Amb un 63’5 per cent de la superfície del sol ocupat per massa forestal, Catalunya és un dels països europeus amb major riquesa forestal, només superat per Escandinàvia. La superfície arbrada del país ha crescut, o es manté, fins i tot a les zones metropolitanes. Les causes d’aquesta situació no només són l’abandonament dels usos agrícoles del sol (que es podria interpretar com a un fet negatiu), sinó la conversió de sols desarbrats o arborescents en terrenys arborats, un fet enormement positiu, donat que suposa la naturalització del paisatge.
A Catalunya la gran majoria dels boscos, un 96 %, són privats. Aquesta situació, lluny d’apartar el territori del debat sobre el seu patrimoni natural, l’ha empès secularment a discutir sobre el futur forestal del país. Ja l’any 1888 el Congrés Internacional d’Enginyeria, nascut per la necessitat d’homologar la tècnica científica local amb la dels països més moderns, va acollir un intens debat, com sempre amb interessos contraposats, sobre el paper que havien de fer els boscos a les societats modernes, en aquell cas per a controlar les inundacions. Des d’aleshores fins el setembre passat, quan es va fer a Tarragona el Segon Congrés Forestal Català (el primer s’havia et l’any 1988), el debat sobre el futur dels boscos del nostre país ha estat tothora present tant entre els tècnics forestals, com entre els politics, naturalistes, ecologistes, urbanistes, pagesos, enginyers de camins o especuladors immobiliaris. Curiosament però, el ciutadà de a peu, gran usuari i beneficiari del patrimoni forestal del país, sovint ha restat massa aliè a un debat que, tant és de model de territori, com de patrimoni.
Amb el temps els ciutadans hem après força a respectar els boscos, hem entès que son imprescindibles per al desenvolupament de la biodiversitat i ens hem adonat que abelleixen més que les urbanitzacions, i fins i tot ens n’alegrem quan les administracions públiques preserven en forma de parc o similars, un espai boscós; però encara no som prou conscients que arbres i boscos són també part del nostre patrimoni cultural; que si som com som és també perquè som un país de boscos. I això ni els tècnics forestals, ni els polítics ni els ecologistes han esmerçat massa temps a ensenyar-nos-ho.
El Congrés Forestal Català va ser molt important per als especialistes, al menys així m’ho van dir alguns d’ells mateixos, però hi ha altres iniciatives que ajuden a entendre el concepte patrimonial d’arbredes i boscam, l’altra cara de la forest podríem dir. ‘Arbres i arbredes singulars del Montseny’, de varis autors, ‘120 grans arbres del Pirineu català’, d’Enric Oris (Farell editors) i els poemes de Celdoni Fonoll ‘Arbres dels nostres paisatges’ (Cossetània). La majoria de nosaltres entendríem molt millor la dimensió patrimonial dels nostres arbres, la categoria monumental d’indrets com la Mata de València (Alt Aneu) i l’enorme potència del valor cultural del nostre territori. Incorporar el patrimoni forestal al patrimoni cultural és un senyal de modernitat i un símptoma de societat avançada indiscutibles. Els tres llibres esmentats ajuden a configurar aquest perfil i a educar el gust i el criteri dels lectors com el MNAC ho fa amb el romànic i el gòtic, per exemple, amb l’avantatge de que, per als monuments forestals no calen museus; els tenim a tocar de la ma i només de nosaltres depèn la seva perdurabilitat.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada