L’heroic pa del cinema català

Fins l’estrena de ‘Pa negre’, d’Agustí Villaronga, (premiada a Donosti) i d’Herois’, de Pau Freixas, (premiada a Málaga), no recordava haver vist mai dues pel•lícules catalanes exhibint-se a la vegada, i amb èxit, a les multisales d’un centre comercial. Els primers fruits de l’actual política de suport al cinema de la Generalitat funcionen a la taquilla i agraden a la crítica.

Política cultural any quart: endreçar l’anterior, diagnosticar, legislar i veure els resultats. En matèria d’ajudes al cinema els primers no podien ser més esperançadors: ‘Pa negre’ i ‘Herois’ són a les cartelleres d’arreu de l’estat, atrauen al públic, sedueixen la crítica i reben premis.
El creixent increment de públic a les pel•lícules produïdes a Catalunya, els premis aconseguits pels professionals i artistes, el prestigi internacional que ha assolit l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques, altres iniciatives com l’ANIMAC, festival internacional d’animació que es fa a Lleida, o els esforços que exhibidors com el Circuït Urgellenc (30 sales a ciutats del centre i nord del país) despleguen per mantenir l’afició a anar al cine, fan pensar que el cinema català, lluny d’esllanguir, es reinventa i sobreviu malgrat la tendència general a la baixa.
La clau estava en buscar la qualitat més que no pas la mediocre quantitat. “Si la indústria audiovisual només dona per una vintena de pelis a l’any, que no en siguin més, però que aquestes siguin de suficient qualitat i atractives pel públic, distribuïdors i exhibidors. Aquesta és una de les claus de volta de la supervivència del cinema com a art industrial, i vol ser un dels pols de la nova política de suport al cinema de la Generalitat.” Qui em deia això fa gairebé dos anys era Eduard Voltas, número dos del Departament de Cultura. Els resultats de les primeres mostres li donen la raó.

Una cinematografia petita com la catalana no pot pretendre omplir les sales amb productes de molt poc valor cultural, adreçats a sectors de població amb un índex de curiositat cultural molt baix i que gairebé no va mai al cinema (adolescents que es baixen les pelis d’Internet i gent que no mou el cul del televisor). La idea era fer menys films però més interessants, que explotessin les provades capacitats de creadors, tècnics i artistes del país i que poguessin ser d’interès general per a tothom qui li agrada anar al cinema. Semblaven objectius molt elevats en un moment en que sembla que la indústria del cinema agonitza, però es va creure que és en aquestes situacions quan calien respostes agosarades i imaginatives. I a la vista està la primera fornada de films resultants.
Evidentment, però, per molt que els nous criteris d’ajudes a la producció estiguin donant resultats excel•lents, tota acció destinada a promoure l’activitat industrial i creativa del cinema en català està pendent, a hores d’ara, dels possibles recursos que, emparant-se en la sentència política del Tribunal Constitucional, els habituals partidaris d’anorrear absolutament el català fins forçar-ne, pràcticament, la seva desaparició de la vida pública, presentin contra la llei del cinema. Seria lamentable frenar als tribunals una política que, a més de funcionar artísticament, està donant riquesa i llocs de treball al sector cultural del país; però a hores d’ara tot és una incògnita que penja d’un fil i que, molt probablement no tindrà resposta fins després del 28-N.
La sala on s’exhibeix ‘Pa negre’,a mitja tarda d‘un dia laborable, és gairebé mig plena. A la majoria d les altres no h ha a penes ningú. ‘Herois’, Al Renoir Floridabalnca un dimarts a les vuit i deu, te un nombre d’espectadors molt superior a la resta de films, espanyols i internacionals, que s’hi projecten. A l’any quart hi ha polítiques culturals que demostren la seva vàlua. El jurat de Donosti i el públic de Málaga les han avalades. Que els jutges, que segurament van molt poc al cine, no les tombin.

Sánchez Camacho
Utilitzar la llengua i promoure la segregació lingüística des dels tribunals com a eina electoral potser pot donar un cert rèdit al PP, però la història el posarà al galdós lloc que el correspon i quin nom no diré per evitar que em portin també als tribunals o m’apliquin un decret per no estar etiquetat en castellà. Per definir el concepte el diccionari parla d’extingir una cultura.

L’Arc de Berà
Després de dies de silenci i de no acceptar el crèdit de la Generalitat, la desapareguda distribuïdora ha tramès un comunicat a la premsa on no diu res de nou. Assegura que pagarà el deute que escanya a molts editors quan s’hagi venut el local de Gran Via Llibres per un preu molt superior al deute, es matisen algunes xifres, es diu que s’ha fet molt bona feina i es lamenta la interrupció.