Arribo al Senyor Parellada, on he quedat per dinar amb en Manuel Cuyas, periodista i autor de les memòries de Jordi Pujol, i el primer que li dic és que em sento del tot desenfocat, sense nord ni estel que em guiï.
Per sort l’amic m’alleuja una mica el mal que em corseca; està igual que jo. Instants després apareix el conseller Puigcercós amb cara de set sous, menja ràpid i surt afuat com si el perseguís el cobrador del frac. A penes mastega un ‘hola’ de ranci protocol. A l’altra taula l’inefable Toni Bolaños anuncia a l’Albert Sáez que els socialistes donen el vist i plau a la seva candidatura de president de la nova corporació de la tevetrès, tot i que els comitès professionals diuen dies després que no és idoni pel càrrec. Suposo que això a en Bolaños li repampimfla, és clar. A la meva esquena l’Antoni Vives parla de politica municipal desvetllat i feliç. En Manel i jo ens mirem, la nostra perplexitat no albira millora. Em diu que un problema és que parlo massa bé el català. Ja pot ser. Per sort el bacallà a la llauna del restaurant continua essent digne de festa major, com ja era en temps pretèrits, quan les imatges del nostre present, fos engrescador, decadent o terrible, com a mínim les vèiem clares.
Uns dies després, des de la distància de la Safor, en Josep Piera, un dels més grans escriptors actuals, maldava per trobar una explicació raonable a tal esborronament. Sosté Piera que tot plegat és degut a la artificiositat de la política catalana. Els d’ERC fan president en Montilla esperant que això incorpori noves fornades de castellanoparlants a la idea de la Catalunya nacional, i ajudi a empènyer; però ai las! els socialistes diuen que s’hi posin fulles, que amb el que hi ha ja en tenen prou, que no volen ni més autogovern, ni més català, ni més nació, ni res. I els convergents es limiten a fer el borinot en lloc d’estructurar una oposició que construeixi una alternativa a aquest no res sense suc ni bruc que mana.
I mentrestant, el prestigi de la llengua i la cultura catalanes minva, el seu ús públic no avança, el consum cultural cau en picat (ho deia el baròmetre d’en Salvador Cardús fa unes setmanes); uns quants ‘holligans’ com en Joan Ferran i en Manuel Mas (sobrevingut) no tenen cap mania a disparar contra el pianista perquè li veuen unes crostes sospitoses; en Francisco Caja i la seva colla reclamen al Parlament més castellà a les escoles però no més català al carrer, o sigui que se’ls veu el llautó; i un altre gran escriptor i amic em diu amb cara de fàstic que escriure en català és cada dia més llastimós i clandestí, gairebé miserable vist el cas que en fan la immensa majoria dels grans mitjans de comunicació que després s’omplen la boca de catalanitat davant els que manen com qui menja polvorons a casa de la sogra.
Ara bé, a pocs dies per Nadal la FNAC està que vessa de gent consumint cultura, les entrades pel Circ du Soleil, a qui mai no deu haver posat cap pega l’ajuntament, fa dies que estan esgotades i una exposició sobre les feixures humanes està a petar. Tot plegat és aquesta menudalla trista i banal el que queda del país. Aquesta és la realitat que no atabala ni al conseller de cultura, immers en teories que no ens deslliuren de l’agonia. I així, als que som en mig del foc creuat, l’únic que ens queda és la mirada borrosa, el desenfocament. I no per haver begut encara que sigui Nadal i la catalanitat d’avui brindi amb cava.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada