El segle de Genet

Un lladre fa cent anys. Es diu Jean Genet, un dels escriptors més lliures i maleïts del segle XX. Es va comprometre amb els dèbils, va menysprear la cultura institucional i la hipocresia que la manté amb vida i va odiar els poderosos. Ho va pagar amb la presó i l’oblit oficials, però d’ell els seus lectors van aprendre a desprendre’s de la vanitat, l’oportunisme polític i a trencar amb l’escala de valors que, dreta i esquerra, consensuen per a poder controlar la societat, tal com diu Juan Goytisolo, un altre sospitós de ser lliure, a ‘Genet en el Raval’ (Galaxia Gutenberg).
A primers de la dècada dels trenta el jove Genet va viure al barri Xino de Barcelona. Ara, de sota l'asfalt aixecat del carrer Joaquim Costa, han aparegut les velles llambordes que va trepitjar Jean Genet en aquells temps de púrria i pixums de pidolaires.. Eren hores perdudes en pensions de mala mort, menjant les verdures podrides que llençaven les parades del mercat de Sant Antoni i prostituint-se a la Criolla. Dormint amb sis més en un mateix llit i compartint la seva existència amb la púrria humana que van fotografiar Joan Colom o Margaret Michaelis amb les seves Leica. Era aquesta la realitat de l’època.
D’aquells temps en va sortir la seva primera novel•la, ‘Diari d’un lladre’, (Ed. 62) una vertiginosa provocació del miserable de la condició humana. Llavors el barri era un perillós focus de tuberculosi. La vida dels desvalguts s’havia degradat fins a límits difícilment suportables i la sensació de sotsobra i desempara prenia forma per tot. Tan protegits com ens creiem.
Hi ha lladres que roben veritats que pensàvem extirpades dels nostres dies. Així de simple ho vol Genet. El seu relat pòstum, ‘Un captiu enamorat’, en una tan impagable com exhaurida edició catalana (Pòrtic) és un cruel testament de la injustícia del segle en el que va viure.