Amb La inauguració del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, les institucions implicades en el patrimoni artístic lleidatà han saldat el deute històric amb aquelles comarques. A més, la potència del nou equipament ha de ser la clau de volta per tancar definitivament el litigi per les famoses 113 peces artístiques que el bisbat de Barbastre i el govern aragonès reclamen com a seves. Una altra cosa serà el que digui la justícia, eclesiàstica i civil.
Fins 1988 el cas que les administracions feien al patrimoni artístic lleidatà era nul, i el museu diocesà fundat l’any 1893 pel bisbe Josep Messeguer anava esllanguint. Va ser després de l’enorme èxit d’una gran exposició que recollia part del catàleg, que la Generalitat, la Diputació, la Peria, el Bisbat i el Consell Comarcal, van decidir seure a dissenyar un projecte que finalment es va inaugurar el darrer dia de novembre. Però el ressò de la mostra va arribar a l’Aragó, que va aprofitar la catalogació del patrimoni per fer una llista amb el que consideraven obres de la seva propietat. Deu anys després el Museu està inaugurat, el públic hi està anant en quantitat, i el litigi de les peces que el bisbat de Barbastre-Monzó reclama com a seves està tant encallat com llavors.
A Lleida hi ha molta gent que coincideix a dir que el procés s’hauria resolt ja si les institucions catalanes se l’haguessin pres seriosament des del principi. Però amb una evident miopia van pensar allò que diu la Trinca que ‘el seu regne no és d’aquest món’ i les coses s’han anat podrint fins arribar ara.
Amb 7000 metres quadrats, un pressupost de 18 milions d’euros i una ubicació perfecta, formant un eix cultural amb la Biblioteca i l’Arxiu, l’edifici de l’arquitecte Joan Rodon se situa en terrenys de l'antiga Llar de Sant Josep i integra l'església de l’antic convent transformada un dels eixos de l'exposició. Els fons del museu estan formats per diferents les col.leccions d'art sacre procedent del Museu Diocesà, l'arqueològica, de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, el Tresor de la Catedral de Lleida, i altres fons d'institucions públiques i privades. No hi ha millor equipament ni discurs museogràfic per acollir les famoses 113 peces en litigi (de les quals el museu en mosta una vintena). Després de la declaració, fa uns anys, de be patrimonial de les peces, aquesta ha estat la maniobra política definitiva per fer que es quedin a Catalunya, per bé que compartides simbòlicament amb l’Aragó, segons que diu el conseller Tresserras.
El president aragonès, Marcelino Iglesias, sosté que el bisbat de Lleida hauria d’acomplir les sentències que l’obliguen a tornar les obres, però és que no hi ha cap sentència, tot es redueix a una colla d’interlocucions emeses per diferents estaments administratius de la Santa Seu. La sentència serà la que dicti el tribunal de la Rota. Si aquest falla contra els interessos de Catalunya la Generalitat pot portar el cas a la via civil. El dietari del bisbe Messeguer on es detallen totes les compres sembla que hauria de ser un document suficient perquè els tribunals donin la raó al govern català, però la veritable raó científica i cultural que diu que aquetes peces s’han de quedar a Catalunya la diu el museu inaugurat a Lleida. A partir d’aquí Saragossa i Barcelona, Barbastre i Lleida, que busquin la formula de l’acord polític que calgui i que acabin d’una vegada amb aquest espectacle lamentable.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada