunya ràdio ha eliminat la producció de dramàtics, per exemple) o a l’experimentació amb llenguatges radiofònics d’avantguarda. Radio 3 o iCat FM són bones plataformes, però amb pocs diners i sovint amb personal molt funcionarialitzat, no es pot fer gran cosa. I així, l’únic que fa la ràdio és menjar-se el pa d’avui i conrear la misèria de demà. I així si que la decadència no és creativa.

+
JOAN BAPTISTA XURIGUERA

Publicat per primer cop el 1972, els Verbs catalans conjugats (Claret), de Joan Baptista Xuriguera, arriba ara al milió d’exemplars venuts a la 47èna edició, un long-seller de l’edició en català que, curiosament, mai no ha sortit a les llistes de vendes dels diaris, per que us en refieu. Les claus de la pervivència del Xuriguera, com tothom el coneix, són, una metodologia pràctica, un preu assequible i una actualització constant. Quantes generacions han après a conjugar amb ell?

-
ALBERT PÉLACH i JORDI MARTÍ

Treure la Setmana del llibre de Barcelona és matar-la. La capitalitat és un element decisiu en la projecció de qualsevol cultura moderna. La comissió organitzadora i l’àrea de cultura de l’ajuntament són responsables a parts iguals del desori. Les poques ganes d’uns de fer res per la cultura catalana i la poca voluntat dels altres per entendre’s amb els socialistes han acabat abocant a la Setmana al no res. Enhorabona als dos, han aconseguit els seus objectius, que eren idèntics.