28/2/11

Darrera el tancament de TV 3

Darrera el tancament de TV3 a València, a més de l’anticatalanisme i despistar del cas Gürtel, hi ha l’assetjament a Acció Cultural del País Valencià. D’ençà la inauguració de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, l’entitat ha trobat una via més enllà de la cultura que està aconseguint adhesions també entre l’empresariat i la burgesia local. I això Camps no ho tolera.

El que mou a Camps és la voluntat d’acabar amb l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) i tot el que es cou allà dins. El seu antecessor, Eduardo Zaplana, ja ho va provar, en intentar bloquejar la constitució de la fundació que regeix l’OCCC. No ho va aconseguir, en part, perquè algunes de les institucions empresarials i financeres de València, i unes quantes famílies de les més poderoses d’allà, li ho van desaconsellar. Però, tot i que el president Camps va enviar una carta de felicitació a Eliseu Climent quan es va inaugurar el centre, i el seu govern li ha concedit alguna petita subvenció, l’Octubre és una pedra a la sabata.
Amb la irregularitat administrativa a la que Camps s’agafa per tancar els repetidors de TV3, a més de treure’s del damunt la molesta televisió catalana (que més enllà de dir País Valencià a la meteorologia, el que fa és posar en evidència la poca qualitat de Canal 9), el president valencià sap que te una via per ofegar econòmicament Acció Cultural (ACPV), entitat promotora dels repetidors. De fet, la quantitat de les multes ja imposades posa a ACPV en una situació molt precària.
El plantejament de l’Octubre va més enllà de les dinàmiques culturals i lingüístiques que, històricament, són objecte de conflicte entre Catalunya i València. Independentment de la seva posició enfront l’idioma, totes les institucions de l’àmbit lingüístic han estat convidades a conformar el teixit que està fent que, qualsevol idea que es pugui gestar dins d’aquest vast i divers territori, tingui un lloc d’acollida en aquesta fàbrica d’estructures de gestió que és l’OCCC.
L’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga i l’Institut del Territori són els projectes que millor defineixen el treball de vertebració territorial com a eix d’estructuració cultural que s’està fent des de València. El primer aplega la pràctica totalitat de les cambres de comerç, col•legis professionals i organitzacions empresarials i econòmiques dels territoris de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani (EURAM). El llibre blanc de les infraestructures de l’EURAM representa una de les contribucions més importants a l’avaluació de les necessitats econòmiques de la zona, un projecte que ha estat assumit per totes les institucions que gestionen l’àrea i que és cabdal en temes com el cèlebre corredor del mediterrani, al qual Camps dona suport actiu amb un imprescindible interès, però sabent que s’ha empassat un gros gripau.
L’institut del Territori genera elements de reflexió sobre els actuals models de creixement econòmic depredador, un problema especialment greu a València que rep l’atenció I la crítica de les instàncies de la Unió Europea i que, mentre amplis sectors de la societat valenciana entenen i comencen a afrontar, el govern de la Generalitat fa veure que no existeix.
Les actuacions d’aquestes dues entitats que treballen sota el paraigües estructural de l’OCCC estan aportant uns elements que fins ara no s’havien donat al debat cultural del territori. Ja no es parla d’unitat de la llengua o de dinàmiques culturals sense tenir en compte els eixos de comunicació, els centres de logística o els plans estratègics per a la generació d’energies netes. Aquest és el problema de fons que Francisco Camps te amb Acció Cultural i l’Octubre. La cultura supera estadis locals i vertebra realment un territori cavalcant a lloms de l’economia i el comerç. Així ho entenen l’empresariat i les finances valencians, mentre el seu president enderroca repetidors de tv com molins de vent. A Camps, la reciprocitat televisiva tan li fa.

Mar i Arena Miserachs
Cedint l’arxiu del seu pare al MACBA les filles del genial fotògraf de la Catalunya de la segona meitat del segle XX han donat una lliçó a qui, especulant amb el patrimoni cultural de la família, l’han venut al millor pagador exclusivament amb afany lucratiu. És urgent que la Generalitat treballi en aquest sentit amb d’altres famílies quin patrimoni cultural ho és també nacional.

Adrià i Harvard
Mentre que a les universitats catalanes el concepte creativitat encara els fa por, tot i que es digui que per sortir de la crisi cal ser creatius, a Harvard han contractat Ferran Adrià per que hi vagi a parlar de creativitat. Que una societat econòmicament envellida i intel•lectualment feble rebutgi una recepta fonamental per modernitzar-se diu molt dels nostres atavismes culturals.

27/2/11

Marejant el trànsit

Remenar amunt i avall els límits de velocitat s’ha convertit en la darrera tendència de política de cara a la galeria de qui no te altra política que la d’aparador. I, a més, està comprovat que no serveix de gran cosa, tret de recaptar uns milions a costa de conductors incauts o marejats amb tants canvis.
Rebaixar la velocitat i abaratir el bitllet del tren no és ni la xocolata del lloro, perquè si el bitllet és més barat algú ha d’abonar la diferència; i aquest algú sempre acaba essent el contribuent.
Rebaixar la velocitat i abaratir el bitllet del tren no farà que hi hagi menys contaminació a les ciutats ni que els trens de rodalies funcionin millor.
Rebaixar la velocitat i abaratir el bitllet del tren és la negació de la política. Fer política és apostar pel transport públic i per la limitació de l’ús del cotxe.
Vaig per l’autopista a 120, d’aquí a una setmana a 110. Abans del límit de la concessió un rètol diu 90, dos cents metres després 120, un quilòmetre més enllà 100, un altre i 80. A l’entrar a Barcelona he de fer filigranes per no caure de la moto, doncs he de rodar a 50 en una via de quatre carrils. Tinc la Vespa marejada!

Dit a el Món a RAC 1 el 28 de febrer de 2011

24/2/11

Poemes massa guardats al moll

A finals dels anys setanta l'obra de Joan Salvat-Papasseit era admirada en secret. L'any 1975 l'Ovidi Montllor l'havia dignificat i engrandit amb un disc dedicat a la seva poesia i il•lustrat per Guinovart, i dos anys després en Joan Manuel Serrat l'havia difós per mig món amb el treball 'Res no és mesquí', que incloïa poemes ja musicats per altres; però llegir la poesia de Salvat era molt difícil, car no hi havia cap edició comercial de l'obra. Ignoro amb certesa els motius pels quals això passava, però érem molts els que frisàvem per conèixer l'obra del més popular, modern i progressista dels poetes catalans, un fet que els seus companys noucentistes i de casa bona mai no li van perdonar, per cert.
El contacte em va arribar a través d'un company del PSAN. Es tractava d'anar a una minúscula llibreria del carrer Ferran i, amb total discreció, demanar el llibre, si era possible, amb l'aval d'algun conegut de la casa. Era una edició clandestina: cent exemplars impresos l'any 1976 en paper de tebeo, amb il•lustracions de Guinovart, facsímil dels cal•ligrames i dibuixos i, en alguna pàgina, fins i tot anotacions escrites a ma pel propietari del llibre original que havia servit de base per a aquella edició secreta. Així és l'exemplar que vaig aconseguir i que conservo gràcies al relligat que m'hi va fer l'Abel Roges fa uns anys. Després d'aquells primers en van fer 2000 més el gener de 1977, i encara 3000 de nous per la diada de Sant Jordi del mateix any. El 1978 van fer la darrera descarregada: 5000 exemplars més.
Avui l'obra de Salvat-Papasseit es pot llegir en un exquisit volum, 'Poesia i prosa', obra completa a cura de Carme Arenas (Galàxia Gutemberg-Cercle de Lectors), hi ha una imprescindible exposició sobre Salvat a l'Arts Santa Mònica i es fan rutes literàries per la seva Barceloneta; però els cantants ja no musiquen 'Nocturn per acordió', ni els joves lectors frisen per conèixer els seus versos. Com tot.

Temps de compromisos

Sense compromís la cultura és una capsa buida. Sotmetre-la exclusivament al plaer estètic o al gaudi elitista és propi de pobles decadents, submisos. Josep Mª Huertas Claveria, periodista i mestre de periodistes, va assumir el compromís amb el seu temps i s’hi va dedicar amb cos i ment fins el darrer minut de vida. Ara el Palau Robert el recorda amb una sintètica, però convincent, exposició. El compromís ètic i professional de Huertas va donar veu a moltes persones anònimes que, per si soles, mai no haurien pogut denunciar les injustícies socials a les que el poder, autoritari o no, les havia condemnat. A la inauguració, amb l’alcalde Hereu i l’expresident Pujol, es veia un punt d’incomoditat en alguns rostres. Més que veus institucionals els protagonistes haurien d’haver estat veïns, companys de redaccions, deixebles, contactes i gent sense nom fins que Huertas els el va retornar.
El compromís amb les paraules ha fet que Màrius Serra creï el país de Verbàlia, república dels verbívors. Demà es clou el termini per desxifrar el Gran Enigma de Verbàlia plantejat al llibre sobre joc verbal Verbàlia 2.0 (Empúries), i el dia 9, a Luz de Gas, festejarà la primera Diada del país de Verbàlia amb en Xavier Folch i en Joaquim Mª Puyal. Llavors es farà pública la solució, el nom de qui hagi guanyat els 10 anys de lectura gratuïta que hi ha de premi, es presentarà la moneda del país dels verbívors i es nomenarà conseller d’economia de Verbàlia.
Després d’això ja només queda comprometre’s amb la poesia, que és el que fa Viena Edicions reeditant uns obra mestra del segle XX, els ‘Quatre quartets’ de T.S. Eliot, amb versió revisada d’Àlex Susanna i el pròleg que hi havia escrit Jaime Gil de Biedma.

23/2/11

Fuga sense impunitat

Quan un jutge t’imputa per suposades ‘negligències inacceptables’, és que tens tots els números per haver-la fet molt grossa. I no informar d’una fuga radioactiva fins 5 mesos després és una mala passada contra tot i tothom d’una alçada considerable, de moment d’una alçada de 15,39 milions d’euros, que és la multa que Industria va imposar en el seu moment als amos d’Ascó 1.
Però al marge del que la justícia decideixi, espero que la imputació dels directius d’Ascó 1 serveixi d’una vegada i per totes perquè cap més gran companyia es pensi que pot actuar contra el medi ambient i la salut de les persones amb total impunitat i com si el món sencer fos la seva finca.
Com que es veu que els responsables d’algunes d’aquestes empreses perilloses no es recorden de l’accident de la Union Carbride a Bohpal, del de Txernòvil o del de l’Illa de les Tres milles a Pennsilvanià, de tant en tant, quan es passen la legislació sobre seguretat pel folre, cal recordar-los-ho.
O sigui que la jutge de Gandesa ha decidit actuar contra els desmemoriats.

Dit a El Món a RAC 1 el 24 de febrer de 2011

22/2/11

Joan Colomines, catalanista en política y poesía

El poeta, médico y político Joan Colomines i Puig (Barcelona 1922), qua falleció en la madrugada del pasado martes en su ciudad natal, entendía la poesía como uno de los valores inmateriales que enaltecen al alma. Y en su alma habitaba su país, por eso no dudó a poner su poesía al servicio de Catalunya. En 'Cap a un nou, real i necessari moviment poètic' (1971), y en 'La poesia, un combat per Catalunya' (1979), dejó claras sus ideas literarias respecto a la crítica situación de la Catalunya de la época. Por entonces Colmines ya era un referente de la recuperación cultural y política del país. Cuando en 1986, tras la publicación de 'Autoretrat', un compendio de su obra poética, acudió a Catalunya ràdio para ser entrevistado, confesó que lo que le hacía más ilusión de aquella cita era poder guardar en su memoria la idea de que Catalunya disponía, tras décadas de dificultades, de unos medios de comunicación propios. Y que él había tenido el honor de ser entrevistado en ellos.
Joan Colomines estudió medicina y filosofía y letras. Provenía del Front Nacional de Catalunya; como representante del cual fue miembro de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya en 1969. Detenido en diversas ocasiones, en 1973 participó en una escisión del Front y fundó el Partit Popular de Catalunya (no confundir con el actual PP). Tras militar un tiempo en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), en 1977 entró en Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) y fue diputado en el Parlament de Catalunya entre 1980 y 1988. Entre 1984 y 1992 presidió la Comissió de Cultura del Parlament.
Literariamente se estrenó en 1962 con el poemario 'A tres veus'. Al año siguiente lanzó la revista 'Poemes' y comenzó a recopilar un importante archivo fonológico de poesía (grabaciones depositadas en el Arxiu Nacional de Catalunya que hoy en día se pueden consultar 'on line') a partir de lecturas poéticas que celebraba clandestinamente en su casa y que le trajeron no pocos problemas con la policía.
A estas primeras obras les siguieron 'Dos llibres: Suburbis i Cançons al meu país' (1964), 'La vida a cada pas' (1968), 'Entre la multitud' (1973), 'Crònica' (19756), 'El jardí' (1982) y el ya citado 'Autoretrat' de 1986. La intención colectiva de su poesía a partir de sus experiencias personales queda rotundamente definida en estos títulos. Como agitador cultural fue también uno de los creadores del premio Amadeu Oller, el más prestigioso de los destinados a autores inéditos.
Con 'El compromís de viure' (premio Trías Fargas de ensayo político), o 'Crònica de l'antifranquisme a Catalunya' (2003), Colomines trasladó la dimensión cívica de su literatura hacia la prosa memorialística.
De su actividad como médico destacan la presidencia de la Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic (1995) y los artículos de temática médica de la Gran Enciclopèdia Catalana. También presidió la Associació Catalana d'Ex-presos polítics (1976-1982) y fue secretario de la comisión lexicográfica de la Societat Catalana de Biologia y del PEN Club catalán. En 1998 recibió la Creu de Sant Jordi.

21/2/11

L’home que habita els llibres

Vuit mesos després de mort, José Saramago resta ben viu en la memòria de Barcelona i els seus lectors. A l’únic temple plausible pels ateus, una biblioteca, l’han recordat i l’han reviscut amb la cura que cal tenir amb els llibres; perquè estan plens de persones que, com ell, els habiten. L’excusa, la presentació del seu llibre pòstum: ‘L’últim quadern’. Textos del seu bloc.
L’home que habita els llibres te un compromís amb el món d’avui que trasbalsa la ja de per si convulsa existència humana, perquè els llibres són part indestriable de la vida. Així ho va entendre José Saramago i així ho va mantenir fins el darrer dia de la seva vida. Era un premi Nobel (1998), no li calia demostrar res més, no li calia major compromís que el demostrat amb la literatura; i malgrat tot això va atiar la capellanada intransigent, va carregar contra la crisi que el propi capitalisme salvatge ha engendrat i va fustigar el corrupte Berlusconi fins abandonar el seu editor italià en passar a mans del primer ministre. Una selecció de les entrades que va fer al bloc http://saramago.blogspot.com entre el març i el novembre de 2009 conformen el seu darrer alè literari que ara acaba de publicar-se: ‘L’últim quadern’ (edicions 62).
Saramago tenia amics coneguts: Rosa Regàs, Marina Rossell, Rosa Cullell, Anna Sallés, Imma Monsó o Xavier Pàmies, però sobretot te amics anònims, lectors, gent de casa seva que va a una biblioteca o una llibreria disposats a deixar-se seduir, a reflexionar o a encendre’s amb les paraules de l’escriptor. Són aquests els autèntics amics de l’autor de ‘La Caverna’. La resat és faràndula benintencionada que mobilitza la premsa, però que no canvia la percepció de les coses per molt que cantin (amb la lletra al davant) ‘Grandola vila Morena’. A ‘Zeca Alfonso no Coliseu’, en acabar aquesta mítica cançó la gentada no para de cridar ’25 de abril sempre’ fins que el so es fon al final del disc. A la biblioteca Jaume Fuster la cançó de la revolució va sonar més a cànon que no a himne de revolta. Els temps, que passen gairebé per tothom tret de Saramago. No se que en deu pensar, o si, però me l’imagino somrient irònic i burlesc.
L’estimació dels lectors de Barcelona per José Saramago va esclatar una tarda de 2001. Al CCCB es presentava ‘La caverna’, la primera novel•la que publicava d’ençà el Nobel. Lluny de la distància protocol•lària de tot guardonat amb el més alt premi de la literatura universal, el portuguès es va mostrar proper als lectors, còmplice amb els seus sentiments i compromès amb les seves idees. El local va rebentar talment hi cantés la més cèlebre estrella del pop. Després Saramago va sopar a Casa Leopoldo i davant d’un ‘bacalhau dourado’ i un ‘vinho verde’ va declarar el seu amor per la ciutat que amb tanta passió li corresponia.
Els llibres de Saramago editats en català s’han venut sempre prou bé. La pròpia editora, Pilar Beltran, n’és una incondicional. Me la vaig trobar a la baixa lisboeta un dia de primavera de 2008. Sortia de comprar uns ‘pasteis’ de crema. Feia temps abans d’anar a veure l’escriptor. Havien d’acordar la traducció de ‘El viatge de l’elefant’. Aquells dies al palau d’Ajuda hi havia també una sòbria i elegant exposició sobre Saramago. Feia goig veure les portades de les edicions catalanes allà, com la cosa més normal del món que realment és Eren dies carregats de llum i paraules, dies on la prosa potent esclatava com el sol. Era un just raport de l’estimació dels lectors catalans per l’escriptor d’Azinhaga.
Dijous plovia, i el crepuscle anava retratant els pedaços de la ciutat, però a la biblioteca hi havia cua de molta estona abans. Era una cua ordenada, silent respectuosa amb l’home que habita els llibres. La passió, continguda, va deslliurar-se amb la paraula dita per tants lectors anònims, amb les arengues i els records de Pilar del Río i amb les cançons de Paco Ibáñez. Poca gent se sabia ‘Gradola vila morena’, coses dels temps.

