30/4/14

Última paraula de SJ

Potser per sortir als mitjans, potser per dir l'última paraula, potser per desentortolligar els embolics del Gremi de Llibreters i les famoses llistes, potser per donar ànims (què no graven el pressupost) a un sector molt desinflat o potser per una mica de tot, el conseller Mascarell he reunit a editors, escriptors i llibreters per brindar per Sant Jordi a pilota passada. Conclusions: s'han venut més llibres, més de la meitat han estat en català i, encara que tanquin llibreries i els grans editorials vagin a la deriva, hi ha una confiança cega en els nous llibreters i en els editors independents. Canvi de paradigma se'n diu. Que bé. De moment, però, només el 65% dels catalans llegeixen un llibre a l'any, tres punts per darrera de la UE.
Ara, si d'una cosa ha servit que l'última paraula sobre SJ l'hagi dit en Mascarell, ha estat per fer callar d'una vegada la cançó de l'enfadós dels llibres mes venuts. Si fa una setmana el president dels llibreters presumia de saber, abans de la diada, quins serien els llibres que sortirien més, al brindis al Palau Marc tot han estat justificacions i arguments per apaivagar fins fondre el tema de les tendencioses i inexactes llistes. Fins i tot un càrrec del departament em deia que des d'estaments oficials del sector no se'n tornaran a fer. Ja ho veurem.
La última última paraula post SJ. Tothom sap que un escriptor no menja, o sigui, no cal retribuir-li les compareixences públiques en tertúlies, xerrades i similars. Ara però, deu ser per la crisi, hi ha una modalitat més low cost: no donar-li ni aigua per veure. Així, si s'escanya parlant, sempre podrà ser recordat com a màrtir de la literatura. En pocs dies n'he vist més de dos a punt de traspassar.

FACTORIA SENSIBLE. Les llistes (no de Schindler)

Les llistes dels llibres més venuts converteixen el lector en gregari, li uniformitzen el gust, fixen criteris de prioritat arbitraris i mesuren el talent creatiu a tant el quilo de paper. Si aquestes llistes les fa un diari o el xinès de la cantonada, doncs que hi farem, en són ben lliures. El pervers del tema és que aquestes llistes les faci el Gremi de Llibreters, que hauria de vetllar per la pluralitat de l'oferta i no convertir la vis prescriptora de que tant presumeixen en una vulgar llista d'anar a plaça tutelada, com no, pels grans grups editors.
Però encara hi ha una versió més tramposa de les llistes dels llibres més venuts, publicar-les abans de Sant Jordi, avançant-se a la tria insubornable del comprador i donant per fet que el gremi, que és així de xulo, sap més que ningú que ens convé llegir. 
A veure quina gràcia li faria al senyor Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters, que un grup de lectors publiqués dies abans de Sant Jordi la llista de les millors llibreries del país; on tracten millor al client, on en saben més i on val la pena comprar-hi, i la seva no sortís per enlloc. Segur que protestaria per atemptat al lliure mercat, manipulació i no se quantes coses més. Doncs pels escriptors les seves llistes són el mateix.
Si el Gremi vol fer alguna cosa per la literatura catalana, faria be d'eliminar les llistes de llibres més venuts i evitar greuges perversos. Fer llistes, netes o manipulades, només és una vesant més d'un espectacle que ha de seguir, és clar, però culturalment no va enlloc. I no cal que ho disfressin fent-se els bons prescriptors. Fan riure.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

26/4/14

Gerard Vergés, humanista y poeta del Ebre

Cuando, gracias al acertado ahínco de Xavier Bru de Sala, Gerard Vergés ganó el premio Carles Riba de poesía en 1981 con su primer libro 'L'ombra rogenca de la lloba' (Proa), era un autor casi desconocido a pesar de que acumulaba una larga trayectoria de activismo cultural que le había llevado a fundar en 1952 la revista Geminis junto a Jesús Massip, la primera que se atrevió a publicar una esquela en catalán, concretamente la que anunciaba la muerte de Carles Riba, uno de los autores canónicos para Vergés. Hasta 1961 la publicación acogió artículos de Joan Baptista Manyà, Alfons Carles Comín o Manuel Pérez Bofill, y fue gratamente acogida por los medios culturales barceloneses. Gerard Vergés (Tortosa 1931) falleció el día de Sant Jordi, y si su esquela pude publicarse libremente en catalán, claro, es gracias a iniciativas como las de este humanista, profesor universitario, farmacéutico y traductor que, ante todo, quería ser poeta.
A aquel exitoso debut lírico siguieron 'Long play per a una ànima trista (1986), 'Lliri entre cards' (1988), 'Tots els sonets de Shakespeare' (1993), con el que ganó el premio Serra d'Or de traducción al año siguiente, 'La insostenible lleugeresa del vers' (2002) i 'El Jardí de les delícies', que fue una de les novedades literarias de este Sant Jordi y a la sazón de los libros más vendidos en las comarcas del Ebre. Vergés publicó también una antología de Vicent Andrés i Estellés (1996) i algunas biografías y ensayos.
Gerard Vergés era un humanista de manual; un hombre de gran cultura, educación exquisita, presencia impecable, humor fino y amante de la buena mesa. Así fue como lo conocí, comiendo y hablando de comida. Fue un sábado de 1990 en una masía del Penedés. Josep Bargalló, en nombre de Edicions El Mèdol, citó a unos cuantos autores para proponernos un serie de libros sobre la cocina del litoral catalán. Así, entre copas, nació 'Barques i fogons', cuatro libros entre lo literario, la cocina, el vino y el olor a mar, o sea: la buena vida, raíz del humanismo mediterráneo. Entre risas, anécdotas y citas de todo tipo, Vergés aceptó escribir, junto a Ramon Gomis i Josep Gual, el libro correspondiente al tramo de costa entre Calafell i Vinaròs. Él redacto el capítulo del delta, su 'país petit', claro, y aprovechó para dar a conocer su afición por le navegación de cabotaje explicando la historia de sus dos barcas, la Mariona y la Pitusa, y sus experiencias en la pesca con volantín. Un tiempo después la marca Barques y fogons se convirtió en una impecable revista de cocina qué, si bien no dio mucho dinero a Joan López Ensenyat, el editor, si que nos permitió a los que colaborábamos disfrutar de memorables reuniones sazonadas por la comida y las buenas e inteligentes historias que allí contaban gente savia como Gerard Vergés.
Gerard Vergés había sido distinguido con la Creu de Sant Jordi (1997) y con la Medalla de Oro de la ciudad de Tortosa (2009).

25/4/14

Memòria d'abril

A l'Alex, la Rita, en Libanio i en Ramon, els amics portuguesos

Avui, divendres 25 d'abril, fa quaranta anys que els capitans de l'exèrcit portuguès que havien participat a les guerres colonials es van alçar contra la dictadura en la que va ser la última revolució a l'Europa capitalista. Ara que el país viu sotmès a la troika comunitària i a les arbitrarietats de la UE, cada dia són més els portuguesos que reclamen la vigència de l'esperit del 25 d'abril.
Per nosaltres la revolució dels clavells va ser un romàntic i anhelat senyal d'esperança, però ells van fer fora la dictadura i a nosaltres se'ns va morir de vella. I ara els portuguesos posen en entredit la classe política que els ha dut al forat mentre aquí ens ho mirem perplexos i incapaços de reaccionar amb coherència. Fem memòria de l'impacte que va tenir en la consciència dels catalans i les lliçons que el 25 d'abril encara ens dona ara.
I sobre la imperiosa necessitat que tenim de deixar que el món ens canviï per a poder-lo canviar després.

El pont 25 d'abril, símbol de la revolució i de Lisboa
Si voleu saber més sobre els 40 anys de la Revolució dels Clavells aneu al web commemoratiu: http://25abril40anos-cm-lisboa.pt/programacao/

25 d'abril, sempre!

Just quan s'acompleixen 40 anys de la Revolució dels Clavells, Portugal viu un moment d'inflexió en la seva història. Mentre la classe política hereva d'aquells dies ha lliurat la sobirania nacional a la Troika comunitària, els nets de la revolució reclamen un nou procés per capgirar aquest model polític que, ara, els porta a la misèria. Al carrer es torna a escoltar la històrica consigna: 25 d'abril, sempre!

El poble de Lisboa manifestant-se davant del convent do Carmo, seu de la PIDE, el 25 d'abril de 1974
El 25 d'abril de 1999 l'avinguda Liberdade de Lisboa era una festa. Vint-i-cinc anys després de l'aixecament del Movimento das forças Armadas una riuada humana baixava ocupant la via d'ample a ample, fent voleiar banderes vermelles, cridant consignes tan vàlides llavors com avui i besant-se amb gust de gelat o de patates fregides de la paradeta de Restauradores. Aquella dolça tarda de diumenge banyada pel tebi sol atlàntic clams com "No més anticiclons a les Açores", "La poesia és al carrer", "Visca la lluita justa del cuc de la poma" o "Recolzem tot allò que sigui provisional" eren senyals de festa, però també eren missatges que avisaven de que un quart de segle després els joves portuguesos fills de la revolució seguien en sentinella al mateix Terreiro do Paço, si calia. Convidat a fer una edició extraordinària en català del setmanari Expresso (que el proper dia 6 llença una edició diària digital), jo m'ho mirava atònit. Al vespre, sopant a Bairro Alto, vaig decidir que no volia tornar mai més a casa per què sentia que aquell carrer encès ja era la meva casa. Jo també vaig cridar ¡per sempre! brindant amb vinho verde.
Anys després, el dia 12 de març de 2011, els nets d'aquells que van omplir els canons dels fusells de clavells seguien en guàrdia. Més de mig milió de persones (en un país de poc més de 10 milions), la majoria joves, van sortir al carrer. Eren la generació 'À rasca' (que no te res, literalment res a rascar), vides precàries a cinc cents euros, subcontractats i autèntics esclaus segons que es defineixen ells mateixos al manifest: "Nosaltres, que fins ara hem estat còmplices d'aquesta condició, som avui aquí per contribuir a iniciar un canvi qualitatiu al país. Som aquí per què no podem seguir acceptant aquesta situació precària a la que hem estat arrossegats. Som aquí per què diàriament ens esforcem a tenir un futur digne, amb estabilitat i seguretat." El manifest conclou que la situació actual és un insult al passat i als antecessors que van donar-ho tot per què ells es convertissin en la millor generació de la història de Portugal.
La manifestació multitudinària baixava cap a Rossio. No hi va haver incidents, ni càrregues policials ni crema de contenidors. Al davant, el grup que havia de representar Portugal a Eurovisió dos mesos després (sic!). La gent gran aplaudia els seus fills i nets des de les voreres. No era abril al calendari, ho era a l'esperit col·lectiu. Jo, que havia deixat la joventut entre pàgines robades als herois anònims d'aquells dies de flors i cançons, vaig sentir de nou el batec del cor a la gola. A la vegada em sentia lleuger en un vol rasant per damunt de murs i passadissos antics i de veus eternes com onades. I de nou vaig desitjar no tornar a casa.

La imaginació, la reivindicació i el crit a prendre el carrer a l'Alfama, avui.
La cadència alentejana
Vaig conèixer l'Alentejo, la regió més gran i desconeguda de Portugal, gràcies a l'historiador Libanio Murteira, enamorat com pocs de la seva terra. Ell em va descobrir la immensitat de paisatges i història de l'Alentejo, ja fos interpretant-me el la crònica de Portugal estampada a les rajoles del bellíssim claustre de la universitat d'Évora, com cuinant-me un exquisit porc a l'alentejana amb puré de castanyes. Un capvespre d'aquells, des de la meva cambra d'un hotel construït dins un antic palau al centre de la ciutat patrimoni de la humanitat, vaig escriure sobre aquella llum alentejana tan intensa que és un doll de vida, com el vi que envolta la ciutat, extramurs, escampant-se en flassades verdes de vinya. I així vaig entendre la relació d'aquela gent amb el país.
Uns dies després, ja a Lisboa, vaig conèixer personalment Vitorino, un dels cantants que van viure exiliats fins la revolució i que interpreta la cançó tradicional alentejana 'Menina estás à janela' amb la saudade especialment tendra que aquests homes de terra endins i grans bigotis donen a la vida. Escoltant-li cantar al club que llavors tenia a la plaça de l'Alegria, i descobrint altres joies com la bella i lànguida 'Queda do império', vaig entendre el valor de la cadència, la força que el ritme de les coses del dia te a la cultura portuguesa. Quan el mateix 25 d'abril de 1974 Francisco Sousa Tavares va cridar "Avui comencem una nova vida, una vida de llibertat", al bell mig de Largo do Carmo, a dues passes del quarter de la temible PIDE, la policia del règim, era això el que estava dient: que els portuguesos havien decidit fer seva per sempre la cadència de l'existència, i que res ni ningú no els deturaria. Anys després Sousa Tavares va ser ministre de qualitat de vida del govern de Mario Soares.

El pont 25 d'abril a l'horabaixa, des del mirador de Santa Catarina
Al mirador de Santa Catarina
La crisi ho ha arrasat quasi tot. La complicitat que reconeix la generació 'À rasca' amb el fals cofoisme del capitalisme especulatiu ha generat una forta autocrítica. En política oficial això s'ha traduït en un esvoranc gairebé insalvable entre els forces d'esquerres. Si avui guanyés les eleccions el Partit Socialista, com sembla que passarà, és més probable que pacti amb la dreta abans de fer-ho amb el Partit Comunista i amb el Bloc d'Esquerres, les altres dues forces d'esquerres representades al palau de Sao Bento (seu de l'Assemblea). L'antipatia històrica entre Mario Soares i Alvaro Cunhal es manté i s'amplifica. L'esquerra portuguesa prefereix que governi la dreta a unir-se.
Al metro cartells enormes anuncien el retorn dels Resistência en tres concerts únics. Tanquen llibreries, un govern analfabet insulta el país volent vendre's la col·lecció de 85 obres de Miró per pagar als creditors internacionals. Els socialistes fan costat a les mesures anti socials de la dreta. A l'esquerra i al carrer molta gent crida de nou '25 d'abril sempre!' Fa poc fins i tot un grup li ho va cantar a la mateixa Assemblea al primer ministre Pedro Passos Coelho. Els va fer fora la policia en un gest insòlit per a un símbol de la història de Portugal com la cançó de José Alfonso que va donar inici ala nova vida en llibertat que cridava Sousa Tavares. El somni de la revolució humanista s'ensorra. Cal tornar al carrer.
Però malgrat la falta de recursos i amb les infraestructures a precari Lisboa continua essent una de les ciutats culturalment més atractives i creatives del continent. Els artistes obren els seus tallers, els poetes venen en ma els llibres que s'autoediten i els músics omplen els jardins.
Aquest capvespre centenars de joves contemplen la posta de sol al mirador de Sta. Catarina amb l'esperança d'un demà millor pel qual pensen lluitar. És la dignitat conquerida el 1974 pels seus avis i pares la que està en joc. Un grup de jazz posa la banda sonora al sol que es pon al fons de l'estuari. El pont, símbol i vetlla de la Revolució, és fidel testimoni dia a dia de 40 anys d'esperança. Amb la vista fixada a la seva estructura roja que s'encén amb els darrers raigs, els joves portuguesos d'avui malden per marcar de nou el ritme dels seus dies, la cadència d'una història que no oblida que sempre és abril.

Manifestants el 25 d'abril de 1974 a Largo do Carmo

Lisboa, on vam aprendre la llibertat

A les nostres vides grises i anodines de sobte hi va haver un miratge on la llibertat va ser possible. Però no va ser a Barcelona, va ser a Lisboa, aquell indret perdut en la geografia peninsular amb el que mai no ens havíem fixat immersos com estàvem mirant nord enllà, d'on en vam treure ben poc. Al so de Grandola vila morena, a l'emissora Radio Clube portuguès, el Moviment de les Forces Armades va engegar una revolució incruenta, feliç i carregada de flors i esperances. Eslògans com 'A poesia esta na rua', les imatges de clavells als canons dels fusells, i la insòlita comunió entre poble i exèrcit van mitificar l'epopeia moderna d'un país amb el qual no hi comptàvem.
Si l'assassinat de Puig Antich va polititzar una generació, la Revolució dels Clavells la va convèncer que la llibertat era possible. Descobrir el que era capaç de fer el dictador espanyol i, per contra, la força que tenia la raó, la cultura i la política a l'altra banda de la península, va provocar en els joves dels setanta un xoc insostenible anímicament i política. Vam assistir de lluny a la darrera revolució humanista i romàntica contra l'autoritarisme a l'occident capitalista i ens en vam enamorar. Després Lluís Llach hi va posar banda sonora i a cada rostre vam buscar un somriure i un clavell per construir les noves complicitats de la vida.
Però Abril només era un gest polític i simbòlic llunyà fins que vam veure A la ciutat blanca, d'Alain Taner, al Publi o en algun cine-club, i vam posar-li rostre i paisatge a la nova ciutat de l'esperança. I així Lisboa va passar a ser per sempre la ciutat on l'amor i la revolució es van trobar pels carrers. La tristesa del fado, amb el qual Amalia va reconciliar el país, la melancolia de l'Olissipo perduda, el lent vagar del riu compassant el pas dels tramvies i el sopor del vinho verde van configurar una ciutat única i humana on tots hi volíem viure, escriure i aprendre a ser lliures.
I vam fer plans per anar a Lisboa.

Alfama avui, la ciutat blanca de Taner està en procés de rehabilitació
La dimensió humana
Lisboa és una ciutat de final de camí, per això hi ha qui la troba decadent. Però també és punt de partida de la nova ruta, els horitzons que la emmarquen per tot ho denoten. A la implacable dictadura hi responen amb la revolució, al paorós incendi del Chiado (1988) amb la millor capitalitat cultural europea (1994) i amb una Expo (1998) que situa els oceans com a vincles culturals.
La ciutat dels lusíades realitza una epopeia moderna de joves artistes, dissenyadors, restauradors i clubs que projecten Bairro Alto i refunden 24 de Julho i Cais do Sodré. Sense abandonar la tradició, sense ella no hi ha modernitat possible i el talent es difumina. Madredeus posa el portuguès al mapa de la música moderna, el fado reneix amb la mig catalana Mísia i fa que al nostre país sentim l'enyor d'una cultura que tenim com a molt propera i que mira a l'Atlàntic.
Les institucions comunitàries aboquen diners per la recuperació d'Alfama. La ciutat blanca es fa visible des de tots els miradors damunt el Tejo. L'art és al carrer, la vella proclama de la revolució ha triomfat. Lisboa és la nova Europa popular, creativa i perifèrica. La força és aquí.
El Chiado reneix, els museus institucionalitzen la cultura (ningú més que ells en saben de fer fundacions privades), i el 4 de desembre de 1992 el país sencer es rendeix a la genialitat creativa d'alguns dels seus millors músics: Resistência ão vivo no Armazen 22. Concert multitudinari, doble disc i homenatge a la civilitat de la cultura amb la que han construït un país més digne, ric i lliure. Hom parla de la fi del crit reivindicatiu.
El miratge ultraliberal embafa fins el mareig mentre la ciutat es transforma amb una modernitat continguda. La tradició, sense ella no són res els portuguesos. A més, Europa enganya i s'enganya, i tots caiem a la trampa. Els diners no es donen per què si. Aquesta malfiança històrica envers el continent crea una muralla defensiva contra el discurs oficial. L'esquerra es comença a escardar com ja ho va fer al 1975, poc després de la revolució. L'actitud enfront l'Europa del nord, del capital, és el tema. Però tots estem massa emborratxats de confort per veure més enllà del globus que no para d'inflar-se.
Però la dimensió humana és el que ha fet gran Lisboa. La protegeix dels vents i la guia entre les tempestes més cruentes.

Al peu d'aquesta olivera hi ha les cendres de José Saramago. Al fons Casa dos Bicos, seu de la seva fundació

A Casa dos Bicos
La ciutat blanca que sedueix fins que em fan mal els ulls de tanta llum m'ha tornat a atrapar una vegada més. José Saramago hi deu tenir alguna cosa a veure, sempre tan tranquil com contundent en el seus pensaments sobre la llibertat i els drets dels éssers humans. A Casa dos Bicos el seu humil llegat literari, és a dir gran i honest però gens adulador ni petulant, pren la força del mar que ha fet universal la cultura portuguesa, de la llarga llum que es desplega mar enllà i de la ciutat que s'ofereix al riu al final de Campo das Cebolhas.
Al peu de la plaça on es descarregaven els carros que venien del camp portant cebes, està enterrat l'escriptor d'Azinhaga, les seves cendres fan créixer una olivera portada del seu poble a la ciutat que el va fer el més gran dels novel·listes portuguesos contemporanis. Un rodamón el venera en silenci. Diuen que, encara que no els hagin llegit, els lisboetes estimen els seus escriptors. Les revolucions amb clavells als fusells ja porten aquestes coses. No era un miratge, la llibertat va ser possible aquell abril. Els Portuguesos van decidir prendre-la sense més intermediaris, nosaltres la vam demanar i ens en van donar les molles.
Tinguem-ho present. Només per això ja els hauríem de respectar i conèixer més del que sovint ho fem, i encara més ara que fa quaranta anys d'aquell 25 d'abril, ara que tots vivim complicats moments d'inflexió històrica.
Els elevadores, un símbol de la ciutat


24/4/14

Sempre abril

Em recorda l'Enric Casasses que el vers de T.S. Eliot 'abril és el mes més cruel' és pervers, doncs s'utilitza sense pensar que per a altres abril potser és el més benigne del calendari; per exemple per als portuguesos, un país on encara es llegeix poesia. Per vegades que hi vagi mai no deixa de sorprendre'm la seva vitalitat cultural. Lluny de la centralitat europea, sotmesos al jou de la troika comunitària i amb un govern què, en una mostra esgarrifadora de menyspreu pel patrimoni s'ha venut 85 Mirós per pagar interessos als creditors internacionals, els creadors no es deixen vèncer per la ignorància. Les recents Trienal d'arquitectura i Experimenta Design són un exemple de projecció global; però el mèrit real de la cultura portuguesa, on també tanquen i obren llibreries cada dos per tres, és la força del teixit creatiu de base. Hi ha poetes recitant pels bars i venent els versos en fràgils edicions d'autor. Els pintors obren els tallers als visitants, a falta de teatres públics i amb els ateneus populars sobrecarregats, els músics ocupen els miradors del Tejo a l'horabaixa bo i oferint bellíssims espectacles que només es poden donar a Lisboa. I així, la cultura oblidada pel poder i els mèdia, però que a la fi és la que acaba fent gran un poble, no deixa de bategar. I així, els portuguesos sabent que no estant derrotats.
Demà fa 40 anys de la revolució dels clavells. El clam de '25 d'abril sempre' torna a ressonar amb força al carrer i a l'Assemblea Nacional. Si 'Grandola vila morena' és encara viva a la memòria dels portuguesos, per alguna cosa deu ser. Ells van acabar amb la dictadura, a nosaltres se'ns va morir de vella. Només per això els hauríem de tenir una gran consideració.

23/4/14

Realitat o ficció de la crisi

La crisi i els seus derivats (corrupció, pobresa, indignació) ha esdevingut matèria primera d'escriptors i editors. Ja sigui des de l'assaig, la història o la crònica, aquest Sant Jordi la crisi és un tema ben tractat per les novetats editorials. Però com que la veritat és inabastable i la ficció sempre supera la realitat, no ha millor gènere que la novel·la per fer el relat modern d'aquest daltabaix. Al cap i a la fi, la narració sempre és conflicte.
Començem les coses pel principi. A Los obreros contra el trabajo (Pepitas de calabaza) Michael Seidman aborda de manera molt valenta el principi del treball com a gènesi del conflicte econòmic tant pel capitalisme com pel marxisme. Després d'anys de recerca per comparar la història social i política de la Barcelona revolucionària i del Front Popular a París entre 1936 i 1939, l'autor argumenta que la clau del tema no són ni les raons productives ni les culturals, sinó la resistència dels obrers al treball. El llibre te admiradors i detractors tant des del món acadèmic com des del sindical, l'anarquista o el capitalista, però només pel valor de superar històriques querelles ideològiques, ja es mereix ser best-seller de la crisi.
Quin és el paper dels intel·lectuals en el conflicte social és el tema de El peso de la responsabilidad (Taurus), nova obra pòstuma de l'historiador Tony Judt que obté ara en aquest país el reconeixement del que no va gaudir en vida. Insistint en els seus anàlisis de la cultura francesa des de la seva òptica socialdemòcrata, Judt ens situa en perspectiva Camus, Aron i Blum, tres intel·lectuals al marge del dogmatisme de l'esquerra quin pensament atorga força elements d'anàlisi de la situació actual.
Toquem la realitat. Historias desde la cadena de montaje (Capitan swing), de Ben Hamper i Europa cabe en una aldea china (Debate), d'Angel Villarino, giren la perspectiva. Abandonem l'especulació i ens acostem a la realitat. Villarino ho fa visitant el comtat de Quingtian, un indret muntanyós a prop de Xangai d'on provenen tres quartes parts de xinesos que viuen a Espanya. L'autèntica història del dependent de basar on vostè compra i el relat d'un recó de món que progressa gràcies als diners dels immigrants. Hamper, ex obrer de General Motors i avui autor reconegut a Harper's o Esquire, com un Bukowski modern ens relata el deliri de la seva vida a la fàbrica, dels torns dobles a l'alcoholisme. I si voleu herois locals, no dubteu, Tierra de saqueo. La trama valenciana de Gürtel (Lectio), de Sergi Castillo, és el vostre llibre. Cal dir-vos de què va?
Però no hi ha millor crisi que el relat de la novel·la. L'essència de la narració sorgeix del conflicte, en ell habita i per ell transmuta del local a l'universal. En la orilla (Anagrama), de Rafael Chirbes s'ha erigit en zenit de novel·la contemporània per què interpel·la al lector sobre la societat d'avui i el neguiteja fins sacsejar els mateixos fonaments de la relació entre societat i individu. El mateix fan en català La casa de les papallones (La Magrana), de Teresa Solana; Les escopinades dels escarabats (Bromera), d'Andreu Martín; Eufòria (Proa), de Xavier Bosch i El tant per cent (Alrevés), de Rafael Vallbona. Són relats on la responsabilitat a que apel·la Judt, el debat sobre el treball de Seidman i fins i tot les immersions en la realitat de Villarino i Hamper veuen dinamitats els fonaments de la lògica; per què la realitat és una ficció per construir.
I si voleu més ficció contra la corrupció i l'abús de poder, teniu Márgen de error (RBA), de Berna González Harbour; El héroe discreto (Alfaguara), de Mario Vargas Llosa o La ciudad plácida (Principal de los libros ) de Jordi Bordas, amb Millets inclosos.

Publicat al suplement de Sant Jordi de El Mundo de Catalunya

20/4/14

Normalitzar l'anormal

Llegeixo a L'independent una gerigonsa irònica per referir-se a la victòria de Collboni a les primàries el PSC: 'normalitzar' en diu el periòdic a l'acció política de passar per la pedra de forma legal als que s'oposen amb arguments, i amb patrimoni polític, a la direcció del partit. Al candidat de l'aparell només li ha faltat un aplaudiment a la búlgara; la resta ho ha tingut tot del seu costat per derrotar presumptament de forma democràtica (respectem la presumpció d'innocència del candidat) el sector del partit que no combrega amb l'unionisme de la direcció. O sigui; les primàries han servit per a normalitzar l'anormalitat que s'ha apoderat del que va ser gran partit socialdemòcrata del catalanisme i ara és una simple federació regional del PSOE. En Balmon, que a falta d'arguments es dedica a expressions tan pròpies d'un demòcrata com voler fer fora tothom qui no pensa com ell, deu haver brindat amb sidra.
El 22 de juny de 1976 vaig ser al míting 'Guanyem la llibertat' que va encetar el procés fundacional del PSC-Congrés què, dos anys després, amb Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE va conformar el Partit dels Socialistes de Catalunya, hereu de la tradició del catalanisme de progrés. Ara, per molt que ho disfressin amb primàries, res no queda de tot allò. Ho han normalitzat.

16/4/14

Els tics-mèdia

Per apaivagar la mala consciència sobre en el què s'ha convertit Sant Jordi, l'any passat el Gremi de Llibreters va tenir l'ocurrència d'establir la categoria de 'mediàtics' al fer les llistes dels llibres més venuts de la diada. El fandango va ser monumental i va obtenir l'efecte contrari al buscat. Era mediàtic en Màrius Serra, què surt a tele i ràdio cada dos per tres, tot i presentar el premi sant Jordi? Ho és en Boris Izaguirre, que ha estat finalista del Planeta? I la Rahola, que entre tertúlia i plató va fer una novel·la? Com que ningú no va estar content amb l'invent, enguany han decidit eliminar-lo i tornar a les llistes clàssiques (ficció, no ficció i tal), això si, amb un estricte control electrònic de vendes per evitar la tupinada habitual. Facilitarà la ciència informàtica escatir la veritat sobre quins hauran estat realment els més venuts per sant Jordi? Segurament no. És impossible controlar la circulació de llibres en aquestes dates i no totes les editorials ni llibreries resten sotmesos a aquest control. O sigui que de nou hi haurà qui tindrà motius per enrabiar-se si el seu llibre no surt afavorit en el rànquing.
Si el Gremi de Llibreters vol fer alguna cosa per la literatura catalana, faria be d'eliminar les llistes de llibres més venuts i així evitar greuges perversos. És clar que llavors ho farien els diaris, les xarcuteries o els basars xinesos i estaríem igual o pitjor. Potser és la diada en si el que és pervers i perjudicial per a la salut lectora. Fer llistes, netes o manipulades, només és una vesant més d'un espectacle que ha de seguir, és clar, però què culturalment no va enlloc. Ara no cal que ho disfressin per fer-se els bons prescriptors. Fa riure.

Albert Manent, activista por la lengua, la cultura y el país

Cada sábado santo veía a Albert Manent entrar por el camino de casa y detenerse un buen rato a charlar con Joanet del tiempo, las nubes y las mil y una cosas del campo. Le preguntaba por algunos nombres perdidos de las labores tradicionales de la huerta o por como se lo hacía para mantener sus antiquíssimos aperos de labranza todavía en uso (creo que Joanet fue el último agricultor del país en usar animales de tiro). Después saludaba a Carme y le pedía información sobre las cosas del pueblo. Ya saben, más muertos que nacimientos a estas alturas de la vida. Un año trajo un pequeño libro que acababa de publicar: 'Els núvols del Maresme'. Era, en parte, fruto de muchas de aquella charlas de Pascua con la gente de su pueblo, Premià de Dalt. Albert Manent, que ayer falleció en Barcelona a los 83 años de edad, era un hombre terriblemente curioso, preguntón, vivaz, siempre atento y despierto, 'tastaolletes' (catacaldos), como a él le gustaba definirse. Como han de ser los sabios.
Hijo del poeta Marià Manent, Albert se definió siempre como noucentista, por eso reivindicaba su ironía fina i inteligente. Escribió dos volúmenes de poesía, Hoste del vent (1949) y la nostra nit (1951), pero lo dejó por prescripción paterna. No se si se perdió un buen poeta, pero lo que se ganó fue uno de los mejores estudiosos y divulgadores de la lengua y la cultura catalanas. Él dio a conocer en profundidad la obra de Carels Riba o J.V. Foix, a quién visitaba cada semana. escribió biografías sobre ellos en 1963 y 1993, respectivamente, y también sobre Josep Carner (1969), por el qeu obtuvo el premio Serra d'Or, Jaume Bofill i Mates i Gerau de Liost (1979), Solc de les hores, retrats d'escriptrs i de polítics (premio Josep Pla 1987) o sobre su padre, Marià Manent, obra que le valió en 1995 el premio Ramon Llull, cuando este premio era serio.
Albert Manent era un hombre que lo quería saber todo. Conocía a todo el mundo y, a quién no, no dudaba en presentarse. Un día de primavera de 1986 se personó en mi despacho en el Departament de Cultura. Él era director general y, a lado de su añorado Max Cahner, uno de los elementos fundamentales en la recuperación de la estructura de política cultural de la Generalitat. Yo era el modesto nuevo jefe del gabinete de prensa. "Hola, me hace mucha ilusión que en Cultura haya dos escritores de Premià de Dalt", me dijo dándome la mano con absoluta franqueza y confianza. Y después preguntó. Lo preguntó todo: como había ido a dar allí, que planes tenía con respecto a mi trabajo, si tenía amigos en el Departament, en qué libro estaba trabajando o como estaba la cosecha de patatas de Joanet... Desde aquel día no hubo mes en que no fuéramos a comer al Cerle Artístic de Sant Lluc. Y tras la comida, la charla en las butacas del salón, las preguntas, la información, la curiosidad. Era así como Manent recopilaba datos para libros de una erudición, no solo libresca, sino vivida y por la qué le concedieron en 2011 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes: La literatura catalana a debat (1969), La literatura catalana a l'exili (1976), escriptors i editors del Nou-cents (1984), Del Noucentisme a l'exili (1997) o su último Crónica política del Departament de Cultura 1980-88, por el cual tuvimos un desafortunado desencuentro que siempre lamentaré.
Cuando el viernes me llamó su hermana, Fina, para decirme que operaban de urgencia por cuarta vez a Albert, recordé que la fortaleza intelectual y humana de este sabio provenía en buena parte de sus ansias de vivir. Eso y otras cosas había aprendido de él en nuestras largas charlas. Pero esta vez no pudo ser.

15/4/14

Aviat serem a Torroella de Montgrí

Hi anirem a parlar de l'Alentejo (que poc abans haurà estat protagonista d'un festival cultural a la vila), de viatges, de novel·les, negres i de les altres, i de poesia.
La Teresa de la llibreria El Cucut ja està preparada. Ens ha dedicat un altaret i tot: iupiiiii!


A més és El Cucut una llibreria Bike Friendly, com ens agraden que siguin les llibreries. El mes de febrer va fer aquest preciós aparador gràcies a la col·laboració de Bicicletes David.


14/4/14

L'impuls fonamental

La primera vegada que li vaig dir a una noia que la trobava 'sexy' em va clavar una bufetada sense miraments al mig del carrer. Ella era una progre vestida amb els enagos de l'àvia i un cabàs de vímet gran com un cove on hi portava una capsa de llumins de cuina, un flascó de pàtxuli i una novel·la de Pedrolo, i jo era un barbamec grenyut amb una bossa de pell girada on hi duia sempre el meu quadern d'escriure poemes i un exemplar de Llibre de les Meravelles de l'Estellés. Eren temps de lluitar per l'alliberament sexual, i a això ens dedicàvem amb tot l'afany polític del moment carregats de contradiccions evidents i sense saber gaire en què consistia el sexe.
Després vam llegir Freud i tot allò de la força motriu de l'energia de l'eros, però suposo que no vam entendre res perquè allò no va millorar les relacions sexuals entre els de la meva quinta. Ho fèiem malament, amb presses i sentit de culpa. I sort que alguns vam descobrir el Marquès de Sade i Histoire d'O i Les onze mil verges d'Apollinaire, si no encara ens l'agafaríem amb paper fi, que és el que fa la gent que al sexe li diu 'fer l'amor' i a follar 'anar-se'n al llit'.' I potser perquè molts no van llegir mai aquelles porcades i el cervell se'ls va quedar embussat de psicoanàlisi, els catalans som més d'allitar-nos a les fosques i tapats fins el cap, que de rebolcar-nos com feres per terra, mossegar-nos els mugrons i donar o rebre l'embat de la pixa per tots els forats damunt del linòleum. I així ens van les coses en general.
Avui en dia la sana descoberta de l'atractiu eròtic d'una persona no hauria de ser motiu de cap plantofada. Ens hem fet grans, ens n'han passat unes quantes i crec que ens hem desempallegat d'alguns tabús que ens encongien la tita o ens serraven les cuixes només pensar-hi. El sexe és una pràctica inherent a la vida, i així ho diuen fins i tot els filòsofs sense que a ningú no se li obturi cap neurona. Després hi ha els carques reconsagrats i la jerarquia eclesiàstica, però això és un altre tema.
Però no ens enganyem, la contribució de la literatura catalana a un cert estadi de normalització de les coses del sexe (que és el que vol dir erotisme), no ha estat gaire notori al llarg dels temps. Alguns títols més o menys pintorescos, dues col·leccions que han passat a millor vida fa anys, dos premis dels quals només en sobreviu un, una colla d'articles recordant el que podríem haver estat i no som (una altra xacra típicament catalana), i uns quants treballs de recerca d'estudiants de secundària hormonalment esvalotats. Poca cosa més tret dels versos de l'Estellés que encara rellegeixo de tant en tant. I de sexe, poc; això també.
Una col·lecció de poemes eròtics com aquesta que ara llegireu no farà aixecar la moral de les tropes d'activistes sexuals, tant de bo; però si predisposa l'amable lector a escatir la possibilitat d'aventurar-se a dir-li a la parella que tingui més a mà que la troba sexy i a proposar-li una tarda de gresca sense profilàctics mentals ni polítics (que sempre destrempen), us asseguro que les autores i autors del recull ja es donaran per ben pagats.
Més enllà del lirisme del cant al desig eròtic, la poesia és l'art d'expressar en paraules convertides en imatges el contingut espiritual propi. L'erotisme de divers pelatge que impregna els poemes del llibre és la mostra d'una espiritualitat moderna, alliberada del vendaval que va arrasar les ments del país fins convertir-les en un convent d'estretors libidinoses primer, i en una assemblea de discussió política i psicològica després.
Probablement el món encara no s'acaba, però això no treu que haguem d'ajornar sempre per a un altre moment que mai no arriba una de les facetes més agradables de la vida. La poesia hi ajuda.

Pròleg del llibre 'Antologia de poesia eròtica' de l'Associació de Relataires en Català

10/4/14

Poemes i llibreries per tot

Els deu anys de Poefesta a Oliva (La Safor) és la història d'un èxit creixent en una normalitat cultural odiada pels que volen destruir la personalitat valenciana i convertir el país en una colònia. Però a Oliva, com a moltes altres viles, no se'n surten. Qui se'n surt és la gent que omple a vessar tots els actes, que llegeix els poetes, que parla amb ells i que s'hi fa fotos talment com 'pop-stars'. Igual com la poeta Àngels Gregori, que va crear el festival aconseguint la complicitat municipal només amb 19 anys, en una dècada el festival ha crescut, d'un vespre a quatre dies, el pressupost s'ha ajustat en 9.000 euros (5.000 de subvenció) i Oliva, poble de poetes, s'ha situat al mapa de la literatura. Catalans, valencians, illencs, bascos, portuguesos i castellans ja saben que, tot just estrenada la primavera, tenen una cita embriagada d'olor de tarongina a la Safor.
Sorprèn, però, que l'organització no hagi previst una cosa tan evident com una gran llibreria de poesia els dies de la Poefesta. Una llibreria ambulant que vagi allà on van els poetes i el públic, que porti els llibres dels autors que llegeixen i que ho acompanyi d'un fons de tots els que han passat per Oliva en els deu anys. I encara sorprèn més que cap llibreter no els ho hagi proposat. Les llibreries han d'anar més enllà dels murs físics del local, i no us penseu que per internet es fan grans negocis llibrescos. Ca. Els llibres han de sortir sempre a buscar el lector. I si a la Safor ningú ho fa, que els ho proposin a Judith Bosch, Lourdes Mora i Esteve Guardiola, tres ex de Robafaves que estan enllestint l'obertura d'una nova llibreria a Mataró. El local serà a la Muralla; les portes, esperem, obertes al món.

9/4/14

Josep Mª Subirachs, el escultor de la Sagrada Família

El sueño de todo creador es el de transformar la percepción social del arte, hacer de su obra el vértice entre un antes i un después en el devenir de la cultura. Cuando Josep Mª Subirachs recibió el encargo de elaborar el conjunto escultórico de la fachada de la Pasión del templo expiatorio de la Sagrada Família (1987-2009), su obra ya había trascendido la historia de la escultura desde la tradición noucentista pasando por la abstracción para regresar al figurativismo, hasta llegar a ser el escultor contemporáneo más importante de Catalunya, según el crítico y estudioso del arte Daniel Giralt Miracle. Josep Mª Subirachs (Barcelona 1927) falleció la noche del lunes en su ciudad natal a los 87 años debido a un proceso neurodegenerativo.
Iniciado por Enric Monjo, de quién fue discípulo, Subirachs realizó un gran número de esculturas y gravados presentes en las calles de Barcelona. El monumento a Francesc Macià (1991) de la plaça de Catalunya, el dedicado a Narcís Monturiol (1963) de la Diagonal, la Evocació marinera (1960) del Passeig de Juan de Borbón o el Homenatge a Barcelona sito en Motnjuïc (1968), son quizás sus obras más populares, además del templo de Gaudí, pero las Tablas de la Ley de la Facultad de Derecho (1959), la fachada del Banco Sabadell en la Rambla de Catalunya (1971), el mural en la estación de metro Diagonal (1969) o en el edificio novísimo del ayuntamiento de la plaça de Sant Miquel (1969), son también obras muy visibles en la ciudad.
De toda su ingente producción cabe destacar Forma 212, escultura situada en les Llars Mundet (1957), y que supone la primera escultura abstracta que se instaló en Barcelona y el primer gran fruto de su estancia en París con una beca Maillol de 1951 y la posterior evolución hacia postulados más expresionistas y vanguardistas. De esa época fue su relación con Tàpies, Tharrats o Cirici Pellicer.
Tarragona, Girona, Dallas, Montserrat, León, Carmona, Amberes, México, Madrid, Sta. Cruz de Tenerife, Lausana (sede del COI), Seúl, Palma de Mallorca, San Francisco, Andorra, el monasterio de Poblet o Mataró son algunas de las ciudades donde puede contemplarse la obra de Subirachs.
Pero Subirachs era de abstracción familiar humilde. Nacido en el Poblenou barcelonés y hijo de un obrero del tinte, la imposibilidad de estudiar arquitectura le llevaron quizás a ser un escultor muy proclive a intervenir en espacios arquitectónicos. Refiriéndose a la Sagrada família solía decir que Gaudí era un arquitecto-escultor y él un escultor-arquitecto, y de ahí la interactuación de la obra de ambos. Estudio Bellas Artes en la Escuela Superior de BArcelona y, tras pasar por los talleres de Monjo y Casanovas, realizó sus primeras obras, de estética mediterránea como Cadaqués (1947) y Desnudo Yacente (1950).
Medalla de oro al mérito en Bellas Artes, Creu de Sant Jordi y Medalla de oro al mérito artístico del Ayuntamiento de Barcelona, entre muchísimas otras distinciones, a pesar de que la obra de Josep Mª Subirachs ha pasado ya sin duda a la historia del arte, no ha conseguido el consenso entre la comunidad artística. Muchos de sus antiguos compañeros vanguardistas, partidarios de dejar la Sagrada Família tal y como estaba a la muerte de su creador, le reprocharon que aceptara continuar añadiendo piezas a la obra de Gaudí. El intenso debate superó los límites del arte para devenir un tema ciudadano y mediático en el cual el escultor, poco proclive a las apariciones en los medios, no salió siempre bien parado. A pesar de ello, es indudable la importancia de la obra de Subirachs en la transición ente los preceptos noucentistes y el arte de la segunda mitad del siglo XX. Su obra, sin lugar a dudas, lo sitúan como una de las figuras claves del arte catalán.

8/4/14

Presentació de EL TANT PER CENT a Premià de Dalt


EL TANT PER CENT als mitjans. Segon recull

Els mitjans de comunicació continuen prestant atenció a la publicació de la novel·la EL TANT PER CENT (Crims.cat) ja sigui amb comentaris, crítiques o entrevistes. A continuació us oferim els enllaços de la segona tanda de les més notòries aparicions mediàtiques de la novel·la.


Butxaca. L'agenda cultural de Barcelona
http://www.butxaca.com/ca/llibres/seleccio-butxaca/item/el-tant-per-cent-rafael-vallbona/7055
Tu mateix llibres
http://tumateix-llibres.blogspot.com.es/2014/02/el-tant-per-cent-de-rafael-vallbona.html
Actualitat literària
http://actualitatliteraria.wordpress.com/tag/el-tant-per-cent/
Via llibre (TV3)
http://www.tv3.cat/viallibre
http://www.tv3.cat/videos/4933471/Lectura-Vallbona-i-recomana-Sontag
Somnis. Revista de l'institut de Premià de Mar
http://institutpm.blogspot.com.es/2013/12/rafael-vallbona-soc-un-tastaolletes-i.html
Blanquerna
http://www.blanquerna.url.edu/web/interior.aspx?alias=fb.gabinet-comunicacio.novetats-editorials&id=&idf=1&id_not=6957
M1TV
http://m1tv.xiptv.cat/municipi/maresme/24-hores-maresme-noticies/capitol/la-corrupcio-i-el-trafic-d-influencies-son-dos-dels-temes-que-el-periodista-rafael-vallbona-toca-al-seu-darrer-treball

2/4/14

FACTORIA SENSIBLE. Sempre abril

Per vegades que hi vagi mai no deixa de sorprendre'm la vitalitat cultural de Portugal. Lluny de la centralitat europea, sotmesos al jou de la troika comunitària i amb un govern què, en una demostració esgarrifadora de menyspreu pel patrimoni, s'ha venut 85 Mirós per pagar interessos als creditors internacionals, els creadors no es deixen vèncer per l'agosarada ignorància. Els recents Trienal d'arquitectura i Experimenta Design són un exemple de projecció global; però el mèrit real de la cultura portuguesa, on també tanquen i obren llibreries cada dos per tres, és la força tel·lúrica del teixit creatiu de base. Hi ha poetes recitant pels bars i venent els seus propis versos en fràgils edicions d'autor. Els pintors obren els tallers a visitants i entesos, a falta de teatres públics i amb els ateneus populars sobrecarregats, els músics ocupen els miradors del Tejo a l'horabaixa bo i oferint bellíssims espectacles que només es poden donar a Lisboa.
I així, la petita cultura oblidada pel poder i els mèdia, però que a la fi és la que acaba fent gran un poble, no deixa de bategar arreu del país. I així, els portuguesos saben que mai no han estat derrotats del tot.
D'aquí a unes setmanes farà 40 anys de la revolució dels clavells. El clam de '25 d'abril sempre' torna a ressonar amb força al carrer i fins i tot a l'Assemblea Nacional. Si 'Grandola vila morena / terra da fraternidade' és encara viva a la memòria dels portuguesos, per alguna cosa deu ser. Ells van acabar amb la dictadura; a nosaltres se'ns va morir de vella. Només per això els hauríem de tenir una gran consideració.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

El pre i el post

Amb sant Jordi definitivament convertit en una festa del consum cultural de perfil molt baix, i ara encara més per la urgent necessitat d'activar les vendes del sector abans no l'enfonsin definitivament, s'imposen el pre i el post. L'Avenç, iCat.cat i RBA han fet les seves festes de sant Jordi aquesta setmana (sic!). A l'altre extrem, són moltes les editorials que reserven alguns dels seus millors títols de la temporada pel maig o el juny: "és una època on els llibres tenen més visibilitat i al setembre (Setmana del Llibre en Català) encara són novetat", em diu una editora. És una bona manera de donar-li més recorregut al llibre, enxubat com queda al cap de quatre dies a les atapeïdes taules de novetats de les llibreries. Conec no pocs autors què, un cop presentat el llibre a cuita corrents un dia d'aquests per acontentar l'editor, es desen les millors armes promocionals per al maig. Dos llibreters de renom amb qui parlo també coincideixen; els agrada més el maig/juny que l'abril, i fins i tot que el setembre. Es veu que la rentrée, després d'anys de ser l'únic país on ningú no li feia cas, ara ja comença a enfarfegar. Esperem que no la 'okupin' els mercaders de paper imprès.
Amb aquest intent de separar el gra de la palla, la diada de sant Jordi pren de manera irreversible una dimensió carrinclona, tant culturalment, com política i sentimental, a on mai se l'havia d'haver abocat si, com creia que volíem, els catalans buscàvem una diada que ens projectés nord enllà com el poble culte que presumim ser, i el sant ens salvés de la incivilitat. Però definitivament això no passarà. La vida rude s'ha instal·lat entre nosaltres, per això hi ha qui en vol fugir, cap al pre o el post.

1/4/14

Modest Prats, el cura sabio

En su lección de despedida de la Universitat de Girona, en 2002, Modest Prats concluyó, refiriéndose al degollamiento de 42 mil efraimitas por no saber pronunciar una palatal, asegurando que 'nada es inocuo en el mundo de las letras'. Por aquel tiempo, junto al librero Guillem Terribas, con quien desayunaba cada día, (su monaguillo, le llamaban) y al escritor Josep Mª Fonalleras, hicieron un viaje relámpago de un día a Roma para discernir que café era mejor, si el de Taza de Plata o el de Sant Eustacchio. Ganó el de esta cafetería próxima al Senado, y durante varios años hicieron una romería postmoderna a fin de renovar los votos del santo. La gente sabia es así de sutil cuando ha de argumentar verdades obvias, y el cura y filólogo Modest Prats (Castelló d'Empúries 1936), que falleció el sábado en Girona era el más sabio de los servidores de Cristo y del intelecto.
Hombre afectuoso con amigos y desconocidos, y tan contundente con los vanidosos del poder como amable con la gente sencilla de las parroquias de Medinyà, Vilafreser o Mercadal (Girona), donde estuvo; el cura sabio, como lo apodó Pasqual Maragall, con quién en una ocasión habló durante tres horas sobre al alzheimer, huérfano de padre desde los tres meses, estudió en el seminario de Girona entre los 10 y los 22 años. En 1959, una vez ordenado sacerdote, comenzó los estudios de filología catalana en la Universitat de Barcelona, convirtiéndose en un intelectual comprometido con la lengua, como se encargó de demostrar en Meditació ignasiana sobre la normalització lingüistica (1989), donde denunciaba el falso optimismo respecto el futuro del catalán y aseguraba que la lengua vivía un momento crítico. Con Albert Rossich y Agustí Rafanell escribió el futur de la llengua catalana. Y el zenit como filólogo lo obtuvo junto a Josep Mª Nadal, con quién redactó la monumental Història de la Llengua Catalana, entre 1982 y 1996. En el 2004 le fue concedida la Creu de Sant Jordi y al año siguiente ingresó en el Institut d'Estudis Catalans, miembro de l'Associació Internacional de Llengua y Literatura Catalanes y teólogo por la Pontificia Universitat Lateranense.
Su voz profunda y intensa y su erudita capacidad de discusión, le granjearon el respeto y la admiración en todos los ámbito de la cultura y la política, tanto amigos como contrarios.
En 1981 Prats fue el primer delegado territorial de cultura de la Generalitat en Girona, pero no obstante en 1984 escribió una carta en la que se quejó al conseller Cahner, quién lo había nombrado, del escaso poder que tenía la delegación. Unos años después fue miembro del breve y original Consell Assessor de Cultura de Joan Rigol. También fue director del ?institut de Ciències de l'Educació de Girona.
Las Homilies de Medinyà, un volumen de conferencias y sermones editados por su amigo Xavier Folch en Empúries y con una bella portada del poeta, pintor y amigo Narcís Comadira, fueron quizás su último legado intelectual, pero por encima de todo Modest Prats ejerció su erudición en mil y una tertulias (radiofónicas o de café), en conversaciones a pie de calle o en simples consejos a todos cuantos se le acercaron. Incluso Josep Pla buscó su charla. Y es que Modest Prats era, por encima de todo, un sabio generoso. El lunes se oficiaron sus funerales en la parroquia del Mercadal de Girona.