La conveniència o inconveniència política i la capacitat de pressió per via institucional o a través d’un lobby ajuden tan o més a guanyar el Nobel que la qualitat literària. No vull dir que els guanyadors de tan prestigiós premi no tinguin sengles obres sòlides, extraordinàries i mereixedores del reconeixement internacional, el que vull dir és que la narrativa de Cabré o la poesia de Margarit és tan universal, excel•lent, original, rica, inspirada i humanista (adjectius que ha fet servir el jurat per definir a molts dels guardonats), com la de la majoria de Nobel.
El Nobel per a la literatura catalana no és un problema de talent. He citat aquests noms, però no fa pas tants anys hom parlava de Baltasar Porcel o Miquel Martí i Pol com a bons candidats. En aquella època se’n parlava força de la idea de que les institucions i el món editorial treballessin conjuntament en aquest sentit. Llavors la promoció exterior de la cultura catalana a penes existia, l’institut Ramon Llull estava a les beceroles (o ni això), i de ser cultura convidada a Francfort no s’hi pensava ni en somnis.
Per què avui, després de la sonada presència firal, amb una institució dedicada exclusivament a exportar cultura catalana al món i amb un notable volum de traduccions d’obres literàries, com va demostrar la recent exposició ‘Ficcions enfora’, ja no es parla del Nobel?
Sorprèn que la idea del Nobel per a la literatura catalana s’hagi esvaït precisament durant aquests anys de tripartit, una època en que la Generalitat ha empès una important tasca de promoció exterior del país en tots els aspectes inclòs el cultural. Pot ser que els responsables d’empènyer un projecte d’aquesta índole, els successius dirigents de l’Institut Ramon Llull, no confiïn en la qualitat dels escriptors catalans. També pot ser que els abelleixi més esmerçar els seus esforços en Francfort o en donar a conèixer alguns poetes catalans a Nova York, que són projectes de dimensions i ressò molt diferents. Igualment pot succeir que el govern de la Generalitat hagi volgut evitar incomodar el govern espanyol amb un projecte d’aquesta mena, perquè és evident que amb la complicitat del govern de l’estat les possibilitats es multipliquen.
Sigui com sigui és tan rar com lamentable que la idea d’aconseguir algun dia un Nobel de literatura hagi desaparegut de l’imaginari de la cultura catalana i del país.
En un moment en que el prestigi tan interior com exterior de Catalunya, i fins i tot l’autoestima, estan per terra potser seria bo plantejar un objectiu d’aquest tipus. La matèria primera hi és i els instruments institucionals per a dur-ho a terme existeixen.
La cultura sempre mostra la cara més noble, civilitzada i sòlida d’un país. A Catalunya estem vivint una època en que necessitem rellançar aquesta imatge que històricament hem tingut i se’ns ha reconegut, però que darrerament resta amagada. Un Nobel per la literatura catalana te tant de negociació política com d’art. Els escriptors treballen, ara cal que ho faci la política.
Vargas Llosa
Fins i tot els genis tenen llacunes d’ignorància, pretesa o no. Que, en un discurs de primer rang, una personalitat com ell posi el nacionalisme català al costat d’altres d’autoritaris i violents perjudica greument a tots els catalans, nacionalistes o no. Exteriors, Cultura o Presidència de la Generalitat li haurien de dir que actituds d’aquesta mena no són dignes d’un premi Nobel.
Liu Xiaobo
"És negra nit i pedalo per la carretera deserta, m'aturo en un quiosc de cigarrets. Un cotxe em segueix, xoca contra la bicicleta, i un tros d'animal em subjecta. M'emmanillen, m'embenen els ulls i em tiren en un furgó policial que no va enlloc." El poema del Nobel denuncia la dictadura xinesa que, si ha arribat a tal grau de crueltat i fatxenderia, ha estat amb la connivència d’occident.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada