31/5/10

Claret a Ceret

Peus, cap, mans i panxa de Claret Serrahima, tot el que és i comunica, al museu de Ceret entre cireres, llum primaveral i embafats de l’inquietant paisatge del Vallespir que Soutine va saber expressar com ningú i a través del qual, el premi nacional de disseny, passeja de fa un temps la seva mirada de clàssic de la modernitat. Concepte o missatge, on és avui la innovació?

La democratització del disseny va ser un dels factor desencadenants de la Barcelona d’avui. Els primers anys de la transició, els carrers de la ciutat grisa del franquisme van ser ocupats per músics, actors, performers o dibuixants de còmics. Va ser l’època gloriosa del Zeleste, el Saló Diana o Ocaña, però aquella ciutat que esclatava en desig de convertir el carrer en l’autèntic centre de la vida pública, és a dir de la llibertat, no va poder resistir el pes enorme i feixuc de la institucionalització democràtica. No tenia prou poder comunicatiu ni transformador.
El disseny havia viscut fins llavors reclòs en els agradables ambients de la burgesia local. La producció dels grans creadors, (de Milà a Sauté) a penes havia estat capaç de superar el classisme del consum cultural de l’època, la seva capacitat comunicativa difícilment transcendia, i quan ho feia era amb caràcter anònim (cas de la Montesa Impala,per exemple).
La irrupció social d’un concepte realment democràtic de disseny va arribar majoritàriament amb les noves institucions, que van adonar-se de que, no només calia donar un canvi estètic a les ciutats que indiqués clarament els nous temps de llibertat que estaven protagonitzant, sinó que calia implicar a quants més sectors socials fossin possibles en ell. El missatge havia de ser tan potent i multifacètic, que els sistemes clàssics (sector cultural, opinió públics) no eren suficients. El disseny, que consisteix a concebre o millorar un objecte amb un sistema fet a mida i amb un mètode de treball propi i discursiu, podia ser un bon instrument, HI havia tradició, qualitat, escoles de prestigi, un incipient contacte amb Europa i, a més, era un símbol d’excel•lència i cosmopolitisme.
Claret Serrahima, un home de geni noucentista (Julià Guillamon), però transgressor i provocatiu a la vegada tant en el creatiu com en el polític (Daniel Giralt-Miracle), va entendre i assumir el repte de transformar Barcelona amb el disseny com a instrument obert i per a tothom; comunicant a la vegada que la dialèctica dels nous temps s’havia apoderat per fi del carrer, i que el discurs del país seria modern o no seria. L’estudies o dissenyes va transformar la ciutat antiga en la metròpoli moderna, els nous temps havien arribat per instal•lar-s’hi.
Si la Barcelona i la Catalunya modernes es van dissenyar, en Claret en va ser un dels seus progenitors. No només va engendrar missatges, també s’hi va comprometre professional, personal i fins i tot empresarialment. I si en tot aquell procés que va viure a finals dels vuitanta el seu punt àlgid, es van produir excessos, no és pot culpar ni al disseny, ni als dissenyadors. Quan les vies de transformació s’esgoten i algú, generalment institucions, s’obstina tan si com no a seguir explotant-les, el discurs es rovella fins el bloqueig. Els JJ OO van suposar la darrera espremuda al concepte; la modernitat (post o no) havia donat de si tot el que podia. El concepte havia arrossegat la idea.
De l’àmbit ‘peus’ de la mostra, els seus treballs sobre Barcelona, el museu de Ceret (la mostra viatjarà a l’Arts Santa Mònica) ens porta a la ‘panxa’, la rauxa, els divertiments, les complicitat i transgressions i acaba amb les ‘mans’, on hi ha les llibretes amb els dibuixos a llapis que en Claret ve fent ja fa força anys. Ha tornat la idea, el concepte hi és al seu servei. El que conta és la força del missatge. En Claret Serrahima és un comunicador, no un artista, de fet es reclama ‘un rave’; el ‘bio’ és modern. Els temps canvien. L’obra de Claret Serrahima radiografia el sentit de les coses.

Albert Guijarro
Ell i uns amics fa deu anys van crear un petit festival de pop independent que avui s’ha convertit en cita musical imprescindible. El Primavera Sound acull enguany 170 grups i públic d’arreu Europa, i fa de Barcelona la capital de la música popular. Llàstima la poca atenció als grups locals, potser creuen que no fa cosmopolita, o que a un anglès li molesta sentir cantar en català.

Javier María Casas
La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, que presideix, estimant la demanda de la Junta de Castilla y León per que sigui declarat be d’interès cultural la seu de l’arxiu de Salamanca i tot el seu contingut, posa en perill el retorn del patrimoni català, estimat en unes 1600 capses, que encara resta allà. Una nova mostra voluntat judicial de capgirar la raó històrica.

30/5/10

A Denis Hopper, en memòria

Denis Hopper (1936-2010)


CEMENTIRI DE PORTBOU

No sé com vaig aprendre a estimar Walter Benjamin.
Potser tot va passar un matí de tardor, plàcid com aquest,
d'ara fa uns deu anys, venint de Cotlliure.
No vam sopar als Templiers llavors,
dos-cents setanta francs eren una fortuna.
Només vam cargolar i descargolar la carretera de les Alberes
buscant una pregunta que no coneixíem.
I així va ser com vam anar a parar
al cementiri de Portbou.
Vist des d'aquí, Benjamin podria haver estat
aquell majestuós espadat on trenquen les ones,
o potser només el regust salat de marinada als llavis.
Fos com fos, en totes dues ínfimes manifestacions de la debilitat humana
hauria deixat escrita la mateixa qüestió:
Torna a fer aquesta carretera fins aquí tants cops com calgui.
Veuràs com cada vegada la trobaràs diferent,
i mai no deixarà de ser la mateixa.
Així tu, mira, aprèn i escolta; però no vulguis arrencar-te els ulls
pensant-te que hi veuràs més clar.
Però, i si tot buscant la resposta enmig d'aquests revolts,
senzillament em derrapa la màquina
i surto disparat roquissar avall per damunt de les vinyes
sense ni tan sols fregar-les, perquè no s'empipés en Segarra?
Respondries tu d'aquest accident, Walter Benjamin?
O és aquesta potser la terrible resposta
a la meva ingènua pregunta? El destí
de l'ebri, del ionqui, del depravat.
Només la tragèdia final pot salvar les seves ànimes,
i portar-les, a l'últim moment,
al cementiri de Portbou;
un dels culs del món
que vaig descobrir per casualitat
quan no tenia prou diners per sopar com cal.