Josep Mª Huertas
Va ser un periodista compromès amb la llibertat d’expressió. A partir d’avui el Palau Robert recorda la seva trajectòria humana i professional de passió i honradesa. Tot un exemple en un moment en què tots aquests conceptes van tan a la baixa per culpa d’unes empreses de comunicació que, oblidant la seva responsabilitat social, s’aboquen només al mercat i als interessos polítics.

Malparits
Que volen dir uns cartells que omplen les ciutats amb el crit que van popularitzar els Sopa de Cabra: ‘bona nit malparits’? Vint anys després del macro concert del Sant Jordi i deu de la seva darrera actuació, tornaran els Sopa? I si tornen, com ho faran, en format gira única, amb un nou disc, en un dvd, una peli, un llibre? Tornarem a escoltar Gerard Quintana cantant ‘l’Empordà’?

20/2/11

Jordi Barre, pionero de la canción catalana

El cantautor Jordi Barre, fallecido ayer en su municipio natal de Argelés (Rosselló), era un moderno ‘avant la lettre’; quizás por eso lo de clásico de la canción, como muchos vinieron a llamarle, le sonó siempre un poco a funeral avanzado. Como respuesta, hace unos meses gravó un disco con un rapero perpiñanés de una veintena de años. El tenía 90 largos.
Barre (Argelés de la Marenda 1920) era uno de esos tipos que siempre están a la última. Con Internet hoy eso no es tan difícil, pero hace setenta años las cosas pintaban mucho más crudas para esas mentes despiertas. Y como él lo era, no dudó en hacerse artista ya de muy joven. Al frente de su orquesta no había ritmo ni canción que se le resistiera. Conocía el último hit de la radio norteamericana y la más reciente tonada napolitana tan de boga por entonces. Era el rey de los escenarios.
Tras treinta años de éxitos, bailables y melodiosos, Barre conoció a Esteve Albert, otro moderno de cuando esa palabra tenía sentido humanístico. Albert, poeta, erudito y un poco trotamundos, le introdujo en la música y la poesía catalanas. Viviendo en Perpinyà y yendo de un lado para otro, la verdad era que Barre tenía un poco abandonada su lengua materna. A través de Albert entró en contacto con ‘El Fanal de San Vicenç’, colectivo artístico y musical que impulsó el renacimiento del catalán en el Rosselló. El escritor más conocido y celebrado de las comarcas catalanas del norte, Jordi Pere Cerdà, formaba parte de ese grupo. Le mostró el poema ‘Canta Perpinyà’ y le pidió si se atrevería a musicarlo. A partir de 1963, cuando editó su primer disco en catalán con poemas de Cerdà, y a la vez primer disco en catalán editado en Catalunya Nord, Jordi Barre ya nunca dejó de cantar en su lengua. Como decía ayer el escritor: “Barre siempre hizo lo que quiso”, privilegios de talentos.
‘El xiprer verd’ (1979), ‘Si te'n vas’ (1984), ‘Amb la força de l'amor’ (1990), ’Angelets de la terra’ (1993), ‘Els reis de Mallorca’ (1993), ‘Jordi Barre a l'Espai’ (1995), ‘Tots els records’ (1998), ‘Infants de l'univers’ (2000), ‘Jordi Barre Live’ (2005) i un triple DVD (2007), como resumen de su carrera artística, conforman el grueso del legado musical de Barre. Tras escribir unas 250 canciones, musicar a poetas como Joan Maragall, Josep Carner, Josep Mª Andreu, Joan Amades, Joan Cairol o Joan Tocabens o actuar en medio mundo (de Mánchester a Tokio pasando por el Olympia parisino), Jordi Barre recibió en 1992 la Creu de Sant Jordi y la Orden Nacional del Mérito francés.
El cantante será enterrado este sábado en Perpinyà.

17/2/11

Els poemes del buda

Quan l’any 1954 Chester Kesler va fotografiar Allen Ginsberg a Frisco, aquest era un jove poeta modern: ulleres de pasta, americana, bambes i samarreta. Quan a finals dels vuitanta el vaig conèixer personalment, a Barcelona en un ‘poetry reading’ a l’Institut d’estudis Nordamericans, Ginsberg era un buda. Entre les dues imatges quedava tota una obra poètica, potser la més poderosa veu de la poesia moderna, i també quedava el rastre d’una idea política i filosòfica que es va transmetre al llarg de totes les generacions que han travessat la segona meitat del segle XX.
Quan City lights books, la llibreria, editorial i punt d’encontre de la ‘beat generation’ de Lawrence Ferlinghetti, va publicar l’any 1956 ‘Howl’ (Visor i Anagrama en castellà) s’obria la porta a la literatura del món d’avui. Res més turbulent, convuls i líricament cruel que la mort de Carl Solomon no havia estat publicat encara. Ni Walt Whitman no havia gosat posar en entredit, d’aquella forma brutal, el vell sistema de la composició poètica clàssica. I això que Allen se sentia hereu del vell barbut com se sabia hereu de Woody Guthrye, dels vells rapsodes del blues rural i de les mil•lenàries oracions budistes. Allò era la revolució. I es va confirmar a ‘La caída de América’, ‘Oda plutoniana’ i ‘Sandwiches de realidad’ (tots tres a Visor). Amb aquest darrer volum, adquirit una estranya nit de festes a la Taifa de Gràcia, vaig notar per primer cop com la poesia podia produir autèntiques al•lucinacions.
Malgrat la sotragada que la poesia de Ginsberg (com la de Gregory Corso o el mateix Ferlinghetti) va provocar en no pocs joves poetes catalans moderns (ulleres de pasta, americana, bambes i samarreta), ‘Howl’ mai no ha estat traduït al català; a penes un fluix ‘Kaddish’ (El Mall). Potser per això la poesia catalana no és convulsa, cruel ni turbulenta, i aquells joves no són budes.

Força valenciana

Malgrat la crisi, la incògnita del digital i l’anorreament institucional de la llengua, a València les iniciatives editorials sorgeixen constantment i sense defallir i, el millor de tot, és que moltes es consoliden trencant l’estretor del seu restringit mercat fins ocupar llocs capdavanters a tot el domini lingüístic. Aquest és el cas de Bromera, que enguany commemora els seus primers 25 anys. L’editorial que Josep Gregori va engegar modestament a Alzira és avui un dels segells independents en català més importants. Des de fa unes setmanes, el també alzireny Joan Llinares, ex director del Consorci del Palau de la Música Catalana, n’és el seu director gerent, mentre que Gregori passa a presidir el grup.
Bromera ha crescut i s’ha diversificat, i calia redimensionar l’estructura directiva per afrontar els nous temps. I com que el mercat no s’atura, la seva emblemàtica col•lecció de narrativa, l’Eclèctica, incorpora a dos dels autors italians més llegits: Andrea Camilleri, de qui publiquen ‘La triple vida de Michele Sparacino’ i Erri de Luca, que debuta en valencià amb ‘El pes de la papallona’.
També es consolida és ‘La lluna en un cove’, (www.lallunaenuncove.cat) una publicació mensual feta a Ontinyent (Vall d'Albaida), que publica relats de ficció. Han arribat al número 25, són dos anys ininterromputs, i creixen. De la modèstia dels primers números a les magnífiques 116 pàgines del darrer, mostren una clara voluntat de treballar per la llengua des de la indústria i abandonant la resistència. Fa poc han creat ‘La llibreria dels llunàmbuls’, una botiga virtual que, tenint en compte les dificultats de distribució de llibres en català a molts llocs de València, segur que fa forat.

14/2/11

Retalla que res no queda

No he vist personalment les teranyines a la caixa de la Generalitat, però el que si que estic veient és la retallada social en sanitat, serveis socials i ara educació, que està aplicant el Govern amb una ma mentre que amb l’altra agita el papu de la crisi i la por al deute.
Aturar la construcció d’escoles, congelar les plantilles de mestres i frenar la digitalització (revisar-ne continguts si que és lògic), és fer passes enrere en qualitat de vida, en igualtat i equilibri social i, sobretot, en futur. Un Govern que cisa calés a l’ensenyament públic, per pocs diners que tingui a la caixa, és un govern que no aposta pel dia de demà.
Com que, des dels primers dies de mandat, la consellera Rigau s’ha manifestat partidària de situacions escolar tan absolutament impròpies del segle XXI com la segregació de sexes a les aules, tampoc no sorprèn que no li hagi tremolat el pols a l’hora de retallar els diners a l’educació pública.
La incertesa, la indefinició i el caràcter de provisionalitat que aquestes mesures provocaran en alumnes i educadors deu ser considerat un problema menor.

Dit a El Món a RAC 1 el 15 de febrer de 2011

‘Vente a Alemania Pepe’

Mig segle després molts catalans tornen a emigrar a Europa. Ara no són ma d’obra sense formació, són alguns dels millors cervells de les joves generacions, amb estudis, idiomes i talent. Són titulats a les universitats del país per quina formació s’han invertit molts diners i esforços. Si els millors marxen, com canviarem el model econòmic? El malson d’Alfredo Landa, torna.
Quan, com als anys seixanta, la cancellera alemanya Angela Merkel ‘convida’ de nou als treballadors sense feina d’Europa al seu país, sap molt bé a on i a qui dirigeix la seva oferta. En dos anys 110 mil persones han marxat d’Espanya per treballar a l’estranger, segons un estudi d’Adecco. El perfil d’aquest nou emigrant és el d’un home d’entre 25 i 35 anys i altament qualificat. Per créixer un 2’3% Alemanya necessita ara més de mig milió de treballadors qualificats. A Catalunya el 19% de llicenciats està sense feina. La crida de la Merkel no pot ser més llaminera. Els millor marxen sense que ningú no ho pugui evitar.
No hi ha frustració més gran per a un professor universitari, ho dic per experiència, que haver d’acomiadar-se d’un antic estudiant dels bons quan, un dia, aquest jove llicenciat se’l troba pels passadissos de la facultat i li comunica que marxa, que n’està fart de malviure amb oficis indignes i sous de misèria. Poden tenir ofertes aborals a Alemanya o a Anglaterra, però en el camp de l’audiovisual n’hi ha que fins i tot troben sortides professionals a Lisboa. I ens volien fer creure que érem rics.
La societat, i la universitat en particular, inverteix esforços ingents en formar els millors professionals de cada ram. Potser hi ha professors de la pública, sovint obsedits pels seus problemes gremials i funcionarials, a qui no els preocupa gaire això; potser només preocupa a un petit nombre, els romàntics d’aquesta feina, però és enormement decebedor contemplar impotent com els fills més ben preparats de les generacions que haurien de capgirar el decimonònic avenir del país, de canviar la basrida per l’’enginyeria i la barra del bar pel coneixement, en marxen.
Però mentre aquí, amb sort i feina, un jove enginyer a penes arriba a un sou anual de 25 mil euros, a Alemanya es situa en 40-45 mil. Són faves comptades. Qui te valor moral per demanar-los que es quedin?
El model econòmic català i espanyol genera enormes desequilibris. Una societat que es sosté amb una economia que genera molt poc valor afegit no pot establir una escala regular de qualificacions salarials. Mentre un manobre cobri pràcticament el mateix, en el millor dels cassos, que un llicenciat, l’injustament perjudicat no s’ho pensarà dues vegades si te una oferta millor fora del país. El problema és que, quans més treballadors qualificats marxin més difícil és regenerar el model de creixement.
Però la pèrdua de cervells és, a més, socialment caríssima. Contràriament al futbol, on hi ha la famosa clàusula de formació a l’hora de traspassar un jugador, a la resta del mercat laboral no. Cada jove llicenciat que marxa a treballar fora és una inversió perduda per res, un dineral, públic i familiar, que fuig aigüera avall; una oportunitat perduda que no tornarà. I si torna serà gràcies a un altre gran esforç que algú (empresa o institució) haurà de tornar a fer per recuperar aquell talent fugit.
Que alguns dels millors cervells de les joves generacions marxin a treballar al ‘estranger davant la falta de possibilitats serioses que ofereix el mercat laboral català i espanyol és frustrant i car. Així no construirem mai una economia amb valor afegit. Així haurem de conformar-nos a ser el que Europa ja fa temps que ha decidit que siguem: lloc de vacances, geriàtric, producció de béns d’escàs valor i la reserva per quan fallen els models econòmics dels països emergents. “Un aire d’arrogància en mig d’una lletania de mort”, tal i com va definir Espanya John Dos Passos

Nadal / Fontana
Els, probablement, dos historiadors actuals més notables i deixebles destacats de Vicens Vives, no seran nomenats doctors Honoris Causa per la UAB en nova mostra del sectarisme gremial. Borja de riquer, impulsor de les candidatures frustrades no s’ha tallat gens: “només trobo una explicació: això és una conjura d’enzes, de la gent mediocre i envejosa que governa avui la universitat”.

Bertrand
Amb la compra per Planeta de les llibreries Bertrand, desapareix al nostre país una marca històrica a la que els actuals propietaris, DirectGroup Bertelsmann, han tractat amb poca cura. Quan al 2006 van adquirir la històrica marca lisboeta vam pensar que estendrien el concepte de llibreria d’humanitats per tot Europa, però en realitat no han passat de ser un supermercat cultural més.

10/2/11

Tots érem dels Miralpeix

L’aeroport lluminós i net que la Natàlia Miralpeix va trobar en tornar a Barcelona de la seva llarga estada a l’estranger només era un miratge. La ciutat seguia essent tan grisa i sòrdida com sempre, i les gents que l’habitaven tan atordides i tristes com els seus germans Lluis i Pere.
El que més em va colpir de ‘El temps de les cireres’ (edicions 62), la novel•la que va consolidar Montserrat Roig, va ser que en ella hi vaig veure la meva família, i les dels meus amics, i les dels veïns. En aquest país tots érem els Miralpeix. Encara ho som força: pusil•lànimes, aixafats per impotents.
Vaig comprar la segona edició (juny de 1977). Tenia 17 anys, venia d’una família de llargs silencis a taula, de preguntes sense respostes, d’ordres sense arguments, de por i malalties; com tantes altres, com la majoria que habitaven aquells carrers grisos de l‘Eixample per on perdia les meves passes moltes tardes en sortir d’escola. Mai no vaig trobar les lluminoses idees de llibertat, solidaritat, resistència a l’opressió, alegria i nostàlgia de la vella cançó de la comuna de París que la Roig va utilitzar per posar de títol a la seva novel•la. Només em topava amb les fulles mortes dels plàtans del Passeig de Sant Joan que jo xutava com imaginàries pilotes. Em va acabar agradant més aquesta cançó que l’altra, però això ho vaig descobrir més endavant, és clar.
Anys després, en acabar de llegir el primer capítol de la novel•la em va sobrevenir un profund vertigen. No podia seguir llegint a la cambra del pis familiar, hauria parat boig, n’hauria fet alguna de grossa. Era la mateixa abúlia vital. Vaig córrer esparverat fins la platja, vaig seure a les roques de l’espigó, i la placidesa del mar calm del Maresme es va convertir durant molts anys en el millor saló de lectura. Vaig jurar-me que mai sotmetria els meus fills als mateixos silencis, a les mateixes buidors. Amagar les misèries dels temps és una crueltat.

L'Ostpolitik de Villatoro

Sort que Vicenç Villatoro és una persona amb enormes dosis de diplomàcia i capacitat de resistència adquirides, en part, a les seves etapes de Director General a Cultura i a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, perquè la situació de dijous passat a Mallorca, durant el lliurament del premi de novel•la Ramon Llull, era de les que requerien més Ostpolitik que la que va desplegar Willy Brandt durant tota la seva carrera.
En Vicenç Villatoro, flamant director de l’Institut Ramon Llull (IRL), s’estrenava públicament en el càrrec just a l’acte de lliurament del premi del qual ell mateix n’era el guanyador vigent i que queda dins la Fundació de l’IRL. Lluny de tenir una plàcida transició de l’esfera literària a la administrativa, com li pertocaria per dret, va haver de donar l’alternativa, com a premiat i com a director de l’IRL, a Núria Amat. L’escriptora havia posat a parir el Llull quan la fira de Frankfurt, arribant a comparar la política lingüística de la Generalitat amb el nazisme. Però Villatoro és home cabal i calm, i li va donar la volta al gripau que s’estava empassant bo i dient que “Que algú triï d'escriure en català venint del castellà confirma que el català és una bona eina per expressar-se, i que té unes expectatives de mercat, de públic i de divulgació”. Dels 90 mil euros no va dir res. Ignoro si de cua d’ull mirava el seu nou company al Departament de Cultura Fèlix Riera, director de l’ICIC. Com a director editorial del Grup 62 fins uns dies abans, Riera va ser qui va postular a Amat com a candidata a un premi que, ja dies abans, fins i tot en Màrius Serra havia insinuat a les pàgines d’un diari qui el guanyaria. Li caldrà molta diplomàcia al nou director del Llull.

7/2/11

Quan els premis literaris canten

Tot i estar permanentment sota sospita, els premis literaris sempre han funcionat be comercialment demostrant ser bones operacions de màrqueting. Ara que a penes es ven res tret dels anomenats fenòmens editorials, els premis estan caient en l’esperpent. El darrer Ramon Llull de novel•la és un exemple de fins on es busca un cert espectacle extra literari per intentar vendre.
No hi ha vegada que no hagi anat a un premi literari i que, abans d’entrar al local, tothom sabés qui era el guanyador. Després, això si, el presentador i el jurat fan la pantomima de les votacions, de que estan reunits en un saló tancat a pany i forrellat i tota aquesta facècia simpàticament ridícula.
Però representacions a banda, tot i saber que els grans premis literaris estan benèvolament apanyats a través d’encàrrecs a autors o discrets pactes més o menys escrits, un llibre amb la faixa d’un premi de nivell fins ara sempre s’ha venut molt bé. Aquesta és la clau de volta que justifica tot aquest petit circ. Està clar que l’editor que es juga els calés, i no en solen ser pocs, vol estar segur de que l’obra guanyadora respondrà als interessos del mercat. Des d’aquesta òptica de màrqueting i promoció em sembla absolutament lícit el joc que s’estableix al voltant d’un premi literari dels grossos. Hi ha algun cas en que l’editor no vol exercir cap supervisió o control de la feina del jurat ni dels originals presentats, i més d’un cop i de dos li ha sortit comercialment fatal l’operació. Per ells va.
Però la litúrgia dels premis està en decadència com tot el vell model d’indústria editorial, i en català més. D’una banda perquè hi ha un seguit d’escriptors que s’han professionalitzat en guanyar tots els premis grossos que hi ha fins cansar els lectors. I d’altra perquè el sol afegit de ‘premi tal de novel•la’, ja no atrau com abans, tot i que els departaments comercials dels editors s’hi escarrassen de valent. Avui en dia hi ha molt pocs títols que es venguin el suficient com per recuperar la inversió multimilionària que s’ha lliurat a l’escriptor en concepte del premi, bo i tenint en compte que el tal premi sol ser un avançament dels drets d’autor.
Per resoldre aquest decalatge a vegades es pacte un dos i fins i tot un tres per un. M’explico: el fabulós import del premi es paga a canvi de l’obra guanyadora i d’una altra o fins i tot dues més. Així es cobreix la inversió i les aparences del prestigiós guardó. I tot sota contracte firmat i rubricat, evidentment. No tots els premis ho fan això, només faltaria, però en català i dels grossos n’hi ha.
La darrera aportació del màrqueting a la difícil sustentació del sistema de premis literaris consisteix a fer que, si la obra no pot ser tot l’esclatant, provocadora, polèmica o excel•lent que hauria de ser per vendre’s, que ho sigui l’escriptor; la qüestió és buscar formules perquè la premsa, que cada dia dedica menys espai a la literatura en català, parli del premi encara que sigui a les pàgines de successos. I això, només faltaria, independentment de la qualitat de la novel•la premiada. Repasseu la nòmina.
L’any 1994 Quim Monzó va dir que Ferran Torrent guanyaria el Sant Jordi. Va ser així i hi va haver una polseguera que va durar setmanes. Després va sortir la novel•la, va agradar moltíssim, es va vendre molt bé, i aire. Eren altres temps, el mercat no estava saturat de premis i la literatura catalana gaudia d’un prestigi que ara no te.
Dijous passat es van atorgar el premi Ramon Llull, el més ben pagat de la narrativa catalana, a Núria Amat, una persona que ha estat bel•ligerant amb pocs miraments contra la llengua catalana. Bé, cap problema, som un país enormement agraïts amb els fills pròdigs que tornen a casa. A més, probablement la novel•la sigui bona. I la polèmica sobre la conveniència o no de donar-li el guardó, ha creuat els mèdia, del full parroquial al twitter, i potser farà vendre més. Tot són estratègies, però qui es creu els premis?

Ferran Mascarell
Ha presentat l’equip i les línies d’actuació del Departament. Reordenar l’administració, simplificar l’estructura i buscar l’eficiència són les línies generals. Incorpora la idea d’un pacte entre administracions que ja sona a vell, l’entesa entre el sectors públic i privat i la cooperació per la internacionalització de la cultura, una de les seves obsessions. Ara que li ho deixin fer.

Andreu Martín
És el primer autor català que rep el premi Pepe Carvalho de novel•la atorgat per BCNegra, un premi que ni es ven ni es compra. La seva obra excel•leix per damunt de la mitjana de la literatura del país, i molt més encara per damunt de la cultura oficial. Per això aquest merescut guardó és també un premi per als seus milers de lectors de totes les edats, cosa que molt pocs poden dir.

Queda el blues per tu, Gary

El guitarrista de blues i rock britànic Gary Moore, de 58 anys, ha estat trobat mort a l'habitació d'un hotel a Estepona, a Andalusia, segons ha informat aquest diumenge l'agència britànica de notícies PA.
Moore, nascut a Belfast (Irlanda del Nord), abans d'emprendre la seva carrera com solista va formar part del grup Thin Lizzy.
Moore va morir a primeres hores de diumenge, segons ha dit el mànager d'aquest grup, Adam Parsons. Un dels membres de Thin Lizzy, Brian Downey, s'ha mostrat “commocionat per la seva mort” i ha rendit tribut al seu col·lega: “Sempre estarà en els meus pensaments".
Gary Moore estarà també present en els pensaments de molta gent a qui, probablement, no els queda altra cosa que el blues.


UN POEMA AL SUD D'AQUEST PAÍS

(Still got the blues)

Per l'altra banda del riu i l'autopista
els nois jugaven amb navalles i somnis rovellats.
Hi ha adolescents que veuen marcir els seus pits
en llòbrecs recambrons prop de la 230
i uns milers més deixen la pell entre les avellanes,
la petroquímica i l'arròs. I això és aquest país.
Una putada rera l'altra i un no res per tot futur.
Només així es pot entendre tanta ràbia continguda,
tant d'alcohol cada nit de dissabte i -hòstia que sí-
tanta por de matinada. I el trànsit nocturn dels camions
que mai no s'aturen. Com es pot fugir així?
Baix Ebre, Terra Alta, Montsià; el riu i la pols
del camí que ofega el bombardeig de la ràdio.
La Cadena 40 i les notícies:
han matat el president, han matat el president!
i les mirades continuen estàtiques, clavades allà
com xinxetes a l'horitzó, sense vida.
Mestre, sisplau, no em parlis del bell nord glaçat,
hi ha massa terra cremada aquí a baix, massa
preguntes sense resposta i poca pluja agra.
Soroll de navalles, herois d'estar per casa,
rovell d'ossos i somnis marcits abans d'estrenar-los.
I found that love was more than just a game. Playing to win.
Per sort, només per sort, encara queda el blues
entre les canyes, i vora la sèquia dos cossos joves
s'estimen amb crueltat i urgència
com si s'acabés el món en aquell instant
suspès en l'etern desconsol dels perdedors.
Per això, només per això: Still got the blues.

Del llibre 'Encara queda el blues' (Cossetània edicions)

6/2/11

El preu del metge

De totes les mesures insinuades per l’ultraliberal conseller de Salut Boi Ruíz, la de donar la factura a l’usuari de la sanitat perquè conegui el preu del servei em sembla la única raonable. La inconsciència ciutadana sovint porta a pensar que la sanitat pública és gratuïta, en un joc de confusió entre gratuït i universal, i ja se sap que les coses de franc mai no es valoren prou. Informar amb detall del preu és, doncs, una mesura pedagògica i sociabilitzadora que, espero, ajudarà també a fer entendre el caràcter solidari del sistema de salut; però a curt termini no ajudarà a estalviar ni cinc.
Tampoc no farà estalviar fer treballar més als metges, perquè treballen molt, alguns massa, no estan gaire ben pagats i serà una manera de foragitar els millors professionals.
Receptar exactament la quantitat de medicament necessari, per exemple, si que contribueix a l’estalvi de la factura sanitària, però no acontenta la indústria farmacèutica, és clar. I tinc la sensació de què, en aquest sistema públic de salut, a voltes són més importants els laboratoris que no pas els usuaris, que com molt bé informarà la factura, són els que paguen, encara que tinguin una mútua.

Dit a El Món a RAC 1 el 7 de febrer de 2011

3/2/11

El triomf dels cremats

Farts de tebeos blancs de minyons escoltes sempre tan bones persones, de súper herois que no tocaven mai el cul a les seves xicotes o de soldats aliats que entenien el drama dels fills del Tercer Reich, havien deixat de llegir còmics que explicaven coses del món d’ahir. Ja els havia passat l’edat de creure en sants i altres falòrnies. Havien descobert l’excitant plaer de les Montesa Impala i les Ducati 24 hores al límit per la carretera de Santa Fe, d’un cos exuberant al seient del darrera, agafat als seus malucs, xupa contra xupa, i no estaven per tornar a creure en la idea del país ajupit i gris que els havia transmès la família i amb el que estaven trencant. Si ni el franquisme agònic ni l’antifranquisme impotent eren capaços de trobar una resposta moderna a les inquietuds dels joves de l’època, el més normal era que traguessin el nas nord enllà a veure que hi havia d’aprofitable en aquella impresentable època de falsedats disfressada de prodigis classistes.
I el que hi avia eren Jack l’Estripador, Jou Cromwell i Too Fast Edi, motards cremats i clients del Joe Bar Team (Glénat), l’únic còmic salvatge, malcarat i provocador dels setanta; és a dir, l’únic tebeo autèntic d’una època on, mentir als joves, encara era la forma habitual de tractar-los des del poder establert. La colla del Joe Bar va fer forat. Mentre els ‘pijos’ de club de tenis abandonaven progressivament les Cota 74 i Bultaco Lobito, per ingressar a ESADE o portar la fàbrica paterna, els que no tenien res a guanyar tret d’una picada entre semàfors, buscaven les primeres Ducati 900 SS, Guzzi Lemans o Honda CB Four per, habitualment, mirar-les i bavejar. El primer que se’n va comprar una va ser el rei del barri. La resta s’empastifaven d’oli amb tronades Metralla.
Però la vida és puta com ella sola, i els nois de casa bona sempre acaben guanyant. Fins que es posa de moda el ‘retro’. Joe Bar edita el vuitè àlbum i la vida segueix a tot gas. Ara en renovades Triumph Boneville, Kawa W 800 o Ducati GT 1000, això si.

BCN ciutat negra

Més enllà de l’afecció a llegir novel•la policíaca, de la innegable categoria dels autors locals o de l’enorme èxit de BCNegra, Barcelona és una ciutat negra de veritat novel•les a banda; vull dir que, per la seva tipologia social, per la situació geogràfica i per l’activitat delictiva que s’hi genera, la capital de Catalunya és una de les ciutats més negres del món modern. Enrere queda l’antiga i decadent Marsella, la convulsa i bruta Nàpols i la immensa i enlluernadora Nova York, Barcelona les supera a les tres gràcies a un crim més diversificat i modern en tots els aspectes, que fins i tot s’ha sabut adaptar a la crisi sense massa complicacions.
L’Andreu Martín, el primer autor català en rebre el premi Pepe Carvalho, ho sap perfectament des del dia en que es va posar a escriure ‘Aprende y calla’ (1979) fins avui, passant per la consagració obtinguda amb ‘Pròtesi’ (1982), monument a l’emergent Barcelona criminal de l’època. No se perquè, però he vist detalls de la tensió narrativa d’aquesta novel•la en algunes seqüències de l’excessiva ‘Biutiful’, que ve a ser la consagració internacional d’aquesta capitalitat del delicte modern (i no només en la vesant artística) que ha assolit Barcelona.
L’Andreu em va dir que una de les coses que més el fascinaven de petit era anar a casa d’un oncle policia i que li ensenyés l’arma. Era un vist i no vist, però aquella imatge va quedar gravada a la seva retina. Va ser premonitori.
Fa uns dies, a tocar de l’incert límit entre BCN i Sant Adrià, se’m va acostar un paio brut i malcarat preguntant-me per on s’anava a la zona dels tallers dels xinos, Després vaig veure la peli de González Inñárritu i vaig entendre-ho. Premonició? No, realitat.