27/2/14

Allò que queda

Tots som veus de la nostra època. Els llocs, els costums o la política ens fan d'una manera, la cultura i la civilitat ens conformen el caràcter, i així acabem sent. I quan ens expliquem no ho fem tant de nosaltres com del temps viscut, i de tot el que s'hi ha construït al tomb. Barcelona te incomptables veus que l'han narrada, la llista de memorialistes que li han dedicat pàgines i més pàgines amb la intenció d'explicar-se a si mateixos no l'acabaríem mai de recitar. Tres quarts del mateix passa amb Catalunya: hi ha qui ha relatat el país obrer de l'emigració com va fer en Candel i hi ha qui, com en Francesc Cabana, ha narrat la Catalunya emergent de la burgesia. Però queden tants temps viscuts per relatar com veus hi ha.
Amb el pretext d'unes memòries en Manuel Cuyàs ha reconstruït una època de Mataró, des què el 1865 l'Antoni Cuyàs, el rebesavi corsari, va emprendre el retorn a la seva ciutat des de l'Argentina, fins que el seu fill, que també es diu Manel, va tornar d'una estada professional al mateix país per acampar a la mateixa casa que va construir l'indiano i on ha viscut tota la nissaga. Per 'El nét del pirata' (Proa) hi passa la menestralia, polítics de tot pelatge, el tramvia, els immigrants atrets per la indústria tèxtils dels seixanta, les tertúlies del Recó, el Film Ideal Club, la família, El Maresme, nom històric de la premsa catalana; i ell, és clar, un nen empiocat, un noi seduït pel cine i els llibres i una societat que, lentament, desvetllava de l'atordiment. En Cuyàs fixa el record de Mataró amb el gest amable i crític amb que l'ha viscut, per què allò que queda de nosaltres a penes és una foto esgrogueïda, però també la poderosa memòria de l'època viscuda.

26/2/14

EL TANT PER CENT als mitjans. Primer recull

Diversos mitjans de comunicació han prestat atenció a la publicació de EL TANT PER CENT ja sigui amb comentaris, crítiques o entrevistes. A continuació us donem els enllaços de les, fins ara, més notòries aparicions mediàtiques de la novel·la.


Catalunya Informació. Sentits:
Ràdio 4. Entre Hores:
Catalunya ràdio. L'Oracle:


La Finestra digital:
Abrir un libro:
Patrícia Gabancho a Lletres:
El Punt / Avui:
E-noticies:
Tribuna Maresme:
Actualitat literària:
El Periódico de Catalunya:
El País:
Manuel Cuyàs a El Punt:
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/708875.html?cca=1

L'autor agraeix l'esforç dels professionals i prescriptors que han dedicat el seu temps i espai a parlar del llibre, així com de l'equip de l'editorial Alrevés que ha esmerçat molts esforços en facilitar la difusió de l'obra.
I, de forma especial, agraeix la col·laboració tan eficaç com voluntariosa de la Teresa Vallbona. Sense ella aquest ressò tampoc no hauria estat possible.

Joan Vergés, poeta de la cançó

No fueron pocos los que sufrieron amores difíciles con los versos de Joan Vergés. Corrían los setenta, la juventud de este país intentaba aprender una libertad aún inexistente y Toti Soler publicaba el álbum Libeslied en la histórica Edigsa. Aquella voz casi susurrante de 'Em dius que el nostre amor', 'Amiga callada', 'Deuen ser grisos els teus ulls' o 'No em val haver viscut' era el marco idóneo para la seducción imposible, para el juego de amores demasiado jóvenes para la época. Y además, el disco se cerraba con una versión del Suzanne de Leonard Cohen que había fascinado la mismo cantautor. Lo que pocos sabían era que aquellos versos que decían 'Em dius que el nostre amor / va ser com un infant / que dóna al teu cor / els dies que vindran. / Perdut i sense nau, /mirall de coses belles / em dius que el nostre amor / s'acaba a les estrelles', y muchos otros más que enternecieron a toda una generación de jovenzuelos, eran de Joan Vergés.
El poeta falleció el lunes en Barcelona a la edad de 85 años. Pocos de aquellos muchachos que sintieron latir a su corazón por primera vez en los setenta recordaban al poeta que puso en marcha sus sentimientos.
Igual que Toti Soler, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, y más recientemente Quimi Portet y Marc Parrtot, musicaron los versos de Vergés. A pesar de ello, hasta que en 2006 el que también fuera cantante del grupo Uc, Isidor Marí, y el poeta Joan-Elies Adell impulsaron una antología poética, su voz estuvo largo tiempo apagada.
Vergés debutó en una antología poética universitaria con 19 años y siendo estudiante de medicina, disciplina en la que se licenció en 1956, ejerciendo también como homeópata. Su primer libro fue considerado por muchos su mejor obra, 'Soledat de paisatges' (1961). Con 'El gos', poemario cargado del realismo social dela época, ganó en 1965 el premio Joan Salvat Papasseit. En 1968 ganó el Carles Riba, el premio más importante de la lírica catalana, con 'La vida nova', obra editada en 1970. en 1986 ganó en Recull de Blanes con 'Com un bosc silenciós'; y tras esto un silencio largo, demasiado largo, que solo se rompió con una plaquette editada en 1994, 'Ara és trist'. Y hasta la antología antes citada. en ella hay un poema premonitorio: 'M'avindria a l'oblit / si no fos el relleu d'una terra / Abraçat al meu cant.' El canto olvidado de Joan Vergés se apagó el lunes en Barcelona, justo horas antes de que la Institució de les Lletres Catalanes le rindiera un homenaje. 'El record fa camí dintre meu', dio el poeta en una de sus últimos versos. En aquellos jóvenes que cantaron las canciones de Toti Soler o la Bonet, no. Lástima, por que cuando la voz de un poeta se apaga todos somos un poco más pobres.

20/2/14

Fer memòria

Els pensadors lliberals diuen que la tendència a rescatar el passat de tot (roba, vehicles, vinils o nissagues) és fruit de la incapacitat d'afrontar el present. Diuen que, envoltant-nos de records d'època, ens refugiem en temps que creiem millors i evitem afrontar amb la necessària enteresa els actuals. Jo, que com el protagonista de Midnight in Paris m'hauria agradat viure al Montparnase dels anys vint, no ho crec això. Si hi ha un renovat interès pel record és precisament per rescatar allò que no havíem d'haver oblidat i què, en esborrar-ho per caduc, ens hem abocat al forat on som. El cas de la memòria dels represaliats per la dictadura és l'exemple més clar. L'oblit forçat per la Transició ara enverina la convivència. I espereu.
Diumenge el Taller de Músics va fer memòria de 35 anys de vida, quan la Barcelona musical vivia un declivi sonat i l'escola del Raval la va rejovenir, actualitzar i posar en valor gràcies a la convivència efectiva de tradicions i gèneres musicals i culturals. Encara hi són, i ara a més són universitaris, però les administracions els estan fent pa i bolet en benefici de centres menys dinàmics i ells, en lloc de fer el ploricó, han fet un sonat festival per repassar la seva història i recordar a tant polític desmemoriat com hi ha, qui són, d'on venen i on van,. Hi eren tots, per cert, els polítics.
En Manuel Cuyàs, mataroní, periodista, tertulià, tastaolletes i savi de quasi tot, també fa memòria 'El nét del pirata' (Proa); una memòria què, del personal, es projecta a tots els racons d'aquest univers petit, bigarrat i amb tanta presència de pirates com el seu rebesavi. I per això ha escrit aquest volum, per no oblidar-nos de res ni de qui ha estat què i on.

FACTORIA SENSIBLE. Història de la música moderna

En Ramon i en Joan (Boris pels amics) volien ser músics. Fa 35 anys per ser músic calia anar al conservatori o buscar un car professor particular. Però els dos nois volien tocar jazz i rock, i al carrer Bruc no estaven per modernitats. Llegint Vibraciones es van assabentar que, a Barcelona, aviat obriria una escola de música moderna i jazz que es diria Taller de Músics. Una tarda van fer una excursió pel llavors misteriós Raval, es van informar i en van tornar entusiasmats: "quin ambient! hi fan classe en Dave Pybus, en Francesc Burrull i l'Eduard Altaba", deien eufòrics-
Aprenien amb els mètodes més moderns, i molts dels seus professors eren els músics que després escoltàvem a Zeleste o Magic. D'acord que el local era enrevessat i que els pares arrufaven el nas quan sentien a parlar d'aquella escola plena de peluts amb pintes poc homologables per a la generació de postguerra, lògicament. Però els meus amics em van sorprendre una tarda marcant-se un Birdland de Weather Report i jo, literalment, vaig flipar. Allò si que era senyal de que els temps estaven canviant.
Ara el Taller de Músics ha acomplert 35 anys, els temps han canviat, i no sempre per a bé. Els estudis tenen rang universitari i a les seves aules, si, si, les mateixes estretes habitacions del Raval, s'hi han format els millors artistes del país. Però vivim temps de frivolitats, i entre retallades i menyspreus, aquell projecte que va entusiasmar els meus amics ara tem pel futur. I per això han omplert el Palau de cançons i tots hem alçat fort la veu per defensar que la cultura i la música són fonaments de la llibertat.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

14/2/14

Les cases perdudes

     Planta baixa: mai no he dubtat que la casa ens tria, i a això hi destinem els esforços de part de la vida. L'experiència de l'ésser humà és diferent, no tant segons els propis atributs biològics, com pel conjunt de sensacions associades a la seva pròpia existència; i les cases on habita són una de les percepcions més íntimament lligades al pas del temps i la mortalitat, les grans pors que mouen la vida. Així, una casa lluminosa, càlida a l'hivern i fresca a l'estiu, i prou espaiosa per a les nostres necessitats, ens concedeix una vida digne i, amb ella, les forces imprescindibles per superar la por al coneixement de la realitat que modela la nostra condició.
De petit vivia amb els pares i els avis paterns en un pis fosc i fred, de llarg passadís, cambres mal ventilades, sostres alts, i massa silencis que mai no se'm va permetre trencar. Una àvia plenipotenciària marcava el ritme gris de l'avenir, que només la ferrenya voluntat del seu marit, impedit de parlar per una embòlia, gosava qüestionar. L'aquiescència impotent del fill i una progressiva amargor de la jove, donaven a l'habitatge un perfil llòbrec i dolorós que jo només trencava submergint-me una i altra vegada en la lectura de la col·lecció de les aventures d'en Massagran, un dels pocs libres per a nens que hi havia a l'aparador de portes de vidre que presidia la sala, en realitat un eixamplament del passadís presidit per dues butaques d'hule i un enorme telèfon negre de baquelita que feia saltar d'esglai quan sonava.
Aquell no era l'hàbitat més propici per a fer el bé amb la intensitat amb què l'ésser humà és capaç i que genera una de les paradoxes de la seva condició, o sigui que vaig fer mans i mànigues per demanar una mena d'acolliment temporal a casa dels altres avis. Era un pis petit, bigarrat i ofegat de llum des de primera hora, amb el brogit del mercat de l'Abaceria Central, que era a tocar de casa que desvetllava un dormilega, i un intens aroma de cafè torrat que embafava agradablement la pituïtària. Els discos dels Sírex de la tieta, les bromes escatològiques de l'avi i la passió per la seva Ramona, marcaven un dia a dia esbojarrat, en el qual els estàndards morals del comportament mantenien una naturalesa elevadíssima i en consonància amb el desordre estètic del domicili. Aquella va ser una època d'una profunda conformació del meu caràcter; prou que ho veig ara per comparació.

* * *

     Principal: la casa d'adolescència sol ser un avorriment oblidat, per conforts i privilegis que es puguin concedir. Cansats d'acumular fel i assentiments, els pares van llogar un pis en un poble del litoral. L'únic bon record no inventat d'aquella època és l'agradable sensació de sentir-me a tocar del mar durant tot el trajecte en el 600 del pare, de la ciutat grisa i vençuda a aquella nova expectativa emocional. La intensitat de la blavor d'aquella aigua m'ha quedat per sempre gravada a la carta de colors de la memòria.
El pis era gran i de llum no estava malament. Els carrers d'aquell eixample nou per a immigrants conferien un territori d'aventura raonable per a algú que creixia amb ales a les sabates, tot i que l'havia de compartir amb el meu germà l'habitació era prou espaiosa per a un modest embrió de biblioteca personal, la cuina feia olor de nou i el fred era suportable. El poble tenia un aire feréstec que mai no havia tastat. Tot semblaven avantatges.
Però l'adolescència és temps de revoltes, de destruir tot allò que s'ha aixecat i buscar nous camis a l'existència radicalment diferents als solcats fins llavors. La casa ens cau al damunt, el paper pseudo pop de les parets és la imatge del monstre generacional que amaguem amb pòsters de mites fugissers, i la nova personalitat busca experiències vitals tan precàries com l'existència. No hi ha més raons.

* * *

     Primer pis: amb un col·lega vaig llogar una habitació del pis d'uns amics amb vistes al celobert. Era una estança trista, de parets tacades d'humitat, un tuf permanent barreja de resclosit i bròquil bullit que pujava pel pati eufemísticament dit de llums, una bombeta pelada al sostre que tenyia d'un groc tísic l'espai, i un armari encastat tan ple de llibres, diaris vells i inclassificables records d'amors nonats, com de fongs i pols.
Com no és difícil d'imaginar en un habitatge de joves, la cuina era un santuari de la microbiologia gràcies als protozous ciliats, nascuts de la putrefacció de menjucs d'origen qüestionable però destí clar: els plats bruts entollats dins l'aigüera uns quants dies. Del lavabo n'estalvio la descripció per no provocar més nàusees entre els amables lectors. Ara bé, la sala d'estar era el més similar al paradís que mai no havia conegut: al portentós estèreo hi sonava tot el dia els Stones, Lou Reed o Led Zeppelin; mentre que, del crepuscle a l'albada, l'espai estava envaït per la subtilesa de Pink Floyd, Miles Davis o Leonard Cohen si ens sentíem lírics. La tènue llum d'espelmes, l'olor penetrant del sàndal i una immensa moqueta pàtria d’àcars, contribuïen a fer volar les nostres quimeres lluny de la grisor del temps i la desolació del pis.
Tot l'apartament era un lloc lamentable, però la imaginació s'enduia el cos allà on jo volia, i va ser en aquest territori tan contrari al sentit comú com cert en el meu imaginari, que vaig fer el primer pas per a superar la por a l'existència i vaig decidir que intentaria bastir la meva experiència humana essent escriptor.

* * *

     Àtic: la veritat és ficció i les cases on vivim la seva construcció. El sentit final de l'existència consisteix a saber que tot és imaginat i, bo i sabent-ho, habitar en ella. Així sobrevivim al pas del temps i al to misèrrim de la condició humana.
Visc en una casa de poble. El meu estudi, al pis de dalt, és un espai obert al mar i al verd que encatifa la serralada, embotit de llibres i quadres, i amb la confortabilitat per a treballar-hi que sempre havia desitjat. Aquí escric i des d'aquí he pagat la hipoteca, fet que fa rotundament paradoxal aquesta feina. De la cuina en puja un aroma de rostit amb prunes i pinyons que atia els sentits capritxosament, mentre la ment pensa en el Merlot que l'acompanyarà; a fora sé que a l'estiu m'espera, impol·luta com el mirall que sempre ens enganya, la piscina, i a la sala d'estar un modern equip de música em transporta als paisatges més calms de l'ànima a través del piano de Keith Jarrett, bo i escarxofat en un còmode sofà de pell. Els amics beuen un bon whisky o un brandi quan a l'hivern encenem la llar de foc, el vestidor conté el nombre necessari de camises i vestits, i un cotxe suficient m'espera al garatge per si vull desarrelar-me temporalment.
Cremades totes les cambres, a la vida adulta no hi ha més compassió que aquesta. Perduda la innocència, els anys i els tràngols ensenyen que totes les cases del nostre deambular són caselles del joc de la vida. I com a personatges d'aquesta representació, cal transitar-les.


Any Cortázar
1914-1983

13/2/14

Els bons costums

L'àvia sempre deia que el problema dels joves era que perdíem els bons costums. No li vaig preguntar mai quins eren els hàbits que el jovent bandejàvem per què creia saber la resposta i no hi volia tenir raons: el respecte als grans, la por de Déu i l'obediència a l'autoritat. La dona, que recitava poemes d'en Verdaguer i llegia el Correo Catalán "per què La Vanguardia diu moltes mentides", va viure sempre amb la idea de que, en no haver passat la guerra, els nens de fa quasi mig segle érem poc menys que els darrers fills d'una civilització que esllanguia víctima de la debilitat d'esperit i la falta de voluntat.
Penso en ella quan discursejo als joves d'avui del mal que fan a la cultura, és a dir a la civilització, cada vegada que es descarreguen una peli o un disc d'internet sense pagar. Ells ho saben, però com que no volen tenir raons amb mi s'excusen que no tenen diners i que tenen dret al coneixement; com si els haguéssim negat els drets a la infantesa aprovats per l'ONU. És la debilitat d'avui, vull dir que potser els seus pares també ho fan, o si no ho fan ho troben correcte. Ara que la cultura no te valor social tret del preu de les entrades, aquests arguments són tan simples com contundents. Fins que arriba l'hora de les lamentacions. Quan tanca un cinema tothom ho lamenta. Ara, gairebé cap dels planyívols no hi havia anat en anys; fix.
En Jordi Ferré ha tancat Edi.cat, la primera plataforma de llibres digitals en català, i ja ha sortit tot de gent dient que el país va enrere. Segur. També tenen la barra de dir que treballen per la cultura els que pengen llibres per a descarregar-los de franc. Aquests si que lamenten el tancament d'Edi.cat. Tenien el bon costum de piratejar-lo.

11/2/14

Any Cortázar (1914-1984)

Júlio Cortázar va néixer el 26 d'agost de 1914 a Ixelles (Brussel·les) i va morir el 12 de febrer de 1984 a París (demà farà 30 anys). Autor d'una de les obres narratives centrals de la literatura moderna, la influència que l'autor d'aquest blog reconeix en ella (de l'experimentalisme de 'Rayuela' o '62 modelo para amar' a la passió pel jazz de 'El perseguidor' o el viatge en furgoneta de 'Los autonautas de la cosmopista') l'han portat a proclamar en veu baixa un modest, però íntimament celebrat, ANY CORTÁZAR que comença ara mateix i acabarà quan acabi.
Durant aquest ANY Casa de VbN anirà incorporant entrades on l'autor interactuarà amb l'univers cortazarià. A veure que passa.
Aquesta és la primera. El muntatge fotogràfic és de Teresa Vallbona

Cortázar & Vallbona

8/2/14

Negra, crítica i popular

En temps d'incertesa la novel·la negra aprofundeix en la vessant social per convertir-se en expressió del pensament crític que no sempre exerceixen els mitjans de comunicació i molta cultura oficial atrapada en la crisi. Amb un èxit de públic que ha superat les expectatives, tot i un pressupost insuficient, BCNegra 2014 ha demostrat que el gènere interpel·la el lector posant en entredit la societat del nostre temps. I la gent pensa.


Igual que amb Collita Roja (1929), Dashiell Hammett va inaugurar l'estil hard-boiled, basat en el realisme crític i sarcàstic sobre la societat i el context polític, el festival BCNegra hauria incomodat a la majoria de polítics i a algun culturalista si s'hagessin pres la molèstia d'escoltar les coses que s'hi van dir i de veure la quantitat de gent que ho va escoltar. Si això no és funció social de la literatura, llavors és que no hi és en cap altra art. La mirada greu i transcendental que el públic ha aportat als debats de les taules rodones del festival, és la mostra evident de que el gènere negre, o digueu-li com vulgueu, a més de literatura popular, és una expressió artística que qüestiona la condició humana i la societat del seu temps. I a més, en el negre, els catalans juguem a primera, tant per producció com per èxit lector.

Popular? No pot ser bona
Dels cinc llibres més prestats el darrer any a la biblioteca La Bòbila, especialitzada en el gènere, tres són d'autors catalans i espanyols: Víctor del Árbol (dos), Carlos Zanón i Mariano Sánchez Soler (premi l'H confidencial). Actualment hi ha tres col·leccions de novel·la negra en català (La Negra, Crims.cat i Llibres del Delicte), i són més de dos cents els títols del gènere publicats en català els darrers anys en col·leccions generalistes. A redós del festival barceloní fa dos anys que funciona a ple rendiment Tiana negre, i ben aviat s'estrenarà Collbató negre. Ni la muntanya sagrada pot amb el crim.
Si als vuitanta la recuperació de la mítica Cua de Palla va revifar el gènere fins decaure entrats els noranta per motius diversos, ara la novel·la criminal revifa fins convertir-se en un dels motors de l'edició literària. L'aparició de nous autors (joves o incorporats al gènere), les col·leccions, els festivals (BCNegra és l'únic fill viu de l'any del llibre i la lectura) i l'especialització llibretera (a BCN i València hi ha llibreries exclusivament negres), són elements fonamentals en aquesta tendència; però el que marca la diferència i atrau el vertader interès del lector és la construcció d'un imaginari negre criminal propi i original en la negror novel·lística contemporània. Els autors del país estan creant un paradigma narratiu més enllà dels que funcionen als EUA i al nord d'Europa, que serien els hegemònics. Prenent com a base la tradició mediterrània s'han incorporat nous temes (corrupció, crisi, sobiranisme), paisatges (urbanitzacions, pobles petits) i personatges (periodistes, Mossos, polítics), i tot plegat ha donat com a resultat una novel·la de temàtica contemporània i estructura narrativa tan moderna com la de les sèries de TV que avui atrauen milions d'espectadors (i que narrativament beuen de la novel·la).
Lamentablement aquesta transformació que mobilitza milers de lectors sol passar força desapercebuda per la crítica, sempre tan preocupada en cercar nous autors i obres sobre els quals construir uns incerts cànons literaris que, fins ara, van fracassant cíclicament. S'entén, és clar: una novel·la popular, que tracta els problemes d'avui amb actituds contemporànies, i amb tants lectors, ha de ser dolenta a la força.

El problema de la realitat
Deia Tony Judtt que ens hem d'anar acostumant a que hi ha tantes realitats com perspectives, i que totes són prou bones i cal respectar-les. L'assaig literari, captiu tant de temps del materialisme dialèctic, no entén encara aquest nou paradigma de l'existència efectiva. Així, l'ús que en fa la novel·la negra de la realitat, no pas a partir del significat de les relacions entre els seus elements, sinó més aviat de les contradiccions que aquest mètode genera en el conjunt de la societat, no s'entén.
El caràcter ontològic de la narrativa criminal parteix d'un punt de vista que supera l'anàlisi marxista per entrar plenament en l'era de l'aldea global Macluhaniana: la realitat és una ficció sense construir. Aquest és el punt de partida del relat policial actual, ja sigui a la televisió com en llibre; te caràcter transversal.
Tot això quadra molt poc amb els esquemes de la crítica literària, que adopta un absurd rol mid-cult i opta per bandejar el gènere davant la por escènica evident de no entendre res, o molt poca cosa. I és que tot i les seves múltiples cares, a l'estudi de la literatura, la realitat li espanta.
Però la novel·la negra, els seus autors i lectors, s'hi troben d'allò més be jugant a construir ficcions de tota mena a partir de les restes del naufragi d'una realitat tan galdosa com imaginen. L'actitud respectuosa mai no escrita que sobre aquest aspecte hi ha entre autor i lector, supera qualsevol postulat ridícul que pugui defensar l'ortodòxia literària del tipus: 'el tema és tana actual que la novel·la caducarà d'aquí a quatre dies'. Com si els molins de vent no fossin actualitat a la Manxa cervantina.
Articulant una ficció prenent escenes de la realitat, i sense pretendre ni de bon tros cercar cap mena de veritat, això seria feina del periodisme, la novel·la negra conforma un pensament crític sobre el nostre temps com cap altre gènere literari fa avui en dia, i molt menys en català. I això, i més en aquesta època crepuscular que vivim, atrau poderosament al lector, que se sent interpel·lat contínuament pel relat; heus aquí una de les claus centrals de l'èxit d'aquesta narrativa. 

En resum: menystinguem-la que és incòmoda
La BCNegra d'enguany s'ha fet amb un pressupost inferior al de la recent trobada de novel·la històrica, però per motius evidents aquesta interessa més al consistori. Hi han vingut autors canònics, com Andrea Camilleri, i els escriptors d'aquí han compartit amb ells debats i escenaris per parlar amb els lectors de com ens ensorren el món on vivim. Hi ha hagut un gran ressò als mass media (però d'aquí a quatre dies a penes en tornaran a parlar), s'han venut llibres, s'ha parlat de futures trobades, s'ha analitzat la realitat i com la tracten les novel·les, s'ha donat veu a tots els agents que intervenen en el relat (polis, forenses, pèrits), sempre amb la participació majoritària activa i directa d'un públic àvid de conèixer; d'uns ciutadans que aprenen a fer-se preguntes sobre el món on vivim i com el manega el poder bo i llegint (i passant-s'ho be a més).
Tot això, és clar, preocupa ben poc a la classe política, embarcada com viu en les seves cabòries. Però després la gent pensa, això no ho dubtin.

Publicat a El Núvol

7/2/14

El primer conte

La Isabel Clara Simó i en Xavier Dalfó m'han enviat la reproducció de les dues pàgines de la revista Canigó del 4 de febrer de 1982 (ara fa 32 anys) on van publicar, dins el suplement cultural Papers, el meu primer conte : 'Ressaques, Trips & boires: res més de bo', un relat clarament influenciat per la literatura beat, el nou periodisme de Tom Wolfe i una certa estètica rock.
L'estudiant de doctorat Ivan Gisbert, que està preparant una tesi sobre la històrica capçalera, és qui ha fet la feinada de buscar aquesta meva primera incursió narrativa èdita.
A tots ells, moltes gràcies.





6/2/14

FACTORIA SENSIBLE. Assumptes pendents

Importada de Nàpols, a Catalunya ha començat a córrer la iniciativa del cafè pendent. Tu que pots et prens un cafè i en pagues dos, el segon a preu de cost i per endavant, per que algú que no pugui pagar-lo se'n pugui beure un. Als bars que fan aquesta pràctica hi ha una llista de deure i una d'haver. I de moment sembla que la balança és favorable, segons que diu el propietari d'un bar de Mataró pioner aquí en aquesta iniciativa.
Com també es va fer a Itàlia, ara podríem traslladar aquesta idea solidària a la cultura. Qui en tingui que pagui una mica més i que se'n beneficiï qui no hi arribi. I que no pateixi la Comissió de la Competència, perquè el profit que en trauria el pagador serà moral, és a dir sense desgravació fiscal, i per l'artista només es tracta de protestar contra la conversió de la cultura en el vulgar producte de mercat a que l'han rebaixada els poders públics.
Parles amb responsables de les administracions, de totes, i amb l'excusa de la crisi ja només valoren un festival, una exposició o una peli en funció del retorn econòmic, de quan deixa, no de la capacitat de transformar la societat i de fer progressar el pensament dels ciutadans. Evidentment que aquesta és una forma de desmantellar la capacitat crítica i transgressora de la cultura. Fa pensar i això mai no convé al poder.
Doncs ara més que mai, i precisament per això, oferim cultura de franc, com quan, tampoc no fa tant, estàvem a les trinxeres. Escopim a les closques pelades, que deia Papasseit, desvetllem les ments. Igual com fa el cafè.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

Adéu a la lectura

Rebo un correu d'un estudiant d'ESO que ha llegit amb devoció una novel·la meva. Vol saber més coses dels personatges, de l'autor, de l'entorn que va propiciar la redacció del relat. Ho vol saber tot. Li responc emocionat, doncs no hi ha satisfacció més gran per a un escriptor que el contacte amb els seus lectors. Ara que poca gent llegeix i que la literatura catalana perd visibilitat mediàtica a glopades, la interacció amb lectors tan vitals com aquest jove és una de les escasses raons per a seguir escrivint.
Però en J. creixerà. deixarà l'institut i la professora que li va donar a conèixer el llibre. Potser estudiarà a la universitat i es graduarà i, amb penes i fatigues, tindrà una feina. I, en el menys dolent dels casos, potser deixarà de llegir per plaer, pel simple plaer de gaudir de les històries que ens expliquen altres, pels relats que ens fan volar la ment i créixer com a persones sensibles i lliures. A moltíssima gent li passa. A l'institut els descobreixen els llibres, la lectura i el gust pel coneixement, i amb la joventut es perd, i així es truquen moltes vides de lectors. Per què?
Hi ha algun punt de la cadena del creixement, l'educació i la vida, en definitiva, que falla. L'esforç ingent que fan la majoria de mestres, a les envistes de l'edat adulta queda en un no res. El sistema fagocita els seus fills, els idiotitza i els fa enginyers, metges o paletes, i a tots els nega el coneixement en la matèria més bàsica: la de ser éssers humans. Ja interessa. En Manuel Cuyàs escrivia fa poc que potser no tornarà a parlar a una classe d'universitaris on la majoria estiguin mirant el mòbil i enviant missatges a les xarxes. És això el que queda de l'ésser humà? Pleguem.

Coses, any 38

Tornen els Coses, el dia 6 al CAT, trenta sis anys després de 'Perquè no s'apagui l'aire', el darrer disc i un dels millors de la història de la música popular catalana. El concert serà una de les dates importants d'enguany a l'agenda cultural de la vila. A meitats dels setanta, Miquel Estrada, Ton Rulló i Jordi Fàbregas van capgirar la cançó d'autor, que ja començava a fer badallar als més joves, introduint l'estètica i el llenguatge del folk rock britànic que havien mamat de grups com Pentangle o Fairport Convention. La crítica i el descontentament envers la societat establerta que incorpora el gènere fan que avui, tres dècades i mitja després, cançons dels Coses com 'Au jovent', 'Ara és demà' o 'Goig en la llaor de Felip Vè' siguin vigents i desvetllin l'interès d'un públic que, quan ells tocaven, no havia nascut.
Tot i que han anunciat que no faran les versions dels temes que havien enregistrat als tres elapés, la 'Cançó del campaner de Taüll', autèntica simfonia rock, un format inèdit aquí llavors, és un símbol musical, cultural i polític (la unitat del territori, la revolta contra l'opressió) que no hauria de faltar al concert. He avisat l'estimat Jordi Fàbregas que, si no la toquen, tindrem raons. Els Coses són una part massa fonamental de la nostra educació sentimental per prescindir-ne.

1/2/14

Pensant a escopir la realitat

Se'm fa estrany escoltar Miles Davis a primera hora del matí; però la urgència del text m'ha desvetllat de matinada pensant en la brutalitat de l'existència i, ni tant sols la formal incoherència rítmica de Bitches Brew que tant em va excitar de jove, m'ajuda ara a organitzar el discurs amb el raonable ordre que s'espera d'un pròleg, i em quedo atrapat en la indefinició global de la idea d'art, com el músic ho estava fins l'estiu de 1969 en el concepte de jazz. Va ser llavors, escoltant Jimi Hendrix, que va entendre que ja no hi havia cap possibilitat d'accedir a un relat cultural que expliqués el món. El dia després que el de Seattle cremés la guitarra damunt l'escenari de Woodstock, Davis va reunir un grup de joves músics (Wayne Shorter, Joe Zawinul, Chick Corea, John McLaughlin, Dave Holland, Jack Dejohnette...), els va passar alguns apunts de jazz modal, free-jazz i música indoaràbiga, i els va abocar a fer art superant les estructures harmòniques a l'ús. Així van enregistrar Bitches Brew, el disc que va capgirar les formes de la música popular del segle XX. Assaltant de manera poètica, simbòlica i mimètica la realitat, Miles Davis va aconseguir superar la fascinació que provoca el món en tot creador, i que tan sovint ens fa creure en la confortabilitat del relat tal i com ens ve donat; com una planera successió de fets.
Ara tot és definitivament evanescent. Els termes i els conceptes ja no tenen categories, les ciutats són blocs de gel a la deriva, la simplicitat de l'ordre narratiu ha desaparegut, i l'espai públic és la reserva natural on deposen els excessos de la massa.
Potser ho trobareu pretensiós tot plegat. Jo mateix ho penso sovint quan, escarxofat a la butaca de la sala d'estar i immers en el sopor dolç de l'enyorada mediocritat de la tarda que declina, em deixo vèncer pels fàcils viaranys de les trames i els personatges que mouen els fils de l'avenir quotidià. L'espai és confortable, la ginebra dona al còctel el punt just d'amargor autojustificadora, i el foc atordeix la ment fins la placidesa. Que còmode que resulta llavors interpretar el que ens passa des de la senzillesa d'un telenotícies, d'una cançó pop, d'un film d'acció, del museu d'un banc, o de qualsevol discurs estandarditzat, apte per al consum de la classe mitjana i poderosament distribuït per les xarxes socials.
I així ens deixem seduir per l'ensopiment, i després per la son. I quan obrim els ulls, ja només som simples voyeurs de l'incert espectacle de la vida. I, insensibles, seguim vagabundejant.
Però més enllà d'aquesta maresma bromosa hi ha la creació que assetja la realitat. Atorga complexitat a la superficialitat del relat oficial. En un erm de pensament únic hi aboca un discurs crític, transformador. Potser aquest sigui avui l'únic relat vàlid de la cultura. CAPS.A. n'ha construït 13 en un any d'ensulsiada; aquí els teniu: una microacció és escopir a la closca pelada de la realitat.
Desperto descol·locat, com no sabent on sóc ni què hi faig estintolat a la cadira de tisora de l'estudi. Fa estona que s'ha acabat el segon disc de Bitches Brew. La matinada en vigília m'ha doblegat. Busco una música que em desvetlli suaument: l'any 1984 Cindy Lauper va publicar la balada Time after time, que va arribar al número u de les llistes d'èxits dels EE UU, va ser nominada als Grammy, i qualificada com una de les millors balades de la dècada. Uns anys després, un Miles Davis gairebé vençut per la son, en va enregistrar una versió.

Pròleg al catàleg CAPS.A. 13/13