25/10/12

La memòria dels altres

L’aniversari de la mort de Vázquez Montalbán (el 18 d’octubre de 2003) ha activat la memòria sobre l’autor. Mentre en Paco Camarasa (Negra y criminal) recordava que va maleir els ossos al periodista què el va trucar molt aviat aquell dissabte per demanar-li telèfons d’escriptors sense dir-li abans el perquè, el Canal 33 es despenjava amb el documental ‘Calidoscopi Montalbán’, emès a mitjanit, no fos cas que el veiés algú, i la biblioteca la Bòbila, especialitzada en gènere negre, recordava també que aquell octubre de 2003 havia de presentar un quadern, ‘Pepe Carvalho i els llibres’, que dissortadament es va acabar convertint en un homenatge. El document, amb textos de Georges Tyras, Raquel Rosemberg, Vicent Llorca i Carlo Andreoli, i actualitzat per Emma Infante, dona una visió de la relació del personatge de Vázquez Montalbán amb els llibres, i ofereix un exhaustiu buidat dels autors i títols que surten en la sèrie Carvalho. ‘Pepe Carvalho i els llibres’ es pot consultar a: http://pepecarvalhoielsllibres.blogspot.com.
Parlant de les biblioteques de l’Hospitalet de Llobregat, després d’haver estat acusades pel regidor del PP Javier Díaz de censurar la llibertat d'informació per no disposar de La Razón, Abc i La Gaceta, divendres passat ell mateix va anunciar que retirava la denúncia. Diu que farà un estudi per saber la demanda que hi ha de lectura d'aquests diaris (sic?). el criteri de les Biblioteques de l’Hospitalet és al document “Política de desenvolupament de la col·lecció”, on es diu que es prioritzen els diaris publicats a Catalunya, i aquells estatals amb una edició per a Catalunya (El País i El Mundo). Si han de comprar La Gaceta, perquè no el Libération? Ai, la memòria.

19/10/12

Un desesperado...

Rebo aquesta carta d’en Jordi Canal, director de la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat i prestigiós expert en novel·la negra (autor amb Àlex Martín de La Cua de Palla, retrat en groc i negre –ed. Al revés-), i la reprodueixo íntegra per considerar-la d’interès general per a tota la ciutadania.

Bienquerido Ministro:
Llevo dos días en el intento de españolarizarme todo lo que no consiguió mi escuela. No se crea que es soplar y hacer botellas esto, pero siempre tengo alguien por aquí que me da un golpe de mano.
Referente a su comentario en el congreso le he de decir que hay para alquilar sillas, Sr. Ministro. Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario, aunque de momento voy a hacer los ojos grandes porque sino me hará usted salir de pollagu-- ¡Bueno, de un corral de pollos!
Sí sí... Usted pensará que somos unos sueña-tortillas por querer la independencia; y reconozco que las piernas me hacen higos solo de pensarlo, pero no, no estamos tocados del hongo Sr. Ministro.
Hace años que aguantamos, que queremos fumar al campo; vamos, tocar al dos, para entendernos. Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota y no creo que ustedes sean tan cortos de gambones y hacer como aquel que nada.
Sabemos que les estamos chafando la guitarra. Ustedes son tanto de la cebolla como nosotros y piensan con prepotencia que ya hemos bebido aceite, pero les aseguro que no vamos a irles detrás con un flautín sonando. Hasta ahora nos lo hemos pasado bien pero, a decir verdad, todo son ochos y nueves y cartas que no ligan.
Por lo tanto, no vamos a perder más el tiempo, Sr. Ministro. En España todo se está yendo a orrio y no nos quedaremos: preferimos escampar la niebla.
Bueno, tengo que dejarle que son tres cuartos de diez, es tarde y quiere llover. Así que buen viento y barca nueva.
Atentamente,

Un catalán en proceso de españolizació. 

Casualment, les biblioteques de l’Hospitalet de Llobregat han estat acusades pel regidor del PP local Javier Díaz d‘atemptar a la llibertat d'informació dels usuaris de les biblioteques de la ciutat per no disposar dels diaris La Razón, Abc i La Gaceta. Les Biblioteques de l’Hospitalet disposen de criteris tècnics que fonamenten la selecció documental (també de la premsa) en el document “Política de desenvolupament de la col·lecció”. En aquest document es pot analitzar que es prioritzen els diaris publicats a Catalunya, i aquells diaris de tirada nacional amb una edició específica per a Catalunya (com és el cas de El País i El Mundo).
No hi ha lloc per a la queixa, doncs, tret de la voluntat explícita de manipular políticament i interessada el servei públic de biblioteques de la ciutat.

Novetats sobre aquest cas: El regidor del PP de l'Hospitalet de Llobregat ha anunciat avui mateix que retira la denúncia per censura contra les biblioteques de la ciutat. L'edil ha manifestat que faran un estudi de viabilitat econòmica per saber la demanda que hi ha de lectura d'aquests diaris.
Com a usuari de les biblioteques públiques i titular d'un carnet de lectura, exigiré que les biblioteques es suscriguin a Le Monde, República, Libération i New York Times.

Jordi Castellanos, historiador de la literatura catalana

Quizás eso que entendemos por cultura es un fenómeno cada vez más líquido y se nos está fundiendo en las manos, pero yo soy de los sesenta y todavía defiendo una determinada visión de la cultura, y pienso que ha de dejar algún pósito”, había declarado Jordi Castellanos en una reciente entrevista en la revista l’Avenç. Pueden haber muchas frases para definir a uno de los más grandes historiadores de la literatura catalana, pero pocas tan definitivas como esa. Castellanos falleció a los 66 años la madrugada del viernes en Barcelona debido a un tumor cerebral.
Nacido en 1946 en el pequeño pueblo de Tagamanent, en la falda del Montseny, en una familia catalanista y católica, tanto desde la Universitat Autónoma (UAB), de donde era catedrático, como desde la dirección de la revista de lengua y literatura ‘Els Marges’, que fundó en 1974 junto a Josep Murgades y Joaquim Molas, por su rigor, sabiduría y actitud crítica, Jordi Castellanos ha sido una de las personas más influyentes en el siempre agitado debate sobre la lengua y la cultura catalanas. El manifiesto de ‘Els Marges’ ‘Una nació sense estat un poble sense llengua’, de 1979, es hoy simbólicamente tan vigente como hace más de treinta años, y pone evidencia que la idea política y cultural de la soberanía catalana ha sido históricamente patrimonio de la izquierda, hasta que se ha apropiado de él, maniatándolo a su gusto, la derecha. Castellanos estaba convencido de que “la cultura en lengua castellana está hoy profundamente arraigada en Cataluña y, por ello, no se puede prescindir, pero a menudo tiene más vocación de integración en la cultura española que no en la que se produce en el marco social en catalán. El bilingüismo comporta siempre un proceso de sustitución de una lengua más poderosa sobre otra. La literatura catalana y la castellana en Cataluña se mueven en dinámicas nacionales muy diferentes.”, decía en la entrevista de l'Avenç.
Ni la llamada del seminario, donde estudio un tiempo bajo influencia familiar, ni la de la política, militó en la izquierda independentista marxista, pudieron más que la literatura. Fue miembro del equipo redactor de las entradas literarias de la Gran Enciclopedia Catalana y allí conoció Josep Maria Benet i Jornet, Joan-Lluis Marfany y Joaquim Molas. Más tarde profesor suyo. Especializado en el modernismo, en 1970 terminó en Londres su tesis ‘Raimon Casellas i el modernisme’, que su publicó como libro en 1983. Dedicó gran parte de su vida a la docencia en la UAB y publicó, entre otros los libros Antologia de la poesia modernista (1990) o Intel·lectuals, cultura i poder. Entre el Modernisme i el Noucentisme (1998). En el 200 comisarió una gran exposición sobre la obra de Pere Calders. Era miembro del Institut d’Estudis Catalans.

18/10/12

Copagament bibliotecari

La nova política sobre biblioteques incorpora de forma decidida diverses iniciatives destinades a augmentar la informació dels bibliotecaris. Amb aquesta intenció s’ha posat en marxa el ‘Projecte 10 x 10: Trobades dels editors amb els bibliotecaris’, on els primers presenten les seves novetats als encarregats de la selecció bibliogràfica, o una futura eina on-line per a la formació continuada. Però el que està encallat per falta de diners és el pagament a les entitats de gestió del cànon per préstec de llibres. Entre tot l’estat l’any passat es va liquidar una quantitat tan exigua, que les entitats ni tan sols van tenir el mínim per a poder repartir entre els beneficiaris.
És normal i lògic, amés, que en temps de crisi i atur, baixin les vendes de llibres i creixin el volum de préstecs a les biblioteques; però en aquest procés tot l’avantatge és per a l’usuari i tot l’inconvenient és per a l’autor. Com que tots tenim dret a menjar i a llegir, potser que ho fem a mitges: igual que a les farmàcies, s’imposa el copagament bibliotecari. No es pot continuar mantenint un servei de lectura pública de qualitat a expenses dels escriptors. El 0’2% sobre el preu del llibre que les biblioteques haurien de pagar per cada préstec (i que les administracions titulars dels centres en moltíssims casos no fan) és una quota més que ajustada. No pagar-la és matar la mare de la lectura: els qui escriuen. Amb unes vendes en caiguda lliure i un IRPF que potser per a un advocat o un metge es assumible, però què per a un autor és la fam, l’ofici d’escriure està en vies d’extinció aquí. Paguem una mica per cada carnet, que al món no hi ha res de franc, i tindrem llibres de qualitat. Ep, si volem.

11/10/12

Americans de Catalunya

El camí cultural entre Amèrica i Europa passa per Catalunya; aquesta és una realitat que va més enllà dels avenirs polítics. El festival Ulls ho ha demostrat per sisena vegada aquesta setmana passada. Cinc cicles, vint-i-dues companyies i trenta tres activitats en deu espais de Barcelona i rodalies (tres de nous), tothora curulls de públic, ho han demostrat. Voler sostenir que la cultura llatinoamericana (per posar-li un nom) no és, i ho serà sempre, part del llegat cultural català, és una perversió interessada; és no tenir ulls.
L’organització d’aquest festival si que en te, a més dels del nom, i amb bona vista. Nascut modestament l’any 2006 a l’empara de la Virreina, la proposta fundacional de crear un pont cultural entre Europa i Amèrica Llatina s’ha consolidat amb escreix gràcies a la bona acollida del públic i al suport d’empreses i institucions, també ara en temps difícils, demostrant així la capacitat que te el país per ser motor de difusió cultural. Amb un peu a Europa, que és la nostra casa comuna, i l’altre a Amèrica, quina cultura ho és també de Catalunya a través de la llengua, el projecte d’Ulls busca convertir el país en el nexe d’unió entre la creació cultural escènica dels dos continents. No podien haver escollit millor lloc ni per tradició, ni per realitat, ni per anhel.
Realitats com aquest festival Ulls desmunten la teoria de la por a l’anorreament del castellà a Catalunya en un futur de major sobirania. Si girar l’esquena a una llengua és ja de per si greu, fer-ho al castellà seria perillós per al futur de Catalunya. A ningú no li passa pel cap fer-ho, seria impropi. No cal patir ni pensar en exilis delirants; les organitzadores d’Ulls no ho fan pas, i tots hi guanyem.

4/10/12

Canvi de model

A finals dels vuitanta els acords entre el ministre Semprún i el conseller Guitart van oficialitzar la participació financera de l’estat en la cultura catalana. El conseller va ser durament criticat pels llavors joves lleons de l’opinió publicada pel que consideraven una intromissió fenícia d’Espanya en la cultura nostrada, però la realitat i la lògica es van imposar i, sense escarafalls, els diners del ministeri han col·laborat a la consolidació de les grans institucions culturals del país. Amb l’excusa de la crisi, i amb el rerefons del procés sobiranista, el ministre Wert ha decidit tallar de soca-rel aquest pacte tàcit retirant la major part del finançament ministerial a la cultura catalana i abandonant-la a la seva dissort.
Com que això no és una eventualitat, sinó una constatació més de l’assetjament a Catalunya en tots els fronts, s’imposa un canvi de model en l’estructura de les institucions i esdeveniments en els que participa el ministeri. En primer lloc replantejant els consorcis i fent-ne fora la institució que no compleixi. I que les seves cadires siguin ocupades per representants de corporacions disposades a col·laborar en el finançament i gestió d’aquests consorcis. Si es vol mantenir el nivell d’excel·lència dels grans bucs culturals, ara mateix no hi ha més volta de full que obrir les institucions culturals públiques a la participació privada. I esperar un nou model de finançament del país, o d’estructura política, que permeti recuperar l’absoluta titularitat pública als nostres grans teatres i museus.
Entre els pressupostos generals i la campanya atiant la fugida del món editorial, aquesta setmana ha tocat assetjament en matèria cultural. La vinent en serà un altre.