30/11/07

CIRCULAR A VUITANTA

No tinc tan clar que circular a 80 redueixi les congestions de trànsit, eviti que 1200 persones morin cada any per afeccions cardiorespiratòries i que es redueixin els accidents en un 50 per cent; que m’ho demostrin.
El que se és que, a la Ronda de Dalt, a l’alçada de Canyellas, on s’ha de reduir la velocitat a 60, hi ha tothora embús; això si que ho se. També se que a les freeways de Los Angeles no es pot passar de 55 milles, uns 88 quilòmetres, i estan col·lapsades tot el sant dia, l’atmosfera és irrespirable i l’índex de morts per malalties pulmonars és molt més alta que a Barstow, al desert de Mojave, on els cotxes passen rabents a tota velocitat.
Vull dir que relacionar mesures puntuals amb circumstàncies tant complexes va molt més enllà de l’estratègia política o l’alquímia electoral per entrar en el terreny de la pura especulació administrativa.
Probablement seria una mesura més realista garantir la circulació a 80 quilòmetres a la B-23 i a la C-32 en hora punta, seria més lògic i sostenible. Com? Garantint un bon transport públic, hi hauria menys cotxes a la carretera.
Però, ai que he posat el nit a la nafra!

Dit a El Món a RAC 1 del 30.11.07

DESERTITZACIÓ DELS PREMIS

Dos dels premis grossos que concedeix el Grup 62 han quedat deserts en poques setmanes. Dimarts el jurat del Documenta, que edita Empúries, format pels autors de la casa Pau Vidal i Dolors Miquel, l’editora Eugènia Broggi, en Josep Cots de la llibreria que dona nom al premi, i el crític Jordi Llavina va decidir que, tot i que hi havia dos treballs que estaven bé, no era prou per a concedir-los el guardó; total, premi desert per cinquena vegada. Fa unes setmanes el Prudenci Bertrana de Girona, que edita Columna, també va ser declarat desert, per setena vegada, just en arribar al seu quarantè aniversari, renoi quina celebració! Al jurat no hi havia cap representant de l’editorial i un autor de la casa, l’Emili Teixidor.
Per les editorials un premi és una bona estratègia de màrqueting; llavors, deixar-lo desert és un fracàs, potser literari, però sobretot comercial. Algú s’imagina el jurat del Planeta declarant-lo desert? Es poden admetre rebequeries com les d’en Marsé, però deixar que un jurat desmunti el millor argument de vendes que te qualsevol llibre editat en castellà, no. És Planeta qui es juga els diners, no el jurat (que tanmateix cobra), vull dir que empresarialment és ben legítim exigir un guanyador i que, a més, sigui el que l’editor vol. Llavors, per què no ho esta fent 62, que també és Planeta? Si volen premis químicament purs que facin un jurat de lectors anònims i es doni el guardó a una obra ja publicada. Per als altres, que fan anar el negoci, que dissenyin un pla de màrqueting que, respectant una certa qualitat, garanteixi un producte venedor; com fan totes les literatures del món, i no per això són millors ni pitjors, no ens acomplexem ara.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

25/11/07

LES ESTACIONS DEL LLIBRE

Arribat a la tercera edició, el Saló del llibre que es fa a Montjuïc fins avui encara no ha trobat l’encaix necessari per consolidar-se, i no està clar que ho pugui aconseguir a curt termini. La vocació de crear un nou pol d’atracció del públic cap al llibre és d’allò més benemèrit, és clar, però vist l’aspecte que presenta el pavelló firal, o aquesta no és la millor fórmula o els editors no estan prou interessats en el tema.
La potent indústria editorial catalana te els peus de fang en la difusió i comercialització. Centrar la major part de les vendes en el dia de Sant Jordi i les dates de Nadal és un risc excessiu que la crisi que pateixen moltes petites llibreries encara fa augmentar. Si el sector del llibre de text ha aconseguit trencar la dinàmica única de vendes del principi de curs amb els quaderns d’exercicis per a les vacances, la resta del gremi ha de fer mans i mànigues per ‘desestacioinalitzar’, en paraules del propi conseller Tresserras a la inauguració del Saló, el consum de llibres. Ara bé, la fórmula d’un gran Saló (que després ni ho és tant ni te tant d’interès) a la fira de mostres és la manera?
Quan va néixer, la Setmana del Llibre en Català acomplia els seus objectius: que el llibre sortís a l’encontre del lector. Això passava perquè es feia al vestíbul de l’estació de Sants, un dels llocs amb més trànsit de Barcelona (sic). Quan es va traslladar a la de França va esllanguir, i a les Drassanes va morir d’inanició; allò no tenia ni cap ni peus. Ara, a la carpa de la plaça de Catalunya, ha tornat a néixer, torna a sortir a buscar el lector. A qui busca un saló desangelat i trist al parc de Montjuïc? Per què hi ha editorials que, veien l’estand, sembla que hi siguin per força? I perquè a Barcelona, sempre a Barcelona, que ja és on hi ha les grans llibreries?
A Itàlia no hi ha cap de setmana que no hi hagi una fira del llibre en alguna ciutat. Fa quinze dies a Siena i Bresccia, La setmana passada a Pisa, la vinent la gran fira nadalenca de Roma. Són fires comercials on els petits editors tenen totes les facilitats per a anar-hi i tenir un protagonisme que difícilment poden tenir a les llibreries Feltrinelli, Rizzoli o Mondadori. Els petits surten a buscar el públic a ciutats petites i el públic els coneix i compra, heus aquí una funció clara d’aquestes fires que s’esquitxen amb presentacions i actes de tota mena.
El potent gremi d’editors potser no està per aquestes menudalles, però i si l’Associació d’Editors en llengua Catalana (que aplega editorials més petites) fes el mateix a quantes més ciutats cap o mercat de comarca millor, algunes molt mal abastides comercialment? Això ho fa l’Associació Catalana de Publicacions Periòdiques amb el que en diu ‘Supermercat de revistes en català’ i ha funcionat prou bé.
Salons com el del Còmic o el del Manga s’han consolidat amb els anys (i ja ha costat) perquè són únics al país, perquè reuneixen tota l’oferta del sector que no es pot trobar a cap altre comerç i perquè només es fan un cop l’any. Pretendre fusionar-los amb el Saló del llibre i fer una gran i única fira editorial, tal i com va suggerir el president del gremi Antoni Comas, serà abocar-los al desastre i, a més, no salvar tampoc el glaçat Saló que es fa fins aquesta tarda a Montjuïc. El llibre pot tenir moltes estacions, però abans de pretendre volar amb alta velocitat cal cuidar la xarxa de rodalies.

Publicat a El Mundo de Catalunya

24/11/07

PACO CANDEL, PIONERO DE LA INTEGRACIÓN DE LOS INMIGRANTES

El escritor Paco Candel (Casas Altas 1925) murió la madrugada de ayer en Barcelona a los 82 años tras una larga enfermedad que le mantuvo postrado durante un año. La capilla ardiente estará instalada hasta media mañana de hoy en el Palau de la Generalitat, tras lo cual se celebraran las honras fúnebres en la parroquia de Nostra Senyora del Port, en el barrio barcelonés de la Zona Franca, donde vivió la mayor parte de su vida.
Candel llegó a Barcelona con apenas un año, cuando su familia emigró a Catalunya desde Casas Altas, un pequeño pueblo del Rincón de Ademúz (Valencia). El primer hogar en la ciudad donde sus padres esperaban hallar un futuro más digno para sus hijos fue el barrio de barracas de can Valero, en la ladera de la montaña de Montjuïc y donde hoy se ubican diversas instalaciones construidas para los JJ OO del 92. En aquella primera vivencia barcelonesa el joven escritor centró uno de sus primeros y ya aclamados libros, ‘Donde la ciudad cambia de nombre’ (1957). Por aquel entonces el compromiso del escritor con la inmigración, de la que él mismo procedía, ya había echado raíces tanto en su ideología com en su estilo literario. Los años de escuela durante la República y la posterior experiencia de la Guerra Civil, que narró en ‘Han matado un hombre, han roto un paisaje' o ‘Historia de una parroquia’, habían moldeado en él un carácter solidario, agnóstico aunque muy respetuoso con los creyentes, profundamente de izquierdas y de una humildad y una discreción exquisitas; una personalidad de una generosidad que siempre fue alabada por todos los que le trataron.
Cuando a principios de los sesenta el editor y después primer ‘conseller’ de cultura de la Generalitat, Max Chaner, le sugirió que relatara la experiencia y vivencias de la emigración que estaba llegando en masa a Barcelona y su área metropolitana procedente de todos los rincones de una España aún depauperada, Paco Candel no dudó en construir una narración que iba más allá de la simple descripción, para plantear un proyecto de integración y convivencia que fundara las bases de la nueva Catalunya que estaban construyendo tanto los nacidos aquí como los que habían llegado; así escribió su obra más popular, ‘Els altres catalans’ (los otros catalanes), un trabajo central en el proceso de transformación de la sociedad catalana y del país entero. Fue por aquel entonces cuando el ex presidente Pujol conoció a Candel y, según confiesa él mismo, se imbuyó de las tesis de su libro para definir su proyecto político de un nacionalismo integrador que declaraba catalanes ‘a todos los que viven y trabajan en Catalunya’. Poco proclive a méritos y reconocimientos, el escritor confesó hace un tiempo que, el día del año 1993 que le llamó Pujol para pedirle que aceptara la medalla de oro de la Generalitat (la máxima distinción del gobierno catalán) sintió una gran emoción y no lo dudó ni un momento.
Paco Candel publicó a lo largo de su vida decenas de libros como 'Un charnego en el Senado', 'Candel contra Candel', 'Los otros catalanes veinte años después', 'La nueva pobreza' o 'Crónica informal, sentimental e incompleta', pero ninguno tuvo la difusión ni la influencia politica y social de ‘Els altres catalans’. Si la lucha por la integración primero, y después el reconocmimiento del papel que la immigración tuvo en la construcción de Catalunya, fue el eje de su trabajo durante años tanto en libros como en colaboraciones periodísticas, Paco Candel mantuvo y prolongó este compriommiso a lo largo de toda su vida, y hoy ya incluso más allá, en el año 2005 con el nacimiento de la Fundación Paco Candel , que promueve estudios sobre la cuestión migratoria e impulsa herramientas para la inclusión de las personas inmigradas.
La lucha es la misma, pero cada tiempo tiene nuevas fórmas de llevarla a cabo. En los sesenta y setenta era la lucha antifranquista, de la que Candel participó al lado del PSUC, y con la llegada de la democrácia fue elegido senador por Barcelona en junio de 1977 dentro de la mayoritaria coalición Entesa dels Catalans. También fue concejal del ayuntamiento de l’Hospitalet de Llobregat, la segunda ciudad de Catalunya. A pesar de retirarse de la política ‘hastiado’ según decía él mismo, hasta los últimos días de actividad pública colaboró con Iniciativa per Catalunya (ICV)
En su faceta de cronista periodístico, durante el franquismo Candel colaboró en numerosos medios de comunicación como 'Tele/Expres', 'El Correo Catalán', 'Serra d'Or', 'Destino y Canigó', y muerto Franco para 'El Periódico de Catalunya' y 'Avui'. También mantuvo una colaboración durante unas temporadas en el programa radiofócino más escihcado en catalunya, els ‘Matí de Catalunya ràdio’, de Antoni Bassas.
Candel nació pobre y vivió en la pobreza de la mayoría de gente, ‘la de piso en propiedad y libreta de ahorro’, según había escrito él mismo. Lo que si consiguió fue la dignidad de pasar de ser un inmigrante a un ciudadano. Y en ayudar a otros a conseguir lo mismo a través de la integración, este catalán de profundo sentimiento quemó su vida.

Publicat a el Mundo del Siglo XXI

23/11/07

L’ÈXIT DE LA DISCRECIÓ

El director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, te la virtut de ser una persona discreta. Per això resulta idoni per dur a terme l’encàrrec, poc vistós però imprescindible, de transformar la I.LL.C. per adequar-la a la nova distribució de competències que es derivi de la creació del Consell de les Arts. Amb cura i sigil l’Oriol està treballant amb els diversos estaments representats als orgues de govern de la Institució i, allò que feia un temps semblava que aixecaria unes butllofes de la mida de l’Alcover-Moll, pot acabar lliscant suau com un bon sonet. Redefinir el model de manera assossegada sembla que és la idea en que tothom hi està entrant, i a través de la qual és d’esperar que s’aconsegueixi regular el protagonisme que durant anys han tingut algunes entitats d’escriptors en l’avenir i els pressupostos de la I.LL.C.
Quan tingui això encarrilat haurà d’activar uns contactes encara pendents amb CEDRO, i què l’entitat reguladora dels drets de reprografia accepti el Pen club com a membre com ho són la Associación Colegial de Escritores o l’Associació d’escriptors en Llengua Catalana. Això requerirà molta més discreció i assossegament, perquè hi ha molts diners en joc.
També amb discreció, Salamandra va apostar per Philipe Claudel i les seves ‘Ànimes grises’ (Renaudot 2003, i finalista del Llibreter) i no en poden estar més satisfets. Llàstima que aquí no s’hagi vist la peli. Ara Claudel ha guanyat el Goncourt des Lyceens amb ‘Le rapport de Brodeck’, que també publicaran ells la tardor vinent i que anteriorment ja va guanyar un altre excel·lent autor del seu catàleg, Laurent Gaudé per ‘El legado del rey Tsongor’. La discreció porta a l’èxit.

Publicat al suplement Tendències de el Mundo de Catalunya

22/11/07

KU KLUX KLAN

A més d’estar preocupat per la presència pública d’un nazi tant sonat com David Duke a Barcelona, el que més em fa pujar la mosca al nas és que la fiscalia es prengués tant urgentment la facècia dels dibuixants de el jueves sobre la reial família, i no hagi actuat d’ofici al respecte de la conferència que l’ex líder del Ku Klux Klan i actual senador republicà farà dissabte a la ciutat. O es que em volen fer creure que és molt més greu un acte de llibertat d’expressió que un d’apologia del racisme?
La provocació ha estat orquestrada de manera genial, i a alguns destacats pro sionistes del país no els ha quedat més remei que picar i denunciar-ho Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per si de cas el fiscal estava mirant cap a una altra banda, que ja els passa això segons com. Tot s’ha muntat al voltant de la llibreria nazi Europa, al cor de Gràcia, un local del qual se n’ha demanat el tancament repetidament sense èxit, una altra provocació, aquest cop als joves anti sistema que dissabte tenen una nova oportunitat demuntar un camp de batalla amb els mossos i de deixar els nazis com autèntics cavallers de l’ordre.
I quan dos es barallen, el que rep és en Saura, que novament te totes les de perdre.

Dit a El Món a RAC 1 del 21.11.07

19/11/07

MOTORISTES PER TERRA

Si s’ha duplicat en un any el nombre de motoristes morts és perquè hi ha més gent que va en moto. Dit aquest sil·logisme, podem afegir que les carreteres no es fan pensant en les motos sinó contra les motos (ratlles lliscants, guard-rails, contraperalts), que en general els poderosos cotxes respecten poc als febles motoristes (mireu el reguitzell d’insults de molts comentaris a aquesta noticia als diaris digitals), que hi ha massa motorista que corre més del compte i que molts porten una moto més potent del que saben conduir.
Que fer, doncs? Lògic: fer carreteres aptes per a tothom, dificultar l’accés a motos de gran cilindrada sense experiència (just al revés del que s’ha fet amb la normativa sobre les 125) i educar molt més els conductors, els de moto i els de cotxe. Es farà tot això? No, perquè val diners, temps i incomodarà els fabricants; tres coses que mai no faran els polítics, els surt més a barat culpar els altres, els dèbils, els de les motos; total, mig món ja els te per brètols, no ve d’aquí.
Ah, fa trenta un anys que porto moto, sempre, cada dia, estiu i hivern.

Dit a El Món a RAC 1 del 20.11.07

18/11/07

GREGORIO LÓPEZ RAIMUNDO, LEYENDA DEL COMUNISMO


Gregorio López Raimundo, (Tauste 1914), falleció ayer en Barcelona a la edad de 93 años. Ex secretario general y presidente del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fue militante de esta organización durante 60 años, en los que le tocó vivir desde el protagonismo político todos los avatares de la historia contemporánea del país, a los cuales siempre se enfrentó desde una coherencia ideológica de esas que hace bastantes años que no se llevan.
Cuando Raimon escribió ‘T’he conegut sempre igual com ara, els cabells blancs la bondat a la cara, no et trobes sol, company no et trobes sol’ (te he conocido siempre como ahora, cabellos blancos, la bondad en la cara, no estás solo, compañero, no estás solo), Gregorio López Raimundo ya había superado la etapa de dirigente del PSUC, aún siéndolo, e incluso la de referente del comunismo en Catalunya; era mito y leyenda viva de la cultura política y la historia del país, una circunstancia de la que muy pocos pueden alardear. Y, a pesar de ello, siempre mantuvo una sonrisa calma, la bondad dibujada en su rostro, que, a pesar de la dureza de muchas situaciones que le tocaron vivir en el exilio, la clandestinidad y la transición, le granjearon el respeto y la admiración de compañeros y adversarios. La popular canción de Raimon, además de homenaje en vida al dirigente, fue también símbolo de reconocimiento a muchos, la mayoría anónimos a la fuerza, que también vieron platear sus sienes luchando por la libertad y la democracia desde la coherencia de sus ideas, pero anteponiendo a estas el bien común del país.
Si Gregorio López Raimundo, sastre de profesión en su Aragón natal, no hubiera sido así, la transición habría acabado con él, o quizás él habría acabado con el PSUC que entonces dirigía. Pero supo entender, sin abdicar del análisis de la realidad visto desde el marxismo, que la ruptura soñada era una situación imposible en la coyuntura de una España que había visto morir al dictador de viejo y en la cama, y que quería liberarse del pesado lastre de décadas de atraso de todo tipo para situarse en la órbita de la modernidad que avanzaba imparable. Así, no dudó ni un segundo de felicitarse y felicitar al país públicamente por la legalización del PSUC en mayo de 1977 y de abonar las tesis eurocomunistas de Santiago Carrillo desde el escaño en el Congreso de los Diputados que obtuvo en 1977 y 1979.
Quizás a muchos aquella transición les supo a renuncia, pero no todos habrían sufrido en su propia carne, y en la de sus allegados, la dictadura como López Raimundo, con lo que su actitud de aceptar participar en el pacto de estado ofrecido por Suárez y el resto de gestores del cambio político sin renunciar un ápice a su planteamiento ideológico, fue una de las claves para que la izquierda aceptara masivamente la apuesta del modelo democrático que se estaba diseñando.
Gregorio López Raimundo se había afiliado a las Juventudes Socialistas en 1934. Al estallar la guerra civil participó en la fundación de las Juventudes Socialistas Unificadas y, ya desde el primer momento, se afilió en el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Durante la guerra fue comisario político en el frente de Aragón, y marchó al exilio al terminar la contienda. En 1947 se estableció clandestinamente en Catalunya para reactivar el PSUC, pero fue detenido y encarcelado en 1951 y expulsado del país en 1954, estableciéndose en París. Dos años después fue elegido máximo responsable de la organización del PSUC en el interior y, en 1965, secretario general. ‘Como cualquier crío asiste a las reuniones familiares en el comedor de casa, en el de la nuestra asistí desde muy pequeño a las reuniones de la ejecutiva del PSUC’, me comentó un día respecto a su infancia en un suburbio metropolitano parisino el escritor Sergi Pámies, uno de los hijos de López Raimundo y su compañera, la también escritora y asimismo dirigente comunista Teresa Pàmies.
Tras el regreso, la legalización y sus tareas de diputado en las dos primeras legislaturas, el Quinto Congreso del PSUC, en 1981, pareció que sería su tumba política. En un país sacudido por el golpe de estado de Tejero y un mundo convulso por el atentado de Alí Agca contra el Papa, el golpe de estado del general Jaruzelsky en Polonia, las masacres auspiciadas por los EE UU en el Salvador, el conflicto Iran-Iraq o la muerte de Bob Marley, los partidos comunistas de la Europa occidental se habían de enfrentar a los retos de una nueva era para los cuales no siempre estaban preparados en tanto que organizaciones de vanguardia como pretendían seguir siendo. Las corrientes leninista y prosoviética se impusieron al eurocomunismo oficialista en el PSUC y Gregorio López Raimundo fue relegado de la secretaría general. Ante lo que parecía una oleada conservadora internacional capitaneada por el presidente norteamericano Ronald Reagan, los comunistas catalanes optaron por radicalizar su mensaje. Fue una opción. Però ese mismo año IBM comercializaba el primer ordenador personal y el Madrid de la modernidad comenzaba a hervir hasta estallar en la célebre ‘Movida’. Los tiempos estaban cambiando, como había dicho Bob Dylan, y el Sexto Congreso del PSUC, en 1982, decidió expulsar a prosoviéticos y leninistas, volver a las tesis eurocomunistas y reintegrar en su cargo a López Raimundo.
Pero el mal estaba hecho, y las divergencias en las filas comunistas terminaron con un descalabro electoral tanto del PCE como del PSUC del que nunca jamás se recuperaron. Los comunistas ya nunca serían la vanguardia de la sociedad de fin de milenio porqué habían sido incapaces de entender por donde iba cuando era más necesario. Santiago Carrillo dimitió tras la debacle, Gregorio López Raimundo permaneció en sus cargos hasta 1985, cuando se retiró definitivamente de la política con el desánimo de ver como el partido que había contribuido a fundar y a hacerlo hegemónico entre las fuerzas de izquierda, se debatía entre la confusión ideológica y estratégica y unos pírricos resultados electorales.
Dos años después se creó Iniciativa per Catalunya (ICV) como federación de partidos que, superando diferencias ideológicas, apostó por la unidad estratégica. El PSUC, Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra y Partit dels Comunistes de Catalunya impulsaron un proyecto que, con muchos altibajos, acuñó el termino ecosocialista para explicar a la ciudadanía el proyecto de la izquierda moderna heredera del análisis marxista de la realidad. Incómodo con estas propuestas, tras los debates del noveno congreso del PSUC, Gregorio López Raimundo prefirió dejar el partido y refugiar su inquebrantable coherencia ideológica en el PSUC viu (PSUC vivo), integrado en Esquerra Unida i Alternativa (EuiA), socios de coalición de ICV, del que, con la bondad siempre en la cara, fue presidente hasta su muerte.

Publicat a El Mundo del Siglo XXI

LA MILLOR LITERATURA CATALANA

Gairebé la meitat dels llibres per a infants i joves que s’editen a Catalunya són en català (2.200 de 5.184). Això suposa que una quarta part del volum de negoci d’aquest sector ve de les publicacions en català. Els darrers quatre anys la facturació del llibre infantil ha suposat el 29’5% del total contra el 6’80% de la literatura per a adults. Hi ha grans grups editorials quina divisió de llibre infantil és als llocs capdavanters del volum de facturació de tot el grup. Els autors dedicats al gènere són dels més traduïts. Incomprensiblement, però, el llibre infantil i juvenil va rebre un tracte marginal per part de l’Institut Ramon Llull a la fira de Frankfurt.
Aquestes dades les han fet públiques aquesta setmana el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (CLIJCAT), que dijous va commemorar els seus primers 25 anys amb una festa on va premiar a protagonistes d’aquest quart de segle de feina per la difusió de la literatura. En aquests anys les publicacions infantils i juvenils han augmentat un 7%, i els títols en català ha crescut espectacularment.
La literatura infantil i juvenil és una eina clau per la incorporació de nous lectors. La feina dels mestres i la planificació educativa tenen en l’ampli catàleg d’aquestes publicacions un terreny suficient per a trobar el llibre que més plagui a uns joves sovint poc predisposats en favor de la lectura per motius sabuts. És cert que hi ha crítics circumspectes que es queixen del to suposadament lleuger d’alguns llibres; però la competència de les noves tecnologies i el llenguatge modern (és a dir la interpretació de la realitat) que aquestes confegeixen, han fet capgirat la manera d’escriure relats per a nois i noies. La sinergia amb els nous temps digitals i audiovisuals de la literatura infantil i juvenil és una de les principals claus d’èxit i un dels millors arguments per a tenir esperances en que, una bona colla dels joves que s’inicien a la lectura amb aquests relats, esdevindran amb el pas dels anys un bons i crítics lectors adults. I si no com es poden formar nous lectors avui; algú te una idea millor?
Fa quaranta i alguns anys la incorporació dels joves a la lectura en català era molt difícil per la falta de publicacions adequades. Els Massagran heretats dels pares eren una de les poques fonts per acostar-s’hi, i no tothom en tenia o li resultaven atractius en una societat que començava a canviar. L’esforç pioner d’Albert Jané (Cavall Fort), Sebastià Sorribas (El zoo d’en Pitus), o Quim Carbó (La Casa sota la sorra), han estat cabdals en la conformació de vàries generacions de lectors; vull dir que no es pot negar al gènere el seu paper en la represa cultural i lingüística.
Avui les Tres Bessones venen a tot el món, però abans ja hi havia gent com la Carme Solé Vendrell que havien col·locat els seus relats il·lustrats a molts països, sense suport institucional a més.
Per què, doncs, la literatira infantil i juvenil és tant opaca. No és només que el Llull ‘passés’ d’ella a Frankfurt, és que mai no surten a les llistes de llibres més venuts dels diaris (curiosament si que hi surt en Harry Potter) i els mitjans de comunicació a penes els destinen espai (llevat de per Nadal, en que els tracten com un vulgar objecte de regal). És clar que, si preguntes a molts autors, et diuen que, mentre institucions i mitjans de comunicació els obliden, ells van venent i escrivint. Ja és això.

Publicat a El Mundo de Catalunya

INCREÏBLE, PERÒ CERT

Fa unes setmanes explicàvem en aquesta mateix espai els intents de la llibretera Oblit Baseiria (Casa Anita) per organitzar un viatge a la fira del llibre il·lustrat de París, la més important d’aquest sector, per a uns quants llibreters dedicats a infantil i juvenil. Doncs bé, l’article va ser llegit per una persona de l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC) que, desagradablement sorpresa per no tenir noticia d’una iniciativa que, a priori, pertany al seu negociat, va buscar el telèfon de la llibretera de Gràcia i la va trucar oferint-li suport, ajuda i finançament; no per res, sinó perquè és la feina i l’objectiu d’aital àrea de Cultura. Es veu que fins i tot va arribar a comentar-li que, d’haver treballat amb temps i coordinació hi podria haver hagut un stand català a l’esmentada fira, tal i com l’ICIC fa amb les discogràfiques al MIDEM de Cannes per exemple.
Seria significatiu i meritori una presència catalana a l’esmentada fira tenint en conte la categoria de la literatura infantil i il·lustrada catalana, tant a nivell industrial com creatiu, i el menyspreu esportiu que el Llull va demostrar tenir per aquest gènere a Frankfurt. Però malauradament hem de dir que, si no hagués estat per aquest racó de diari, l’ICIC mai no hauria sabut dels esforços de l’Oblit. Per què? Doncs perquè, tal i com reconeix el mateix Institut del Departament de Cultura, així com treballar amb la indústria del disc o la del cinema és relativament senzill i s’actua de manera coordinada de fa anys, amb la indústria del llibre això és materialment impossible. Per quin motiu? Per la inoperància, ineficàcia i recel de les associacions gremials d’aquest sector industrial.

Publicat al suplement Tendències de el Mundo de Catalunya

BOLONYA

A Bolonya, la culta, la noble i la rica com diu al seu escut, seu d’una de les primeres universitats d’Europa, li ha caigut el mort de donar nom a un pla d’harmonització de les titulacions de tota la unió que, com tot projecte de consens, no agrada gairebé a ningú. Però com en tantes coses que es couen a Brussel·les, sobre el Pla Bolonya s’ha fet molta bugada i molt poca pedagogia.
Els estudiants diuen que, amb la reforma, les millors carreres seran més cares i hi haurà diferències intel·lectuals classistes; si nois, exactament com ara. O és que una llicenciatura pelada te el mateix preu que una llicenciatura i dos postgraus?
Diuen que fent quaranta hores de classe no es podrà compaginar treball i estudis. Hi ha algun estudiant d’humanitats a la UPF, per dir una llicenciatura que he pagat, que pugi treballar a l’ensems que estudia?
Denuncien que les taxes universitàries pugen per damunt de l’IPC. Doncs per començar que no malbaratin els diners públic arrossegant-se per les aules sense donar cop. O es pensen que les altres coses de la vida no s’apugen per damunt de l’IPC?
Enfront Bolonya, el que han de fer tots els estudiants d’aquest país és aprofitar les oportunitats de que disposen per a la seva formació. Llavors tindran tota la raó.

Dit a El Món a RAC 1 del 16.11.07

11/11/07

UNA CERTA MIRADA DAMUNT DEL CINE

Nascuts en plena crisi del dit cinema d’art i assaig, els cinemes Verdi acompleixen ara vint anys de vida en plena forma, un fet que contrasta amb la crisi general de l‘exhibició cinematogràfica arreu del món. Quina és la clau de l’èxit de les sales de Gràcia? La capacitat de crear una nova manera d’entendre el gust pel cinema, un estil que ha creat addicció i, deixeu-me ser agosarat, fins i tot un públic nou que creix any rera any.
La indústria del cinema en els paràmetres clàssics de l’star system està tocada de mort. Hollywood és un cadàver putrefacte que viu de records i el bulevard de les estrelles està ocupat per basars xinesos. El nombre d’espectadors cau en picat any rera any i, com que ja només van a les sales els adolescents menjadors de crispetes, les pel·lícules són cada cop més banals i sovint només aptes per a ments amb coeficient intel·lectual sota zero. Els guionistes es rebel·len per exigir cobrar royalties sobre la venda de dvd’s (l’únic que dona algun caler) i les estrelles tenen uns sous tant disparats que ja no hi ha qui ho pugui pagar. És el crack.
Però l’art del cinema segueix ben viu. Hi ha moltes cultures menys colonitzadores que, tot i els problemes de supervivència en l’aldea global, continuen tenint en la narració audiovisual una manera d’interpel·lar la realitat i de difondre relats de coneixements, emocions, bellesa i sensibilitat; i hi ha un públic que vol gaudir d’això. Aquesta és l’aposta que ha fet dels Verdi unes sales de referència per als espectadors. Des de l’antic teatre on de petits anàvem a veure pastorets i que ara fa vint anys es van convertir en cinc sales, les més noves del carrer Torrijos i fins les de Madrid, els Verdi han conformat durant tot aquest temps una manera d’entendre el cine, un estil propi, un ‘certain regard’ (parafrasejant la secció del festival de Cannes) damunt el setè art que, amb els anys, ha creat un públic nou, fidel, creixent i exigent (i algun d’ell potser aviat serà director) i que, en bona lògica, empresarialment els dona resultats.
Quina és la fórmula Verdi? Més enllà del purisme estètic i ideològic de l‘antic art i assaig, apostar per la diversitat, el bon gust i la descoberta: cinema europeu i mediterrani, pel·lícules independents i d’autor, gèneres emergents com el documental i cultures petites i poc conegudes. Amb aquests còctel s’han guanyat la confiança dels espectadors durant dues dècades i el prestigi de tot el sector. Avui en dia una peli te un plus afegit d’interès per un sector cada cop menys minoritari de públic si és exhibida en aquestes cartelleres.
Més risc i responsabilitat, si, però en un territori en crisi aguda com el del cinema són aquestes la mena d’apostes que permeten tirar endavant projectes d’indústria cultural reeixits. I la mostra és la proliferació posterior de projectes d’aquest estil en forma de petites illes arreu del país (algunes participades en la programació pels mateixos responsables dels cinemes graciencs), d’altres iniciatives empresarials a la mateixa Barcelona i fins i tot de la reorientació de part de les cartelleres d’alguns cinemes.
Són vint anys de cinema intel·ligent, de crear una etiqueta que ha consolidat una manera de veure, entendre i estimar un art de difusió complicada per a cultures petites. Amb les pelis del Verdi som més nobles, cultes i cada vegada som més, que al cap i a la fi és del que es tracta.

Publicat a El Mundo de Catalunya

9/11/07

HUMILS I GLORIOSOS

Dies de glòria pel KRTU. L’àmbit de modernitat que, en mig d’una cultura oficial encarcarada i quica, va crear el Departament en l’època convergent i que va estar apunt de desaparèixer pel tsunami Mieras, ha remuntat el vol els darrers anys i ara, amb l’agosarament necessari per la seva aposta cultural de risc, es permet anar del braç de la nova col·lecció d’assaig de Cercle de Lectors organitzant un cicle de conferències amb alguns dels autors de la nova col·lecció.
Dies de glòria també, des de la seva doble humilitat de dona i filla de la immigració, per Najat el Hachmi. L’escriptora que va alenar amb saviesa i sensibilitat el debat sobre la immigració a ‘Jo també sóc catalana’ (Columna), ens va mostrat ahir al programa de TV3 Temps d’aventura el seu país natal, el Rif. Bon senyal que torni al bressol per a mostrar-nos el seu país petit i un èxit per als que volen fer de Catalunya també el seu lloc al món. La dualitat dignifica.
Des de la humilitat d’una perifèria que sovint irradia més potència que el centre, el premi Prudènci Bertrana de novel·la de Girona viurà dies de glòria a partir de divendres, en que celebrarà els quaranta anys amb la inauguració d’una mostra commemorativa pel conseller Tresserras.
El Saló del Llibre, que arriba el dia 21 a Fira de Barcelona busca també el seu minut de glòria que, malauradament, encara no ha tingut. Joan Margarit, Feliu Formosa i Gerard Quintana són algunes de les apostes per animar un certamen lànguid. I qui segur que te la glòria assegurada, encara que alguns li neguin, és la literatura infantil. Dimecres el Consell Català del Llibre infantil i Juvenil celebra els seus primers 25 anys amb festa i premis.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

6/11/07

SI VE D’UN PAM

Resulta que tot plegat ve de dos quilòmetres ridículs, que si no fos per aquests dos mil metres de misèria que falten per que l’AVE entri a Sants, que en surti ja en parlarem, res del que està passant no s’hauria esdevingut mai ni en el pitjor dels malsons d’un candidat.
Però no és cap somni, el caos a la mobilitat metropolitana, el patiment de milers de ciutadans, el ridícul enfront els visitants que arriben a l’aeroport o les pèrdues milionàries que ahir es van quantificar estan passant de veres i afecten social, política, econòmica i fins i tot psicològicament a tot el país, tot. Sortir ara dient que fins el trenta de novembre que són dos dies (total, ara que ja ens hi hem acostumat, oi?) i que només falten dos quilòmetres de res (i en aquest cas no és l’oblit), és tant esperpèntic com quan la Trinca deia allò de que, ‘si està fresca i eixerida, no ve d’un pam’. Diumenge, vaig trigar menys per anar d’Amsterdam a El Prat que de l’aeroport a Premià. Que, ministra, ve o no ve d’un pam?

Dit a El Món a RAC 1 del 06.11.07

5/11/07

LLULL. LA SEGONA PART SERÀ LA BONA?

L’anunci del vice president català Josep LLuís Carod Rovira i el president balear Francesc Antich de refundar l’Institut Ramon Llull amb l’activa participació de quants més territoris de parla catalana sigui possible millor, vol ser l’impuls definitiu per tancar les greus ferides secessionistes que va obrir l’ex consellera Caterina Mieras per maldestresa política.
La difusió exterior de la cultura catalana no te sentit ni possibilitat d’èxit sense una única institució que aculli a tots els territoris. Amb aquesta idea va néixer l‘Institut Ramon Llull. Era evident que els prejudicis polítics del govern valencià feien impossible la total unitat d’acció, però hi havia la confiança que, amb el temps i una canya, en sentir-se aïllats, acabarien reconeixent la realitat històrica i cultural. Però el que ningú o esperava era que la Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, illenca per a més conya, expulsés un d’aquests territoris de la institució. A partir d’aquí la diàspora del Llull: dimissions, canvis, cessaments; fins i tot Frankfurt va entrar en crisi.
Es podia haver evitat aquesta ridícula situació si ERC hagués demanat cultura, però la realitat va ser que, al tripartit de Maragall, ningú no va voler el despatx del Palau Marc encara que després diguessin el contrari. Si el President no s’hagués vist obligat per pressions internes a acabar-ho donant a Mieras potser les coses al Llull haurien anat d’una altra manera, millor sens dubte. De la catàstrofe del Llull tots tres partits del govern en van ser responsables.
Però Esquerra va aprendre la lliçó, al segon tripartit va demanar cultura reforçada amb comunicació, i Josep Lluís Carod Rovira es va reservar per la seva àrea de vice-prediència l’Institut Ramon Llull. A més hi va posar al capdavant un amic seu de tota la vida (encara que ara estiguin de punxa pel tema de Venècia) i persona de solvència contrastada com és en Josep Bargalló. La presència catalana a Frankfurt era l’excusa ideal per intentar refundar el Llull ampliant-lo si era possible. El procés és encara llarg i cal treballar amb molta minúcia per no aixecar suspicàcies, a més la conjuntura política acompanya; l’anunci que van fer Josep Lluís Carod Rovira i Francesc Antich és el millor dels senyals possibles.
Amb Frankfurt com a excusa Bargalló va firmar convenis amb l’Alguer, Andorra, les Illes i diversos municipis valencians; aquell va ser el primer pas real i ferm. Si ara les Balears tornen al Ramon Llull (amb una fórmula per la que no calgui desmantellar necessàriament l’Institut d’Estudis Baleàrics), s’obre el pas a la refundació definitiva i podrem pensar que la segona part pot ser la bona.
Però per consolidar definitivament i per sempre el projecte d’orgue comú per a la difusió exterior de la cultura catalana caldrà fer un altre pas; despolititzar absolutament l’Institut; ço vol dir, treure’l de vice-presidència (per on el seu pas ha estat satisfactori), tornar-lo a Cultura i posar-lo sota les relles d’un consell assessor (amb representació del consell de cultura per part de Catalunya i de quines instàncies no polítiques designin els altres) que només rendeixi comptes a intervenció i als Parlaments. Potser és una idea utòpica, és clar, perquè el Llull és una llaminadura política, però una estructura així reuniria unes garanties que, vinculat tant estretament al poder polític, li costarà molt de tenir.

Publicat a El Mundo de Catalunya

STEINER I EL PESSIMISME RECURRENT

George Stenier ha passat per Barcelona per renyar-nos com a europeus, avergonyir-nos per voler un món ric, i dir que som uns provincians per parlar en gallec. No poso en dubte la seva saviesa infinita, però considero deplorable l’actitud del savi que ja ho sap tot i no para mai l’orella a escoltar, que deia el poeta.
Un intel·lectual ha d’esforçar-se sempre per tenir una visió crítica de la societat. La seva capacitat de mirar més enllà de l’epidermis dels fets i de, un cop arribat al moll de l’os de les coses i les idees, reflexionar-ne posant en joc els referents amb que la seva saviesa l’ha dotat, ha de servir perquè la societat s’escarrassi a buscar les respostes a les pors i dubtes que li impedeixen de progressar en tots els sentits. És cert que sovint les conclusions a les que arriben els intel·lectuals són de caràcter pessimista, car no veuen que el camí que aquella societat ha emprès sigui el que la condueixi a fer-se les preguntes que li han de permetre trobar algunes respostes. Això provoca que la majoria d’intel·lectuals europeus optin per situar-se en un pessimisme ‘avant la lettre’ que, així d’entrada, ja els resol bona part de la feina. Vull dir que, avançant la tesi del discurs s’estalvien haver de posar al dia la part del seu corpus argumental més pròxim a la vida i el món contemporani. En aquest tripijoc de comoditats i apriorismes a voltes no s’adonen que cauen en contradiccions d’aquelles que, potser no arriben fins la gènesi del pensament, però que la gent del carrer, aquella que no pot pensar gaire perquè no en sap més, veu venir d’una hora lluny, i fins i tot s’hi interpel·la, encara que l’únic lloc on ho pugui fer públic sigui al seu bloc d’Internet.
George Steiner creu que l’antiamericanisme europeu és “una mena de complex d'inferioritat i mala consciència per estar avergonyida davant la generositat dels Estats Units”. Opina que “mai com ara Europa havia fet tanta pudor de riquesa. Els estudiants aspiren a ser milionaris als 25 anys”. Sobre literatura considera que “Avui Shakespeare seria un gran cineasta. La literatura europea no és gaire brillant.” i, per acabar-ho d’adobar, ell, que imparteix classes en no se quantes llengües, va i diu: “És una ficció filològica fascinant que, per ser professor a Galícia, hagis de parlar gallec”.
Evidentment, Europa te un passat que li pesa, potser per això els joves d’avui en dia volen mirar més endavant, construir, que no pas enrera; que no s’estranyi si no s’escolten el seu discurs derrotista i fonamentat en la falsedat històrica de que ‘abans tot era millor’. L’abans era diferent i trist, Europa es va dessagnar durant segles, i la dot que deixem als joves d’ara és un cadàver. Ells no volen més tuf de mort damunt els camps de Flandes, volen construir un futur potser a imatge de la seva estimada Amèrica, però que volem, és el que els aprenen dels intel·lectuals pessimistes. A les aules universitàries no hi ha més antiamericanisme que el que un correcte esperit crític requereix.
I sobre la literatura tot són opinions, i si pensés que potser la implosió dels mass media i Internet ha alterat de fa molt de temps el discurs dels generes narratius, barrejant audiovisual i literatura, en lloc de limitar-se dir que Shakespeare seria un gran cineasta. Sap que? crec que seria un showman a Telecinco i que perdria l’oremus per sortir al Tomate. Res, copses de la gent que no pensem.

Publicat a El Mundo de Catalunya

AIXÒ ÉS TEATRE

Històricament publicar llibres de teatre ha estat una ruïna, fins i tot més que editar poesia, que ja és dir, però ves per on darrerament el gènere del drama en paper sembla que està tenint una revifada, lògicament relacionada amb espectacles de text que tenen èxit de crítica i públic. ‘La nit just abans dels boscos’, de Bernard Marie Koltèz, representat al teatre Lliure fa unes setmanes, va aconseguir exhaurir l’edició del text publicat per la Diputació de Barcelona. Ara, l’excel·lent versió catalana de obra d’Eric-Emmanuel Schmitt ‘El llibertí’ (Índex) que ha fet l’Esteve Miralles està venent més de 60 exemplars a la mateixa porta del teatre cada setmana. Dimarts passat hi havia cua davant del taulell. Insòlit.
Qui segurament no patirà per si el seu llibre es ven o no és el televisiu Albert Om, que aviat publicarà a Ara un recull dels millors sms que els espectadors han enviat al seu programa El club, èxit garantit. Si heu plantat un arbre i teniu fills, però no us heu posat amb allò del llibre, potser hi sou a temps a veure el vostre missatge de mòbil editat. Per algun lloc es comença.
Canvis d’aires, ignorem capa on, de la Roser Ballesteros, fins fa unes setmanes cap de comunicació de Salamandra. De moment sembla que encara estan seleccionant perfils professionals per al càrrec de ‘dircom’. Ara be, si us ha agradat tant com a mi ‘Eldorado’, la darrera novel·la de Laurent Gaudé (El sol de los Scorta) o ‘Luna de papel’, el més nou d’Andrea Camilleri i el seu comissari Slavo Montalbano, totes dues novel·les editades per aquest segell, jo de vosaltres enviaria un currículum. Llàstima que a mi ja se m’ha covat l’arròs per aquestes feines, que si no.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

ENDREÇANT LA PARADA

Després de rellançar comercialment el grup amb LaButxaca, Fèlix Riera i Xavier Mallafré, principals directius de 62, han començat a endreçar l’enrevessada estructura editorial de la casa. Pilar Beltran, editora de 62, i Isidor Cònsul, de Proa, continuen en les seves tasques editorials, però a Ester Pujol, se li ha girat molta feinada. L’editora de Columna, a més de seguir dirigint el segell on va començar a treballar fa tretze anys, passa a ocupar-se també de les edicions en català de Planeta (premi Llull), de Destino (Pla) i de Mina (més de lluny, doncs te editor propi, el periodista Pere Tió), del qual hi pengen el nou L’Arquer i Salsa-Boocks. Ara bé, de totes les edicions infantils i juvenils d’aquests segells passa a ser-ne l’editora Patrizia Campana, mentre que Berta Bruna deixa el dia a dia de la premsa per assumir completament la direcció de comunicació del grup. Aquesta reestructuració de càrrecs també inclourà una reestructuració dels continguts dels diferents segells per evitar coincidències absurdes.
Can 62 és un bullir d’idees. El segell L’arquer, que debuta amb ‘Maquiavel en democràcia’, d’Édouard Balladur, n’és la darrera. Fèlix Riera ha vist que, el forat que va obrir quan dirigia L’Esfera dels Llibres, segueix allà, intacte, i no ha dubtat. Amb direcció de Pere Tió la marca s’enceta amb un clàssic de la política contemporània, que és també el símbol de per on volen anar les coses, és a dir, amb l’empremta del liberalisme ben entès sempre present. Joan Ridao (ERC) i David Madí (CDC), dos ‘tapats’ de la política nostrada, venen tot seguit. La cosa promet, els lectors interessats en l’actualitat social i política ja tenen un nou referent.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

NOSTÀLGIA

En un atac de sinceritat insòlit en un polític, l’ex conseller d’urbanisme del districte Àlex López, diu que sent ‘nostàlgia de govern’. Ara que els del seu partit tanquen files per combatre la secessió de Reagrupament, que vigili amb la franquesa, que encara si li tocaran el crostó. Qüestions internes d’ERC a banda, cal aplaudir el candor demostrat per aquest ex. No crec que hi hagi cap polític que hagi tocat l’agradable cuixa del poder que no en senti nostàlgia en abandonar-lo; ara bé, mai no ho reconeixen públicament per por a que els ciutadans pensin que el que realment enyoren és la mamella del poder, no l’enorme responsabilitat que comporta. Per contra, mai no se sentit a dir a cap polític, ni en privat, que enyori els anys passats a l’oposició; doncs com deia Giulio Andreotti, ‘el poder crema, però crema molt més l’oposició’. I mira que en sabia ell d’això!
Entenc que el senyor López sent nostàlgia per no haver pogut acabar tots els projectes que, amb il·lusió, havia endegat, i encara els que tant sols eren un esbós quan va deixar el càrrec. Si no fos aquesta mena de nostàlgia mai no l’hauria confessada. Els polítics mai no solen fer públics ni tant sols els pecats venials. Confessar ‘saudade’ de govern, en el fons, és d’una honestedat admirable.

Publicat a l'Independent de Gràcia