 Del llibre Encara queda el blues (Cossetània 1999)

29/5/10

Miquel Cors, precursor del 'star system' autonómico

Allá por 1994, cuando los héroes de la televisión eran anglosajones o casposos herederos de la tele en blanco y negro de la dictadura, apareció un protagonista llamado Antonio Aiguader, bigotudo propietario de un súper de barrio, padre de una pareja de adolescentes que se las traían y marido de una mujer de lágrima débil pero voluntad férrea, y convenció a los espectadores que siguieron la serie Poblenou / Los mejores días por las televisiones autonómicas, de que otro ‘star system’ era posible. El actor Miquel Cors (1948), protagonista del primer culebrón de TV3 junto a Joel Joan, Gemma Brió y la impresionante Margarida Minguillón, falleció el jueves en Barcelona a los 61 años víctima de un infarto. Su ya débil corazón no resistió más las emociones de la escena.
Cors y Minguillón fueron los precursores del ‘star system’ español que hoy puebla todas las pantallas y triunfa en las audiencias. La proximidad al espectador, algo insólito por entonces, la larga y fecunda trayectoria profesional de ambos ya en aquel tiempo y una producción y realización ágil y moderna, convirtieron a Antonio y a Rosa en una suerte de parientes de miles de familias en algunas de las comunidades con televisión autonómica. Estrenada el día 10 de enero de 1994, solo en Catalunya, la serie tuvo una media de 748 mil espectadores diarios a lo largo de los casi 200 episodios que tuvo, y desembocó en las secuelas ‘Rosa’ y ‘Rosa, la lluita’, ambientadas ambas en Manresa. Todas estas producciones estuvieron dirigidas por Joan Bas y Jaume Banacolocha con guión del dramaturgo y reciente premio nacional Josep María Benet i Jornet. A pesar del éxito, los inicios no fueron nada fáciles, todo era nuevo y todos eran novatos en lo de los culebrones, por eso la dirección de la televisión catalana confió en el protagonismo de Miquel Cors; suponía una garantía y lo fue.
Cuando Miquel Cors desembarcó en la televisión su hoja de servicios sobre el escenario era intensa y diversa. Había comenzado como cantautor de la Nova Cançó donde, a pesar de que no fue un ídolo de masas, popularizó el tema ‘Fill de vidua’, un poema de Pere Quart en el cual satirizaba la burguesía barcelonesa falsamente catalanista de los sesenta. Años después fue el rockero Oriol Tramvia quien la versionó en un memorable disco grabado en directo en el viejo Zeleste. La huella de Cors en la música hizo lo suyo.
Activista, comprometido con su tiempo, sui país y la cultura, Miquel Cors participó durante los 70 en l’Assemblea d’Actors i Directors, una excitante experiencia de autogestión y asambleísmo que dio insólitos productos como ‘Flors, turbans i barretines’ (una premonición?), además de poner la semilla al festival Grec, antes de escindirse. Llegado ese momento Cors se unió al ala más radical, l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle, con quienes protagonizó la espectacular, festiva y casi revolucionaria ocupación del antiguo mercat del Born de Barcelona, al que, poco después, convirtieron durante tres días en un enloquecido festival escénico a partir de un Tenorio en el cual Pau riba era un Doña Inés rockera. Viejos buenos tiempos aquellos en que, muerto Franco, todos creíamos que la calle ya no era de nadie más que de los ciudadanos y que la fiesta era posible en todo momento y con toda libertad. Por aquel tiempo Cors creó junto a Silvia Munt una compañía en la que pudo demostrar la multiplicidad de sus registros actorales.
Además de dedicarse al doblaje, Cors apareció en películas como ‘Mi hermano del alma’, ‘Material Urbano’ o ‘El truco’. Recientemente tuvimos ocasión de verlo por última vez en el teatro en ‘Escenas de un matrimonio / Saraband’ en el Teatre Nacional de Catalunya.
Miquel Cors, boina calada al estilo del Ché en aquellos días del Born, no dejó jamás de creer en la libertad sin cortapisas, por eso se convirtió en un activista anti especulación en su Valldoreix (un agregado de Sant Cugat del Vallès) de adopción, una de las zonas próximas a Barcelona donde el ladrillo se paga a precio de lingote de oro. Que poco se debía imaginar el por entonces joven alcalde Lluís Recoder que el actor le tildaría de ‘faraón’ en el pregón de las fiestas de la ciudad que él mismo le había invitado a leer. Al Antonio del súper no se le vencía fácilmente.

27/5/10

La setmana que ve

Els organitzadors de la Setmana del Llibre en Català confien en que el canvi de dates, al voltant de l’onze de setembre, i de lloc, torna a Barcelona després del pas per Sant Cugat, significarà un salt endavant per al certamen en tots els aspectes.
La idea de traslladar la Setmana a la Diada Nacional te la intenció de mobilitzar a lectors i editors cap a un nou, i real, dia del llibre català situat al voltant de les dates en que, a altres països europeus, es fa la ‘rentrée’ literària. Perdut Sant Jordi a mans del mercat més xaró i dels llibres en castellà, dissenyar un nou escenari amb marc europeu per a difondre de forma potent el llibre en català és, potser, una de les poques sortides que li queden a la Setmana. És clar que, per consolidar aquesta opció, cal que editors, mitjans de comunicació i llibreters hi apostin fort; però sobretot, en opinió d’alguns dels implicats en l’esdeveniment, la Setmana només es pot erigir en la festa gossa del llibre català si es fa a Barcelona i en un indret cèntric.
Però sembla que l’ajuntament de Barcelona no hi posa gaires ganes en que això sigui així. Després de l’esperança que van suposar les edicions a la plaça de Catalunya, l’exili al Vallès va ser frustrant i ara, el retorn al parc de la Ciutadella, un mal menor, doncs ha estat possible per un acord del ple que manava al govern a treballar pel retorn de la Setmana a la ciutat. És de suposar que de tot plegat en van parlar membres de la junta de l’Associació d’editors en Llengua Catalana amb el cap de l’oposició municipal, Xavier Trias i el regidor i ex-editor Jaume Ciurana, en una reunió de tall protocol•lari que va servir per conèixer les intencions d’ambdues parts sobre la Setmana.

26/5/10

La norma i el respecte

Hi ha una benzinera de Vilassar de Mar on obliguen els motoristes a treure’s el casc a l’hora d’anar a pagar. La raó és ben simple, evitar que ningú pugui escapolir-se de les càmeres de seguretat. Agradarà o no la mesura, però és el seu negoci i en tenen dret. Com que a mi no m’agrada mai no hi vaig i llestos.
La prohibició de portar burka a les dependències de titularitat municipal que l’ajuntament de Lleida aprovarà avui en ple és del mateix estil. Als seus espais el consistori és lliure d’acceptar o no a persones amb una part important de la seva fesomia amagada. De la mateixa forma que una universitat podria refusar persones amb el rostre amagat a les aules o un club de futbol al seu estadi.
El problema de la simbologia religiosa extrema, com és el cas del burka, és a la via pública. Aquí, si no es violen les lleis del país, ni representen un perill per la seguretat, no hi veig cap raó de pes per a prohibir-lo. És qüestió de trobar el punt d’inflexió entre la norma i el respecte. Decidir on és aquest punt és una feina complicada i per la qual potser ens cal encara una mica més de temps. Tot arribarà. Ara, amb la crisi salvatge que afecta els ajuntaments, em sembla que els plens municipals tenen coses més importants sobre les quals decidir.

Dit a El Món a RAC 1 el 27.05.10

24/5/10

La necessitat de fugir de la realitat

Espiritualitat, ciència ficció, màgia o futbol, sembla que tot s’hi val si de fugir de la realitat es tracta; i encara més d’aquesta galdosa realitat de crisi, retallades socials, batusses financeres i corrupció que està abocant la societat occidental a una desagradable sensació de final d’era i de decadència. Impotents enfront l’allau, tanquem els ulls per evitar mirar.

El capitalisme ens ha educat en la dialèctica de l’autoregulació lliure dels conflictes socials i ara, que és el propi sistema que fa figa per totes bandes, no sabem a quin clau aferrar la nostra mutilada personalitat crítica que sotsobra amb el mercat i els capitals, mentre els economistes, polítics, pensadors i artistes que ens van estabornir amb els seus missatges ensucrats fent-nos creure que no hi havia alternativa al capitalisme, han fugit deixant-nos sense llanxes de salvament.
Diu l’admirat Francesc Torralba que hi ha una emergent necessitat d’espiritualitat; no m’estranya, és la forma clàssica d’intentar sobreviure en temps d’ensulsida. També l’estol d’articulistes de la Fundació Jordi Pujol insisteix que cal recuperar els valors que van regular històricament la societat. D’acord, però el món funcionava amb aquestes pautes fins que algú va considerar que es podien liquidar perquè la societat moderna ja s’autoregulava prou i no li calia tanta normativització del comportament. I segur que no van ser les classes més allunyades del poder.
Resulta enormement sospitós que, des de la religió o el neoliberalisme, es culpi sistemàticament tant de la pèrdua de valors com de l’espiritualitat a l’educació progressista i igualitària, el racionalisme, a les polítiques d’esquerres i suposo que fins i tot al referèndum de la Diagonal. Els efectes perniciosos del capitalisme sobre la ment de l’individu i el seu rol social estan encara pendents d’una anàlisi multidisciplinària seriosa; hi ha massa interessos creuats pel mig (religió i capital, drets humans i mercats, justícia universal i negocis...) que ho impedeixen. I si seguim convençuts de que el capitalisme depredador i antihumanista actual no te alternativa, mai no s’arribaran a establir les bases d’aquesta anàlisi, que és com dir que mai no se sabrà la veritat sobre la pèrdua de valors o d’espiritualitat de la societat actual. És el peix que es mossega la cua, i a algú ja li va bé que sigui així.
En la poruga, espantada i decadent societat d’avui hi ha una pèrdua més preocupant que la dels valors o l’espiritualitat, potser perquè és en la base mateixa de les dues: la pèrdua de la realitat, una circumstància que comença en els joves, però que afecta a bona part de la població de forma transversal. La moda de la ciència ficció o dels embafosos relats de màgia, gòtics i para normals, contrasta amb el descens alarmant en el consum d’informació sobre l’actualitat que fan els joves. La fal•lera per certs esports o per fàtues vides d’altres que convertim en herois populars, estaborneix els adults. Uns i altres en general prefereixen no saber, intueixen una crisi tant rotunda i que els trastocarà tot el que són i han après a través de la seva pròpia tradició, que es refugiem en paradisos falsos com drogues al•lucinògenes abans d’aturar-se mínimament a pensar com poden transformar la societat per a un futur capaç de superar la decadència actual.
La necessitat de fugir de la realitat pot ser un baló d’oxigen per a aquests moments tant convulsos i en el que s’ensorren tantes torres que creiem indestructibles, però acabarà per crear individus absolutament amorfes, sense cap mena de criteri ni sentit crític, simples ninots que, havent perdut el contacte amb el món real, vagaran per la vida sense saber ni qui són ni on viuen. Aquesta situació, evidentment, és perfecta pel sistema, que així podrà anar tirant durant dècades encara que sigui a empentes i rodolons com ara. Perduda la realitat de vista quedarem ens mans dels monstres. Llavors, a corre cuita, tornarem als valors i a l’esperit.

David Villa
Pagar 40 milions d’euros per algú en un moment en que la situació econòmica és greu per a tot el país és un escarni a la dignitat col•lectiva, però els 25 mil socis que divendres al matí van omplir el camp per saludar la nova ‘compra’ evidencien que hi ha una part important dels catalans a qui la realitat els fa tanta por que prefereixen embriagar-se amb l’èxit aliè. I tothom content.

Francesc Miralles
Placebo per a fugir d’aquests temps angoixants, la seva novel•la ‘Retrum’ (La Galera), que relata la vida de Christian, el noi solitari que es refugia en un cementiri a llegir Lord Byron fins que descobreix ‘l’odre pàl•lid’, és un èxit a mig món: Alemany, francès, brasiler, croat, castellà i probablement anglès, saluden aquest autor versàtil i intel•ligent com pocs. El gòtic triomfa.

20/5/10

Poesia institucional

La febrada poètica de cada primavera te llums i ombres, com gairebé tot a la vida; però es miri com es miri, pràcticament darrera de cada vers, il•luminat o no, hi ha la llarga ma de l’administració. Mentre el trio Escofet, Xargay, Sales s’estrena en la direcció del BCN poesia amb no poques propostes innovadores que intenten donar més visibilitat als llenguatges poètics d’avui en dia, dos dels locals que han treballat més intensament els darrers anys per la difusió de la poesia, l’Horiginal i la Granja de Gavà, han tancat portes. El primer per ordre municipal (paradoxalment cosa de veïns i xivarri), i el segon per la morositat del nou l’arrendatari del local. Està bé que l’ajuntament promogui una setmana de poesia a la ciutat, però, i les altres 51? Truco a en Josep Pedrals perquè em doni informació de la darrera reunió entre la propietat de l’Horiginal i els tècnics del districte, negociacions que sembla que poden anar per bon camí, i no hi ha forma de que em respongui. Entenc que deu estar preparant les maletes per anar-se’n d’excursió amb en Carles Torner, el cap de la cosa literària de l’Institut Ramon Llull, que ha convidat a trenta poetes amics a passar uns dies a París per participar al Marché de la poésie, on Catalunya hi ha estat convidada. Obvio dir-vos noms perquè hi ha molts repetidors en els cíclics llistats d’invitacions del Llull.
Amb tant de viatge després no hi queda temps per saber quina és la situació real de la literatura catalana al món, si prèviament no s’ha passat pel taulell de l’Institut. O potser tant li fa, si no es pot utilitzar. Estic d’acord amb l’Ada Castells quan diu que la poesia torna a ser necessària, sempre hi ha qui en sap treure-li partit.

18/5/10

Rosa Virós, la primera rectora

Cuando en el año 2001 fue la primera mujer en acceder al rectorado de una universidad catalana, probablemente Maria Rosa Virós, que el sábado falleció en Barcelona a los 74 años de edad, pensó en tantas mujeres anónimas que poblaron su lejana tesis doctoral sobre el comportamiento electoral durante la República en algunos municipios de Girona; no en vano durante años se responsabilizó al voto femenino al giro derechista de 1934. Lejos de estos análisis misóginos que ella analizó durante años hasta llegar a ser también la primera mujer catedrática de ciencia política en Catalunya, investigando comportamientos electorales y actitudes de la ciudadanía, la rectora Virós fue un modelo de persona comprometida con su tiempo, con su género y con el conocimiento como instrumento de libertad.
El sustrato de esas ideas los obtuvo Maria Rosa de una familia liberal e ilustrada que, siendo ella casi un bebé (nació en 1935), vio como sus esperanzas se desmoronaban por la Guerra Civil. Pero lejos de rendirse o de reconvertirse a las nuevas circunstancias, ya desde las aulas de la facultad de derecho de la Universidad de Barcelona y en plenos años cincuenta, Virós emprendió su compromiso intelectual y activo contra la dictadura. Fue así como su compañero de lucha, José Antonio González Casanovas, se convirtió con el tiempo en su esposo.
Con obstinación y empeño, Rosa Virós supo desempeñar todos los papeles que la sociedad, la de entonces y la actual, reserva a las mujeres, hasta conseguir superar la idea de marginación de la mujer en la justicia que, de jovencita, le había trasmitido un juez amigo de su padre. Siguió a su esposo hasta la universidad de Santiago de Compostela, donde él obtuvo su cátedra, y crió a sus tres hijos. Y cuando estos fueron lo suficientemente mayores y la familia estaba asentada, ella reemprendió los estudios, se doctoró, obtuvo la cátedra y, tras ejercer en la Universitat de Barcelona durante 20 años, en 1991, se incorporó al equipo de la Universiat Pompeu Fabra. De la mano de Enric Argullol fue vicerrectora, secretaria general, decana de la facultad de Ciencias Políticas y, del 2001 al 2005, la rectora, siendo la primera mujer que alcanzaba el rectorado en una universidad catalana. Tras dejar el rectorado fue nombrada presidenta del Consejo Económico y Social del Ayuntamiento de Barcelona.
La Generalitat le otorgó en el año 2005 la medalla President Macià y en el 2007 la Creu de Sant Jordi.
Rosa Virós, que falleció en el Hospital Clínic de Barcelona, fue despedida ayer con una ceremonia estrictamente privada por deseo de la familia y su cuerpo incinerado. Dentro de unas semanas se hará una ceremonia pública de despedida.

17/5/10

La Diagonal com a metàfora

Es veia a venir; el primer que convoqués els ciutadans a les urnes pel que fos, el tema era el de menys, s’emportaria totes les garrotades. Entre la crisi i la incapacitat pe a sortir-nos-en, la desafecció per la provada sensació d’estafa a que ens te sotmès el Constitucional, la malfiança cap a la política institucional pel xoriceig de Millet, Pretòria i els que no s’han descobert i potser no se sabran mai, i la sensació general d’impotència de la classe política per encarar a tants fronts oberts, molta gent tenia ganes de demostrar amb la única força legítima de que disposa, el vot, que n’està farta. La idea de sotmetre a consulta popular els grans temes ciutadans em sembla lloable, i la necessitat que te la Diagonal de transformar-se per poder seguir acomplint amb l’ús de via de comunicació interior de la ciutat i cap els municipis veïns per al que Cerdà la va dissenyar, però amb les necessitats de transport d’avui, és una evidència innegable.
Ara bé, dit això, res no s’ha fet bé. Ni el moment era el millor donada la feblesa política que ja patia Hereu abans de la consulta, ni el plantejament el correcte pel sospitós format de la pregunta.
La caiguda de Martí sona a poc, i en política, les intencions no basten, i ara els socialistes catalans tenen un problema molt greu per inèdit. La possibilitat de perdre les dues bandes de la plaça Sant Jaume.

Dit a El Món a RAC 1 el 18.05.10

La cultura al centre de la vida metropolitana

Urgeix substituir l’etern i avorrit debat sobre la conurbació metropolitana de Barcelona i passar a l’acció d’una vegada abans que el potencial de la Gran Barcelona no s’ofegui en una realitat que, des de la perifèria tothom veu i practica, però de la que les malfiades institucions recelen. Donada la seva demostrada capacitat transformadora, podríem començar per la cultura.

Quan vaig anar al museu Picasso a veure la magnífica mostra sobre art eròtic japonès una noia del personal del museu se’m va dirigir en anglès, tot i que si una cosa faig amb obstinació és parlar català. “Normal”, vaig pensar,”que hi venim fer els oriünds en un museu com aquest sinó nosa”. Això no és una anècdota, és la metàfora del que s’ha convertit Barcelona, una amable i bella ciutat per als estrangers que, per guanyar-se la vida amb ells, ha hagut d’expulsar els veïns. És el mateix model que Praga, on no hi ha cap ciutadà que travessi pel pont de sant Carles, com ja no hi ha barcelonins que passegin per la Rambla. El model que va rebentar Florència i que està començant a malmetre Varsòvia i altres preciositats de l’est.
No entro a valorar sobre culpes, perquè en el cas nostrat l’èxit va superar la pròpia organització. La posada en valor de la cultura com a be de consum d’una societat llavors rica i plena va propiciar el desenvolupament d’una activitat econòmica que ha afavorit el país durant anys, inclosos als més aferrissats crítics del model. Ara, una altra cosa és pensar en si el municipi no hauria d’haver administrat millor aquest ‘boom’. Per quin motiu ho hauria d’haver fet? Per no posar en crisi el model de gestió urbana nascut de la transició pel qual s’havia pactat que el ciutadà fos el protagonista de la seva ciutat; així de simple.
Les crisis són bons moments per reconduir processos desbocats. Aprofitar l’ensulsida de l’ultra liberalisme per retornar un cert humanisme a la construcció de la societat es pot traduir, en clau barcelonina i catalana, en refermar els valors culturals de la ciutat i reorientar-los cap al veí. El ‘guiri’ ja s’ho trobarà, te prou oferta i serveis, i mai podrà dir que BCN no li va ser ‘archivo de cortesía’. Barcelona ha de tornar a ser, millorada i augmentada, la ciutat creativa, transgressora i vanguardista del període que va de la primera transició als JJOO, quan la cultura, bo i els pocs mitjans, es va apoderar de la vida quotidiana.
Els elements que es poden posar en joc actualment per tornar a posar la cultura al centre de la vida i liderar una nova transformació social són diversos i molt potents, perquè el treball d’anys ha estat generalment positiu: reforçar l’accés a la difusió cultural com es va fer amb les biblioteques, empènyer la creació millorant criteris que en el seu dia van fer reeixir centres com el CAT (música tradicional) o el SAT (teatre familiar), fer que el ciutadà recuperi l’estima pel seu patrimoni ara en mans del turisme i, sobretot, donar-hi a aquest impuls una interpretació clarament metropolitana.
Barcelona ha trencat les fronteres del terme municipal fa anys. El continu urbà ho és també cultural. Del museu de l’aigua de Cornellà al futur del còmic de Badalona hi ha un discurs coherent que només la política i l’estreta visió mesocràtica d’alguns agents culturals amb una miopia quirúrgicament preocupant, estrafan. Amb la d’anys que fa que la perifèria ha conquerit culturalment el centre, a que s’espera per projectar cap a la metròpoli la idea de que la cultura és al centre de la vida?
La Gran Barcelona que l’apreciat Miqui Puig viu i defensa des de l’Ametlla del Vallès és la capital cultural, de Catalunya i del món, que cal construir. No fer-ho ara, que hi ha l’oportunitat, pot acabar abocant la ciutat al simple aparador patrimonial per a les hordes de turistes en shorts bevedors de cervesa.

Paula Sánchez de León
A aquestes alçades de la història, voler fer creure que l’amenaça de tancament dels repetidors e Catalunya ràdio que te Acció Cultural al País Valencià no responen a motius polítics, és un infantilisme impropi d’una portaveu governamental. El que és incomprensible és com la CCMA ha regalat un canal de TDT per que Canal 9 es vegi a Catalunya si ells no acompleixen amb la reciprocitat.

Escofet, Sales i Xargay
La orientació que els tres nous directors de Barcelona poesia han donat a la setmana renova i actualitza la llarga i fecunda trajectòria que li va donar al certamen en David Castillo. Noves lectures per a nous temps en els que la poesia, com a gènere del brogit i de la veu alta, ha de lluitar contra el poder que la voldria en silenci. El repte de la visibilitat ha de tacar la ciutat.

16/5/10

MIGUEL SIGUAN, PSICÓLOGO DEL LENGUAJE

Miguel Siguan (Barcelona 1918) falleció ayer por aneurisma en la clínica Sagrada Família de su ciudad, donde había ingresado unos días antes. La personalidad científica más eminente que ha dado la psicología del lenguaje había cumplido 92 años el pasado día 2. Puede que fueran ya muchos años para una persona, pero en este país a medio hacer no son los suficientes para que la obra de toda una vida, reconocida internacionalmente, pueda obtener un consenso social incuestionable cuando hay motivos políticos por medio. Pese a ello él no abdicó jamás de los evidentes y comprobados beneficios de la inmersión lingüística en aquellas comunidades bilingües, tal y como vio hacer en el Quebec antes de aplicar en Catalunya. Otra cosa era el ruido que se cree con la lengua, por mezquinos intereses políticos. En este aspecto su mejor testamento fueron estas palabras: "En el ambiente de crispación que se ha instalado en la vida pública española, parece que sólo se puede hablar de la lengua en Cataluña desde posturas en las que defender una lengua implica necesariamente denigrar a los hablantes de la otra. Para quien ha dedicado muchos esfuerzos a promover la convivencia y la solidaridad entre las lenguas y se ha ganado por ello pescozones de uno y otro lado, el panorama actual es descorazonante. Pero tampoco estoy dispuesto a cambiar de discurso".
Hijo de la típica familia barcelonesa de clase media, Miguel Siguan nació en el barrio de Gracia. Con sus estudios de filosofía truncados por la Guerra, no fue hasta 1943 en que ingresó en el cuerpo docente como catedrático de filosofía en un instituto de Santander, pero tres años después se trasladó a la London School of Economics, donde entró en contacto con una nueva manera de entender la psicología.
De vuelta a España terminó su tesis doctoral, ‘La psicología del amor’, y participó en la fundación de la escuela de psicología de la Universidad de Madrid. Siguan dedicó parte de aquel tiempo a estudiar los componentes psicológicos de la transformación social que se estaba produciendo en la transición del mundo rural hacia la industrialización en la España de la época,
En 1962 fue nombrado catedrático de psicología de la Universidad de Barcelona. Fue entonces cuando abandonó la psicología industrial para centrarse en el estudio de la génesis y el desarrollo del lenguaje en el niño junto a Jean Piaget, primero, y después en solitario, hasta que un congreso internacional celebrado en Barcelona en 1975 supuso su consagración internacional al presentar el estudio ‘Del gesto a la palabra’, en el que proponía una interpretación funcional del origen y desarrollo de las funciones del lenguaje. En 1969 había asumido la dirección del Instituto de Ciencias de la educación de la Universidad de Barcelona, puesto desde el que proyectó una actividad intelectual e institucional ingente. Contribuyó a actualizar la formación del profesorado pata adecuarlo a ley general de educación de 1970, posteriormente participó en la reorganización del sistema educativo en Catalunya y en la introducción de la enseñanza obligatoria del catalán, impulsó el seminario Lenguas y educación, un importante foro de estudio internacional sobre las lenguas en comunidades bilingües y fue pieza fundamental en la creación de la facultad de psicología de la universidad de Barcelona.
Su actividad intelectual y profesional fue tan longeva como su vida. Hace unas semanas aún participó en la presentación del libro ‘Revolució i esperança’ de Josep Mª Solé I Sabater, en las que contaba sus experiencias en la guerra civil, muchas de ellas relatadas ya en su libro ‘La guerra a los veinte años’.
Además de una larga lista de cargos como la presidencia de la Sociedad Española de Psicología y primer director del Linguapax de la UNESCO, Miguel Siguan era miembro de la Academia Europea, Doctor Honoris Causa por las Universidades de Ginebra y del País Vasco, había recibido el premio Compostela y la creu de Sant Jordi.
Miguel Siguan será enterrado hoy, a las 11.30 en el cementerio de Sant Gervasi, en Barcelona.

13/5/10

NO HI HA CRISI PER LA NEGRA

El negre és el color d’aquests temps funestos de crisi i corrupció per tot; mai s’havia llegit tanta novel•la negra com ara que les coses estan fosques. Al barri de Russafa de València acaba de néixer ‘Cosecha Roja’, un bar-llibreria consagrat a la novel•la policíaca que aspira a acollir un club de lectura del gènere, a més dels amants del jazz i dels combinats ben fets. Perquè obrir una llibreria així ara? Doncs per què les llibreries generalistes independents no tenen res a fer davant les grans superfícies, i la clau de l’èxit està en l’especialització, que li ho preguntin sinó al Paco Camarasa (Negra y criminal) o a l’Oblit Baseiria (Casa Anita), això per no parlar de la clàssica Altaïr. Miguel Fuentes, que en sap un niu de novel•les, us espera cada tarda i els dissabtes al matí. No se si li ha posat ‘Cosecha roja’ al local per que troba algunes similituds entre el que passa a la seva ciutat i el que passava a Personville; aquests afeccionats al gènere són un cas.
Pels que no aneu per València però voleu saber si a prop d’on el vent us porta hi ha algun indret negre interessant, teniu el google map Mons Negres creat per la Biblioteca la Bòbila que dirigeix el negríssim Jordi Canal. Mons Negres és un localitzador de biblioteques i llibreries especialitzades en gènere negre i policíac d'arreu del món que ha arribat ja a les 200 mil consultes.
Una pregunta, com a mínim, de gènere detectivesc. Com pot ser que ni el mateix Institut Ramon Llull tingui un cens homologable de les traduccions literàries del català a altres llengües tret de les que paguen ells? Perquè, de qui no els consta, fan com si no existís? La mostra Ficcions Enfora ha hagut d’elaborar el cens. Servei extra i gratis.

11/5/10

FUMAR FINS EL 2011

Només hi ha un culpable en tot aquest estèril debat sobre si prohibir o no fumar a tots els establiments públics: el propi govern espanyol, que no ho va fer d’entrada com si que van fer els governs de països civilitzats.
O sigui que ara em vingui la ministra del ram i digui que espera i desitja que la prohibició total de fumar estigui en vigor l’any vinent, sense dir si l’u de gener o el trenta-u de desembre, a mi em sona com a la fan que somia trobar-se una nit a la seva habitació el seu artista predilecte: ridícul infantil i d’una innocència pèrfida.
El debat sobre si fumar o no als locals es va generar per culpa d’una llei cagadubtes, ambigua i, com tantes vegades en els governs Zapatero, pensada de cara a la galeria, per acontentar a tothom, i, finalment, deixant a tothom insatisfet.
Si s’arriba a prohibir d’una vegada, jo ja no em crec res, com a mínim s’haurà acabat el debat: ja ningú podrà dir que perdrà clients, no es fumarà enlloc i llestos. Perquè el que no farà ningú en aquest país és deixar de fer la cerveseta, amb cigarret o sense.

Dit a El Món a RAC 1 el 12.05.10

10/5/10

ELS SENYALS D’IDENTITAT TAMBÉ ES TRANSFORMEN

Creada per Ildefons Cerdà com una via transcendental, és a dir, que havia de permetre la ràpida comunicació per l’interior de la ciutat i amb els municipis veïns, la Diagonal necessita adequar-se a l’època actual per poder seguir oferint aquest servei. És per això que la transformació de la via segons les necessitats actuals és essencial, una altra cosa és com es faci.
Paral·lel, Meridiana, Gran Via i Diagonal són els eixos de desplaçament ràpid a través del Pla de Barcelona, la resta són vies urbanes per al tràfic domèstic. Així es va dissenyar l’Eixample i així ha vingut servint a la ciutat sense complicacions extraordinàries; ja voldrien altres ciutats tenir un trànsit com el de Barcelona.
Des d’aquesta perspectiva, la proposta de remodelar el carrer més llarg de la ciutat (11,4 quilòmetres), cal situar-la en la idea d’adaptar l’avinguda a les noves necessitats de desplaçament ràpid, les formes modernes que pren (transport públic, bicicletes, motos...) i a la necessitat d d’arranjar moltes zones degradades. I fer-ne una consulta ciutadana és un exercici de democràcia de primera magnitud. De 1859 fins avui la Diagonal ha donat un excel·lent servei a la ciutat, ara ha arribat l’hora de plantejar una transformació a fi i efecte de que pugui seguir donant aquest servei durant molts anys més.
Però el remodelatge de la Diagonal no es pot fer ni a qualsevol preu ni obviant que la seva història és la història de la Barcelona d’avui. S’hi faci el que s’hi faci, l’avinguda ha de seguir essent el llibre obert que explica la història que va de la Barcelona moderna a la Barcelona contemporània, de la ciutat que trenca muralles i s’expandeix pel Pla, a la que busca sorgir els descosits dels seus extrems i es converteix primer en Zona Universitària, i busca el mar al Fòrum molt després. I damunt d’aquest esquema, el modernisme, el noucentisme, la modernitat burgesa de Francesc Mitjans i el disseny d’Herzog, descrivint la identitat urbana de Barcelona. Qualsevol transformació de la via que suposi una alteració en la visibilitat d’aquest discurs serà un error.
Els 50 metres d’amplada de la plataforma de l’avinguda donen pel que donen, encabir-hi el tram és molt complicat (parades cada 600 metres, girs, espai exclusiu), i visualment força agressiu. És cert que el fet que arribi als dos extrem de l’avinguda gairebé obliga la seva continuïtat pel traçat central, però tanmateix no entenc la obstinació del govern a posar el tram, tan si com no. Un bus silent i poc contaminant fa el mateix servei amb més agilitat, menys complicacions i menor preu. Quin rar interès hi ha al darrera de la idea del tram?
Calen unes voreres extremadament amples si hem quedat que la Diagonal ha de seguir essent una via transcendental per al desplaçament per l’interior de la ciutat i cap als municipis veïns? Cal treure el carril bici de la vorera i fer-ne un de correcte i segregat, això si, però si al comerç les voreres actuals ja els funcionen...Tampoc cal fer de la Diagonal un altre centre comercial, a Barcelona aviat hi haurà més centres comercials que compradors.
Remodelar la Diagonal te sentit si, de forma principal, ha de seguir essent una via de desplaçament troncal pensada per al futur. I el futur és el transport públic i sostenible. No te sentit treure cotxes per posar-hi autobusos o trams si els vehicles s’escampen després per la trama de l’Eixample, que no va ser pensada per aital finalitat. Si es treuen cotxes de la Diagonal, llavors pel tronc central del Pla de Barcelona hi ha de circular menys vehicles; treure’ls d¡un carrer per posar-los en un altre és la tàctica de la minyona que amaga la brutícia sota l’estora. És una decisió que pocs, o cap, polític s’atrevirà a fer, però hauria de ser la gènesi ideològica de la transformació de l’avinguda. Si no, la majoria de canvis seran bons per a res. I en un moment com aquest Barcelona no pot embarcar-se en projectes fútils per molt que políticament puguin ser rendibles.

Semaf

Deixar dos dies a175 mil viatgers sense transport per motius tan peregrins com uns aparcaments, demostra que aquest sindicat no te consciència del que és un servei públic. Potser si rodalies no s’hagués transferit a la Generalitat no haurien anat a una vaga que, evidentment atempta contra el govern català. Quina cara haurien posat els maquinistes si la televisió fes vaga de futbol?



Jordi Martí

Tornar la demostrada capacitat de transformació que te la cultura al ciutadà de Barcelona és l’eix sobre del programa d’actuació de l’Institut de Cultura de Barcelona que el regidor presideix. Superar l’estadi del simple consum cultural posant a l’abast dels ciutadans totes les eines per esdevenir protagonistes de la cultura és la seva aposta per reforçar la capitalitat de Barcelona.

5/5/10

VIATGES I RESSAQUES

Comença a plovisquejar a la Rambla de Catalunya, passen de les nou i comencen a recollir les parades. Els autors escriuen les darreres dedicatòries. A en Mathew Tree hi ha qui li parla en anglès “per practicar-lo”, però ell ho agraeix, perquè després de vint i sis anys vivint a Catalunya i d’haver escrit onze llibres en català, ara està escrivint una novel•la en anglès. M’ho diu sense deixar el seu habitual to sorneguer, com si el primer sorprès de tal circumstància fos ell mateix. A l’altra banda en Monzó recull el boli i diu que marxa, que ell ja és gran i està fatigat. Aquesta setmana, des de nova York, on és per participar al festival de literatura del PEN, respon a algú que li demana pels nous valors de la literatura catalana: “Joanot Martorell, Mercè Rodoreda”. Paradoxalment, com un personatge de ‘Retorn al futur’, insisteix en la seva edat provecta: “la meva trajectòria comença als bars de nit i acaba al geriàtric”.
Per estalviar-se el tortuós camí, el gallec, Suso del Toro, amb qui en una ocasió vaig escriure un rap dedicat al president de la RAE Víctor Gracia de la Conxa i li vam cantar en públic, em diu amb un to de derrota escrit als ulls, que ho deixa, que torna a l’educació.
Els que segur que acaben malament són els editors afectats pel trasllat del magatzem de la distribuïdora l’Arc de Berà de Badalona a Gualba poc abans de Sant Jordi (sic?). HI ha a qui li van extraviar un palet amb 500 llibres dels quals en tenia venuts 400. Quan alguns editors, lògicament empipats, van expressar les seves queixes, els responsables de l’Arc els van respondre que, en lloc de criticar-los els haurien de donar mostres de suport. De suport, perquè, pregunto, per la feina ben feta?

3/5/10

ELS SINDICATS DE L’EGOISME

Que la reivindicació d’aparcament a cobert per a 21 cotxes provoqui un cacau de 450 trens i 175.000 viatgers és indigne d’una organització que s’anomeni sindicat. Va passar ahir, que plovia a bots i barrals, i tornarà a passar en un servei públic, que financem els contribuents i en un moment en que la crisi deixa a milions de persones sense feina. L’actuació d’aquest sindicat és insolidària i egoista, impròpia d’una organització dita de treballadors.
Ahir els trens de rodalies van recordar els episodis més negres de l’època de Magdalena Álvarez, i la gent, farta, cansada i dolguda en veure com d’insolidaris poden ser els treballadors d’un servei públic, ja ni protestava, de vençuda i derrotada com se sent. Va bé això per sortir de la crisi.
Ara, que ningú s’enganyi, el motiu amagat d’aquesta vaga Monthy Pyton és forçar un nou pols amb la companyia i amb els governs espanyol i català per la seva oposició al traspàs de rodalies. Vull pensar que el conseller Nadal estarà d’acord en que això és intolerable, però també vull que pensi que, si passa, és perquè durant anys l’administració li ha rigut les gràcies als sindicats gremials (pilots, controladors, maquinistes o guardaagulles) com a maniobra per contenir els sindicats de classe.
Ara els surt el tret per la culata.

Dit a El Mon a RAC 1 el 04.05.10

ELS NOUS LECTORS SÓN FORA

A la literatura catalana la globalització se li posa molt bé. Mai s’havien traduït tants llibres i mai havien estat tan llegits arreu. La fi del peatge del castellà per sortir a l’exterior fa que els llibres en català s’exportin el doble que els escrits en Grec, que és un idioma estatal. Dir que la literatura catalana viu de les subvencions és malintencionat, números canten.

Conclusió extreta després de visitar l’exposició ‘Ficcions enfora! la literatura catalana exporta relats: 101 veus que conten històries’, que és fins el 13 de juny al Palau Moja de Barcelona. La literatura escrita en català te avui un públic nou escampat pel món: França, Alemanya, Bèlgica. USA, Països Baixos, Itàlia, Canadà, Regne Unit i Romania són, per aquest ordre, les deu cultures on arriben més els relats (novel•les, contes i teatre) d’autors catalans. Hi ha casos, com ‘Les veus del Pamano’, de Jaume Cabré, que, només en alemany, porta venuts 450 mil exemplars. ‘Les tres bessones’, de Roser Capdevila, són un fenomen mediàtic planetari. Per veure ‘El mètode Grönholm’, de Jordi Galceran, hi ha més de dos milions de persones que han passat per taquilla a mig món. Al darrera hi ha centenars de títols i autors que cada any publiquen o estrenen els seus textos en un idioma diferent al que han estat escrits i obtenen el reconeixement de crítica i públic, mentre que aquí els seus relats poden arribar a ser tractats de ‘noveletes’. I si no que li ho preguntin a Albert Sánchez Piñol, autor de ‘La pell freda’, lloada internacionalment i traduïda a Alemanya, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Espanya, Eslovènia, Estònia, Euskadi, Finlàndia, França, Galícia, Grècia, Itàlia, Islàndia, Letònia, Lituània, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit, Romania, Rússia, Suècia, Txèquia, EUA, Corea, Índia, Israel, Japó, Turquia i Taiwan.
El català és la llengua 75 del món en nombre de parlants i la 23 en nombre de traduccions com a llengua d’origen, segons la UNESCO i el catàleg Ethnologue. Com és que les històries dels nostres autors conquereixen any a any més lectors fora del domini lingüístic i, en canvi, a casa no gaudeixen del prestigi que se’ls atorga fronteres enllà? I com s’ha produït l’esclat exportador dels relats en català durant aquests darrers 25 anys (6.300 títols), quan el mercat interior no para de baixar?
La consolidació de l’autogovern ha estat clau per a aquest propòsit. La descoberta a l’estranger de que la cultura catalana és seriosa i que te un país al darrera, ha fet forat; l’impuls institucional i la participació com a cultura convidada a les fires de Guadalajara i Frankfurt també hi ha ajudat, però considero que cal destacar la tasca dels lectorats de català que hi ha gairebé a 100 universitats d’arreu del món, amb milers d’alumnes i no poques tesis doctorals de literatura comparada, i la feina de les agents literàries i les editorials, com a peces claus per superar un graó que no s’havia pogut vèncer des de Ramon Llull, el peatge de passar pel castellà prèviament abans de poder ser traduïts a altres idiomes. Avui moltes editorials d’arreu tenen lectors de català i gent que segueix el que s’està fent aquí, les agents viatgen a les fires internacionals i, com a qualsevol sector econòmic, compren i venen drets. És complicat encara, és clar, però si el mercat interior s’encalla cal buscar-ne de nous.
Perquè està tant aturat el mercat interior si cada dia hi ha més gent que sap català i al món interessen els nostres relats? Per la falta de prestigi que te la llengua i la literatura dins el propi país. El cainisme, una art típicament catalana, i el mal tracte en general de la crítica i els grans mitjans de comunicació, hi posa la resta. Entre l’esnobisme xaró que els porta a creure que el castellà és més cosmopolita, la ignorància o la mala fe directa i sense miraments, els autors han decidit, finalment, tirar pel dret. Allà a fora hi ha ple de gent que llegeix.

Esteve Miralles i Enric Gallén
Els dos comissaris de la mostra ‘Ficcions enfora!’, on es constata la capacitat d’exportar traduccions de la literatura en català, han dissenyat una exposició de gran claredat expositiva, argumentalment contundent, de visita atractiva i molt barata. Qui, a partir d’ara, digui que la literatura catalana existeix per les subvencions, no només és un malintencionat, sinó un indocumentat.

Camilo Tarrazón
Les amenaces apocalíptiques de la campanya contra la llei del cinema que ha engegat el Gremi d’Exhibidors són impròpies de qui diu difondre i defensar la cultura (i el cinema ho és, oi?). Per si quedava algun dubte, amb aquest missatge tan simplista com el fulletó de García Albiol, es treuen la màscara i deixen ben clar que no volen que el català sigui una llengua normal d’ús públic.

1/5/10

JORDI ESTADELLA, 'TITO B. DIAGONAL'


Quizás muchos le recordaran por ‘No te rías que es peor’ o el inefable ‘Un, dos, tres…’, pero para los nacidos en la época de Quico Ledgard y la tele en blanco y negro, Jordi Estadella siempre será el alter ego del pijo prototípico de la parte alta de Barcelona, Tito B. Diagonal. Y eso no era en la tele, ni la UHF ni la VHF de la época estaban para sátiras de ese tipo e inteligencia; eso sucedía en la moderna, joven y descarada Radio Juventud (la voz de Catalunya decía el jingle de promoción), la mejor escuela de radio que ha habido jamás en este país. Y en ella Jordi fue maestro.
Presentador, periodista, actor de doblaje y gastrónomo, Jordi Estadella había nacido en Barcelona en 1948 y falleció ayer en el Hospital Clínic de su ciudad tras una larga enfermedad. Hace apenas un mes recibió la mención de honor otorgada por Radio Associació de Catalunya por su “larga y provechosa trayectoria profesional, llena de imaginación y creatividad que validan su carrera de buen comunicador”. Y nadie mejor para entregarle el galardón instituido por la que fue decana de las siglas de la radiodifusión en catalán que Josep Maria Bachs, otro de sus grandes colegas de los buenos tiempos en RJ.
Además de la radio, Bachs y Estadella coincidieron en TV3 cuando el segundo substituyó al primero en el célebre ‘Filiprim’ (1986). Estadella había debutado en la televisión catalana un año antes, presentando ‘Piano bar’, un espacio creado por Manuel Vázquez Montalbán.
El salto a la popularidad lo dio en TVE con ‘No te rías que es peor’ (1990-91) y el archipopular concurso ‘Un, dos, tres…’, que presentó junto a Miriam Díaz Aroca entre 1991 y 1993. Al programa de Chicho le siguió ‘Esto no es lo que parece’, en La 2 los años 1994 y 1995. En 1997 volvió junto a Ibáñez Serrador para presentar ‘El semáforo’, en dos etapas, en 1995 y en 1997. En 1998 presentó ‘Perdona nuestros pecados’ y en el 2000 el concurso ‘Audacia’. Como actor de doblaje puso la voz, entre otros al célebre y despistado policía francés ‘Inspector Gadget’.
Pero Jordi Estadella será para siempre ‘Tito B. Diagonal’, un personaje clasista y arrogante que, desde su estudio absolutamente exclusivo, provocaba a los progres, ridiculizaba a los modernos, se reía de los rockeros (excepto Roxy Music, quizás) y fustigaba a los catalanistas de la ‘ceba’ irrumpiendo cada madrugada en ‘Al mil por mil’, un programa musical y muy moderno con el que Josep Mª Pallardó (hola pops!) dio a conocer desde RJ2 el mejor rock de los setenta a los jovenzuelos del tiempo. Con una sátira cortante como un cuchillo, aquel pijo del Sándor y su inseparable amigo ‘Tato Ganduixer’ (otro heterónimo) se metieron en el bolsillo a todo el moderneo del tardofranquismo. Años después Tito B.reapareció en el ‘Protagonistas’ de del Olmo y, todavía posteriormente, en un ‘remake’ de ‘Al mil por mil’ en la desaparecida y añorada Radio Club 25 de Terrassa.
Su último trabajo fue presentar y dirigir ‘De boca en boca’, un programa de gastronomía, otra de sus pasiones, en Com Radio.