Si el futur conseller de Cultura vol consolidar per anys un Departament que, de tant en tant, el safareig polític el fa candidat a fusionar amb ves a saber amb qui, haurà d’actuar amb rigor i racionalització encara que cogui a alguns sectors, inclosos els seus.
Rigor per exigir, malgrat els temps que corren, una dotació pressupostària d’acord amb la importància de la producció cultural catalana, amb la seva representació en el PIB català i amb el valor afegit de representativitat que comporta per al gruix del país. A Palau se sentiran grinyols, però tenir un Departament de govern tan desatès com ho és ara no és la millor fórmula per aconseguir que la cultura deixi de ser aquesta mena de rèmora amb que és vista des d’alguns sectors socials i polítics, i ocupi el lloc que li correspon en el procés de construcció del país. Vull dir que no estic demanant més diners per a subvencions, estic proposant un nivell pressupostari que permeti crear les infraestructures necessàries, les formes de gestió i el suport que calgui perquè la cultura passi a ser un element actiu en la societat catalana i recuperi el prestigi perdut.
El futur conseller també haurà de treballar intensament per racionalitzar el funcionament de l’administració. La creació del CoNCA ha capgirat un organigrama que funcionava. Però per por a provocar la revolta de certs sectors no s’ha tocat res. Que fer amb la Institució de les Lletres Catalanes, per exemple? Hi ha un projecte difús de convertir-la en una mena de ‘literaturhaus’, però de moment el més calent és a l’aigüera i amb el pressupost ridícul que te no crec que estigui en disposició de convertir-se en res més que pols. Qui ha de gestionar certs ajuts? Els editors malden per que tot passi a l’ICIC buidant la Institució, músics i productors d’arts escèniques demanen que no es toqui l’Institut d’indústries Culturals. Però, llavors, on es posen les fronteres entre l’ICIC i el CoNCA? Aprovarà el nou conseller el contracte-programa que negociava aquest ens amb el Departament? O el futur hoste del Palau Marc porta a la cartera l’incòmode encàrrec de liquidar el Consell de les Arts amb una mort lenta per inanició com en el seu temps es va fer amb el famós Pacte Cultural?
I les relacions amb l’ajuntament de Barcelona? Tornaran a la guerra freda o s’esperarà a veure que passa a les municipals? I amb les Diputacions i la resta de municipis del país? Caldrà esperar 30 anys més per resoldre la duplicitat de xarxes culturals com passava amb les biblioteques?
Ja se que són moltes preguntes per a cap resposta, però les patates calentes ja ho tenen això: tens molta gana, però cremen, i no saps que fer...fins que els claves queixalada. Llavors et pots socarrimar el paladar, o aguantar l’embranzida i a veure que passa. A la cultura catalana li cal un conseller resistent a les altes temperatures.
Bardem / Iñárritu
La Barcelona que fa olor de pixums i suor torna a les pantalles amb ‘Biutiful’. No és que la ciutat real sigui només aquesta, però la imatge que les institucions s’havien esforçat en donar els darrers anys havia creat una visió esquizofrènica. Amb l’estrena d’aquesta peli Barcelona torna a mostrar la cara B. La A la vam tenir amb Woody Allen, la mescla de les dues és la ciutat real.
Tiffany’s
Si no hi podeu comprar, com a mínim ja podeu anar a esmorzar a l’aparador de Tiffany’s de matinada com va fer Audrey Hepbrun a la peli homònima segons va escriure Truman Capote. Les crisis no ho són mai per tothom, sinó ja que en faran dels 360 metres quadrats de botiga inaugurada aquesta setmana a l’hotel Mandarin Oriental. Ara només falta que aquest Tiffany’s tingui qui li escrigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada