En periodisme la llibertat d’expressió es mou en la prima ratlla que separa el deure d’informar i el dret a callar. Wikileaks no sap jugar amb aquesta lleu diferència i prefereix matar mosques a canonades. Si segueixen en aquesta línia el seu èxit acabarà sent també la seva pròpia perdició; els seus ‘scoops’ deixaran de ser noticia i, tret de que li passi alguna cosa a Assange, d’ells aviat no se’n cantarà ni gall ni gallina. El mercat de la informació és així de cruel.
El que és innegable és que l’actuació de Wikileaks ha convulsionat la xarxa removent tan els seus fràgils fonaments ètics com el precari equilibri de forces antagòniques que hi conviuen. L’activa aparició de grups contraris i favorables al portal d’Assange, el bloqueig de Visa o Master Card a les fonts de finançament dels activistes i l’atac a les pàgines d’aquestes companyies de col•lectius com Anonymous, han obert un front bèl•lic de dimensions imprevisibles. Ja no és l’atac dels hackers cabrejats amb la SGAE, és un conflicte global i amb molts fronts oberts que es poden multiplicar fins l’infinit. Estem davant el primer conflicte general a la nova realitat.
Amb major o menor èxit, la diplomàcia i les institucions supranacionals fan de mitjanceres dels conflictes que es donen al vell món que més o menys toca de peus a terra. En crisis la realitat encara no ha estat superada pel seu simulacre. La xarxa encara no és prou madura per absorbir per la via del diàleg els grans xocs d’interessos que s’hi produeixin. Sense una diplomàcia 2.0 el conflicte que s’ha obert entre defensors i detractors de Wikileaks es pot escampar com una taca d’oli.
Víctima d’un conflicte inherent a la seva pròpia essència, el de la difusió envers la confidencialitat i l’ètica sobre les formes d’accedir a les fonts, la xarxa és als límits de patir la seva primera guerra global. Si Suècia i els EE.UU. aconsegueixen capturar Assange el conflicte esclatarà. És d’esperar que els poders directament implicats hagin valorat si els convé aquesta nova forma de guerra oberta. No hi ha cap indicador que els faci guanyadors segurs. A la xarxa un Vietnam es pot reproduir amb enorme facilitat i anonimat. El caos d’un atac informàtic als centres neuràlgics de funcionament d’una societat (dels ministeris als bancs passant per la xarxa elèctrica) no seria una batalla de videojoc. Seria més real i perillosa que les filtracions de Wikileaks.
Qui recordarà llavors les opinions, gairebé anecdòtiques, d’un cònsol americà a Barcelona, sobre el tripartit?
Joan Morales
Sota la seva direcció la revista Descobrir Catalunya arriba al número 150 consolidant-se com la de major difusió de totes les publicacions de viatges editades a Catalunya. Per commemorar la fita s’ha inaugurat al Palau Robert de Barcelona (fins al 27 de febrer) la mostra ‘El país de les emocions’, un recorregut per la història, les intimitats, el present i el futur de la publicació.
Jean Genet
Ahir va fer cent anys del naixement de l’autor de ‘Diari d’un lladre’, on relata la seva experiència l’any 1932 al barri Xino de Barcelona, sense que cap estament oficial hagi fet el mínim gest per recordar-lo. Tants anys després encara és incòmode Genet? O és que la cultura catalana, que tan se les dona de cosmopolita, en realitat segueix sent tan carca i llepafils com sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada