A les nostres vides grises i anodines de sobte hi va haver un miratge on la llibertat va ser possible. Però no va ser a Barcelona, va ser a Lisboa, aquell indret perdut en la geografia peninsular amb el que mai no ens havíem fixat immersos com estàvem mirant nord enllà, d'on en vam treure ben poc. Al so de Grandola vila morena, a l'emissora Radio Clube portuguès, el Moviment de les Forces Armades va engegar una revolució incruenta, feliç i carregada de flors i esperances. Eslògans com 'A poesia esta na rua', les imatges de clavells als canons dels fusells, i la insòlita comunió entre poble i exèrcit van mitificar l'epopeia moderna d'un país amb el qual no hi comptàvem.
Si l'assassinat de Puig Antich va polititzar una generació, la Revolució dels Clavells la va convèncer que la llibertat era possible. Descobrir el que era capaç de fer el dictador espanyol i, per contra, la força que tenia la raó, la cultura i la política a l'altra banda de la península, va provocar en els joves dels setanta un xoc insostenible anímicament i política. Vam assistir de lluny a la darrera revolució humanista i romàntica contra l'autoritarisme a l'occident capitalista i ens en vam enamorar. Després Lluís Llach hi va posar banda sonora i a cada rostre vam buscar un somriure i un clavell per construir les noves complicitats de la vida.
Però Abril només era un gest polític i simbòlic llunyà fins que vam veure A la ciutat blanca, d'Alain Taner, al Publi o en algun cine-club, i vam posar-li rostre i paisatge a la nova ciutat de l'esperança. I així Lisboa va passar a ser per sempre la ciutat on l'amor i la revolució es van trobar pels carrers. La tristesa del fado, amb el qual Amalia va reconciliar el país, la melancolia de l'Olissipo perduda, el lent vagar del riu compassant el pas dels tramvies i el sopor del vinho verde van configurar una ciutat única i humana on tots hi volíem viure, escriure i aprendre a ser lliures.
I vam fer plans per anar a Lisboa.
 |
| Alfama avui, la ciutat blanca de Taner està en procés de rehabilitació |
La dimensió humana
Lisboa és una ciutat de final de camí, per això hi ha qui la troba decadent. Però també és punt de partida de la nova ruta, els horitzons que la emmarquen per tot ho denoten. A la implacable dictadura hi responen amb la revolució, al paorós incendi del Chiado (1988) amb la millor capitalitat cultural europea (1994) i amb una Expo (1998) que situa els oceans com a vincles culturals.
La ciutat dels lusíades realitza una epopeia moderna de joves artistes, dissenyadors, restauradors i clubs que projecten Bairro Alto i refunden 24 de Julho i Cais do Sodré. Sense abandonar la tradició, sense ella no hi ha modernitat possible i el talent es difumina. Madredeus posa el portuguès al mapa de la música moderna, el fado reneix amb la mig catalana Mísia i fa que al nostre país sentim l'enyor d'una cultura que tenim com a molt propera i que mira a l'Atlàntic.
Les institucions comunitàries aboquen diners per la recuperació d'Alfama. La ciutat blanca es fa visible des de tots els miradors damunt el Tejo. L'art és al carrer, la vella proclama de la revolució ha triomfat. Lisboa és la nova Europa popular, creativa i perifèrica. La força és aquí.
El Chiado reneix, els museus institucionalitzen la cultura (ningú més que ells en saben de fer fundacions privades), i el 4 de desembre de 1992 el país sencer es rendeix a la genialitat creativa d'alguns dels seus millors músics: Resistência ão vivo no Armazen 22. Concert multitudinari, doble disc i homenatge a la civilitat de la cultura amb la que han construït un país més digne, ric i lliure. Hom parla de la fi del crit reivindicatiu.
El miratge ultraliberal embafa fins el mareig mentre la ciutat es transforma amb una modernitat continguda. La tradició, sense ella no són res els portuguesos. A més, Europa enganya i s'enganya, i tots caiem a la trampa. Els diners no es donen per què si. Aquesta malfiança històrica envers el continent crea una muralla defensiva contra el discurs oficial. L'esquerra es comença a escardar com ja ho va fer al 1975, poc després de la revolució. L'actitud enfront l'Europa del nord, del capital, és el tema. Però tots estem massa emborratxats de confort per veure més enllà del globus que no para d'inflar-se.
Però la dimensió humana és el que ha fet gran Lisboa. La protegeix dels vents i la guia entre les tempestes més cruentes.
 |
| Al peu d'aquesta olivera hi ha les cendres de José Saramago. Al fons Casa dos Bicos, seu de la seva fundació |
A Casa dos Bicos
La ciutat blanca que sedueix fins que em fan mal els ulls de tanta llum m'ha tornat a atrapar una vegada més. José Saramago hi deu tenir alguna cosa a veure, sempre tan tranquil com contundent en el seus pensaments sobre la llibertat i els drets dels éssers humans. A Casa dos Bicos el seu humil llegat literari, és a dir gran i honest però gens adulador ni petulant, pren la força del mar que ha fet universal la cultura portuguesa, de la llarga llum que es desplega mar enllà i de la ciutat que s'ofereix al riu al final de Campo das Cebolhas.
Al peu de la plaça on es descarregaven els carros que venien del camp portant cebes, està enterrat l'escriptor d'Azinhaga, les seves cendres fan créixer una olivera portada del seu poble a la ciutat que el va fer el més gran dels novel·listes portuguesos contemporanis. Un rodamón el venera en silenci. Diuen que, encara que no els hagin llegit, els lisboetes estimen els seus escriptors. Les revolucions amb clavells als fusells ja porten aquestes coses. No era un miratge, la llibertat va ser possible aquell abril. Els Portuguesos van decidir prendre-la sense més intermediaris, nosaltres la vam demanar i ens en van donar les molles.
Tinguem-ho present. Només per això ja els hauríem de respectar i conèixer més del que sovint ho fem, i encara més ara que fa quaranta anys d'aquell 25 d'abril, ara que tots vivim complicats moments d'inflexió històrica.
 |
| Els elevadores, un símbol de la ciutat |
