Valor mental de la màquina

En l’època de la perplexitat juvenil em vaig afeccionar a les motos. Més enllà de les prestacions o la tècnica, el que em va seduir va ser el caràcter de categoria mental que representa el conductor i la màquina en harmonia amb la natura. Vaig construir un imaginari iniciàtic, tan racional com metafísic, fonamentat en les grans balades d’herois com Giacomo Agostini, Mike Hailwood o Jarno Saarinen, en la mitologia del gènere, encapçalada pel Tourist Trophy de l’Illa de Mann i les 24 hores de Montjuic, i en alguns models de motocicletes que han passat a la història de l‘art com la BMW R75, la Honda CB750 o la MV Augusta V3.
Llavors va arribar la dimensió cult: ‘Easy rider’, el terrible accident de Bob Dylan, amb recuperació a Formentera, o la mort de Duane Allman pel terrible impacte de la seva Harley. Van ser temps de respostes no trobades on es fonamentava la rebel•lia política: ‘Viajando con los Rolling Stones’, de Robert Greenfield i ‘Hell angels, una estranya y terrible saga’, de Hunter S. Thompson (Anagrama), van acompanyar els primers revolts de Santa Fe del Montseny a bord d‘una Impala 175 que corria prou, però no frenava ni demanant-li-ho.
Vaig llegir ‘Zen i l’art del manteniment de la motocicleta’, de Robert M. Pirsig (RBA), convalescent d’una caiguda. En acabar-lo, la lucidesa i la follia no m’havien abandonat gens ni mica malgrat el to místic que l’autor confereix anar en moto. Serà potser que el valor mental de la màquina i la seva projecció al llarg de tota una vida de casc i jaqueta de pell acosta el motociclista a una mena de divinitat? És una pregunta que he mantingut sense voler respondre durant anys.
Des de fa dies, però, no paro de mirar el vídeo de la nova Honda CB1100, un vídeo com els d’abans per una moto com les d’abans i uns pilots com els de sempre: rebecs, una mica salvatges potser; mentals.