30/1/08

JOVE I POBRE

El concepte mileurista està caducat. Ara i aquí, la majoria de joves no passen de 8 o 900 euros al mes de sou, i aquests són els que es queixen menys, que de sous de 4 i 500 al mes n’hi ha a cabassos. Consulteu les ofertes de treball dels diaris i l’infojobs de torn i veureu.
Anem a l’altra columna del compte. A Barcelona, per exemple, es pot trobar algun forat de lloguer digne de ser considerat casa per menys de 700 euros? Afegiu-hi la resta de despeses, sumeu i resteu. Que quedà? Menys que zero. Com volem que els joves s’emancipin així.
I si no es pot accedir ni a un sostre on viure, que és el llindar mínim de la dignitat, que s’és sinó pobre de solemnitat?
Doncs és això el que són la majoria dels nostres joves: pobres, tristos i avergonyits d’haver de viure sense intimitat en els sis metres de la cambra de la casa familiar, pobres que no consten a les estadístiques perquè, per parentiu sanguini, tenen un llit i un plat a taula, però pobres al cap i a la fi, i molt poc feliços, per cert.

Dit a El Món a RAc 1 el 31.01.08

28/1/08

VENDING SALUDABLE

Si els problemes de mals hàbits alimentaris i obesitat dels nostres joves fossin per culpa dels pastissets llardosos de les màquines de Vending, la vida seria bella, vull dir que seria un problema tan fàcil de resoldre que no seria ni problema.
No ens enganyem ni tirem pilotes fora, la responsabilitat de que nois i noies mengin malament i s’engreixen com toixons és de les famílies, les màquines de vending només ofereixen allò que saben que es vendrà, no són tant sagaces com per generar hàbits de conducta. Els mals hàbits venen de la família. Facin menjar de tot als seus fills (verdures, fruita, peix...), facin-los seure a taula a menjar un plat amb forquilla i cullera al costat de la resta de persones de casa, acostumin-los a que esmorzin, i ja veuran com no deixaran ni un euro a les maquines de greixos saturats.
Si tothom fes això les màquines haurien posat productes dietèticament equilibrats fa molts anys, sense necessitat de convenis, per simple llei de mercat.

Dit a El Món a RAC 1 del 29.01.08

27/1/08

ELS MUSEUS D’ARA HAN DE SER PEL DEMÀ

Després de l’any dels discursos, enguany s’engega el de les polítiques, diu un sms d’Eduard Voltas arribat al meu mòbil. No ho discuteixo, el Pla de Museus és la primera línia d’actuació política en cultura. Complemento la informació amb una conversa amb el conseller Tresserras durant els premis Tendències, llegeixo la paperassa i penso. El Departament ha optat per dissenyar una política museogràfica temàtica i transversal al territori, probablement la única possible per les característiques el país. Després del desgavell de la xarxa de museus comarcals que va impulsar la Llei de Museus l’encert tècnic és obvi, però l’èxit serà car i lent, tant, que podria morir en l’intent.
L’atomització del patrimoni no admet una altra opció que definir d’una vegada quants museus nacionals hi ha d’haver, i la configuració d’aquests en xarxes tal i com ja funciona el Museu de la Ciència i la Tècnica (MNACTEC). No tot l’art és al MNAC, a Olot hi ha La Càrrega i a Vilanova les col•leccions de Víctor Balaguer, com no tot el patrimoni etnològic és al Museu de Montjuïc, a Esterri d’Aneu hi ha Casa Gassia i a Arbúcies l’etnologia del Montseny.
Ciència i Tècnica, Art, Ciències Naturals i Ciències Socials (que s’oblidin de Catalònia i li diguin d’Humanitats i així ho lliguen amb la universitat, el nom de Catalunya ja és a massa etiquetes), és un esquema realista i modern, que situa Catalunya en primera línia internacional i que supera l’atomització disciplinar del noucentisme impulsor de la primera xarxa moderna de museus.
És evident que l’Eduard Voltas està content, m’ho diu a l’sms i en te motius, però no tot són flors i violes. En primer lloc, fer museus val una pasta, i el Departament de Cultura va just d’armilla. Els plans sense diners damunt la taula corren el perill d’eternitzar-se i acabar esllanguint. No dic que aquest hagi de ser el destí del nounat, però caldrà estar-hi al damunt, pressionar en futurs pressupostos, i fer que tot el govern cregui, com creu el conseller de Cultura, que els museus d’ara han de ser els que expliquin i vertebrin el demà.
L’acord amb l’ajuntament de Barcelona ha estat fàcil i còmode, em deia en Tresserras dilluns, però a l’endemà l’Institut d’Estudis Catalans, que vol ser modern però encara te massa de noucentista, ja clamava al cel per la desaparició de l’Arqueològic. Vull dir, que caldrà temps i paciència per fer entendre el pla a totes les parts implicades, sobretot les que creuen que perdran protagonisme. I parlant de parts implicades, un museu nacional d’història, arqueologia i etnografia sense l’arqueològic de Tarrgona no pot ser, i el malcarat ministre César Antonio Molina no està per traspassar-lo. Més paciència, doncs.
I la darrera qüestió. És magnífica la idea del servei d'atenció museística (SAM), lloables els 28 milions d'euros, que s'invertiran entre 2008 i 2010 i que incrementaran el 80% del pressupost per als museus locals, i envejables les quatre noves línies de subvencions, però que en farem dels museus de la xarxa comarcal que no serveixen per a res, poso com a exemple el de Puigcerdà, els centenars de museus locals que no són a cap xarxa ni ho poden ser perquè han nascut simplement de la dèria d’un alcalde? Una altra xarxa no, gràcies, contradiu el pla.
Ara, consideracions a banda, totes superables crec ara, una política museogràfica temàtica i transversal al territori és la única realista i possible.

Publicat a El Mundo de Catalunya

26/1/08

POLIS, BARS I VÍDEOS

La policia de Catalunya haurà de crear una brigada dedicada a investigar crims de tinta, i si no perquè s’embarquen a patrocinar un premi de novel•la negra amb aquest nom i que editarà la Magrana. El concurs es va presentar en una comissaria de Mossos plena a vessar d’uniformats que, a l’hora de brindar per la benemèrita iniciativa i com que estaven de servei, ho van haver de fer amb Coca cola mentre el conseller Saura, els periodistes i sospitosos habituals ho feien amb begudes esperitoses,. Per un dia no els podien deixar mullar els llavis amb vi? Segons com és més perjudicial la Coca, que excita i pot provocar còlera, impertinència mala educació en els agents, com la que em va multar dijous per demostrar que manava ella.
Doble nota d’agraïment pel conseller Joan Manuel Tresserras. Primer perquè, en llegir l’Addenda de la passada setmana, on es deia que un servidor encara no havia ni vist la nova revista Cultura, perplex, va donar ordres de que s’executi la distribució de l’anhelat i ignot producte cultural. I la segona és perquè ha intercedit ràpidament i eficaç per evitar que es tanqui la cafeteria del Departament que algú volia convertir en despatx per falta d’espai al Palau Marc. Els funcionaris estan satisfets, doncs els bars dels voltants o tenen preus abusius per a ‘guiris’ o són insuportables antres de fum.
Amb 12 temporades, la supervivència del cultural de TVE Catalunya ‘Continuarà’ és un miracle que li hem d’agrair a la directora, la Montse Mompó. L’espai porta una temporada excel•lent que la Montse atribueix a la ma de Pilar Ruiz, la nova realitzadora que entén que la tele, més fer cabrioles estètiques, ha d’explicar històries. Gràcies a les dues.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

22/1/08

COMANDO DIXAN 2

Al pas que van les coses, l’episodi dels presumptes terroristes detinguts al Raval de Barcelona porta camí de convertir-se en el cas ‘comando dixan 2’. Un ja entén que, després del que va passar fa quatre anys i a dos mesos de les eleccions, la policia estigui, més que en alerta, amb els pels de punta, però actuacions tan delicades com la detenció de persones sota l’acusació de terrorisme s’han de fer bé, o millor no fer-les per moltes eleccions que hi hagi.

Ampliar el termini de detenció és un símptoma de que la guàrdia civil potser ja no te tant clar que els temporitzadors, els mòbils i els ordinadors incautats servissin per a fer explosius. De l’atemptat a una mesquita a Barcelona s’ha passat en poques hores a un lacònic ‘no està clar quins podien ser els objectius del grup’, i d’una suposada operativitat ja no se’n parla, més aviat es diu el contrari.

Amb el que costa aixecar un procés d’integració, i d’això la gent del Raval si que en sap, i el poc que costa tirar-la per terra, la policia hauria d’actuar amb més cautela en casos així.

Dit a El Món a RAC 1 el 22.01.08

20/1/08

L’OBRA EXEMPLAR D’UNA VIDA

Uns palets amb llibres a punt de ser carregats per la carretilla elevadora de qualsevol magatzem de distribució simbolitzen els primers quaranta anys de vida de l’editorial Anagrama. A la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona la vida de Jordi Herralde, que també és la seva obra, penja dels murs de la sala d’exposicions. Primeres edicions, primeres multes, primeres portades que a tots ens traslladen a l’imaginari real i viscut dels anys joves, cartes d’autors i amics, fotografies amb amics i autors, col•leccions, premis, records, anhels, feina, i l’editor que ho contempla tot des del vertigen del pas del temps i el que ha anat deixant pel camí. Li pregunto per la sensació de buit a la panxa i, amb l’habitual mirada un punt tendre i un punt irònica diu: -No m'aturo a pensar en el vertigen; tiro endavant. Jo, que si que ho faig,penso que la seva vida d’editor és la meva de lector.
La feina d’un editor sempre és exemplar. Posar el coneixement a l’abast de la gent, seleccionant i jerarquitzant els interessos en nom d’unes persones a qui no coneix, però de qui intueix els seus gustos i interessos, engegar un procés industrial per a promoure la màxima difusió d’una obra i, a més, treure’n un benefici econòmic per a viure i donar feina, si, però sobretot per a tornar a invertir en tot el mateix procés un cop i un altre, és una feina ingent i molt important per a garantir el progrés i funcionament de les societats modernes.
A la mostra li falta una foto en primer pla del nas de l’editor. Amb el seu apèndix olfactiu, Jordi Herralde ha fet d’Anagrama una editorial amb un elevat grau de complicitat amb els seus lectors. Primer els va posar sobre la posta dels pensadors contemporanis que estaven bastint el forjat de les societats modernes, després els va abocar a la delirant utopia de la contracultura, les literatures al marge i l’avantguarda més radical, i encara li va quedar temps per donar a conèixer la millor literatura en castellà de les dues bandes de l’oceà, de ser l’editor que tradueix més escriptors catalans i de continuar oferint el millor panorama (i el nom de la col•lecció no pot ser més encertat) de la literatura universal d’avui mateix. Anagrama ha fet lectors, els ha format el gust segons ells han volgut, ha sabut no apartar-se del seu costat a la vegada que n’anava fent de nous, ha pisat desenes d’escriptors als circuits internacionals (el record per pel seu amic i editor Christian Burgois es fa aquí ineludible) i ha contribuït decididament a prestigiar la industria editorial catalana i espanyola.
A l’exemplaritat de la feina de l‘editor cal afegir-hi la sagacitat de l’empresari i la categoria de l’intel•lectual, actituds difícils de compaginar. A molts editors forjats als anys progres, és a dir en fa uns quaranta, la incapacitat de consolidar les empreses els va acabar perdent. O van tancar, o van vendre o van acabar baixant el llistó per poder abastar un mercat més gran que els permetés sobreviure. Ser capaç de mantenir una línia coherent, en evolució segons els temps, d’una qualitat elevada i no morir empresarialment en l’intent és complex, Herralde ho sap i se n’ha sortit.
La vida d’un lector està plena de moments en que el judici se li torba i el fa actuar per impuls. És vertigen, si, i Anagrama en proporciona una bona dosi a cada llibre. Potser aquesta és la diferència entre els que llegim i els que editen, per sort de tots.

Publicat a El Mundo de Catalunya

18/1/08

CAMPANYES I REVOLTES

Encara que tothom sap que la cultura no dona vots, i així ens va, la pre campanya electoral no oblida cap racó de la geografia pública, no fos cas que es perdés un llençol en alguna bugada. La llibreria Laie de Barcelona i l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) està enllestint uns debats sobre política cultural amb cadascun dels representants dels partits parlamentaris perquè expliquin el que pensen fer en aquesta matèria la pròxima legislatura i els interessats preguntin, cosa saborosa. Lloable iniciativa que, segons veig al web de l’AADPC, coincideix amb un concurs de monòlegs a Badalona. Ep, casualitat.
Més de campanya. El pla de foment de la lectura que el Departament de Cultura havia d’engegar a finals d’aquest gener queda aturat en sec per la campanya electoral. Encara no està enllestit i, a més, es veu que en plena brega electoral és il•legal promoure la lectura entre els ciutadans. Per què no ho és pagar impostos, posem per cas? Així en Sebastià Alzamora, encarregat de guiar-lo, tindrà temps per fer arribar la revista Cultura que dirigeix a tots els hipotèticament interessats que potser tenim alguna cosa a llegir-hi; el que és aquest sotafirmant no l’ha vist ni en pdf.
I per als fills de les postideologies desencantats de la política tradicional també hi ha noticia, Anagrama reeditarà en breu un clàssic del pensament situacionista, un ideari genuïnament europeu que recupera adeptes entre els cadells de la petita burgesia urbana, ‘Tratado de saber vvir para uso de las jóvenes generaciones’, de Raoul Waneigem, un clàssic en el catàleg d’Herralde torna a les llibreries just quan a imaginació te menys poder al carrer. Salut.

Publicat el suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

14/1/08

EL PRIMER PAS DELS IMMIGRANTS

No veig clara la idea de fer escoles especials pels que acaben d’arribar, ho trobo una segregació afegida a la que els immigrants ja pateixen al carrer. Però també sóc conscient que el ritme de treball i de progrés educatiu a les aules s’alenteix excessivament per l’arribada constant de nous estudiants procedents de tots els vents del món.
Com fer que els que tot just arriben puguin fer el primer pas i que sigui integrador?
Malgrat els catastrofistes de rigor, el sistema educatiu català ha parat prou bé l’intens impacte de les onades migratòries dels darrers anys. Mestres, centres educatius i administració, han sabut trampejar amb bona nota i pocs diners l’allau de noies i nois arribats d’arreu del món en qualsevol condició i moment del curs.
Llavors, per què no destinar més diners a reforçar les aules d’acollida, és a dir, l’ensenyament al mateix centre i des del primer dia, en lloc d’invertir en escoles ‘especials’, paraula que, per cert, sona fatal, oi que si?

Dit a El Món a RAC 1 el 15.01.08

13/1/08

NINGÚ PARLARÀ DE TU UN COP MORT

A propòsit de l’any Rodoreda. Un munt d’actes per tot, un gran espectacle al TNC (exageradament grandiós i pensant més en el públic que llegeix Rodoreda per obligació a l’insti que en l’espectador de teatre), congressos de ‘rodoredologia’ a mig món, un lloc web al que s’hi pot accedir des de la mateixa ‘homepage’ oficial de la Generalitat (www.anyrodoreda.cat), reedicions, reposicions televisives i l’esforç ímprobe de la Institució de les Lletres Catalanes per mantenir l’obra de l’autora de ‘Mirall trencat’ dins l’imaginari d’aquesta Catalunya postmoderna que practica la política de terra cremada i passar pàgina en la falsa creença de que és la única possibilitat d’empènyer un futur digne i ric.
I la Rodoreda encara ha estat de sort. L’èxit li va arribar tard i potser per això encara li dura, per això i perquè la seva literatura mostra un país que agrada perquè no burxa gaire en la zona incòmode de la memòria ni aviva el passat gris i tèrbol del país, i perquè va ser nacionalment homologable. Molts altres no han tingut tanta sort. Qui llegeix avui Manuel de Pedrolo, sempre bel•ligerant amb el poder, o Jaume Fuster, símbol d’un país que encara tenia una oportunitat de creure culturalment i lingüística en ell, cosa que en pocs anys hem llençat per la borda; on ha quedat l’obra de Valerià Pujol, Joaquim Soler, Jordi Arbonès, Josep Mª Carandell, Quima Jaume, Mª Mercè Marçal i tants d’altres? I encara seré més cruel, que en queda en la consciència viva, cultural, cívica i col•lectiva de la Catalunya d’avui de creadors que van bastir l’esquelet fonamental que va suportar el desmanegat país mentre molta gent callava o s’acomodava sense problemes a la situació? Parlo de Salvadopr Espriu, Joan Oliver, J.V. Foix, Carles Riba, Josep Mª Llompart, Blai Bonet, Vicent Andrés i Estellés. Que representen pel país d’avui en dia tret d’una reposició al TNC, una exposició i unes conferències quan fa un número rodó d’anys que han traspassat?
El director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, em va dir no fa pas gaire que, una de les missions que tindrà la ILLC un cop el Consell de Cultura li prengui part de les seves atribucions, serà la de treballar per rescabalar la vigència de la literatura catalana de tots els temps, de tants escriptors que han desaparegut sota l’allau de deconstrucció que ens assola de fa cosa de deu o dotze anys cap aquí. El projecte d’Izquierdo em sembla molt lloable; els vius que s’espavilin amb les editorials, caps de premsa, agents i amics que treballen a la tele (oli en un llum), i de la resta se n’ocupa ell vertebrant un discurs coherent i projectat. És lògic, sobretot si hi ha diners i voluntat política per empènyer-ho i aconsegueix la complicitat d’editorials, biblioteques, ensenyants i mitjans de comunicació.
L’any Rodoreda funcionarà segur, el personatge s’ho val. El tots a una està resultant. Ara cal que altres projectes menors, tampoc no cal dedicar cada any a un escriptor, no acabaríem mai, funcionin en un dia a dia clam però ferm que ajudi a recuperar, si més no per l’imaginari, l’enorme i potent gruix històric i contemporani de la literatura catalana, un dels actius, que no ho oblidin els polítics de peculiar memòria selectiva, que ha col•laborat de manera cabdal en certs moments, a que aquest país hagi arribat fins aquí. D’ara en endavant no hi ha cap garantia.

Publicat a El Mundo de Catalunya

11/1/08

OBLIDATS I RECORDATS

Ventura Claveguera, homenot de Josep Pla a qui Salvador Espriu va canviar el cognom pel d’Ametller per fer-lo més literari, és un oblidat dels molts que hi ha a la literatura catalana. Ara, amb setanta cinc anys i després d’una carrera de veterinari tan prolífica com de menystinguda ha estat la d’escriptor, l’ajuntament de Mataró ha tingut un atac de mala consciència y ha mogut cels, terra i família per editar les dues novel•les on l’autor aboca la seva enorme saviesa en filosofia, història, literatura, mitologia, estètica i ètica entre d’altres. ‘Summa kaòtica’ i ‘Resta kaòtica’ són dos relats sobre la guerra i la postguerra des d’un dels punts de vista més originals de la literatura catalana contemporània. Esperpent amb pinzellades surrealistes, humor negre tenyit de tendresa, monòleg interior carregat de distància emocional entre la persona i el temps, ambdues narracions fa anys que haurien de constar a la història de la literatura, si és que existeix encara la literatura catalana. ‘Summa’ havia estat publicada fa mil anys per Editorial Laia; ara ambdues ho seran per Cossetània el pròxim maig.
Un altre que serà ben aviat recordat serà Narcís Comadira quan Empúries editi les seves memòries per les quals els seus amics Pere Portabella, Josep Mª Castellet i Xavier Folch li van atorgar dimarts el Premi Octavi Pellissa “a un projecte de creació literària o d’estudi o assaig en el camp de les humanitats”; que en qualsevol epígraf encaixen unes memòries. Part del jurat ho celebrava a migdia dinant molt contents d’haver-se conegut tots fa tants anys. I parlant de memòries, a que espera el Grup 62 per publicar les de Joan Reventós? Fa temps que les tenen a punt.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

8/1/08

QUI ÉS L’ÚLTIM?

Puntual com les rebaixes, ha arribat la grip, i amb ella les llargues cues a urgències amb les conseqüents empipades.
Es poden resoldre aquestes cues? Amb els quatre rals que te la sanitat pública catalana no, no ens enganyem. Els hospitals d’aquí atenen els pacients que no es poden guarir a Badajoz, per exemple, però no reben ni cinc de la sanitat extremenya; ja sabeu que a Espanya la solidaritat es practica amb el sistema ‘cornut i pagar el beure’.
Que podem fer per apaivagar-les? No anar a urgències si realment no ho necessitem. Una grip és una grip, te un diagnòstic, un tractament i un tempo que tots coneixem i que no es pot alterar. Paciència i paracetamol.
I si ho necessitem perquè se’ns complica o perquè és el nen o l’àvia els que s’empioquen de valent i temem per les seva fràgil salut? Doncs més paciència, que en això en som campions del món tot i no tenir selecció, i a fer cues a l’Hospital o al CAP. I sobretot, no aneu a demanar res a Extremadura, encara us emmalaltiríeu més.

Dit a El Món a RAC 1 del 09.01.08

6/1/08

A PROPÒSIT DE GILABERTUS

Un professor de la facultat em va dir que era un il•lús i un antic si feia anar als estudiants a veure l’exposició del centenari de l’Institut d’Estudis Catalans. Em vaig captenir i, bo i pensant en la reflexió d’aquell col•lega, un d’aquests que va de savi, no els vaig fer anar a la mostra. Em vaig equivocar per haver fet cas a paraules nècies; la ingent obra de l’IEC, no només és d’una importància científica i cultural cabdal en àmplies àrees del coneixement, sinó que, ja des dels seus inicis el 1907 i en especial fins la Guerra, va ser un element clau en la cohesió i construcció d’un país que renaixia. Si els estudiants, i en general els joves d’ara, haguessin conegut de primera ma i de manera didàctica el que va significar l’IEC a la Catalunya de fa un segle, potser haurien estat capaços d’entendre el que significa la tenaç ambició d’una cultura per convertir un país medieval en una nació moderna. I potser haurien obtingut una unça d’autoestima, sentiment del qual els joves catalans d’avui n’estan mancats del tot.
Vaig pensar en això al tot visitant Museu Episcopal de Vic l’exposició ‘Gilabertus, un viatge decisiu a la descoberta del romànic’, on es relata amb rigor amè i tensió discursiva, l’expedició formada per Josep Gudiol, conservador del museu, Josep Puig i Cadafalch, Josep Goday, Guillem Marià de Brocà i Adolf Mas, que l’any 1907 va recórrer terres pirinenques per estudiar i documentar l’art romànic de la Vall d’Aran, Bohí i Ribagorça.
Feia ben poc que havia estat creat l’IEC quan, a finals d’agost, l’expedició va començar a trescar muntanya amunt amb l’objectiu de redescobrir, estudiar i documentar el romànic, una tasca que, un segle després, ha resultat clau per entendre el valor artístic i polític d’aquest art vertebrador de la identitat europea i catalana. La declaració de Patrimoni de la Humanitat de les esglésies de la Vall de Bohí no va ser més que la confirmació de l’antiga idea europeista i modernitzadora de Catalunya que, des del segle XI, van transmetre els artistes que van treballar en la construcció de les esglésies mundialment admirades.
Començant per visitar les obres de Gilabertus, un dels principals escultors romànics d’Europa, al museu dels Agustins de Tolosa de Llenguadoc, el viatge va anar progressant, a voltes amb gran penúria com la travessa del coll de Caldes, cap a la Vall d’Aran, la de Bohí i la ribagorçana. Mentre Adolf Mas fotografiava el patrimoni, Josep Puig i Cadafach el dibuixava aixecant plantes i perspectives, i la resta de l’expedició el documentava i estudiava.
El viatge relatat al Museu de Vic és una mostra de l’ambició i la voluntat de conformar-se intel•lectualment i cultural d’un país que emergia amb molt pocs recursos i sense capacitat de decisió política. Avui en dia, amb un nivell d’autogovern considerable i amb una situació global molt més digne que fa un segle, Catalunya (polítics, administradors, societat civil, empresaris, intel•lectuals, creadors) no mostra cap mena d’ambició ni voluntat de créixer culturalment i social en cap sentit; com si en el món global d’avui ja no importés creure i defensar la diversitat que ens fa originals i universals, I així esllanguim. Probablement els estudiants mai no entendran el valor del fet històric i inexorable de ser catalans, és a dir, de tenir una cultura pròpia.
Fins que d’aquí a un segle, amb sort una expedició ens redescobreixi.

Publicat a El Mundo de Catalunya

4/1/08

HEM SOBREVISCUT AL NADAL

Potser seria un bon títol per a un bes-seller de temporada, però el cert és que despertar el dia 2 de gener i sentir-se viu sempre és una sensació molt agradable. Ser capaç de seguir respirant sota l’allau de felicitacions d’editors, agents, i autors, a quina més quica, és per sentir-se satisfet d’un mateix, encara que cap postal hagi anat acompanyada d’un Jabugo. D’entre la pila de nadales virtuals, en augment, o arribades per correu postal, en decadència per satisfacció del meu carter, n’hi ha dues a destacar; l’arbre de llibres sàviament apilats en una prestatgeria, arribada de la italiana FBE edizione, original, intel•ligent i poc pesant al correu-e, i la bella i elegant ‘plaquettte’ amb un fragment ‘d’Una pantera al soterrani’, d’Amos Oz, enviada per la llibreria Laie.
Un altre motiu d’alegria per haver superat les santes festes de Nadal és no haver agafat un atac de ràbia incontrolada enfront les llistes dels llibres millors i més recomanables del 2007, on solen haver-hi tants oblits com mencions a amics, coneguts i col•legues d’editorial o diari. Per no ferir susceptibilitats destacarem una llista estrangera que ens ha agradat, la del setmanari francès Les Inrockuptibles: 1) Un home, de Philip Roth, 2) Sobre la bellesa, de Zadie Smith, 3) Microficcions, de Régis Jauffred i 4) Dans le café de la jeneusse perdue, de Patrick Modiano.
I el tercer motiu de festa i xerinola pel final de les tradicionals celebracions familiars és poder recuperar la intimitat del nostre ordinador, connectar-nos a Internet i tafanejar pel bloc recent estrenat de Francisco González Ledesma, gonzalezledesma.blogspot.com, una mirada global des del barri, la màgia de la literatura.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya