L’Austin Healey de Sacha Distel

No puc escoltar Sarah Vaughan sense pensar en l’estiu de 1958. Portava quatre mesos de gira per Europa i representava Nordamèrica a l’exposició universal de Brussel•les. Al juliol va aterrar a París, no era el primer cop que hi cantava, ho havia fet el 1953, però aquell estiu, amb una veu en plenitud tot i la fatiga, va enregistrar ‘Vaughan and violins’ (Mercury), acompanyada de l’orquestra de Quincy Jones. Al disc, reeditat a la col•lecció ‘Jazz in París’ (Gitanes), hi ha ‘The MIdnight sun will never set’, un tema compost entre Jones i Henry Salvador que, amb el temps, s’ha convertit en un dels clàssics de la cantant de veu vellutada.
Escoltar Sarah Vaughan és veure-la passar amb l’Austin Healey de Sacha Distel per Saint Germain, mocador de seda blanc voleiant a l’aire sempre fresc de la rive gauche. A la ciutat ja no quedava cap dels escriptors de la Generació Perduda (impagable ‘Genios Reunidos en París’, de Humprey Carpenter -Laia-). Sylvia Beach, la última supervivent, treballava en l’exposició que l’any següent va homenatjar-los, i els joves escriptors americans expatriats a París que veien passar la cantant des de la terrassa de Les Deux Magots tenia 26 anys. Es deien Harold H. Humes, George Ames Plimton o Irvin Shaw, i no eren bohemis perdedors com els seus antecessors. Eren nois de casa bona i representants de la cultura dominant al món, tal i com diu Gay Talese a ‘Retratos y encuentros’ (Alfaguara). Entre el joc i el repte, van editar ‘Paris Rewiew’, la revista literària més influent de meitats de segle i de la qual Ignacio Echevarria va editar-ne una antologia d’entrevistes (Simenon, Dinesen, Faulkner, Roth, Naipaul...) a ‘The París Rewiew. Entrevistas’ (El Aleph). Tot plegat una època en que la literatura i l’art tenien més a veure amb l’experiència vital i intel•lectual que no pas ara.