A Cala Figuera

Vaig arribar a Cala Figuera un dia en que agost esllanguia trist i plujós. Xop i glaçat de carretera vaig acceptar de bon grat el cafè que em van oferir al bar de l’hotel senzill i confortable: uns apartaments blancs a una banda de la piscina, un bloc d’habitacions a l’altra i en mig la terrassa. La pluja havia desbaratat els plans dels turistes que, vençuts, passejaven senes esma pels carrerons que donen al port natural. Les onades bressolaven els llaguts amarrats.
Gràcies al mal temps vaig descobrir que aquell hotel era de la família de Blai Bonet. Dos dies de pluja van donar per converses, petites complicitats, com l’estada del poeta a Vilassar de Mar, i per rellegir-lo. Em van regalar la reedició, quaranta-cinc anys després, d’Haceldama’ (enSiola), amb un bellíssim pròleg de Damià Pons que una tarda em va portar a perdre’m pels carrers solitaris i calms de Santanyí.
Assegut a la mateix taula de la terrassa on ell seia cada matí a veure passar les hores, vaig pensar en com l’escriptor es riuria dels turistes desemparats pel mal temps, i en com el mar, revoltat, esquiu i indecent, li evocaria el seu propi cos de jove, convuls i arrogant. Com un personatge de ‘El Mar’ vaig buscar la vida per racons suats, lluny d’idees nobles. Abans de marxar, aquella agradable família també em va regalar un exemplar de El Mar (Tres i Quatre). Vaig decidir rellegir-lo durant la travessia en ferri.
Al cap de tres hores, quan després de fer un cafè vaig tornar a la butaca, el llibre ja no era al lloc. L’havia agafat un nen malparit i l’estava guixant i estripant-ne les pàgines sense mirament,. Vaig dirigir-me a la mare, una grassa llardosa. Em va dir que era d’ell, que se l’havia trobat. Li vaig arrabassar de les mans amb ràbia i li vaig dir de tot. Quan vaig arribar a casa vaig llegir uns versos de ‘Nova York’ (Columna): ‘Hi ha una afinitat entre el delinqüent i l’atracat..’ No tornaré a Cala Figuera.