Nits de tardor a Puigcerdà. Sopars amb els germans ceretans, els millors gintònics del món i inacabables converses amb en Josep Bort: les seves documentades anotacions al Quadern Gris, la història d’en ‘Caracremada’ amagat a la muntanya, el govern basc instal•lat al menjador dels seus pares i les algunes intenses sessions de Gainsbourg; històries, poemes, anècdotes i cançons del darrer rebec de la cultura no anglosaxona.
A aquestes estones dedicades al darrer heroi de la cultura de masses amb mèrits per ser venerat en dic ‘Gainsbarrades’, la revisió del mite i la seva decrepitud tal i com ell la va voler els darrers anys de la seva vida: “Sí sóc jo Gainsbarre. Se'm troba a l'atzar dels night-clubs i dels americans. Sóc babau. Sóc reggae rialler. El cor perforat de banda a banda.”, canta a ‘Mauvaises Nouvelles des étoiles’, (1981), títol pres d’un quadre de Paul Klee, i així va viure els darrers anys. El 2 de març de 1991 jo conduïa escoltant Ràdio3 quan vaig sentir que Gainsbourg havia mort. Vaig parar en un voral, sota uns pins i un nus em va tenallar la gola. Ja mai més no seríem els mateixos sense l’home del cap de col.
He anat a la parisenca rue Verneuil, el més potent escenari on va actuar mai, he llegit els seus poemes recollits a ‘Mon propre rôle’ 1 i 2 (Folio), els hilarants aforismes de ‘Pensées, provocs et autres volutes’ (Livre de poche) i la biografia de Gilles Verlant al mateix segell editorial, on hi ha la darrera entrevista que ell mateix es va arrencar amb crueltat poc abans de morir. Vaig taral•lejar les poques cançons de la peli ‘Gainsbourg, vie d’un heroi’ i em vaig capbussar a l’exposició que li va dedicar la Cité de la musique el 2009. Però són les ‘Gainsbarrades’ amb en Josep Bort les que m’acosten a la complexa i ingent obra de Serge Gainsbourg. Nomes els mites personals suporten el temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada