A la caserna les bromes de gust més o menys dubtós sobre els catalans eren el pa de cada dia; fins i tot els sergents ens deien ‘polacos’ als catalans de la companyia amb tota naturalitat. Sempre em va sorprendre, per contra, que ningú no es mofés mai dels bascos. Per por, suposo. Els gallets ja ho tenen això.
Un cop vam llicenciar-nos i vam tornar a casa, en M. i jo ens vam anar escrivint. Ell seguia treballant mentre anava donant-li forma a la idea de casar-se amb la L, i jo escrivia i feia de periodista. No hi havia carta on no planifiquéssim visites mútues, però el dia a dia ens ho posava difícil. No va ser fins més de deu anys després quan em va anunciar que vindrien a Barcelona per veure com la ciutat s’estava engalanant de cara als JJ OO. Vindrien en tren i s’hostatjarien a casa d’uns cosins que vivien a la ciutat de feia anys.
A l’estació de Sants ens vam fondre en una abraçada fraternal i vam planificar l’estada. Jo m’havia agafat un parell de dies de festa, o sigui que els podia acompanyar a tots aquells llocs que els d’aquí només visitem quan rebem hostes: la Sagrada Família, l’aeri del port o la Pedrera.
Al meu amic el va sorprendre de seguida que els rètols de l’estació, els indicadors de circulació i tot de coses així estiguessin escrits en català. “És l’idioma propi d’aquí”, vaig dir-li. “Ja, però, quan us sentia parlar en català a la caserna pensava que ho fèieu per enyorança, per sentir-vos més a prop de casa, no sospitava que aquí tothom parlés en català”, va respondre’m. “Benvolgut M., que més voldria que aquí tothom parlés en català. El parlem uns quants, però ni de bon tros la majoria”. “Però si teniu escola i tele en català”, va replicar. “I tot i així la majoria no el parla mai ni quan t’hi dirigeixes en català”, vaig sentenciar.
Com que al conversa es va convertir en un si però no, en un vols dir o potser no i les vaguetats habituals que solen presidir aquesta mena de temes espinosos, li vaig proposar una prova: aquella nit sortiríem a sopar i a fer unes copes i jo només parlaria en català. I a l’endemà repetiríem la sortida però parlant exclusivament en castellà.
Evidentment les dues sortides van ser la cara i la creu. La primera nit va ser complicada i ben poc divertida. El primer cambrer em va etzibar un sec i mal educat “hableme en castellano”, el segon em va portar un cafè amb llet en lloc d’un cafè amb gel i el taxista, pensant-se que era italià, va intentar rifar-se’m anant a buscar el Paral•lel per dur-nos a la Guineueta.
La segona nit tot va anar com una seda. Tot se’ns va dirigir en castellà, el servei va ser amable i, fins i tot els catalanoparlants van canviar d’idioma sense problemes ni recances.
Una setmana després el mau amic va tornar a casa. A Sants, en sentir com anunciaven el seu tren en català i castellà, es va recordar de la nostra experiència: “Ho teniu fotut, Rafa”. “Sóc optimista. Confio que, amb el temps, s’entendrà que el català és un idioma en minoria a casa seva i que totes les institucions, els partits i la gent treballaran de forma solidària per equiparar l’ús de les dues llengües”.
El Talgo va arrencar feixugament. El meu amic em va dir adéu des de la finestra amb mirada cansada.
Jorge Herralde
En el context de concentració del poder editorial forçat més per la crisi que per les ànsies de dominar el mercat, Feltrinelli és potser el millor comprador que Anagrama podia trobar, i el procés gradual de fer-se amb el control de l’editorial barcelonina és la millor fórmula de venda. Aquesta sembla una bona manera de garantir que la línia editorial i la credibilitat es mantinguin.
José Manuel Blequa
En assumir la direcció de la RAE, el catedràtic de la UAB ha dit que “mai no ha estat perseguit a Catalunya per parlar el castellà, ans al contrari”, una circumstància que molta gent hauria de saber: No per canviar la seva actitud envers la llengua, que aquestes posicions tothom sap que són polítiques no lingüístiques, sinó per que la opinió pública sàpiga qui diu mentides i qui no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada