Catalunya, un país inadvertit (1)

Com tot país modern, la realitat de Catalunya és d’una complexitat tal que costa de gestionar políticament. La dificultat per percebre els canvis que s’anaven produint va acabar paralitzant els governs de Pujol. Malgrat que el tripartit ho ha intentat, i potser ha mort en l’esforç, l’herència que rebrà qui guanyi el 28-N serà tan complicada d’entendre com la mateixa realitat.

Des del cap de munt de l’avinguda de Córdoba, a tocar de la Serra de Marina, hi ha una vista impressionant de Santa Coloma de Gramanet i la llera del Besòs. Fa un segle els carros creuaven el riu per un gual i les famílies benestants, com la de Josep Maria de Sagarra, hi anaven a estiuejar. La Núria Caballero, 18 anys i nascuda a Singuerlín, pensa en això mentre contempla la ciutat des d’aquest privilegiat mirador. Es refugia aquí a pensar i somiar quan s’empipa amb la mare, que va venir de jove des d’Àguilas (Múrica), i que es considera afortunada per haver conegut el seu marit, un colomenc de tota la vida que treballa portant un camió, i haver pogut fer la seva família aquí. Però a la Núria això no li val. El discurs de la mare és d’una altra època. Avui les coses són molt diferents; tant que està convençuda per la generació dels seus pares ja mai no ho podrà entendre.
La Yessica Bao té 20 anys i estudia disseny a l’escola Elisaba. El seus pares son xinesos. El pare té una empresa de la construcció amb uns 50 treballadors i la mare porta un bar al passeig Maragall. Mentre passegem pel barri del Fondo, on viuen la majoria dels 4.000 xinesos que hi ha a Santa Coloma, no podem evitar sentir com, amb un andalús molt tancat, un aveïna acusa uns xicots xinesos de ser uns porcs. La Yessica sap que tenen aquesta mala fama, com també sap que els seus pares voldrien que ella seguís els negocis familiars, com fan sempre els xinesos; però ella està disposada a ser dissenyadora gràfica encara que hi hagi un daltabaix familiar. Avui les coses són diferents; tant que també ella està convençuda per la generació dels seus pares ja mai no ho podrà entendre.
A la històrica confusió transgeneracional, a la Catalunya d’avui s’hi afegeix l’ètnica i cultural. Quan tot just les onades migratòries de meitats del segle XX estaven assumint la seva catalanitat en tant que partícips de la construcció del país, i amb fills i nets plenament catalans, l’allau migratori del tombar de segle els ha descol•locat; i amb la crisi molts d’ells han passat de no entendre res a tenir por, un fet ben legítim. Com fer percebre als pares de la Núria de que la complexitat que representa la Yessica Bao s’ha de convertir en el motor que ens ha de permetre a tots plegats treure el país del marasme actual a que les urgències transformadores del temps ens han abocat, és un dels grans reptes de la política catalana després del dia 28. Una altra cosa és que, amb la pressa que tenim, els actors sàpiguen llegir aquesta complexitat en positiu.
Advertir és parar esment per corregir. A Catalunya hem perdut temps i ens l’han fet perdre. En ple esforç normalitzador i constructor, la globalització no se’ns ha posat del tot bé. És cert que s’ha parat un cop que podria haver tingut conseqüències fatals en forma de fractura social, però encara no hem solidificat les bases d’un futur, que ja és ara, per a la Núria i la Yessica.
D’aquí a cent anys no se com es veurà el Besòs des del cap de munt de l’avinguda de Córdoba. Potser els fills o els nets de les dues protagonistes d’aquest relat recordaran amb enyorança els temps complexos que van viure mares i àvies, gent d’una altra època. Si hem de fer cas a la història, això ha anat més o menys sempre així aquí. Però ara ja no ens en podem refiar, el model de construcció del país al segle XX està obsolet, no podem créixer si no és en sincronia amb al vertigen d’unes transformacions socials que han canviat la nostra identitat. Hem de dissenyar les noves característiques que ens defineixen.

Joan Piris
No és seriós que el bisbe de Lleida promogui l’incompliment de la llei del Patrimoni Cultural de la Generalitat intentant forçar judicialment el trasllat de les obres d’art de la Franja a Barbastre. La justícia li ho ha denegat, però la forma que te Piris de representar la societat dels seus feligresos qüestiona quines són les intencions reals del bisbe des que va assumir la diòcesi.

Fiscalia de Barcelona
‘A Serbian film’ és una peli lamentable que potser no s’hauria d’haver projectat a Sitges, però la investigació de la Fiscalia fa el joc als sectors més retrògrads de la societat que voldrien veure tothora la vida en llibertat sota fiança. A més, posa en entredit el prestigi internacional d’un festival que l’únic que fa és creure en la llibertat d’expressió i en el criteri del públic.