Un pacte és arribar a un acord formal amb algú sobre uns punts determinats. Llavors, si no hi ha acord en les recomanacions al govern sobre el futur de les pensions, no hi ha pacte. Això és el que va passar ahir a la reunió del, ara mal dit, Pacto de Toledo.
I com que això no és un joc semàntic, potser que les forces polítiques representades en aquest àmbit de negociació tornin a seure-hi i es posin urgentment a treballar per buscar l’acord. Encara que s’hagin de menjar els raïms a taula.
Potser allargar l’edat de jubilació, cavall de batalla de sindicats i partits d’esquerres, en el fons no resol gran cosa. Potser arreglaria més la tresoreria si les pensions es calculessin sobre el que s’ha tributat al llarg de tota la vida laboral. I potser també ajudaria que s’acabés d’una vegada i per totes amb les jubilacions anticipades.
Aquestes dues mesures potser no són gens populars, però són justes. I tinc entès que en democràcia la justícia ha de fer prevaldre el be públic per damunt del particular. Exactament com en un pacte.
Dit a El Món a RAC 1 el 30 de Desembre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada