L’anunci del vice president català Josep LLuís Carod Rovira i el president balear Francesc Antich de refundar l’Institut Ramon Llull amb l’activa participació de quants més territoris de parla catalana sigui possible millor, vol ser l’impuls definitiu per tancar les greus ferides secessionistes que va obrir l’ex consellera Caterina Mieras per maldestresa política.
La difusió exterior de la cultura catalana no te sentit ni possibilitat d’èxit sense una única institució que aculli a tots els territoris. Amb aquesta idea va néixer l‘Institut Ramon Llull. Era evident que els prejudicis polítics del govern valencià feien impossible la total unitat d’acció, però hi havia la confiança que, amb el temps i una canya, en sentir-se aïllats, acabarien reconeixent la realitat històrica i cultural. Però el que ningú o esperava era que la Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, illenca per a més conya, expulsés un d’aquests territoris de la institució. A partir d’aquí la diàspora del Llull: dimissions, canvis, cessaments; fins i tot Frankfurt va entrar en crisi.
Es podia haver evitat aquesta ridícula situació si ERC hagués demanat cultura, però la realitat va ser que, al tripartit de Maragall, ningú no va voler el despatx del Palau Marc encara que després diguessin el contrari. Si el President no s’hagués vist obligat per pressions internes a acabar-ho donant a Mieras potser les coses al Llull haurien anat d’una altra manera, millor sens dubte. De la catàstrofe del Llull tots tres partits del govern en van ser responsables.
Però Esquerra va aprendre la lliçó, al segon tripartit va demanar cultura reforçada amb comunicació, i Josep Lluís Carod Rovira es va reservar per la seva àrea de vice-prediència l’Institut Ramon Llull. A més hi va posar al capdavant un amic seu de tota la vida (encara que ara estiguin de punxa pel tema de Venècia) i persona de solvència contrastada com és en Josep Bargalló. La presència catalana a Frankfurt era l’excusa ideal per intentar refundar el Llull ampliant-lo si era possible. El procés és encara llarg i cal treballar amb molta minúcia per no aixecar suspicàcies, a més la conjuntura política acompanya; l’anunci que van fer Josep Lluís Carod Rovira i Francesc Antich és el millor dels senyals possibles.
Amb Frankfurt com a excusa Bargalló va firmar convenis amb l’Alguer, Andorra, les Illes i diversos municipis valencians; aquell va ser el primer pas real i ferm. Si ara les Balears tornen al Ramon Llull (amb una fórmula per la que no calgui desmantellar necessàriament l’Institut d’Estudis Baleàrics), s’obre el pas a la refundació definitiva i podrem pensar que la segona part pot ser la bona.
Però per consolidar definitivament i per sempre el projecte d’orgue comú per a la difusió exterior de la cultura catalana caldrà fer un altre pas; despolititzar absolutament l’Institut; ço vol dir, treure’l de vice-presidència (per on el seu pas ha estat satisfactori), tornar-lo a Cultura i posar-lo sota les relles d’un consell assessor (amb representació del consell de cultura per part de Catalunya i de quines instàncies no polítiques designin els altres) que només rendeixi comptes a intervenció i als Parlaments. Potser és una idea utòpica, és clar, perquè el Llull és una llaminadura política, però una estructura així reuniria unes garanties que, vinculat tant estretament al poder polític, li costarà molt de tenir.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada