29/2/16

El retorn de la Font del Cargol

Una de les múltiples facetes d'en Valerià Pujol va ser promoure la jove creació literària al Maresme. Per això, a finals dels anys setanta, va impulsar el full literari “La Font del Cargol”, que un any després (1979) es va convertir en la col·lecció de llibres “Quaderns de la Font del Cargol”. Fins el 1984 el col·lectiu va editar vint-i-cinc títols, principalment d'autors de la comarca, i va obtenir notorietat en el panorama literari català.
Ara, des de Can Vallerià [art, comunicació,territori], hem decidit refundar la col·lecció. Els Quaderns de la Font del Cargol seran a les llibreries aquesta primavera. Sou els primers en saber-ho i volem que vingueu a participar de la festa del seu retorn.
Us esperem el diumenge dia 6 de març a les 12.30 h a Can Vallerià.



27/2/16

Ricard Vaccaro, artista de la caligrafía

La tramontana es un viento de norte que suele soplar fuerte y frío, pero que deja cielos limpios y rotundamente azules; cielos en los cuales se puede pintar como si se escribiera. Las formas de la pintura y la escultura de Ricard Vaccaro tienen algo de caligráficas. "La obra de Vaccaro tiene alguna cosa de fundacional en el gesto de la escritura", sostiene Vicenç Altaió Quizás por ello la última exposición del artista se titula así: Tramuntana. La muestra, que se puede verse hasta el mes de mayo en el Museo Can Mario de Palafrugell (Fundació Vila Casas), es la póstuma del creador barcelonés. Vaccaro falleció el pasado jueves a la edad de 70 años. 
Nacido en Barcelona pero afincado en Cornellà de Llobregat y con taller en La Llagosta, Ricard Vaccaro hubiera querido ser poeta, pero su formación en la Escola Massana entre 1967 y 1971 le llevaron por el camino de las artes plásticas. Quizás por ello Espriu o Foix fueron fuentes constantes de inspiración. Quizás por ello pintó formas como palabras llenas de velos, capas y sugestivas trasparencias que otorgaban a su obra una profunda dimensión sensual desde los lenguajes simbolistas de la abstracción. "Siempre había pensado que la creación era una fuente de placer, y así ha sido hasta hace poco. Ahora he descubierto, y no sin sorpresa, que es uno de los momentos de más angustia, casi de dolor, que uno puede vivir", dejó escrito en su web. La enfermedad contra la que luchó durante largo tiempo le acercaron al dolor de la creación en soledad: la lucha cotidiana por la vida.
Profesor en la escuela Thau desde 1970 hasta 2008, Vaccaro fue un artista comprometido políticamente con la izquierda catalanista. Una escultura homenaje a Jordi Solé Tura en Mollet, una pieza en memoria de Ernest Lluch en la facultad de Económicas de la UB, una escultura dedicada a Lluís Companys en Castelldefels y otra a Joan N. Garcia Nieto en Cornellà certifican esa actitud. "Sus obras son fragmentos de una sinfonía única resultado de una revuelta permanente de las formas estéticas", escribió Ignasi Riera en el catálogo de una exposición de Vaccaro en la sala Artual de Barcelona.
La paz y el diálogo fueron los temas preferidos en sus escultura públicas. Debutó en este terreno en 1992 con Geografia de l'ombra, conjunto de 13 pirámides ubicadas en el punto del Torrent Gornal donde confluyen los términos de Barcelona, Esplugues y l'Hospitalet. Vaccaro firmó también Flama, ubicada en la Torre Llobeta de Horta (Barcelona), y una escultura dedicada a Richard Wagner que debía situarse en el Turó Park barcelonés. "Mi escultura se aguanta estéticamente porque trabajo mucho el espacio donde se va a instalar, si vive gente, si es amplio. Hablo con los vecinos para impregnarme del lugar", dijo en una entrevista. Su escultura Homenatge a Joan Miró (1993) recibió el premio de la crítica. Vaccaro se dedicó también al diseño de joyas.
El pasado año el Observatori de la Discapacitat Física de la UB creó el Premi Ricard Vaccaro a l'Ètica i el Compromís Social. Este galardón, impulsado y diseñado por el artista, pretende reconocer el papel de todas aquellas personas o instituciones que contribuyen de forma altruista a fomentar el bien común en el ámbito social y de la salud.

25/2/16

La lluna damunt Galícia

La cita era a les deu de la nit a la pista poliesportiva de Porriño, un nom que, per anar a un concert de Os Resentidos, feia gràcia. La carretereta era el que era, el Renault 5 de lloguer botava d'un costat a l'altra dels incomptables pegats de l'asfalt; era la Galícia dels vuitanta. Sort en tenia de la lluna. La lluïssor entapissava d'un blanc perlat l'asfalt i donava als camps veïns una tènue vida; la callada existència de la vall de Louriña. Fai un sol do carallo, va cantar Anton Reixa davant d'una parella d'àvies rigorosament negres com escarabats que ballaven més que no en tocaven. Era festa. Anys de descoberta de la modernitat, temps de la moguda gallega: la moda, la poesia, el vídeo, el rock. Una època que ha conformat culturalment la Galícia contemporània; un país modern, allà als escarpats confins de la civilització europea. D'aquell viatge en va sortir la sèrie de reportatges radiofònics Galícia caníbal; va ser llavors que vaig saber que, per referir-se a la claror de la lluna, en gallec es diu Luar.
De música celta llavors coneixíem els Chieftains, els Dubliners i algunes coses d'altres grups inspirades en una música que es pot sentir en festivals des de l'Argentina i Cuba a Austràlia i Costa Rica a més d'Irlanda, França, Gran Bretanya, Espanya, Itàlia, Galícia... Vull dir, una música global. Va ser en aquell viatge a la descoberta d'una Galícia jove que despertava culturalment a la modernitat quan vaig descobrir Luar Na Lubre; acabaven de publicar el seu primer disc: A son do ar.
Trenta anys de carreteres, escenaris i milers de discos els han portat a Extra Mundi; final d'etapa, darrer camí sota la claror de la lluna, últims acords de tres dècades: Vexo vostedes en breve amigos. Amb bouzoukis, acordions diatònics, bodhrans, violes de roda i gaites, Luar Na Lubre han convertit els ancestres en contemporaneïtat, la tradició en modernor. Han atorgat vida i veu pròpia a una civilització intensa que es propaga del local al global amb una potència abassegadora. Si la cultura celta és avui admirada arreu, si el seu hipnòtic esplendor desperta interès, segur que els Luar hi tenen alguna cosa a veure.
A mi em va passar una nit de tardor, en una carretera estreta i plena de bonys camí de Porriño.

Luar Na Lubre. Gira de comiat i presentació del disc Extra Mundi, aquest divendres al CAT, en dos passis: 19.30 i 22h.
Encara hi ha entrades per les 19.30. Jo no m'ho penso perdre.



Talents exiliats

Presentació de Boston bridges, d'Albert Bello i Oriol Saña, el dia 1 de març a El Molino
Tinc al davant dos discos d'una qualitat i originalitat extraordinàries: Boston Bridges, del guitarrista Albert Bello i el violinista Oriol Saña, i El vol dispers, penúltim de la cantant i compositora Clara Sanabras. Per descobrir-los, Bello i Sañas toquen dimarts 1 al Molino, i Sanabras presenta A Hum About Mine Hears, amb la Tempesta, de Shakespeare, de fil conductor, al Barbican Concert Hall de Londres el 6.
Albert Bello i Oriol Saña, músics i professors de l'EMMCA de l'Hospitalet, van editar fa dos anys un primer treball, Experiment 1.0, on rendien culte a Django Reinhardt amb mestria. Ara van més enllà i proposen una reinterpretació contemporània del swing i el jazz gitano de primers del S XX de dues maneres: tendint ponts amb EE UU, bressol del jazz, i buscant el diàleg amb instruments moderns i d'altres allunyats del jazz, com l'arpa. I ho han fet a Boston, convidats pel Berklee College of Music i amb músics com Darol Anger, Casey Driesen o Jason Anick, el més granat del jazz manouche d'allà. Resultat; un disc atrevit de brillant resultat que hauria de ser imprescindible en la música d'un país.
Clara Sanabras és una cantant, compositora i instrumentista d'una radical exquisidesa, i el disc d'una elegància que no s'estila: bell, poderós i farcit d'atmosferes vocals i instrumentals que flueixen entre l'enyor i l'esperança, diu moltes coses, com que la seva autora l'ha fet des del refugi londinenc que l'acull a falta d'un país capaç d'assumir com a propi un art que va més enllà de la tonada joiosa que embriaga l'audiència i sedueix els mèdia locals, només interessats en l'eficàcia dels missatges banals.
Sanabras, Bello i Saña són artistes en l'exili on la cultura situa el talent.






22/2/16

Dits enganxosos a Llibres píxels i valors

Diumenge passat a migdia la Rosa de Diego va fer aquesta excel·lent entrevista al programa Llibres píxels i valors de Ràdio 4 per parlar de la novel·la publicada per Crims.catDits enganxosos.
No coneixeu aquest programa de Ràdio 4? Doncs us l'esteu perdent. La Rosa és una de les millors professionals de RNE a Catalunya.
Podeu escoltar l'entrevista AQUÍ

Sticky finger a l'aparador d'una disqueria d'Iruña. Una premonició?

18/2/16

Reines del far west, el misteri i el terror

Parenta del pulp americà, la literatura popular dels bolsilibros va fer milions de lectors en un país sense llibreries ni biblioteques. Menyspreada per la cultura oficial, el pas del temps l'està convertint en objecte de culte. La biblioteca la Bòbila de l'Hospitalet en te una col·lecció única.


Quan els herois eren a les novel·les de duro

Els dijous anàvem al mercadillo a buscar novel·les de quiosc. Remenàvem les capses on s'amuntegaven els petits llibres de portades cridaneres, i fèiem festa al descobrir títols com Los que no están o Odisea de un pistolero, firmats per autors que imaginàvem de països llunyans com Silver Kane o Clark Carrados, que relataven aventures fascinants que descobrien el món a aquella colla de nens de poble.
Durant la setmana devoràvem els llibres, ens els canviàvem i, quan els teníem llegits i no teníem ni cinc per comprar-ne més, explicàvem històries que inventàvem. Així van néixer vocacions literàries.
En Francesc Caudet te setanta sis anys, va amb un bastó que se'l deixa per tot, gasta un sentit de l'humor excel·lent i una profunda veu d'autoritat. Haver escrit quasi 1.300 novel·les atorga un ascendent així, és clar. Ell era en Frank Caudett de títols com El callejón de la impaciencia o Por motivos personales que jo havia llegit. Al cap i a la fi ell també va ser un nen de barri: "vaig néixer l'any 39 al Gòtic en una família humil. Crec que la vocació d'escriure la duia a dins. Els estímuls per què la passió aflorés em van venir de llegir Dumas, Tolstoi o Verne però, sobretot, de llegir novel·les populars. En els primers temps Josep Mallorquí i Guillermo López Kipkiss van ser els meus models. Eren gent amb una cultura immensa i els seus relats tenien molta volada. Els llibres d'en Mallorquí eren un pou d'història. Ells em van convertir en escriptor de novel·les populars, i n'estic molt orgullós". Continua parlat d'autors que admira: Peter Debry, Keith Luger, Ralph Barby... noms que, avui, gairebé no diuen res a cap lector, però que en van tenir milions quan en aquest país no hi havia ni llibreries, ni biblioteques.
Com Curtis Garland (Barcelona 1929-2013). La seva filla Mercè Gallardo recorda la vocació del seu pare: "ell havia fet de crític de cinema i de guionista, però el que li agradava més era escriure novel·les populars, i va començar ja de molt jove". Escriure novel·les de quiosc era un passió similar a la que teníem per llegir-les els lectors que remenàvem cada dijous a la parada.
Avui a la plaça de la Bòbila de l'Hospitalet de Llobregat hi ha mercadillo, però no hi veig cap parada de novel·les de quiosc. Tot i això aquí hi ha la col·lecció més important de novel·la popular, de duro, de quiosc o 'bolsilibro' (pel nom que li va posar Bruguera) del país: és a la biblioteca la Bòbila, a l'altra banda de la plaça. Fa cinc anys que en Francesc conforma aquesta col·lecció amb la complicitat d'en Jordi Canal, el director del centre. Per això hem quedat aquí, ara, que ja se que els Garland, Kane o Luger es deien en realitat Joan Gallardo, Paco González Ledesma o Miguel Oliveros Tovar. "En González Ledesma deia que molts d'ells eren gent represaliada pel franquisme i per això havien de fer servir pseudònim. Tant el pare de la Mercè com jo hem escrit i publicat a manta i mai no havíem patit represàlies", assegura en Caudet. Ell mateix ha escrit fent servir mitja dotzena de noms. El director de la biblioteca puntualitza amb encert: "de la mateixa manera que als Estats Units hi havia hagut la cacera de bruixes i molts autors van haver de publicar amb pseudònim, aquí molts es posaven el pseudònim per una qüestió comercial. Una cosa que passés a Arizona, si anava firmada per un tal González, no es venia". "En aquella època els novel·listes populars érem terapeutes", diu Caudet. "Aconseguíem que qualsevol que agafés una de les nostres novel·les s'evadís durant un parell d'hores i arribés a creure's que era un agent de l'FBI". Lloable funció la d'aquesta literatura ara gairebé en vies d'extinció. Les sèries de TV fan avui en dia questa funció? "No, no, són una altra cosa, una altra manera d'arribar a la gent", responen a l'ensems en Francesc i la Mercè. "A més, nosaltres havíem de passar censura. Quantes sèries la passarien avui?" es pregunta en Caudet.
Amb més de 2.000 títols publicats, Joan Gallardo, Curtis Garland, Donald Curtis, Addison Starr o Glen Forrester, ha estat l'autor de novel·la popular més prolífic. "Era tan bo, que els editors se'l disputaven des de ben jove", diu en Caudet del seu amic Gallardo, amb qui va arribar a publicar un parell de llibres conjunts. A Yo, Curtis Garland (Morsa 2009), Gallardo va explicar al seva vida d'escriptor a preu fet, la passió literària que corria per la seva sang i la pulsió per l'escriptura com un torrent. "En Joan no tenia cap sistema de treball, jo tampoc. Però ell era un home d'una cultura acollonant i d'una memòria immensa", diu Caudet d'en Gallardo/Garland, que era deu anys més gran. "El meu pare era complior, sobretot. Els terminis s'havien de respectar", diu la Mercè Gallardo. "Escrivia per la nit. En el silenci de la foscor el soroll de la màquina d'escriure se'ns ficava al cap. Anava prenent notes i pensant, però arribava un moment en que li quedava poc temps; llavors es tancava tota la nit i en sortia quan la tenia acabada". Portaven una novel·la per setmana a l'editorial.
En Francesc tampoc és un metòdic, que diguéssim: "l'únic que m'imposo és tenir el títol. Fins que no tinc el títol no començo. Ara mateix, que publico amb Latinoamericana de ediciones, estic escrivint un relat del far west que es dirà Kioba rider. Tota la vida he viscut d'això, vull dir la falta de disciplina només és aparent". Eren caòtics, però sempre lliuraven al punt. "Es dona el cas del Peter Debry, que va seure's al costat del linotipista a les set de la tarda amb una ampolla de conyac, i es va aixecar a les vuit del matí de l'endemà havent-li dictat tota una novel·la del Pirata negro", recorda en Francesc Caudet. Val a dir que la llargada d'un original de novel·la de quiosc oscil·lava entre els 80 i els 95 folis.
Caudet es va convertir en Caudett el 1965. Editorial Rollan li va publicar Enigma, primera novel·la de la sèrie FBI, i a partir d'aquí sense parar fins ara. Dos anys després va fitxar per Bruguera, amb qui va publicar uns 400 títols: "aquesta feina mai no l'han pagada be, tret dels anys daurats de Bruguera. Recordo un dia que vam cobrar una bona suma i faltaven minuts per que tanquessin els bancs. En Gallardo em va clavar una empenta i vaig sortir corrents de l'editorial amb el xec a les mans abans no tanqués l'oficina. Potser dúiem 270.000 pessetes cadascú, que llavors (finals dels 70) era molt." Però les editorials no sempre eren respectuoses amb els drets d'autor. Fins el 1966 rarament en pagaven. Els escriptors cobraven un tan per obra i aire: "les novel·les de terror i de ciència ficció es pagaven millor, fins a 80.000 pessetes. Les del far west eren les pitjor pagades. En mig hi havia les policíaques i les d'amor", puntualitza.
I ara? Pasqual Ulpiano (Alberto Valle) és un dels pocs joves que es dedica a la novel·la popular. El seu personatge Palop, un agent amb un passat fosc, és un homenatge al quiosc des del propi gènere. Publica a Editorial Base. Segells petits com Dlorean o Darklan publiquen col·leccions de novel·les de Curtis Garland,  "ben editades", remarca la seva filla. Alberto López Aroca és un altre editor que compila novel·les del gènere. I l'any 2013 Akal va publicar 4 volums recopilatoris de novel·les policíaques de quiosc a càrrec del traspassat Moncho Alpuente i de Luís Conde. Ara be, mentre al quiosc esllangueix, a internet hi ha pàgines de tot tipus. "D'aquí un temps seran vintage i tothom s'hi abocarà", vaticina la Mercè Gallardo, que diu que a la xarxa ja s'estan subhastant llibres del seu pare per un dineral.


Francesc Caudet davant la col·lecció de novel·la popular que promou
Un tresor popular a l'Hospitalet
La biblioteca la Bòbila, de l'Hospitalet de Llobregat, està especialitzada en gèneres literaris populars. És coneguda per la col·lecció de novel·la negra i per la intensa activitat que sobre aquest gènere impulsa el seu equip dirigit per en Jordi Canal, reconeguda autoritat en la matèria. Conjuntament amb en Francesc Caudet, que viu a la ciutat, des de 2010 està compilant novel·les de quiosc, 'bolsilibros' o literatura popular, com prefereix dir en Canal: "no hi ha cap més biblioteca pública a Catalunya que tingui una col·lecció d'aquesta mena. Fins i tot la Biblioteca de Catalunya pot ser que no en trobi tantes a les seves lleixes. És una col·lecció patrimonial de la biblioteca, exclosa de préstec però a la disposició d'estudiosos. És d'una importància cabdal: en un moment en que no hi havia cap mena d'oci tret del futbol, i que gairebé no hi havia biblioteques ni llibreries, no es pot entendre la història de la lectura d'aquest país sense la literatura popular."
La col·lecció te ara ja uns 4.000 títols. Tot va començar quan la dona d'en Caudet, també bibliotecària, va anar a la Bòbila a buscar uns volums i va descobrir una biografia del seu marit. En saber en Canal que l'escriptor vivia a l'Hospitalet, no va dubtar ni un instant a voler-lo conèixer. En Caudet havia començat a recopilar novel·les anys abans, li va proposar en Canal ubicar la col·lecció a la Bòbila, i no hi ha mes que no la faci créixer; ell o algun dels col·laborador espontanis que li porten rareses o exemplars en més bon estat. "Hi ha coses molt ben triades, autèntiques delicatessen", diu el director de la biblioteca. "En tinc una del segle XIX, un autentic pulp", presumeix en Caudet.


Els 5 magnífics de Frank Caudett


Curtis Garland. El pseudònim més popular de Joan Gallardo (Barcelona 1929-2013). Després d'escriure crítica cinematogràfica i guions, va debutar amb La muerte elige, i va arribar a ser el més prolífic i respectat dels autors de novel·les de quiosc. El mateix Juan Carlos Onetti va reconèixer la qualitat de la seva narrativa popular. Les seves memòries Yo, Curtis Garland (2009) són el testimoni impagable d'una generació d'escriptors irrepetibles. També va escriure divulgació, infantil i teatre.





Peter Debry. Pedro Víctor Debrigode (Barcelona 1914-La Orotava 1982). De família benestant va estudiar dret, però la guerra li va impedir acabar, veient-se allistat al bàndol nacional sense voler-ho. La desgràcia de l'atzar el va portar a la presó franquista incertament acusat. Allà va començar a escriure el 1945. La seva extensa producció abasta més de 1000 títols de tots els gèneres. Les seves obres més celebrades van ser les policíaques que es van publicar dins la col·lecció Servicio Secreto.





Keith Luger. Era Miguel Oliveros Tovar, mort a València el 1985 i autor d'unes 500 novel·les, majoritàriament del far west, per les que circulava un sentit de l'humor (negre) a prova de tot, segons els crítics. Va escriure guions cinematogràfics (Chinos y minifaldas, Los amores de Don Juan, El juez de la soga), i el seu relat Muy alto, muy rubio, muy muerto, va ser portat al teatre als escenaris de Madrid per Maria Asquerino y Juanjo Menéndez el 1964. En Frank Caudett li professa gran admiració.





Silver Kane. Pseudònim de Francesc González Ledesma (Barcelona 1927-2015), el més famós dels autors de novel·les de duro. Va ser reconegut com a escriptor en guanyar el premi Planeta el 1984 amb Crónica sentimental en rojo, quan ja havia publicat moltes novel·les amb pseudònim. A partir de llavors, el comissari Méndez va passar a formar part de l'imaginari de l'emergent literatura negra espanyola, es va traduir i va obtenir reconeixement. Expediente Barcelona va ser editat a França per Gallimard.






Marc Halloran. Era en realitat l'escriptor i tècnic editorial Jordi Gubern (Barcelona 1924-1996). Va escriure novel·les populars des dels anys 40, moltes d'elles per a la col·lecció Servicio Secreto. En Frank Caudett destaca d'ell el personatge Mike Palabras a Ediciones Cliper, precursor del western humanista, segons Romà Gubern, cosí seu. També va utilitzar el pseudònim Bruno Shalter. Posteriorment va dirigir diverses publicacions a l'Editorial Bruguera (Gran Pulgarcito, Lily, Súper DDT).




Acudit de Pallarés al suplement Tendències de EL MUNDO

Piles de premis

Acaba de sortir La vida sense la Sara Amat, novel·la amb la que Pep Puig va guanyar el darrer Sant Jordi. En Puig no és novell, però no es prodiga a ràdios, teles i saraus varis, motiu pel qual a la seva obra li costarà més obtenir el beneplàcit del públic. I no serà per que no tingui qualitat, ni per falta d'esforç editorial. Aquí l'auditori atorga representativitat cultural a l'histrionisme públic i oblida la resta. Que La resistència íntima de Josep Maria Esquirol ens deslliuri de tant corifeu mediàtic que ens adoba el camí de la salvació.
La distància entre el públic i l'obra, porta a pensar inevitablement que hi ha massa premis a la literatura catalana pel gruix que te. Consulteu la base de dades de la Institució de les Lletres Catalanes i ho veureu. Amb això no pretenc negar el dret de ningú de convocar un premi i de dotar-lo amb una bona bossa; ara be, que no esperin després trobar un ressò popular d'acord amb els diners que hi han posat. El públic no dona per més i, atordit pel vacu soroll mediàtic, s'acaba quedant amb el més llampant i el confon amb el més pròxim, el més seu, el millor. Llavors, de què serveixen tants diners en premis, tret de la lloable ajuda a un autor a menjar o pagar la hipoteca?
Una altra qüestió és qui guanya un premi. S'entén que, qui inverteix una quantitat en un guardó, no li doni al primer que passa. Les editorials són negocis de vendre llibres. Però la repetició fatigosa de noms i l'aparició d'autors 'inventats', o trets d'un altre context, no fa res ni per la literatura ni pel públic, tret d'envanir-lo en la cofoia satisfacció de la seva tria, convertida així en tautologia. Una mica més d'esforç i imaginació editorial no aniria malament. O menys premis.

16/2/16

Jaume Ferran i Camps, poeta de la generación de los 50

Carlos Barral y Jaime Gil de Biedma fueron la cara cosmopolita del llamado grupo catalán de la Generación de los 50. Alfonso Costafreda el poeta en el exilio, y Jaume Ferran i Camps el intelectual universitario en América. Quizás por ello fue menos conocido que sus coetáneos, aunque para los vecinos de Cervera, donde había nacido en 1928, siempre ha estado presente. Incluso el día de su muerte: Ferran i Camps falleció en Smyrna (estado de Georgia) el pasado 6 de febrero, día del Santísimo Misterio de Cervera, fiesta patronal de invierno de la capital de la Segarra que lo había nombrado hijo predilecto ya en 2001, y a la que el poeta nunca olvidó y siempre quiso volver.
Tras estudiar el bachillerato en Cervera, se licenció en derecho en la Universitat de Barcelona y se doctoró en la de Madrid. Allí conoció a Eugeni d'Ors y fue su colaborador. En 1960 emigró a los estados Unidos para impartir clases de literatura española en la Colgate University (1960-63) i en la Syracuse University (1963-1995). Allí se jubiló y dirigió el Centro de Estudios Hispánicos.
Junto a José Agustín Goytisolo, Carles Barral o Jaime Gil de Biedma formó parte de la Generación de los 50. Escribiendo mayoritariamente en castellano publicó los poemarios Desde la otra orilla (1952), Poemas del viajero (1953), Descubrimiento de América (1957), Canciones para Dulcinea (1959), Libro de Ondina (1964), Tarde de circo (1967), Memorial (1971), Mañana de parque (1972), La playa larga (1981), Libro de Alfonso (1983), Las alas del Fénice (1988), Historia natural (1989) o Crónica (1992). Es també autor de los libros de prosa Ángel en España (1960), Historias de mariposas (1966), Ángel en Colombia (1968), Ángel en USA (1971) y Ángel en la luna (1976).
En catalán fue autor de los libros Memòries de ponent (2001) premio Gaziel de biografías y memorias, y Diari de tardor (2008). También publicó antologías de poetas catalanes (Carner, Foix o Maragall), algunos de los cuales tradujo al castellano. Y tradujo a poetas anglosajones como Yeats o Pound. 
Jaume Ferran i Camps obtuvo los premios Ciutat de Barcelona (1954), Lazarillo (1967) y Lope de Vega, este último, per su obra docente en los Estados Unidos. Estaba vinculado a la North American Catalan Society.
Por haber mantenido siempre una estrecha vinculación con su ciudad natal, colaborando en tertulias y revistas locales, el paer de Cervera ha anunciado la próxima celebración de un homenaje popular.

14/2/16

Muriel Casals, ex presidenta de Òmnium Cultural

Hija de un soldado republicano exiliado y de una maestra de Saint Étienne, nacida en el exilio provenzal de Avinyó y estudiante en la Universitat de Barcelona de finales de los sesenta, Muriel Casals i Couturier (1945) era el paradigma de militante del PSUC de los años setenta. Tiempos difíciles, pero de gran efervescencia para el partido de los comunistas catalanes que llegó a ser mayoritario, no solo en la universidad, sino también en muchas asociaciones vecinales, y entidades cívicas y culturales; pero no en Òmnium Cultural. Fue precisamente su llegada a la presidencia de Òmnium, en 2010, la que lanzó abiertamente a esta entidad a la defensa del independentismo y a ella al mundo de la política.
Hasta entonces Muriel Casals estudió económicas en la UB, doctorándose en la Autònoma en 1981 con una tesis cobre la industria lanera y la guerra 1914-1918, momento clave de impulso del desarrollo económico de Catalunya, hecho en buena parte a base de dotar de pésimas condiciones a la clase obrera que contrataban a menudo con descaradas demostraciones de derroche de las élites industriales.
Su padre, abogado de Sabadell, hubiera preferido tener una hija letrada, pero el signo de los tiempos hizo que Muriel se interesara por las reconversiones industriales, la historia del pensamiento económico y la economía europea, temas a los que dedicó sus años de docencia, llegando a profesora emérita del departamento de Economía y Historia Económica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). De esta misma universidad llegó a ser vicerectora de relaciones internacionales entre 2002 y 2005. 
Entre 1983 y 1988 fue miembro del Consell d'Administració de la Corporació catalana de Ràdio i Televisió, y del Consell Català pel Moviment Europeu (red de colectivos críticos sociales para la construcción de nuevos derechos sociales en el marco de una Europa cosmopolita). Durante esta época militó en el PSUC y en su marca sucesora, Iniciativa per Catalunya.
Tras pasar temporadas en la universidad de Edimburgo, en la London School of Economics y en la de Gales, representó a la UAB hasta el 2009 en la Xarxa Vives d'universitats. Pero por aquel tiempo ya no militaba en la izquierda transformadora. Fue miembro de la junta de l'Ateneu Barcelonès (2003-2007) y de la junta de Òmnium (2008-2010). En 2010 se alzó con la presidencia de Òmnium Cultural, entidad creada en 1961 por la élite de la sociedad patricia catalana para la promoción de la lengua y la cultura propias. Desde la presidencia Muriel Casals contribuyó definitivamente a dar un giro independentista a la benemérita entidad como nunca se hubieran imaginado los Millet, Carulla, Cendrós o Vallvé fundadores.
Colaboradora del semanario El Temps y de Catalunya Radio, siendo ya un personaje muy popular y apreciado en los sectores independentistas, Casals dejó la presidencia de Òmnium en 2015 (la substituyó Jordi Cuixart) para presentarse a las elecciones al Parlament de Catalunya como número 3 de las lista por Barcelona de Junts pel si. Recientemente había sido nombrada presidenta de la comissió parlamentaria sobre el Procés Constituent.
Desde el pasado sábado 30 de enero Muriel Casals permanecía ingresada en estado grave en la UCI del Hospital Clínic de Barcelona a resultas de un atropello sufrido cuando, según numerosos testimonios, la diputada pasó en rojo el semáforo de un carril bici en la confluencia de las calles Urgell i Provença del Eixample de Barcelona. A resultas del impacto, Casals sufrió traumatismo craneoencefálico, hematoma subdural y fractura de pelvis. Tras unos días estable dentro de la gravedad, su estado de salud empeoró el viernes pasado, según dio a conocer Òmnium en un comunicado. El deceso se produjo la madrugada del domingo.

Defensors de la bicicleta com som, lamentem profundament el traspàs de la Muriel Casals; no només per la seva vàlua política, sino, i sobrtetot, per la seva categoria humana i intel·lectual.

12/2/16

L'estripada. Quaresma

La Quaresma ha entrat forta: Jaume Matas confessant per estalviar-se més presó, els Pujol a l’Audiencia Nacional, els Maristes reconeixent que no van fer be algunes coses, el PP protegint desvergonyidament Rita Barberà, les borses enfonsant-se i el vicepresident Junqueras proposant el model de referèndum per BCN world que ell mateix rebutja per una hipotètica consulta sobre la independència.
Encara no hem tastat els primers bunyols, un dels pocs plaers genuïns que no ens ha robat el colonialisme comercial, que ens plou al damunt penitència a garrotades. A aquest pas la gent arribarem a Setmana Santa tant nafrats que no caldrà el flagell a les processons.
Es diu que la Quaresma dura quaranta dies com el diluvi universal, però amb la sequera que tenim enguany, em temo que arribarem a diumenge de Pasqua i de res haurà servit el dejuni i l’abstinència, per què les grans persones, com deia Bertold Brecht, seguiran omplint-se el ventrell mentre els altres, pàmfils, ens els mirem.
Jo, ja em perdonaran, per si de cas no em deixo els bunyols ni un divendres. Al costat de la que ens cau, això meu és pecat venial, suposo.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:


11/2/16


Editar amb editors

Ja fa uns anys que André Schiffrin es preguntava a ‘La edición sin editores’ si els autèntics editors, els que llegeixen amb llapis vermell, aconsellen els autors i aconsegueixen millorar el llibre i encarrilar-lo cap a una correcta edició i promoció, serien substituïts per gerents encarregats d’executar un pressupost assignat i rendir-ne comptes després d’haver gastat el mínim, editat de pressa i atenent a les tendències conjunturals del mercat, i seguit les pautes que els indiquen els departaments de màrqueting.
Va ser l’Ester Pujol, llavors editora de Columna, qui em va dir que em llegís el llibre: n’hi havia per estirar-se els cabells. L’edició és una feina massa delicada per sotmetre-la a la vulgar dictadura del capital. Però moltes editorials perdien diners, i la crisi ho va acabar d’embolicar. No és que s’editi sense editors, n’hi ha molts i bons, però han de fer tots els papers de l’auca; amb una ma el llapis vermell i amb l’altre la calculadora. I això no pot ser bo ni per la salut de l’editor ni per la dels llibres.
Pensant en la seva salut l’Ester Pujol va deixar Columna, s’ha estat uns mesos repensant el seu ofici, i ara llueix una pulcrament dissenyada targeta que diu ‘assessora editorial’. És a dir: editora independent. Tota una novetat aquí, tota una normalitat al món anglosaxó. L’editor va del braç de l’autor allà on aquest publiqui. El coneix, li sap els topalls i els punts forts. Fa la feina i li deixa a l’editorial el llibre a punt. I l’editor sap que tindrà el millor llibre possible. En català aquesta figura és encara un exotisme i hi haurà qui li costarà d’assumir. Temps, és el nou paradigma. Des del coneixement de l’ofici i del gremi, l’Ester està fent una revolució.

La perdurable visibilitat de la tinta


De petits escrivíem missatges secrets amb tinta invisible. La fèiem amb suc de llimona, i amb escalfor es llegia. Era tinta inesborrable, com els somnis d'infants. Hi ha grans que encara tenen anhels indelebles, com el taller de gravat Tinta Invisible.

Les zones boiroses d'Anna Malagrida i el llegat constructiu de Duchamp, Bombelli i Hamilton, em van portar a Cadaqués en plena agonia estiuenca. Però enllà de la dialèctica proposada per Huc Malla i Vicenç Altaió, em van cridar l'atenció les obres del concurs internacional de gravat Mini Print. Una hora després sortia de la Galeria Cadaqués amb un gravat de la Roser Capdevila que llueix a la biblioteca. Com pot penjar artistes reconeguts a casa algú qui, per condició social, no està cridat a col·leccionar art? El crític Albert Mercadé ho escriu al catàleg, "el gravat irrompé tardanament a l’ordre de les arts, però la seva entrada va ser revolucionària, permetent la popularització del sempre altiu gènere artístic".
Per això havia evitat sempre entrar al taller. Hi passava per davant a hores rares, enganxava el nas al vidre i mirava els Guinovarts, i Ràfols que hi penjaven. Sabia que, el dia que entrés a Tinta Invisible, els somnis apareixerien de nou; per què la tinta de llimona amb que els havia escrit de nen és indeleble. I al final va passar. Eren els autors del gravat de la Roser Capdevila; ja no me'n vaig poder estar. Ara hi ha un Ràfols Casamada al costat.
L'any 1997 en Martí Guinovart i en Ricard Ibernon eren dos joves sortits de l'escola d'arts i oficis de l'època, plens d'anhels i d'una agosarada disposició per dur-los a terme. No eren mesells. Havien fet coses interessants en plena crisi post olímpica i sabien el que volien: defensar el gravat fent feina de taller i l'altra editar. "Treballem simultàniament en dues vessants, com a taller de gravat per a artista o com editorial", diu en Ricard, "busquen proximitat d'autor i ofici d'editor". Fent de gravadors de Guinovart se'ls va valorar, després van arribar Carlos Pazos, Perejaume, Antoni Llena, Alfons Borell, Frederic Amat o Ràfols Casamada. "No som editors tradicionals. Som conscients que democratitzen l'art", assegura.
Dit així sembla banal, però no ho és gens. Quan l'art trenca els esquemes elitistes i irromp en la classe mitjana, el discurs artístic s'eixampla. A mida que l'auditori es diversifica el creador és més lliure. "Un dels grans reptes és resoldre l'obra d'un artista amb la forma exacta que vol. Exemple: vam incorporar pols de carbó a una obra de Joan Fontcuberta per reproduir fidelment l'aire industrial que l'autor desitjava", diu Ibernon. En temps de la cultura seriada, l'art gestiona nous recursos, només cal executar-los amb ofici.
"Vam començar amb una ma al davant i una altra al darrera", assegura en Guinovart, "ara, estàvem segurs que tiraríem endavant. Sempre ho hem vist clar". El local del carrer Lleó 6, prop del MACBA, havia estat un forn, una de les típiques botigues del barri que tenien un petit habitatge en un altell. L'any 97 el forn es va convertir en Tinta Invisible. Primer amb mitjans senzills. "Al principi tot havia de ser gravat de 28 per 38, ara el 80% del que fem és gravat digital", diu la Sesé Rubio, que es va incorporar com a becària de la Llotja "i m'hi vaig quedar. Mai no he fet cap currículum." És qui tracta amb el públic i els explica el senzill i eficaç mètode de Tinta Invisible: subscripció. Pagues un tant al mes i t'emportes una obra d'artista o una de les carpetes que editen. I quan tens saldo positiu, tornes a triar. Confiança mútua i aposta pel projecte abans del crowdfunding. I pocs subscriptors s'han donat de baixa en el camí cap a la majoria d'edat. L'octubre passat van celebrar els 18 anys amb tots ells.
Els subscriptors són un element essencial per avançar en la feina editorial. Els han permès tirar endavant projectes com 'Nosaltres els agermanats', de Perejaume amb Enric Casasses i Pascal Comelade; 'Déu, ciència i llibertat', de Vicenç Altaió amb Joan Fontcuberta; 'A la intempèrie', impulsat per Manel Guerrero amb Ignasi Aballí, Alfredo Jaar, Perejaume, Jaume Plensa i Eulàlia Valldosera, 'Gol', fotografies de la mussa del progressisme, Christa Leem fetes per Josep Gol i l'actual projecte en curs: 'La singularitat és subversiva', una carpeta-marc que es durà a terme en tres anys i que es podrà veure ja properament a Arco.
I ara han posat en marxa 'L'estació', publicació de reflexió crítica cultural impulsada per Marina Garcés, Manel Guerrero i Frederic Amat i amb connexió internacional. La tinta invisible ja ho te: no s'esborra.


4/2/16

Ofèlia a Tiana

El festival Tiana negra ha homenatjat el col·lectiu Ofèlia Dracs. Hi eren en Quim Carbó, el Pep Albanell, la Margarida Aritzeta, l'Isidre Grau, l'Antoni Serra i en Joan Rendé, una bona representació del grup que, als vuitanta, va crear una versió moderna i de qualitat de la literatura de gèneres en català, una de les contribucions més audaces i reeixides per la innovació de les nostres lletres. A qualsevol literatura aquests autors serien els mestres: aclamats, respectats i els més llegits. Però com que són catalans pateixen l'esportiu menyspreu de qui no llegeix en català tot i conèixer-lo (però si en castellà), de l'autoodi habitual de tants lectors catalans pels quals un autor de fa trenta i tants anys és un atrotinat que no fa modern, i de la poca traça de les editorials, que aposten per modes, conjuntures i terra cremada en lloc de fer política d'autor i donar projecció a les seves obres.
Sebastià Benassar, comissari del primer festival de novel·la negra en català, i l'assagista i professor de la universitat de Salamanca, Àlex Martín, van contribuir a donar llum als 'ofelius', encara que només fos per una nit, memorable, això si. 
Tot i que sembli que vivim en normalitat i que coses com aquesta només tenen recorregut sentimental, qualsevol mínim observador del panorama literari sap perfectament que tot és una fal·làcia. Pocs lectors d'avui recorden què va escriure Ofèlia Dracs, com pocs llegeixen Pedrolo i menys Jaume Fuster, per dir-ne alguns. Ens hi podem resignar i així reconèixer implícitament que tenim una literatura fungible i de poc calat, o revoltar com es va fer a Tiana. Llàstima que a BCNegra, amb la projecció i el prestigi que te, aquestes coses li importen ben poc.