STEINER I EL PESSIMISME RECURRENT

George Stenier ha passat per Barcelona per renyar-nos com a europeus, avergonyir-nos per voler un món ric, i dir que som uns provincians per parlar en gallec. No poso en dubte la seva saviesa infinita, però considero deplorable l’actitud del savi que ja ho sap tot i no para mai l’orella a escoltar, que deia el poeta.
Un intel·lectual ha d’esforçar-se sempre per tenir una visió crítica de la societat. La seva capacitat de mirar més enllà de l’epidermis dels fets i de, un cop arribat al moll de l’os de les coses i les idees, reflexionar-ne posant en joc els referents amb que la seva saviesa l’ha dotat, ha de servir perquè la societat s’escarrassi a buscar les respostes a les pors i dubtes que li impedeixen de progressar en tots els sentits. És cert que sovint les conclusions a les que arriben els intel·lectuals són de caràcter pessimista, car no veuen que el camí que aquella societat ha emprès sigui el que la condueixi a fer-se les preguntes que li han de permetre trobar algunes respostes. Això provoca que la majoria d’intel·lectuals europeus optin per situar-se en un pessimisme ‘avant la lettre’ que, així d’entrada, ja els resol bona part de la feina. Vull dir que, avançant la tesi del discurs s’estalvien haver de posar al dia la part del seu corpus argumental més pròxim a la vida i el món contemporani. En aquest tripijoc de comoditats i apriorismes a voltes no s’adonen que cauen en contradiccions d’aquelles que, potser no arriben fins la gènesi del pensament, però que la gent del carrer, aquella que no pot pensar gaire perquè no en sap més, veu venir d’una hora lluny, i fins i tot s’hi interpel·la, encara que l’únic lloc on ho pugui fer públic sigui al seu bloc d’Internet.
George Steiner creu que l’antiamericanisme europeu és “una mena de complex d'inferioritat i mala consciència per estar avergonyida davant la generositat dels Estats Units”. Opina que “mai com ara Europa havia fet tanta pudor de riquesa. Els estudiants aspiren a ser milionaris als 25 anys”. Sobre literatura considera que “Avui Shakespeare seria un gran cineasta. La literatura europea no és gaire brillant.” i, per acabar-ho d’adobar, ell, que imparteix classes en no se quantes llengües, va i diu: “És una ficció filològica fascinant que, per ser professor a Galícia, hagis de parlar gallec”.
Evidentment, Europa te un passat que li pesa, potser per això els joves d’avui en dia volen mirar més endavant, construir, que no pas enrera; que no s’estranyi si no s’escolten el seu discurs derrotista i fonamentat en la falsedat històrica de que ‘abans tot era millor’. L’abans era diferent i trist, Europa es va dessagnar durant segles, i la dot que deixem als joves d’ara és un cadàver. Ells no volen més tuf de mort damunt els camps de Flandes, volen construir un futur potser a imatge de la seva estimada Amèrica, però que volem, és el que els aprenen dels intel·lectuals pessimistes. A les aules universitàries no hi ha més antiamericanisme que el que un correcte esperit crític requereix.
I sobre la literatura tot són opinions, i si pensés que potser la implosió dels mass media i Internet ha alterat de fa molt de temps el discurs dels generes narratius, barrejant audiovisual i literatura, en lloc de limitar-se dir que Shakespeare seria un gran cineasta. Sap que? crec que seria un showman a Telecinco i que perdria l’oremus per sortir al Tomate. Res, copses de la gent que no pensem.

Publicat a El Mundo de Catalunya