Catalunya, un país inadvertit (i 2)

La complexitat d’un país modern i en transformació serà la gran herència que rebrà qui guanyi les eleccions. Pujol no va entendre mai que al país canviava a velocitat de vertígen, i el tripartit s’ha hagut d’afanyar tant que ha esgotat la seva capacitat política abans d’enllestir una obra de govern suficient. Per això el vell país no sempre camina al costat del nou.

La declaració dels castells humans com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat és un exemple de la Catalunya d’avui. L’’esforç comú, la solidaritat i la integració sense importar la condició ni la procedència i bo i superant les jerarquies, són condicions fonamentals per aixecar un castell humà. Les més de 60 colles que hi ha a Catalunya ho saben molt bé.
Més enllà de la complexitat física i dinàmica d’aixecar una torre humana, aquests conceptes reforcen filosòficament la singularitat de la identitat catalana d’avui. Els catalans som així, i el reconeixement de la UNESCO ens fa a tots plegats, hagueu vingut d’on sigui. una mica més universals.
Per això mateix, la declaració que, a l’ensems, ha rebut el flamenc, també explica una part de la idiosincràsia catalana. La llarga tradició flamenca del país ha convertit avui a Catalunya en un dels més importants bressols de ‘cantaores’ i intèrprets d’aquest gènere: Miguel Poveda, Dukende, Ginesa Ortega o Maite Martín en són els exemples més coneguts, però al Taller de Músics o a qualsevol escola, s’estan formant ara mateix noms que emergirant ben aviat, al ritme vertiginós dels temps.
Com fer visible aquesta realitat que exemplifiquen castellers i ‘cantaores’ i revertir-la en favor d’una construcció del país apta als temps que corren, sense perdre la singularitat i bo i seguir-nos projectant universalment és el repte de la futura política. Advertir és parar esment per corregirr.
En un món on les fronteres polítiques es dilueixen, la identitat cultural és fonamentalment també nacional. La vertiginosa història d’aquests darrers trenta anys, de la recuperació de la democràcia i l’autogovern a la crisi passant per la immigració i la globalització, ha capgirat completament la idea noucentista de país sobre la que, de Valentí Almirall a Vicenç Vives, es va aixecar l’edifici conceptual del catalanisme. Sense negar la validesa fundacional d’aquestes bases, cal reformular-les des de les polítiques necessàries per a la realitat actual si no volem perdre, definitivament, la petjada dels temps.
La identitat cultural de la Catalunya actual és massa complexa per a ser governada des dels paràmetres d’una forma de país que avui ja no existeix. No es tracta d’abandonar l’esforç normalitzador de la llengua i la cultura, però potser si que cal dimensionar-lo a la realitat. Empesa per l’allau migratori, l’educació s’ha actualitzat per poder suportar l’embranzida, i no ho ha fet gens malament, mèrit que correspon a parts iguals a tota la comunitat educativa. Es pot fer el mateix en qualsevol altre aspecte sense abdicar del catalanisme, però reformulant-lo d’acord amb les necessitats de la realitat.
Fa dos cents anys, diuen que a Valls, un grup de persones van decidir unir esforços per aixecar castells. Mentre que en dos segles les torres han anat sempre una mica més amunt, el país ha fet tombs, marrades, anades i vingudes i així estem ara mateix, confusos i, en temps de GPS, confiats a una bruixola avariada.
Mai no seran prou les infraestructures ni el finançament, si no som capaços d’aprendre a gestionar políticament la complexitat de la societat catalana, contradiccions incloses. En aquest aspecte l’assumpció de que la diversitat ja és part del propi patrimoni cultural català, resulta fonamental. Com compaginar aquest fet irreversible amb la necessària obra per normalitzar l’ús qüotidià de la llengua fent-la sentir també com a pròpia per tothom és, probablement, una de les claus de volta per superar aquest estadi d’inadvertència en que està ancorat aquest antic i modern país.

Jordi Canal
El premi de novel•la negra L’H Confidencial que convoca la biblioteca la Bòbila que ell dirigeix ha batut el rècord de participants amb 88 originals arribats de Suïssa; Holanda; Colòmbia, Xile, Cuba, Argentina, Mèxic, Puerto Rico, Uruguai i els Estats Units. El guardó, que publica Roca Editorial, se sabrà a mitjans gener. Dos lectors formen part del jurat. Això és cuidar el planter.

Google Maps
És tan incorrecte catalanitzar el Palacio Real o de del la Moncloa com seguir dient Calvo Sotelo a la plaça Francesc Macià. Però, qüestions toponímiques al marge, d’aquesta mena de pífies tan habituals a l’univers 2.0 n’hauríem de treure la lliçó de no fiar-nos amb el gregarisme que ho fem tots plegats, de tot el que diu la xarxa. Estem frivolitzant i relativitzant el coneixement.