CRÒNIQUES DE L’ERA POP

Aquest país es va fer en quatre dies. Després morir Franco, Catalunya va viure una revolució cultural més important que el modernisme; una alenada contracultural tocatardana, una mena de ‘summer love’ local tenyit de primaveres llibertàries i tardors de Tenorio, a ritme d’aquell rock anomenat laietà, amb tebeos del Rollo enmascarado, Woodstocks a Canet, cinema underground de Bigas Luna i nits de porros i birres al Zeleste. Volant damunt d’aquella llum que encara enlluerna ara, la periodista Àngels Bronsoms traça al llibre ‘Animals de rock & roll’ (Proa), una visió lúcida i passional damunt un temps que ens va canviar a tots.
Vaig conèixer la Bronsoms a Catalunya Ràdio. Havien passat ja els dies gloriosos del Zeleste d’Argenteria, i la ‘movida madrileña’ semblava haver enfonsat en la misèria les llargues nits de música laietana a la Ribera. Del passat hippie a Formentera, els concerts al Price o els festivals Folk a la Ciutadella amb els grisos al clatell ja no en quedaven ni bons records. Catalunya era un titànic i amb el paquebot ens enfonsàvem tots els que no ens acabàvem de creure ni el canvi gloriós de González, ni el manà nacionalista d’en Pujol.
Amb el savi Jordi Beltran, l’Àngels presentava, amb total dignitat tenint en compte la situació, ‘Plàstics dràstics’, un programa musical que ja haurien volgut saber fer a Radio 3, que llavors era la modernitat progre-sociata superlativa. Descobria paisatges musicals que aviat es convertien en referents de la condició humana de l’època. Preguntant i escoltant, tenia la intuïció de que alguna cosa grossa havia passat al país mentre ella era un adolescent a la seva Girona natal i, fos el que fos, no estava disposada a deixar que es perdés per sempre o que restés en la perversa memòria del temps com un patrimoni exclusivament madrileny, per allò de la ‘movida’ i tal. Va continuar perseguit aquell somni de justícia històrica per programes de televisió i, encara temps després, a través dels micròfons de COM Ràdio. Uns anys abans l’Àngels havia burxat en la memòria intensa de Frisco i L.A., on havia après que els processos culturals no desapareixen, sinó que es transformen.
Ara, en un revolt del camí de la vida, la Bronsoms ha decidit donar forma a aquelles idees que van florir als setanta i esclatar als vuitanta, ha buscat els protagonistes, els ha fet parlar amb la vehemència necessària i els ha demanat una hipòtesi d’alt risc. Gay Mercader, Alaska, Àngel Casas, Antonio Miró, Berta Yebra, Carles Bosch, Diego Manrique, Ramoncín, Mariscal, Víctor Jou i una colla més dels que van protagonitzar aquells anys revolucionaris sense flors als cabells però amb força herba al cap, elaboren col·lectivament una tesi que, no per sabuda, resulta encara agosarada: va ser la Barcelona rebel, compromesa, festera i irreverent de finals dels seixanta i dels setanta, la de la narrativa llatinoamericana, del Zeleste, del Pau Riba, del Nazario, la cançó, la gauche divine i les manis de l’Assemblea de Catalunya, la que va forjar l’Espanya moderna i cosmopolita de la ‘movida’, el cine d’Almodovar, la moda gallega o el FIB de Benicàssim. El darrer episodi de la història més contemporània du un estigma que, ni l’Espanya rància ni l’oficialista, reconeixeran mai, el d’una colla d’animals de rock & roll, alguns dels quals l’Àngels Bronsoms ha tingut l’encert de tancar en un llibre, que no domar-los, això no.

Publicat a El Mundo de Catalunya