Nascuts en plena crisi del dit cinema d’art i assaig, els cinemes Verdi acompleixen ara vint anys de vida en plena forma, un fet que contrasta amb la crisi general de l‘exhibició cinematogràfica arreu del món. Quina és la clau de l’èxit de les sales de Gràcia? La capacitat de crear una nova manera d’entendre el gust pel cinema, un estil que ha creat addicció i, deixeu-me ser agosarat, fins i tot un públic nou que creix any rera any.
La indústria del cinema en els paràmetres clàssics de l’star system està tocada de mort. Hollywood és un cadàver putrefacte que viu de records i el bulevard de les estrelles està ocupat per basars xinesos. El nombre d’espectadors cau en picat any rera any i, com que ja només van a les sales els adolescents menjadors de crispetes, les pel·lícules són cada cop més banals i sovint només aptes per a ments amb coeficient intel·lectual sota zero. Els guionistes es rebel·len per exigir cobrar royalties sobre la venda de dvd’s (l’únic que dona algun caler) i les estrelles tenen uns sous tant disparats que ja no hi ha qui ho pugui pagar. És el crack.
Però l’art del cinema segueix ben viu. Hi ha moltes cultures menys colonitzadores que, tot i els problemes de supervivència en l’aldea global, continuen tenint en la narració audiovisual una manera d’interpel·lar la realitat i de difondre relats de coneixements, emocions, bellesa i sensibilitat; i hi ha un públic que vol gaudir d’això. Aquesta és l’aposta que ha fet dels Verdi unes sales de referència per als espectadors. Des de l’antic teatre on de petits anàvem a veure pastorets i que ara fa vint anys es van convertir en cinc sales, les més noves del carrer Torrijos i fins les de Madrid, els Verdi han conformat durant tot aquest temps una manera d’entendre el cine, un estil propi, un ‘certain regard’ (parafrasejant la secció del festival de Cannes) damunt el setè art que, amb els anys, ha creat un públic nou, fidel, creixent i exigent (i algun d’ell potser aviat serà director) i que, en bona lògica, empresarialment els dona resultats.
Quina és la fórmula Verdi? Més enllà del purisme estètic i ideològic de l‘antic art i assaig, apostar per la diversitat, el bon gust i la descoberta: cinema europeu i mediterrani, pel·lícules independents i d’autor, gèneres emergents com el documental i cultures petites i poc conegudes. Amb aquests còctel s’han guanyat la confiança dels espectadors durant dues dècades i el prestigi de tot el sector. Avui en dia una peli te un plus afegit d’interès per un sector cada cop menys minoritari de públic si és exhibida en aquestes cartelleres.
Més risc i responsabilitat, si, però en un territori en crisi aguda com el del cinema són aquestes la mena d’apostes que permeten tirar endavant projectes d’indústria cultural reeixits. I la mostra és la proliferació posterior de projectes d’aquest estil en forma de petites illes arreu del país (algunes participades en la programació pels mateixos responsables dels cinemes graciencs), d’altres iniciatives empresarials a la mateixa Barcelona i fins i tot de la reorientació de part de les cartelleres d’alguns cinemes.
Són vint anys de cinema intel·ligent, de crear una etiqueta que ha consolidat una manera de veure, entendre i estimar un art de difusió complicada per a cultures petites. Amb les pelis del Verdi som més nobles, cultes i cada vegada som més, que al cap i a la fi és del que es tracta.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada