Però dimarts passat l'Auditori estava ple a vessar, i no hi va haver ningú que s'atrevís ni ta sols a parpellejar durant l'hora i mitja; parlava el mestre, el darrer mite viu del saxo tenor: Charlie Parker, John Coltrane, Dexter Gordon i Stan Getz són morts; ell, Sonny Rollins, ha sobreviscut i dibuixa amb el saxo els paisatges on veu recreada la bellesa. És un poeta.
Això va pensar Tito Ramoneda, ànima del festival i patró de de Music Project, quan li va demanar d'inaugurar ledició d'enguany, la qe en fa 42, la que naixia de l'extrardinari record dels concerts de Wayne Shorter i Return to Forever dels anys anteriors. Qui esperaria escoltar un avi de 80 anys amb la frescor i energia d'un 'chef d'lueuvre'?
Va ser un auditori ple a vessar qui glatia per escoltar l'amo d'un dels grans clàssics del genere, 'Saint Thomas'. No el va interpretar, però ningú no li va demanar tampoc. La màgia del jazz, la música lliure per excel•lència, havia obrat de nou el miracle ateu: hi ha vida després dels grans festivals clàsscis de l'estiu (Viena, Donosti, Gasteiz o Mauriac), i es diu Barcelona. Gairebé mig segle després dels voluntariosos membres del Hot Club que Alfred Papo va descriure magistralment al llibre 'El jazz a Catalunya' (ed. 62), el Festival de Jazz de Barcelona, que durant aquests anys les ha vist de tots colorts, tornava definitivament (i esperem que per sempre), a la primera fila del jazz de tots els temps.
L'afecció al jazz a Catalunya és antiga com el gènere. De les 'jazz band' dels anys vint i trenta que omplien el territori de dixxie i New Orleans, de Figueres a l'Espluga de Francolí i de LLeida a Vilassar de Dalt, fins l'eclosió de les generacions vinculades al Taler de Músics, creat fa tres dècades i avui escola universitària, passant per les sessions al Jamborée o les compres semiclandestines a la primera botigua de discos Castelló, la passió dels catalans pel gènere ha estat i és, de les més importants d'Europa. Ha costat consolidar el jazz entre nosaltres, els mandarins culturals i l'adminisdtració l'han vist com una musica forana druant molts anys, però avui és un dels estils on els músics i compositors del país tenen més a dir en el panorama internacional que els creadors de moltes altres disciplines. Hi ha músics, discogràfiques, promotros, festivals com el de Barcelona i locals que programen jaz tots els dies de la setmaba, un fet insòlit en qualsevol alre gènere. Per què, doncs, els grans mirjans de massses, sobretot, no el tenen en compte? Quim mistera envolta aquesta música?
Malgrat que hi ha una revista bimesgral (Jaç), perquè TV3 no hi dedica cap espai fix? i la majoria de grans mitjans la tracta amb menyspreu? Més d'un segle després de Jerry roll Morton, el jazz no és un estil d'aquest país tan mestís?
Mariano Rajoy
Sort del Sant Pare, que si fos del partit que ell dirigeix el català no es parlaria ni a les reunions clandestines. Facècies a banda, el comentari sobre la magna obra de Ratzinger en favor de la llengua no mereix la més mínima consideració ni tan sols per part dels catòlics. Humiliant d’aquesta forma l’esforç històric que els catalans hem fet per salvar l’idioma farà estranys amics.
Rafael Guastavino
Amb Anàlisi estructural i valoració de les voltes de Guastavino, la nord-americana Megan Reese ha guanyat la primera biennal dedicada a qui va portar la volta catalana a l’arquitectura americana i la va implantar a 360 edificis, destacant el vestíbul de Central Station a Nova York. Reese recollirà el premi sota la volta del teatre la Massa de Vilassar de Dalt, municipi organitzador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada